dissabte, 2 de maig de 2015

Cap camí és de tornada

És una de les coses que més m'ha costat d'entendre, però poc a poc ho vaig aprenent. 
Cap camí és de tornada. No podem fer enrere, com si la nostra vida s'escrivís amb un processador de text, i tornar a reescriure sense tenir en compte el que ha passat, sense que el que hem fet ens afecti.
I mira que estaria bé, oi? Algun cop poder començar abans, allà on vam virar cap a una banda, allà on vam deixar anar una mà que ens oferia una possibilitat que no gosàvem, allà on les coses haurien anat diferent només que haguéssim dit sí, o dit no. 
Cap camí és de tornada, perquè les passes donades ens fan com som, el camí ens dóna forma, com si nosaltres fóssim fang i la vida, les mans, i el temps, el foc que ens cou. No podem desfer el camí i deixar de ser el que aquest camí ens ha fet ser.
Potser per això ha fascinat tant a la humanitat la il·lusió de poder viatjar en el temps. Per refer el camí. Però no pot ser.
Cal, doncs, acceptar els nostres errors, que ens han fet així ara. Cal estimar el que som.
Cal no mirar enrere.
I ser conscient que cada dia escollim què som i com volem viure. La nostra vida actual, germen del nostre futur, és la suma de les nostres renúncies i les nostres valenties, del que hem decidit fer. Si volem que les coses vagin diferent, només hem d'encaminar-nos, a partir d'ara, cap on volem anar. 
Som el que avui triem ser, a partir del que hem après.
No s'hi val culpar a decisions de fa anys les covardies d'ara.


dijous, 23 d’abril de 2015

Aniversari

Rient, rient, avui aquest blog fa nou anys. Déu n'hi do! L'any vinent, que farà l'aniversari rodó, hauríem de fer-ne una de grossa. S'accepten suggeriments, tenim tot un any per pensar-hi. 

M'encanta Sant Jordi, diria que és la festa que més m'agrada. Em sembla d'un romanticisme brutal, això del llibre, de la rosa, dels carrers plens de gent, l'ambient festiu...
Però com que tinc aquell punt de melangia, penso en la gent que no passarà el Sant Jordi ben bé com li agradaria passar-lo. Penso en qui no tindrà cap llibre, en qui no rebrà cap rosa, en qui no té ningú a qui regalar, en qui regalarà d'esma, perquè toca, a algú a qui fa temps va estimar. No sé pas què és més trist, la veritat és que hi ha més gent sola de la que ens pensem.

I cada any, per Sant Jordi, em pregunto si el proper ja estaré signant llibres a alguna paradeta. La meva novel·la "Abans que el teu record torni cendra" està a mans d'editors en aquests moments. És curiós, saber que en aquests moments hi ha gent que tu no coneixes i que està llegint el que tu has escrit. A vegades estic a casa i em pregunto "deu haver arribat ja a l'escena tal? Què li deu haver semblat el flash-back de tal?"
He començat també una segona novel·la. Això de les novel·les és com els fills: quan en tens només un, et sembla impossible estimar a algú com l'estimes a ell... però resulta que sí, que n'arriba un altre i que també l'estimes tant que quasi fa mal. Doncs bé, ara he trobat forces per estimar una altra història, prou com per decidir passar amb ella la majoria d'estones lliures dels propers anys. Està molt embrionària, però quan més m'hi endinso més veig que serà una història potent.

Bé, doncs, us desitjo un molt venturós Sant Jordi. Amb molta lletra, amb molta rosa... amb aquesta alegria serena de les festes tan nostrades. 
Suposo que les festes diuen molt d'un país, i m'agrada molt, i penso que diu molt de com som, una festa com el nostre Sant Jordi.

dilluns, 20 d’abril de 2015

Cartes no enviades

Durant els 15 dies que el Bartolo va estar en coma vaig començar a escriure-li una carta. Necessitava dir-li tantes coses! 
La intenció era que ho lleguissim junts, un cop ell s'hagués recuperat.  Com que sóc de mena de muntar-me pel.lícules (i així em va...) m'imaginava la seva recuperació, que segur que seria molt lenta, i ja em veia asseguda al seu costat, en un racó de sol, fent-li la lectura comentada de les coses que havia pensat i sentit, com d'antipàtica era la infermera més grossa, els comentaris dels parents dels altres ingressats a la UCI, el metge aquell tan bèstia dient les coses, que lluny estava ca'n Ruti...

