dilluns, 19 de setembre de 2016

Els buits

Jo dibuixo fatal. I mireu que m'agraden, totes les arts plàstiques i les manualitats. Però no he estat agraciada amb aquest do (ja en tinc d'altres, no em queixo pas, però aquest do no m'ha estat concedit)
M'emociona com algú és capaç, no ja de retratar la realitat, (ja tenim les fotografies, per a això!) sinó expressar-la, deformar-la, fer-te sentir alguna cosa davant la imatge.
Fa un parell de setmanes varem anar a Llançà, al museu de l'aquarel·la,  us recomanaria anar-hi si no fos que ara tenen tancat. 
I em va donar per pensar que la vida és com una aquarel·la. M'explico. Quan pintes a l'oli, controles molt el color. Saps quin color sortirà, del que estàs pintant. A més,  tinc entès que, si t'equivoques, amb un altre color pots corregir-ho, pintant-hi a sobre. En tot cas, no depens del primer traç. Fas una provatura a llapis, i després pintes a l'oli, i si t'equivoques, pintes a sobre i pots corregir-ho. També amb l'acrílic funciona així. 
Ah, però l'aquarel·la... funciona diferent.
Són colors fets amb barreja d'aigua. Això vol dir que no es control·la ben bé el color. Ara un bon aquarel·lista em dirà que, si en saps, ets capaç de controlar-ho, però no penseu que això és com la vida mateixa? Que tu fas uns plans, però després la vida et porta potser per llocs que no tenies previst? I vas creixent i aprens més o menys a portar-ho raonablement bé. Saps controlar una mica més el color que vols, però sempre hi ha sorpreses.
No us passa, que a vegades els vostres somnis es dilueixen? Quelcom que havia de ser definitiu, total, i... bé, a la llarga està bé, però potser ha quedat amb un color diferent al que havíem planejat.
Mirant les aquarel·les vaig pensar-ho.
Una altra cosa en la que penso que l'aquarel·la s'assembla brutalment a la vida, és en la impossibilitat d'esborrar, o de corregir posant-hi més a sobre. 
I és que hi ha determinacions que ens marquen. Hi ha traços a la nostra vida que la canvien irremeiablement. I no es poden esborrar.
Però el que em va estremir va ser aquesta aquarel·la que us mostro ara:


No recordo el títol, l'autor és Josep Maria Martínez Lozano. 
Aquesta aquarel·la em va tenir clavada durant una bona estona. Perquè sabeu què?
Dibuixa a partir d'un buit. La paret blanca, el reflex de l'aigua... no estan pintats. Són buits, és el color del paper. I tot el quadre està construït a partir d'aquell buid. 
Quina bellesa. Quin domini. 
I quina acceptació. 
Perquè tots en tenim, de buits. Alguns més grossos, altres menys... però tots hem hagut d'aprendre a construir a partir del que ens manca.
I alguns són capaços de construir coses molt belles. Fixeu-vos que el pintor no ha amagat el buit. L'ha acceptat i, a partir d'ell, ha  construït el quadre.
Jo miro els meus buits. La manera en que els he intentat gestionar. No sé ben bé si me n'hauré sortit prou. Voldria ser com aquest pintor, que ha fet una imatge tan perfecta que no molesta el que no hi és, perquè el que hi és, està tan bellament dibuixat que no ens fa enyorar el que no és. Simplement tenim el forat, i ho acceptem, i fins i tot potser recolza el que és, com pot un no ser-hi reforçar el que és.

No em digueu que no és preciós.
Això és el que vull, per a la meva vida.

dimecres, 7 de setembre de 2016

Setmana del llibre en català.