Quan va morir encara tenia moltes coses a dir-li. Vaig continuar la carta. Adreçant-me a ell, li parlava del meu desconcert, del dolor, tan intens que era gairebé físic. Es va convertir com en un diari del dol. Algun cop el renyava (per què no et vas posar el casco, imbècil?) altres li recordava coses que havíem passat junts. Altres li parlava de mi. Del que em passava, o de la ràbia en veure que el sol lluïa i l'estiu esclatava i jo m'enamorava i el cel era serè i blau i la felicitat trucava a la porta i ell havia quedat enrere.
Vaig estar molt temps escrivint-li. Com si fos el meu amic invisible. 
I a poc a poc la meva escriptura va anar-se espaiant. Vaig trobar altres orelles que m'escoltaven en directe. Vaig tornar a desenamorar-me, i em vaig tornar a enamorar, i van venir altres estius i altres dols.
Al cap d'uns anys, preparant una mudança, vaig trobar aquells papers. Vaig rellegir-los amb una dolça melangia. Una tarda d'hivern els vaig estripar en mil bocins. No sé ben bé per què ho vaig fer. Potser pretenia tancar aquella etapa. Potser sentia que aquells papers tan íntims em feien molt vulnerable. 
Una part de mi, però, pensava que, d'alguna manera el Bartolo ja sabia tot el que li havia dit en aquells papers, i que tanmateix no em calia conservar la foto del meu dolor.


Encara ara em passa que sento la necessitat de dir coses a gent però no les puc dir. Per protegir-me a mi, o perquè potser no hi ha tanta confiança com això... Però necessito escriure-ho, perquè si no ho trec, si no ho endreço escrivint-ho, em farà mal. 

Encara ara, doncs, escric cartes a gent. Sabent que no les llegiran mai. M'adreço a gent que m'importa. Els dic com em sento, els explico les meves frustracions. Algun cop els retrec coses, els dic què m'ha molestat, o em justifico quan penso que potser els he fallat. 
Ja no escric gairebé gens en paper. Moltes d'aquestes cartes no enviades dormen el son dels justos en la safata d'esborranys del meu correu electrònic. Altres les he reciclat per històries que escric.
Va bé, fer aquest exercici. Posar les idees en clar. Analitzar què sento, i per què. Hi ha un munt de coses que no puc dir, per por de ser malinterpretada o ferir, però que necessito treure.
Algú digué que un diari s'escriu amb la secreta intenció que algú ho llegeixi. No ho sé pas. Però sí que sé que escrivint el que sento ho puc entendre, i entenent-ho puc gestionar-ho molt millor.

dimecres, 1 d’abril de 2015

El mirall


Sortint de la dutxa, s'endevina en el mirall entel·lat. S'hauria d'arreglar la barba, però li fa molta mandra.

A uns quilòmetres, ella treu els estris per a maquillar-se abans de sortir a treballar. 

Es miren, cadascú al mirall de casa seva. Fa dies que no saben res l'un de l'altre.


***

En un racó a terra, la roba dels dos, treta amb urgència, feia un efecte com d'habitació d'adolescent.
–Me n'he d'anar  –va dir ell, i ella dibuixava un mig somriure que li quedava trist. 
Abans d'incorporar-se, la mirà. La vall dels seus pits pesants. La calidesa del seu ventre. La suau ondulació del pubis. Estava despentinada i tenia les galtes vermelles. En els ulls, la serenor amb turbulències profundes de després de la passió. La va besar al clotet que feia el coll darrera la orella. Va tancar els ulls mentre ensumava el seu cabell amb avidesa.
Ella va voler dir no marxis, fem una bestiesa, queda't sempre amb mi. Però no ho va dir.
Era tard, la dona d'ell l'esperava per anar a fer encàrrecs, a ella li arribarien els fills a casa aviat, potser fins i tot el marit ja hi era.
Ell es va aixecar i va anar descalç al bany. Ella el va seguir. Ell es va rentar les mans, la cara... li sabia greu treure's l'olor. Ella l'acariciava suau a l'espatlla. Ell es va girar.
S'abraçaren intensament. Despullats els dos, respiraren fons assaborint el moment que no sabien si es podria tornar a repetir gaire sovint.
–Mira que maco –va dir ella, i els dos es van mirar al mirall, abraçats.
I ella no es veia la cel·lulitis  ni les estries, ni els pits caiguts. Ell no es se n'adonava de la panxa, les canes, els braços tan prims.
Miraven nus la seva imatge reflectida en el mirall aliè, i veure's els va fer adonar que sí, que existien, que eren reals, no un somni, una anada d'olla. Eren amants, dos persones que s'havien trobat quan es pensaven que això ja no els podria passar més. Sadolls, cansats i feliços, es miraven i somreien a la imatge que els tornava: dos madurs amb cor d'adolescent.
Al mirall d'una casa que no és la de cap dels dos, en una habitació manllevada, una hora robada a l'atzar. Home i dona abraçats despullats, pell blanca, carn madura, amb la saviesa dels anys, dels camins recorreguts fins trobar-se, del desig llargament contingut.
Ella feia anys que no es trobava tan maca com en aquest moment, abraçada al cos que durant tant temps havia intentat evitar. Ell li besà el front, la cara, els llavis. Tinc cinquanta anys i tornaria a començar ara mateix, va pensar. Però tampoc ho va dir.

***
En acabat d'afaitar, es repassa amb la mà la barbeta. 
Ella es posa el rímmel obrint molt els ulls i la boca.

***
Tenen memòria, els miralls? 
Ignorant la rutina a la qual cadascú ha hagut de tornar, hi ha un mirall que reté, en alguna banda, la imatge d'ells dos abraçats?

diumenge, 22 de març de 2015

El gra de blat

Us ho ben asseguro: si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell tot sol, però si mor, dóna molt de fruit            
(Joan, 12, 24)

El que més m'agrada de l'evangeli és que és polièdric. Que el pots anar llegint i rellegint, i et vas fent gran, i vas trobant cada vegada interpretacions noves.
L'evangeli d'avui, per exemple. 

El gra de blat ha d'enterrar-se, per donar fruit. Ha de morir.
I mireu que fa anys que el llegeixo, eh? Però avui, ves per on, m'ha dit coses noves. 
Perquè sabeu? Sempre havia pensat en el gra de blat, dormint feliç a la terra, en un espai tebi i humit, que el farà donar molt fruit, créixer i obrir-se a la primavera. Me l'imaginava, rebent el so esmorteït dels ocells que canten a la superfície, el pessigolleig dels escarabats nerviosos, l'escalfor del sol llunyà i amable.
Però avui m'ha donat per pensar que potser no. Que potser ningú va avisar al gra de blat que enterrar-se li faria mal, que no seria un abandonament feliç. Que potser la terra no és acollidora, perquè les estelles de la gebrada el fereixen. Que per donar fruit, el gra de blat s'ha d'esqueixar, ha de patir, ha de perdre la seva forma, ha de diluir-se, desfer-se, desaparèixer.
Que per arribar a donar fruit havia de patir. Que potser qui el rega seran les llàgrimes vessades, i també les no vessades.


Cal confiança, doncs. Perquè a vegades, quan la teva pell s'esquerda, potser et planteges si calia enterrar-te. Si realment els fruits que pretens donar valen tant dolor. Mires al teu voltant, i com que no saps les altres llavors enterrades i esqueixant-se, et preguntes si no estàs fent un sacrifici excessiu. I més quan tens la certesa que els teus fruits potser no sabran mai el dolor que t'han costat, que potser ningú agrairà, (perquè ben poca gent sabrà) les teves renúncies.

L'humil gra de blat, poruc i trist, no sap que també l'eruga pensa que és el final, que tot s'ha acabat, instants abans que s'enlairi la papallona lleugera, obrint-se feliç i despreocupada a la llum i el color.

diumenge, 15 de març de 2015

Prega per mi

Li he demanat a una persona molt estimada que pregui per mi. 
Sé que ho farà. Em sento acompanyada. Fa temps que tenim una trobada pendent, i no sé ben bé si els desencontres de la vida moderna, les convencions o la tirania de l'estrés farà que la trobada que fa massa que espera hagi d'esperar més. Però sabem que quan ens trobem no caldran gaire paraules per sentir-nos propers, que el temps no ens erosiona, que poden més les ganes que els silencis. 