M'encanta la setmana del llibre en català, perquè és com un Sant Jordi, però allargassat, molt menys estressant, però igualment festiu, on dóna temps a fer moltes més coses, i triar i remenar sense tanta pressa ni congestió. 
A més, en aquesta edició de la setmana em passa com en el passat Sant Jordi: després de tants d'anys de viure-la d'una manera, ara passo a l'altra banda, i participo en dos actes com autora.
El primer acte és demà, i perdoneu si he avisat massa tard, pago la hipoteca treballant a una escola, estic començant el curs i tinc allò de la síndrome de Santa Teresa (allò de "vivo sin vivir en mi")
Demà, doncs, signaré llibres a la caseta d'Ara Llibres, la n. 40. Serà a les 19 h. de la tarda. 
Em fa molta il·lusió, perquè a més estaré al costat de la Jenn Díaz, una escriptorassa, que també ha publicat amb Ara Llibres l'esplèndida novel·la Mare i filla, que si no heu llegit ja tardeu a fer-ho. 
M'encantaria que vinguéssiu demà. Aquí entre nosaltres, us he de confessar que això d'anar a signar dóna un punt d'angoixa, no saps mai si vindrà gaire gent, o si t'estaràs asseguda a la tauleta, amb el bolígraf a la ma i morta d'avorriment, somrient com una beneita a la gent que passa... O sigui que si voleu fer-me feliç, que us signi la novel·la i que parlem una estona, passeu-vos demà a la tarda per la setmana del llibre en català, a l'esplanada de la catedral de Barcelona.
L'altre acte on aniré serà a la lectura de fragments de la nostra obra, que organitza l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) 
Diumenge 11, la diada nacional de Catalunya, a les 11:55, llegiré un tros d'Abans que el teu record torni cendra, a la caseta 2 de la fira. 
Estic intentant triar el fragment, és difícil, com triar un fill... No vull que sigui un spoiler, vull que enganxi, que es vegi el registre mallorquí... mil coses! Seran només cinc minuts, espero que intensos.
A veure si, en un o altre acte, podeu venir a fer-me costat. 
I si no podeu venir en aquests dies, feu-ho en uns altres, però no us perdeu la Setmana del llibre en català. 

dimecres, 31 d’agost de 2016

La creu de l'Angelo

L'Angelo era un noi italià que va estar-se a casa durant la trobada de Taizé de Barcelona, en el pas dels anys 85-86 (acabo d'adonar-me que fa més de trenta anys. Respiro fondo i continuo)
Bé, al cap d'un temps va venir a passar uns dies a Mallorca, a l'estiu. 
Total, que un dels primers dies d'estar a casa, vam anar a nedar just davant de casa, ens varem endinsar bastant dins el mar, i vam estar molta estona xerrotejant. Ens havíem de posar al dia de tot, i a més parlàvem en aquella barreja mallorquí-italià, que feia els diàlegs tan divertits. Va ser una estona molt agradable.
I quan vam tornar a ser a terra... l'Angelo es va posar la mà al coll i va dir, desesperat: la croce!!!
Mentre estàvem nedant li havia caigut la creu que duia al coll. Era una creu d'or que la seva mare li havia regalat, un record familiar molt valuós per ell. 
Vam tornar a l'aigua a veure si la trobàvem, tot i saber que era impossible. El mar és enorme, no sabíem exactament on havíem estat, ni on havia caigut, i a més hi ha la correntia... no hi va haver manera. Vam tornar a casa decebuts i tristos.
A sobre, justament aquella tarda es va desfer un temporal que ens va tenir apartats de l'aigua durant dos dies. I quan ens vam poder tornar a banyar, l'aigua estava tèrbola, encara agitada de la tempesta. La vam buscar tots: la meva germana i jo, el meu pare, que bussejava cada dia, els amics... va ser impossible. 
L'has perdut, li vam dir. Però ell, un noi de muntanya, nascut als Alps, que vivia amb neus perpètues i que de cap manera tenia l'experiència marítima que teníem nosaltres (ni nedava tan bé com nosaltres, també s'ha de dir), va continuar cada dia, matí i tarda, agafant les ulleres de busseig (que crec que era la primera vegada que es posava) i anant a nedar a veure si les trobava. 
El meu avi, recordo que se'l mirava amb paternalisme condescendent, cada vegada que ell deia vaig a buscar-la. Tots sabíem que no la trobaria. Era impossible.
I van passar deu dies.
El darrer matí, unes hores abans d'anar a agafar l'avió, l'Angelo va tornar a agafar les ulleres i va dir que anava a buscar-la. 
Jo el vaig acompanyar, i em vaig quedar a terra, prenent el sol. Era aquell temps que encara preníem el sol sense tanta por com ara. 
I al cap d'una estona molt llarga, mig endormiscada pel calor i l'oreig suau, em va semblar que l'Àngelo em cridava. Vaig aixecar el cap: ben lluny, des del mar, el meu amic em feia senyals.
Maria!!! Vieni!!! La croce!!!
Vaig tirar-me a l'aigua i vaig nedar cap a ell el més ràpid que vaig poder.
Em vaig posar les ulleres que ell em donava. Vaig mirar al fons. 
Una tènue brillantor em va picar l'ullet, mig enterrada entre les algues.
Era un lloc molt profund, l'Angelo no hi podia arribar, i a mi em va anar just... però allà estava. La creu, i la cadena, les dues juntes. Després de deu dies desaparegudes, amb temporal inclòs. Era impossible trobar-les. Però l'Angelo les va trobar. No es va creure que fos impossible, i va continuar lluitant.
Hi penso molt sovint, en aquesta anècdota.
Quan alguna cosa em costa, quan vull quelcom que no pot ser. Tantes coses que són impossibles han acabat esdevenint! Potser només necessiten la nostra fe, la nostra lluita, la nostra tossuderia. 
Qui sap.
Ara que s'acaben les vacances, i que comença un nou curs. Ara que tornarem amb les nostres lluites diàries, amb el nostre quefer quotidià. 
Serem capaços de continuar lluitant? De creure en els miracles?