De mentre, li he dit prega per mi, jo prego per tu. Tots dos ho necessitem. 
I ara em sento, dins la voràgine del final de trimestre, intensament acompanyada. Continuo amb el munt de feina, amb les incògnites que couen, amb la ràbia perquè la vida no és com jo volia. Però no em sento tan sola com fa una estona, ni tan estressada, ni tan trista. 
Perquè sé que hi ha algú, en la distància, que em té present i m'encomana al Senyor. 
(Els ateus podeu dir "que m'envia energia positiva")
Doncs això. 
Que gràcies, estimat.

divendres, 13 de març de 2015

Divendres 13 de Març



També era divendres 13, aquell Març de 1987. Jo tenia disset anys.
Tornàvem d'assajar una cantata de Haendel, i arribant a casa ens vam trobar tothom despert. En aquella època no hi havia telèfons mòbils, i el meu pare no sabia exactament on assajàvem: ningú ens havia pogut avisar que el meu padrí Guillem, el pare de ma mare, havia mort sobtadament, d'un infart, mentre assajaven una obra de teatre. 
A mi mai se m'havia mort ningú, encara. La mort era quelcom que passava a la gent de lluny, als avis dels altres, era una teoria que a mi no m'afectava.
La primera mort propera, com el primer amor, deixa una petja inesborrable.
Tinc un record molt viu, d'aquella nit. Quina impotència, ser a Barcelona i saber que tens un mort esperant a Mallorca. L'endemà, de matinada, vam anar a l'aeroport, i vam arribar a Campos, emboirat i més trist que mai, a primera hora. Aquell any la primavera es feia de pregar, i els carrers ens van rebre humits i silenciosos. Jo estava com en un núvol, no m'ho podia creure, tot i veure'l en aquell taüt que a mi em va semblar espantosament gran per a un cos tan petit.
Em semblava injust. Que ell hagués acabat el camí tenint tantes coses encara per fer, amb la feina a mitges, quan al seu voltant hi havia vells molt malament que havien perdut la dignitat i la consciència i malgrat tot continuaven vivint.

Em semblava injust, i no sabia que aquesta ràbia no era més que una preparació per la que sentiria al cap de pocs anys, quan una altra mort injusta, aleatòria, cruel i sobtada m'arrabassés de l'adolescència i em posés de cop i sense avisar, d'una revolada, a l'edat adulta. 

Recordo aquells dies, aquell fred inhumà que em feia tensar l'esquena i m'eriçava els cabells del clatell, l'avidesa amb què mirava el rostre del meu padrí sabent que mai més el tornaria a veure, la sorpresa de veure'm serena davant la pena immensa, el dolor gairebé físic que vaig sentir quan ens van fer fora de l'habitació per tancar la caixa, i vam sentir el so implacable de la tapa que en cloure's condemnava el meu avi a la foscor eterna.
M'esperava la pena en adonar-me'n, al cap de ben pocs mesos, que ja no recordava la seva veu. Quelcom tan seu, i que es va dissoldre en els plecs del record, com el sucre en el mar. Després, algunes vegades l'havia somniat, i havia estat un regal: en el meu somni el meu padrí continuava tenint la seva veu, i jo, talment a la vida real, no era conscient que no tornaria a escoltar-la, i no parava atenció al que m'era concedit: tornar a sentir-lo. En despertar, però, la seva veu s'esvaïa i no podia retenir-la.

Em sap greu que hagués mort tan jove, perquè no em va donar l'oportunitat de tenir una relació més igualitària amb ell. Va morir quan jo encara no podia tenir-ne cura, no vaig poder dur-lo mai al metge, com vaig fer amb tots els altres avis. Com m'hauria agradat ajudar-lo a seure al seient de davant del meu cotxe, cordar-li el cinturó mentre ell renegués de la seva poca traça (aquells vatua'l món que amollava!) i conduir amb destresa per la gran ciutat mentre ell amb els ulls oberts i subjectant l'agafador de la porta em donés ordres i em digués ves alerta!. Com em conhortaria el record de la seva mà tremolosa en el meu braç segur.
No va poder ser. El meu avi no va arribar a ser vell, i no va veure'm a mi de gran. No vaig poder mai asseure'm a tenir una conversa d'adults, no va ser a temps de parlar-me dels seus pares, no va arribar a saber què era de la meva vida. Confio en que ara se sentiria orgullós del que sóc i del que faig. Veig en mi moltes espurnes seves.

Ara me n'he adonat que ja fa gairebé trenta anys, d'aquell divendres 13 de Març. M'estic fent gran.


dimarts, 3 de març de 2015

Per la Carmen

L'altre dia em vas dir que escoltes tot tipus de música, des de Beethoven a Rock. 
Per això, abans de començar a llegir aquesta carta, vull proposar-te aquesta audició.
És el primer temps de la sonata per a violí i piano "Primavera" de Beethoven.



Deixa que la música et rellisqui per les oïdes, coll avall, cap al cor. Respira fons, tanca els ulls, rep la carícia del violí i el piano, i assaboreix-la. 
Escolta-la tranquil·lament, i quan acabis, continua llegint. 

***
Ja has acabat? Segur que t'ha agradat, oi?
Quina impressió t'ha donat? T'ha semblat alegre, lluminosa, com la primavera?
Estimada Carmen: aquesta obra la va composar Beethoven en un dels moments més foscos de la seva vida. 
Estava passant una depressió.
Com tu.
I no n'hi havia per menys.
Saps què li passava? Que s'estava quedant sord. Les molèsties que tenia de feia molt temps, s'havien anat fent més i més insistents, i va haver d'acceptar-ho: No hi tornaria a sentir bé mai més en la vida. Fins aleshores havia intentat dissimular-ho. Es tancava a casa, per tal que la gent no notés que no hi sentia, perquè a vegades la gent el saludava pel carrer i ell no contestava. Per això té aquesta fama d'antipàtic, pobret!
T'imagines? Un compositor com ell, enamorat dels sons, renunciar a  l'harmonia, a la melodia, al regal pels sentits que és la música. Havia construït tota la seva vida al voltant de la música, i ara el destí cruel li arrabassava l'únic que realment el feia feliç: poder gaudir-ne.
No podia més. Es va tancar a un poblet de prop de Viena, que es deia Heiligenstadt. En aquells dies, va haver d'acceptar la seva dissort, i va redactar una carta als seus germans, que es coneix com el testament de Heiligenstadt. Beethoven va amagar aquests papers a un calaix secret de l'escriptori, i no els van trobar fins després que s'hagués mort, al cap de molts anys.
En aquests papers, explica el seu dolor, físic i espiritual, la seva desesperació. No tenia més ganes de viure.

Però... hi ha una cosa que el va empènyer a continuar endavant. Encara estimava la música. I malgrat ell no la pogués escoltar, podia oferir-la a la humanitat. Encara tenia coses a donar al món. Encara podia lluitar contra la crida del destí.  
Beethoven va superar-ho, i després d'allò va escriure molta més música, bellíssima, que ens ha acompanyat en tants moments, feliços i desgraciats. 
Jo, però, li tinc una especial predilecció a la sonata Primavera. Perquè parla de la tossuderia de buscar la felicitat, malgrat tot et vagi en contra. 
Benvolguda Carmen. 
Tu també tens encara moltes coses per dir, per donar, per sentir. Amb catorze anys, tens tot el món per davant, i t'asseguro que te'l menjaràs. Ja t'ho vaig dir l'altre dia: les qualitats que faran de tu una dona feliç, són les que ara et fan una noia tan vulnerable: la teva sensibilitat, la teva gran passió.
Com Beethoven, tu ara estàs passant per un moment molt fosc. No trobes la llum enlloc, no saps per on tirar, no entens per què a tu t'ha de passar això. Et sap greu estar com estàs, perquè saps que fas patir als que t'estimen. Lluites contra la pena, que és com una aranya grossa i peluda que se t'enganxa al coll i no et deixa respirar.
Saps per què sé com et sents? Perquè jo també he passat una depressió, i com jo, moltes més persones de les que t'imagines hem passat per aquí. 
No estàs sola, Carmen. Estàs malalta, simplement. I t'asseguro que encara que et costi de creure, et curaràs.
No estàs sola, Carmen. T'ho repeteixo.
La depressió es cura.
I saps què? Després de tot això, que són els dolors del part de la nova Carmen, la Carmen que naixerà sabrà trobar mil raons per viure i ser feliç.
Confia en mi, Carmen. Ara et costa de creure, perquè la malaltia t'impedeix de veure-hi clar, com els miralls quan s'entel·len, però t'asseguro que tornaràs a ser feliç, i ho seràs molt.
I com Beethoven, després de tot això, escriuràs a la teva vida pàgines bellíssimes.
Ja veuràs com sí.
I potser algun dia, d'aquí a moooolts anys, una amiga teva et dirà que la seva filla està passant una depressió, i tu voldràs ajudar-la, i qui sap, potser et sortiran millors paraules de les que em surten ara a mi.