divendres, 29 de juliol de 2016

Els premis

Recordo el dia que el meu avi em va comprar una xuxe.
El meu avi era molt estricte, militar jubilat. Tenia un cor d'or i m'estimava amb bogeria, però la seva estimació era la d'un home de la seva època, i es traduïa en passejades llargues, històries intenses explicades a la serena de nits d'estiu, i un orgull mal dissimulat per veure'm créixer, tan semblant a ell, i per tant, tan enfrontada a ell.

Bé, doncs un dia, jo tindria uns deu anys, passejàvem i em va comprar una xuxe, tot dient-me "Que no sirva de precedente!", i jo, li vaig dir que no, que no serviria de precedente, i quan vaig arribar a casa els meus pares de seguida vaig preguntar què era un precedente, perquè em feia por haver-me compromès a alguna cosa que no podia complir. 
Recordo, doncs, aquella llepolia com un gran esdeveniment. Era quelcom excepcional, que aquell home auster i estricte, inesperadament, em comprés una cosa innecessària. 
Bé... els nostres fills no recorden les xuxes que els han comprat els avis. Perquè els n'han donat tantes, tantíssimes, que ja és quelcom normal. Fins i tot és possible que recordin les poques vegades que no els han comprat el que ells volien. Perquè és aquesta l'excepció. I això fa que, enlloc d'estar agraïts per totes les coses que els han donat, estiguin molestos per les que no han obtingut.
Hi penso molt, com educadora d'adolescents. 
Estan avesats a que, pel simple fet d'existir, hi ha coses que els donaran. Sembla que sigui una obligació, que tinguin xuxes, o smartphones, o paga setmanal. Recordo quan un alumne es queixava que "només" tenia un Iphone 4.
Potser no aprendran a agrair, potser es passaran la vida pensant en tot el que no els han donat, enlloc d'aturar-se a pensar en el que tenen sense haver fet cap esforç. I com que és impossible que ho tinguin tot, els estem preparant per a ser infeliços sempre.
No sé, eh?
Una altra anècdota: quan jo era petita, que et compressin una bossa de patates, o un gelat, era un premi. Ara, moltes bosses de patates, i molts gelats, porten premi, un regal, moltes vegades és una beneitura, però els nois obren la bossa buscant la calcomania, o el cromo, o el tazo, o el que sigui que porti, de més a més, el que els acaben de comprar. Com si no en tinguéssim prou. Com que de patates ja els en regalen, han d'oferir alguna cosa més. 
No en tindrem mai prou?

diumenge, 24 de juliol de 2016

La mort i el pa bimbo


Quan vam veure que el tio Damià es moria, eren aproximadament les cinc de la tarda. Vam anar a la residència la seva família més íntima: els meus pares, la meva germana Antònia i jo. El Damià jeia al llit, sense reaccionar, i respirava desordenadament.
Vam demanar estar els quatre amb ell durant la seva agonia. Això va provocar un trasbals. La residència no estava preparada, deien, les instal·lacions no són les adequades…
Vam estar negociant, no us podeu imaginar com vaig pregar per trobar les paraules adequades. Ens van donar permís fins a una hora determinada, i després havíem de marxar dues persones. Gràcies a Deu, el Damià va morir abans del plaç que ens havien donat, i va poder acomiadar-se d’aquest món rodejat dels que més l’estimàvem, de tots quatre. 
L’endemà una de les infermeres ens va dir que no s’hi havien trobat mai. O sigui, que mai, en els quinze anys que fa que funciona aquella residència, mai, repeteixo, cap família havia demanat estar tots junts amb el malalt moribund.
Encara me’n faig creus. No ho acabo d’entendre, doncs tinc la impressió que vivim en un món on es busca molt l’emoció. Ho veig treballant amb adolescents, però també ho veig amb els programes de televisió, amb la manera que té de fer la gent, amb les converses que sento al super, amb els amics que cada dos per tres s’enamoren de “la persona de la seva vida”. Com que tinc aquesta malaltia que tothom m’explica les seves coses, al·lucino de veure com l’emoció, la llàgrima i l’alegria extremes tenen tanta cabuda, se li dóna tant espai. 
Potser és que volem emocions tipus pa bimbo. Perdoneu la metàfora barata, però heu tastat alguna cosa més insípida i sense personalitat? És tou, i queda bé amb dolç i salat, perquè no té gust de res, no és res. Pot durar setmanes amb el mateix aspecte. Així volem, les emocions: fàcils d’empassar, que no ens canviïn gaire la vida, amb poc gust, i que no evolucionin gaire. A mi, el pa, com les emocions, m’agraden amb gust d’alguna cosa. Amb crosta, amb personalitat.
Potser la gent menja pa bimbo com per dir he menjat pa, i es lliura a les emocions, però en realitat tot plegat ho fa light, no el commou gens.

Si no és així, no entenc com tanta gent ha renunciat a aquest moment, com és que una emoció intensíssima com és acompanyar un moribund els fa por. No sé, com si fos “massa fort”. Realment és molt fort, acompanyar una persona estimada mentre s’està morint. Jo he tingut la sort de poder acompanyar a tres dels meus avis i al tio Damià. Portaré aquests moments sempre al meu cor, i és un gran regal de la vida ser present en una mort. Vius millor després d'haver acompanyat en la mort, i és un dels actes més grans d'amor.

No vull jutjar a ningú, eh?
Només volia dir que ho trobo molt estrany.

dijous, 21 de juliol de 2016

M'hauria agradat ser guapa

A mi m’hauria agradat ser guapa. 
Sí, ja sé que la bellesa està a l’interior, i que hi ha altres coses importants. No cal tampoc que em feu comentaris del tipus de si ets molt guapa i tal i pasqual. Sé el que hi ha, i en trec el màxim profit, però  no sóc “guapa”. Sóc resultona, i simpàtica, i suposo que fins i tot sexi.
Però a mi m’hauria agradat ser guapa. Tenir d’aquelles belleses naturals que fan que algunes persones siguin guapes sempre, sense maquillatge, a primera hora del matí, amb cansament o amb el cabell fet un desastre. Hi ha gent així, sabeu? I jo, doncs no. No ho he estat mai, i veure’m a primera hora del matí, amb les marques dels llençols a la cara inflada, els ulls lleganyosos i el cabell estil Mafalda electrocutada, és la més gran prova d’amor.
Potser m’hauria conformat de tenir els ulls blaus, o les pestanyes més espesses (i no les celles… ehem) o un nas una mica menys prominent, o ser més alta i tenir una complexió més prima, o simplement ser rossa, o tenir delicades mans de pianista, jo que he tocat tant el piano. 
Jo sempre he estat “del montón”. Mai he fet girar els homes pel carrer, i si algú parla de mi, no dirà “aquella noia tan guapa”.
No passa res, eh? Ho tinc assumidissim. Quan jo era adolescent la meva àvia un dia em va fer asseure al seu costat i em va informar de que no era guapa, i que per tant hauria de ser molt simpàtica perquè per rica, tampoc trobaria marit. (sí, ho sé, és molt bèstia, però ella era així: estimava d’aquesta manera gruixuda que tenen les dones de poble d’estimar)
Tenim tendència a posar, en la gent que ens agrada físicament, altres virtuts. Deixem-nos estar de correccions polítiques i siguem sincers: la gent guapa agrada més, d’entrada, la trobem més simpàtica, i passem més gust de mirar-la. Si després són mala gent o beneits ja és el seu problema, però ja hi té molt guanyat, una persona que fa ganes de mirar.
Tampoc m’hi poso pedres al fetge. No he estat “guapa”, però tampoc he estat lletja, ja us ho he dit abans, “del montón”, o sigui, hi ha un munt de gent com jo: no destaquem, però si ens miren amb carinyo, agradem.
Com que de jove la meva àvia em va advertir bé, he de dir-vos que vaig intentar fer-li cas. Quan algú parla de mi, no diu “aquella tan guapa”, però potser sí que diu “aquella tan simpàtica”. 
I està molt bé que el teu potencial principal no sigui el físic, doncs així t’obligues a treballar atres qualitats per a tenir èxit, des de la simpatia i el bon humor fins a la cultura, la conversa interessant, i tantes d’altres. I aquestes qualitats amb els anys solen millorar, de tant entrenar-les. En canvi, la bellesa física, inexorablement perd amb els anys.
Per tant, ves per on, la jugada surt molt millor. 
No he estat mai una dona guapa. Però mireu, tinc quaranta-sis anys, les noies que eren guapíssimes amb quinze ara tampoc no estan tan bé com això. En canvi, servidora continua tenint altres qualitats a les que trec molt profit.
I la veritat, tampoc m’ha anat tan malament, la vida.