dimecres, 25 de febrer de 2015

Traieu la llengua

La meva padrina, la mare de ma mare, no tenia gaire manies. Això de la pedagogia moderna i de no voler traumatitzar els al·lots, per a ella era un doi. Era d'aquelles dones que estimava a crits, que et pessigava fort si parlaves a missa i que et feia passar les manies amb dues galtades. Que si s'enfadava amb tu et preguntava, amb la veu gruixada, em vols besar es cul?, i que per la nit tenia una feinada de passar rosaris per tots els que estimava. Que matava gallines amb la naturalitat que jo estenc la roba, i en feia un brou que reviscolava un mort.
I sí, malgrat era molt avançada en força aspectes (venerava al papa Joan XXIII, i suposo que el que hi ha ara li agradaria ben molt!) era  bastant no sé si dir-ne antiga en molts altres.
Tot això per explicar-vos que, quan jo era petita i li deia que tenia por (perquè casa seva era una casa de poble, amb racons foscos i zones que a mi em semblaven amenaçadores) ella em deia
- Saps què li has de fer, a sa por?.... treure-li sa llengo!
I jo, que vaig anar a monges i sóc obedient, anava per la casa amb la llengua a fora, intentant així fer fugir por. 
(Realment si la por m'hagués trobat, s'hauria esclatat de riure)

Bé, doncs avui, he tret la llengua. 
M'esperava un dia tetris. Amb tot de petites peces, de gestions per encaixar, d'urgències que requerien la meva atenció. 
Ahir nit no podia dormir, repassant tot el que m'esperava avui.
I pel matí, mentre esmorzava, he alenat ben fort, tu pots, tu pots, m'he repetit. Poc a poc. Seràs capaç.
No m'ha sorprès poder fer-ho tot. M'ha sorprès que no m'ha ensorrat, que he estat eficient, i que fins i tot, al migdia, he pogut aturar-me a una mercat i m'he fet un petit regal: he comprat maduixes, per fer-me un homenatge, per celebrar que me n'estava sortint.
Encara no he acabat la jornada, i fins d'aquí a massa estona no podré baixar de les sabates i relaxar-me. 
Però, enlloc de sentir-me saturada i incapaç, encarar l'estrès alenant fort i convençuda que podria fer-ho m'ha anat molt bé. 
Com quan treia la llengua a la por. 

divendres, 20 de febrer de 2015

La pregunta

Què faries si sabessis que has de morir d'aquí a tres mesos?
És la típica pregunta d'adolescents que es volen posar una mica transcendents.
Penseu-ho una mica, i torneu d'aquí a una estona.


Ja heu pensat?
Recordeu, tres mesos. Som a finals de Febrer. Què faríeu si no haguéssiu d'arribar al Juny?
Us he donat de marge tres mesos, perquè hi ha urgències encara per tancar. Perquè no es pot viure fent només el que ens ve de gust just ara, perquè a vegades la felicitat a llarg plaç requereix que avui fem quelcom no gaire especial.
No crec que es pugui viure absolutament com si anéssim a morir demà, és cert, però tampoc com si haguéssim de viure per sempre. Massa sovint posposem la nostra felicitat pensant que algun dia ens donarà temps a fer tot el que ara no gosem. I els dies passen, i anem deixant al marge els nostres somnis.

Què faríeu si anéssiu a morir d'aquí a tres mesos?

Si la resposta ha estat que no faríeu res gaire diferent del que esteu fent ara, us felicito. Us envejo. De debò. 


Però si el que faríem si sabéssim que hem de morir a curt plaç és molt diferent al que estem fent, potser que ens aturem. 
Perquè potser sí que ens morim d'aquí a tres mesos, o d'aquí a tres hores, qui sap.
Algun dia ens enfrontarem al silenci, i potser més aviat del que ens pensem.
En tot cas, potser aniria bé preguntar-nos què passaria si ara ens haguéssim d'aturar i mirar enrere. Si estaríem contents amb el que tenim. De què ens penediríem.
Potser d'omplir els nostres dies d'urgències que no estimem per por a pensar? Potser de no haver viatjat més? Potser de no haver aclarit les coses amb algú en concret? Trobeu que quan moriu us plantejareu "tant de bo hagués tingut més dies per treballar més"? Quan arribi l'hora, no us penedireu d'haver estat tanta estona davant la tele, o al facebook, o jugant on-line?

Conec poca gent penedida de seguir els seus somnis. I conec massa gent que viu una vida grisa sense gosar sortir-se'n, per por, per comoditat, per covardia. A vegades, amb l'esperança folla que, d'alguna manera, les coses milloraran per art de màgia, sense que nosaltres hi hagem de posar res de la nostra banda, amb la pretensió infantil de què el canvi que desitgem no comporta dolor, que podem transformar-nos sense despentinar-nos gaire, que ser qui volem ser no ha de passar per deixar de ser com som ara.

Potser saber que hem de morir és un regal: si ho gestionem bé, serem prou valents com per  viure intensament.
Perquè cada dia és un regal, i suposo que no hi ha cosa pitjor que, en el moment que has de morir, adonar-te'n que no has viscut.

diumenge, 8 de febrer de 2015

Cita



Ten paciencia con todo aquello
que no se ha resuelto en tu corazón
e intenta amar las preguntas por sí mismas,
como si fueran habitaciones cerradas,
o libros escritos en una lengua extranjera.
No busques ahora las respuestas
que no estés preparado para vivir.
Pues la clave es vivirlo todo.
Vive las preguntas ahora.
Tal vez las encuentres, gradualmente, sin notarlas,
y algún día lejano llegues a las respuestas.
Rainer María Rilke

divendres, 6 de febrer de 2015

Escriure



Escriure ha estat per a mi com quan descobreixes que aquell vell amic que t'acompanya de fa tant temps s'està tornant imprescindible, i que l'estimes tant que no pots fer altra cosa que acceptar-ho i relligar-lo a la teva vida.
Sempre he escrit. Ha estat una manera de mantenir una higiene mental. D'entendre'm i entendre els altres. D'observar el món, de manipular-lo, fent altres mons possibles en el meu cap. Però d'un temps ençà, el que havia estat una afició s'està tornant en cada vegada més important per a mi.
I quan he trobat lletra-ferits com jo, ha estat com una revelació. Poder estar parlant hores i hores de literatura amb gent que comparteix aquesta passió, que algú t'entengui quan expliquis la teva obsessió per trobar la paraula, el to, la veu gramatical... que no siguis una boja si arribes a les tantes a casa i escrius fins que surt el sol perquè no pots esperar a l'endemà... ha estat alliberador. 
Tinc amistats amb qui m'uneix un amor gairebé sexual cap a la literatura (sí, sexual: un amor que et posseeix, et capgira, et treu la son) Potser aquestes amistats no les entenen qui no està tocat d'aquest virus estrany. Ens veiem poc, però quan coincidim podem parlar hores i hores, i ens sentim units íntimament, com no podem explicar a qui no s'emocioni, com nosaltres, amb l'escriptura i la lectura.
I aquest amor, que va començar enfocat a la literatura, ha anat fent-se gran, esquitxant altres àmbits. Ara podem dir que ens estimem, nosaltres. Que el que abans era un afecte, amb el pas dels anys, amb les vivències compartides, (moltes joioses, alguna de ben aspra!) hem anat enfortint unes relacions plenes de moments viscuts, moments escrits i moments llegits.
M'alegra molt que gent que ha compartit amb mi aquesta passió estigui ja publicant, i amb tant èxit. 
El Jaume Pons ha guanyat el premi Ciutat de Manacor 2014 amb la seva novel·la "Mentre el llop encara aleni", que ha estat a la llista de novel·les més venudes a Mallorca (al 7è, 3er i primer lloc!). La Cristina Garcia m'ha emocionat de soca-rel amb el seu esplèndid "Silenci a Taula", (Viena Edicions), que ha tingut dos premis, el 23è premi Literari Ciutat de Badalona de Narrativa i el 27è premi Literari Països Catalans- Solstici d'estiu.
La Sílvia Jané ha publicat "Les esquerdes del Silenci" (Círculo rojo editorial), el presenta a la llibreria La impossible el proper dijous dia 26 de febrer a les 7 de la tarda.
I d'altres que hi ha en camí… (entre ells, la meva "Abans que el teu record torni cendra", espero!)