(però a mi m’hauria agradat ser guapa)

dissabte, 16 de juliol de 2016

Les alegries de la novel·la.

La novel·la continua el seu camí. La veritat és que estic molt agraïda, de com de bé està funcionant, de la resposta que està tenint. Ja portem cinc edicions, cosa que per a una primera novel·la és moltíssim.
L’altre dia, a més, vaig tenir una gran alegria, una més de les moltes que m’està donant. Lluís Cera, un escultor que no conec personalment, ha creat aquesta obra: 

Es diu “estança de la memòria”. Està feta de marbre de carrara i ferro. És maca, oi?
Doncs el text que hi ha és el principi de la novel·la. Em va fer moltíssima il·lusió quan ho vaig saber, ja l’hauria trobat preciosa sense que fos el meu text, però el fet que les paraules que vaig trenar hagin servit a un artista per a crear una obra, m’emociona d’una manera que no sé explicar.
Però si voleu que ho intenti, podem tenir una cita: us vull convocar a una tertúlia que farem el proper dimarts dia 19 a les 19:30 a La Rata Corner, una llibreria de Palma. 


Us fa ganes venir? A mi m’agradaria molt saludar-vos. 

dimecres, 6 de juliol de 2016

Ajudar-te

No em coneixes de res, i per xat em demanes consell. No saps amb qui parlar, i et sembla, pel que has llegit de mi, que jo puc ajudar-te.
Jo sento que no puc donar-te consell. No et conec, no sé la situació, i tampoc en sé tant, de viure, com per gosar donar consells. I l'únic  que puc dir-te és pensa bé les coses i intenta no fer mal, però sobretot, sigues sincer amb tu i amb els altres. Si has de triar entre no fer mal i ser sincer, tria sempre la sinceritat, que si no, a la llarga fas encara més mal. 
Però tot això és molt poc concret, ho sé. 
Vols que t'ajudi, dius. Necessites consell. 
Jo estic atabalada. Estic en un moment que faig mil coses i no et puc contestar. I penso que no sóc jo qui t'ha d'ajudar, que no puc ajudar-te. Que has de trobar a algú proper amb qui parlar, però tanmateix, aquesta persona més propera que jo, tu creuràs que no t'està ajudant. Ningú pot ajudar-te en la manera que tu vols, perquè a la teva edat, creus que ajudar és estalviar-te el dolor. 
I saps, jo, que podria ser la teva mare (ui!) sé que aquest dolor ningú te l'estalviarà.
Que això que passes ara, tal volta per primera vegada, ens ha passat a tots, i sí, males notícies, sempre continua fent molt mal, sempre ho vius com si se n'hagués anat la darrera oportunitat de ser feliç, i sempre sents la mossegada de la solitud.
Així doncs, el meu consell és que ploris. Que acceptis el teu dolor. No el penso relativitzar, no et diré que això es passa, que vindran altres alegries, que et tornaràs a enamorar. No penso suavitzar el teu dolor, perquè l'has de passar, i punt. 
És el preu que es paga. Benvingut al món adult.

dilluns, 27 de juny de 2016

Damià


Quan en una família neix algú com tu és un trasbals. Els pares volem que els fills siguin sans i feliços, i un fill com tu trenca els esquemes i ens obliga a replantejar-nos moltes veritats que abans eren només una teoria. 
Una persona com tu, dic, trenca els esquemes, i condiciona varies generacions d’una família. Perquè la teva vida, la teva innocència, la teva petitesa, posa a prova la nostra fe i ens col·loca davant una realitat: quan Jesús va dir les benaurances no feia cap metàfora, quan va dir que el seu regne no és d’aquest món, no feia poesia. Deia la veritat. I la veritat cou molt, en casos com el teu. 
Durant tots aquests anys, els que t’hem conegut i estimat ens hem plantejat quin era el sentit de la teva vida, sobretot cap al final, quan costava reconèixer en tu el noi alegre i nerviós que havies estat de jove. 
Quin és el sentit de tot plegat.
Què has vengut a fer tu al món. 
Penso que has estat un gran mestre. I tot i que em molesta que algú pensi que la vida és tan cruel com perquè algú sigui al món només per donar una lliçó als altres, sí que vull dir-te unes quantes coses que hem après de tu.

Primer, que els àngels són incòmodes. El meu àngel, que vas ser tu, em prenia les joguines, era una mica pesadet i molt sovint cridava massa l’atenció. Eres l’àngel de la família, però quan n’Antònia i jo érem petites ens empipaves, i protestaves quan els meus pares sortien de nit. Eres l’àngel incòmode. Tu, Damià, com el petit príncep, no renunciaves mai a cap pregunta… i eres capaç de repetir-la fins a l’extenuació. I no s’hi valien presses ni ara no toca. Allà estaves, amb la teva perseverança, posant a prova la paciència amb les teves “manies tontes”, que deies tu.

I és que un altre ensenyament ha estat que hi ha preguntes que mai sabrem contestar. Com per exemple, per què et va tocar a tu, per què va tocar a la nostra família i no a alguna altra família potser més preparada o amb més recursos, o simplement amb més gent, per poder repartir millor la feina que donaves. Sense cap raó, tu vas formar part de la nostra família, i has estat una pregunta immensa a la nostra vida. Amb tu hem après a acceptar que les coses són com són, i no com voldríem que fossin.
Una altra cosa que ens has ensenyat ha estat a tenir ben clara l’escala de valors: algú com tu ens ha fet mirar les preocupacions diàries de manera molt diferent. Quin és l’objectiu de la vida? Què hi hem vingut a fer?
Tio Damià, ens has omplert la vida de preguntes, però ens has donat la gran resposta. Tu ens has ensenyat que la raó de viure és estimar, i que totes les altres coses són anecdòtiques, afegitons.

Tio Damià, repeteixo, tu ens has ensenyat a estimar. A estimar sense mesura, més enllà de la pena i la ràbia per totes les teves mancances i el que això significava per a nosaltres, hem après a estimar, i t’hem estimat.
Et van estimar els teus pares. I t’ha estimat el teu germà Com-me, i la teva cunyada Menenena. T’hem estimat n’Antònia i jo, nebodes teves… I t’ha estimat un munt de gent que s’ha topat amb tu i s’ha entendrit amb la teva innocència, la teva tossuderia o la llum de la teva mirada.

Durant la revetlla de Sant Joan, mentre a fora la nit esclatava d’alegria i petits amb ulls brillants movien bengales, estàvem els quatre, el pinyol de la teva família, fent-te costat en l’agonia. N’Antònia i jo a una banda, els nostres pares a una altra, del llit d’on fa dies que ja no et movies. Pensàvem molt en els padrins, els teus pares, i en com de contents haurien estat de veure que estàvem tots amb tu. Ens sentíem afortunats de poder ser-hi. Els quatre t’estàvem agafant de la mà o del braç, i estem segurs que vas saber que no estaves sol. Ara t’acomiadem amb una tristor serena, un agraïment profund pel do d’haver-te estimat, i com en tota la teva vida, continuam fent-nos preguntes.

Damià, bon viatge. Vas al regne dels petits, dels nets de cor. Estaves molt preocupat pel cel, deies que d’allà no torna ningú, i quan vas saber que al cel no hi ha crisis et vas posar contentíssim. Et trobaràs amb el papà i la mamà, i potser tornareu a fer aquelles llargues caminades que fèieu.
Fa molts anys em vas fer una pregunta, i curiosament només me la vas fer una vegada, tu que repeties les preguntes mil cops… Que bé que m’hauria anat que aquesta pregunta me l’haguessis fet més vegades: per poder-t’ho repetir, una i altra vegada. 
Ara necessito tornar a contestar-la, necessito tornar a dir-t’ho.

Damià, deixa’m tornar a dir-t’ho: al cielo cabemos todos, i sobretot, el cielo està fet de gent com tu.

dissabte, 25 de juny de 2016

No hi ets. Montserrat Abelló



No hi ets.
Obro els ulls i veig
aquell mateix retall de cel

avui d’un blau intens
i transparent.
Penso en tu,
i et sé present en mi
en cada gest, en cada
paraula.
Lentament, sense
adonar-me’n, aquest
sentir-te tan a prop
fa que se’m fongui
la tristesa.


Com cada any, una poesia en record del Bartolo, la pena que mai caduca. 
Avui fa vint-i-cinc anys que va morir

dilluns, 20 de juny de 2016

Exitus

M'heu de perdonar tants dies sense penjar res al blog. Si us serveix de consol, estic escrivint moltíssim, però no coses pel blog. En aquests moments, a més, a la família estem passant una etapa que ens demana que ens concentrem, i això és el que estic fent.
Ara mateix no us puc explicar tot el que ens està passant. 
Però us convido a llegir un text: cliqueu en el següent enllaç.

Exitus

Amb ell vaig guanyar, fa molts anys, el primer premi al concurs Paraules d'Ariadna, de l'ajuntament de Sant Adrià del Besós. En aquests moments escric diferent, però he decidit no canviar res.
El text és autobiogràfic. La néta de la qual parla sóc jo mateixa, i el bebè és el Miquel.

dimarts, 7 de juny de 2016

Coses que vaig perdent

Em fa molta ràbia quan veig missatges d'aquests d'auto-ajuda, amb frases ensucrades al facebook, explicant que els quaranta, o els cinquanta són la millor edat. Suposo que estan escrits per a augmentar l'autoestima, però a mi, la veritat, em semblen carrinclons, superficials i alguns sexistes. Aquell que parla de l'atractiu de les dones de quaranta que els homes de quaranta no veuen perquè estan fent el ridícul intentant lligar-se una de vint, és de traca i mocador, vaja.
Com si la raó de les dones quaranta o qualsevol edat, fos ser atractiva als homes.
Em rebenta. Em rebenta que m'intentin "consolar" de l'edat que tinc.
No em sap greu tenir més de quaranta anys. Els meu vint van ser fantàstics, els meus trenta genials, els meus quaranta són espectaculars... 
I ho són per moltes raons: per la gent que em rodeja, perquè he fet (més o menys) les paus amb el que no pot ser, i perquè ara estic, d'alguna manera, recollint el fruit de molts anys d'esforços. I no em refereixo només a la novel·la, tot i que també a ella. 
Els meus quaranta, doncs, són genials, per les coses que guanyo... I també per algunes que estic perdent. 
Hi ha coses que sap greu perdre. A nivell físic, és cert que el meu cos no és tan flexible, és cert que algunes parts comencen a obeir massa la gravetat, és cert que aviat hauré de tornar a dur ulleres sempre. D'altra banda, però, em sento molt més sensual que quan tenia vint anys, potser és que la meva declarada intenció de ser una vella verda està fent el seu camí. A nivell espiritual, és cert que m'estremeixo quan penso en gent estimada que sempre més duré al cor...però tot i que he perdut gent, penso que, d'alguna manera mai els perdré. Sempre els duré en el cor. 

Però hi ha altres coses que m'encanta perdre. Estic molt contenta d'anar deixant anar llast.

- La Vergonya. 
Ara algú que em conegui molt somriurà: sempre havia estat bastant poca-vergonya, d'acord. Però he de reconèixer que cada vegada la perdo més, suposo que perquè cada vegada sóc més indiferent el que pensin de mi. Potser perquè he adquirit auto-estima? Perquè m'accepto més?
He entès que a vegades perdem grans oportunitats (laborals, personals, sentimentals) per culpa de la vergonya, per por de quedar malament demanant, o fent saber què volem. No em dóna la gana. Fora vergonya, doncs.

- La por. 
No tinc tanta por. No em pregunteu per què. Sí que és cert que no he perdut la por a que passi alguna cosa a la gent que estimo, sobretot al fills.
Però no sé per què, ja no em fa por caminar sola de nit, ni dormir sola en una casa aïllada. Sí que cada vegada que baixo d'un avió faig un descans, però la por que tinc a volar no m'impedeix de fer-ho. Potser estic sent capaç de dominar-la. Em queden massa coses a fer com perquè la por em talli les ales.

-La son
Cada vegada dormo menys. Alguns moments m'atabala. D'altres, ho accepto i dedico les hores que estic desperta a deshora a escriure, llegir o xatejar amb altres insomnes. 
Potser dormo poc perquè vull assaborir-ho tot massa. No ho sé, potser sí que hauria de posar-hi remei, més enllà de les infusions que em prenc. 

- Les obligacions.
Bé, fins a certa manera. Evidentment, com tothom que estigui a mitja hipoteca i que tingui fills, tinc obligacions, faltaria més. Però poc a poc, vaig limitant-les. Abans em sentia aclaparada perquè havia de "quedar bé". Per exemple, en un mes havia de visitar tots els parents de Mallorca que potser no hauria vist en tot un any si hi visqués. Ara ja no ho faig. He après poc a poc a dosificar els llocs on cal que hi vagi.
També poc a poc em sento cada vegada menys obligada a caure bé, o a obeir a la imatge que els altres tenen de mi. 
Tot això m'ha costat molt, però m'ha alliberat molt.

- La paciència.
Amb segons què. Mireu... El que deia abans. Ja estic, (amb sort!) a l'equador de la meva vida, i tinc un munt de coses per fer. I no vull perdre temps amb relacions tòxiques, o amb compromisos que no m'omplen. El poc temps que tinc, el vull per a gent que estimo, per a somriures i per a bons rollos. No vull que obligacions que no em fan feliç m'impedeixin fer l'amor a poc a poc, riure molt fort, escriure més, gaudir de la música i de la companyia dels que estimo, sentir-me seduïda per aquesta vida immensa que em rodeja i que vull assaborir fins a la darrera gota.

I tinc la sort d'haver-ho entès sense necessitat d'una malaltia terminal. O sigui que ho aprofitaré al màxim.

Estic pensant que aquest post tindrà una segona part. Estigueu pendents. 

divendres, 27 de maig de 2016

Fira del llibre a Mallorca

Bé, demà torno a anar a Mallorca. Valia la pena escriure aquesta novel·la just per poder anar tan seguit a Sa Roqueta!
Hi seré demà dissabte a les 13 i a les 20 i diumenge a les 18:30.
Mallorquins, veniu a veure'm, que em fa molta il·lusió!

diumenge, 22 de maig de 2016

La granota bullida


Una fàbula del filòsof francès Oliver Clerc diu que si poses una granota a una olla i encens el foc, la granota es va acostumant a la pujada de temperatura gradual, no se n'assabenta de quan comença a ser perillós, i fins i tot pot arribar a bullir-se, perquè quan se n'adona ja és massa tard. 
És una bona metàfora de l'estrès. Normalment no ve de cop. Simplement anem entomant coses, i assumint responsabilitats, dient que sí (perquè el dia que van ensenyar a dir que no vam faltar a escola), i tot el que ens demanen és "una miqueta més", i tanmateix ja que hi som, o pensem que nosaltres ho farem millor que ningú, o que "algú ho ha de fer".
Algun dia tenim un mal d'esquena brutal, una contractura, o ens quedem sense veu. O anem zombies perquè hem passat la nit en blanc… però bé, falta poc per vacances, ens diem, i continuem, no fos cas que el món s'enfonsés perquè nosaltres no érem a lloc. 
I després algun amic fa un pet. Una depressió, un infart, un ictus. 
I nosaltres diem clar, és que no es pot viure així.
Mentre, continuem glopejant aigua tèbia, cada vegada més calenta, i diem una mica més, això encara puc fer-ho, aviat venen vacances.

dimecres, 18 de maig de 2016

Presentació a l'Ateneu Barcelonès.

Demà presento Abans que el teu record torni cendra a Barcelona. Serà a l'Ateneu Barcelonès, a les 19 h, a la Sala Sagarra.
Estaran amb mi l'Izaskun Arretxe, editora d'Ara llibres, a qui mai acabaré d'agrair-li que apostés tan fort i es fes tan seva aquesta història; i també Florenci Verbon, que va ser company meu durant l'itinerari de narrativa de l'ateneu, és una mica com un dels tiets de la novel·la, va acompanyar-me molt en aquest camí i estic molt contenta que pugui presentar-la.
Estaria molt contenta que vinguéssiu. A les presentacions es genera una energia, una vibració ben especial. Aquesta segur que ho serà, i molt. 
Allà us hi espero.