dissabte, 31 de gener de 2015

Els problemes

Tots en tenim, tres o quatre de grossos, alguna vegada un d'immens, i cinc o sis que fan nosa però deixen viure.
Si entestem a desitjar que es resolguin, però ens quedem paralitzats sense fer res, els problemes s'enquisten, fan crosta i no ens deixen respirar. Perquè mai cap problema s'ha solucionat sense posar-hi de la nostra banda, però nosaltres, potser per mandra o per covardia, no actuem, esperant que "les coses vagin a millor". 
Potser hi ha problemes que van convivint amb nosaltres, i mentre passen els dies van fent-se robustos, i és quan entenem que amagar el cap sota l'ala és només la manera de fer créixer situacions indesitjables.
Altres vegades els duem sense dir-los, i és el primer en que pensem a l'albada, i ens amanyaguen en nits solitàries, preguntant-nos si algun dia aconseguirem deslliurar-nos-en. Els guardem en el nostre cor, desitjant que no ens esquerdin massa, que ens deixin continuar alenant cada matí i fent bona cara als que estan al nostre voltant. Intentem no pensar-hi, però quan estem desprevinguts ens salta a sobre l'angoixa, o la pena, o la impotència davant la situació.
També podem fugir del lloc, sense saber, pobres de nosaltres, que alguns, molts problemes, són com ombres que ens persegueixen. 
Perquè els problemes són nostres, senyors. Són fills del nostre caràcter, de les nostres tries, o de les nostres indecisions. Els problemes, tots, són interns, doncs malgrat puguin estar provocats per agents externs, tota solució als meus problemes ha de passar per mi: pel meu cap, pel meu cor, per la meva transformació.
I és que res se soluciona sense una actitud vital de canvi, de sortida del lloc on s'està. Però per a fer això, a vegades cal ser molt valent. 


Hauríem de ser capaços de sortir de nosaltres mateixos, i mirar-nos de lluny. Potser així aconseguiríem entendre que cada problema ens ensenya, doncs al capdavall, el que no ens destrueix ens alimenta i ens fa grans.
És cert que la vida es viu cap endavant, però s'entén cap endarrere. 
Aquests dies em trobo desitjant poder saltar saltar uns quants anys i mirar enrere, on estic ara, per poder encarar el que he de canviar de mi mateixa amb la confiança que me'n sortiré.
És que jo voldria poder veure els meus problemes de lluny, i creure'm de debò que el que ara m'angoixa segurament em farà més feliç, en un futur no gaire llunyà, si aprenc el que em vol ensenyar la vida amb aquesta pedra que ha posat al meu camí.

I ser capaç, tornant, d'entendre que hi ha paradisos als quals només s'arriba passant pel calvari.

diumenge, 18 de gener de 2015

Perquè sí.

Tot i que fa molts anys que treballo amb adolescents, (de fet, tota la vida hi he treballat, d'una manera o una altra) no deixa de sorprendre'm la seva seguretat, la seva insolència.
Jo era així també, suposo, ridículament segura de les meves opcions. Volia ser una persona ferma, coherent, estava convençuda que jo-tenia-raó, i que d'alguna manera, si tothom fes el mateix que jo tot aniria molt millor. La meva opció política em semblava tan òbvia que no entenia com algú podia votar quelcom diferent. La música que jo escoltava era tan sublim que com és que no s'escolta a totes les emissores, i les assignatures que em costaven (matemàtiques!) eren menors comparades amb les que realment farien la humanitat feliç, que justament eren les que m'agradaven a mi (filosofia!).
En el que tenia les idees més clares, però, era en què jo donaria una educació als meus fills tan bona i tan ben pensada, que ells no s'haurien de rebotar mai amb mi per res. 
Perquè jo, quan fos gran, no diria mai "perquè sí", seria una mare que no cridés, i que ho faria tot molt diferent a com era en aquell moment.

Volia, doncs, ser una mare moderna, estar sempre de bon humor, i pensava que, com que jo faria les coses molt bé, els meus fills em farien cas i m'estimarien sempre, i a casa l'ambient seria molt alegre i tranquil, i els meus fills no creixerien en un ambient estricte amb normes irracionals. Les normes serien consensuades, tots estaríem d'acord, i a casa no s'imposaria res a la força. 

I anys després d'haver passat l'adolescència, vaig tenir fills. Que van arribar al món sense saber els meus plans, i que venien de fàbrica força diferents al que jo pensava.
I la meva fantasia va anar estavellant-se contra la realitat.
La primera vegada que em vaig sentir dir "perquè t'ho dic jo, que sóc ta mare", vaig aturar-me un moment i va ser com si em mirés a mi mateixa de lluny, vaig tenir com fred, de veure que estava fent i dient coses que sempre havia dit que no faria.
Quina mania que té la realitat a dir-nos que les coses no són com volíem, sinó com són. Quina insolència del temps, fer-nos dir el que abans abominàvem.


I et trobes, a punt de l'exasperació,  dient a un adolescent impertinent "perquè sí, i punt". I veus que ell et mira amb els llavis apretats i foc a la mirada, i saps que està pensant que ets una borde i que a casa seva farà les coses molt diferent a com ho fas tu, perquè et quedes sense arguments i només pots fer servir l'argument de la força, i com que ell tindrà raó perquè en sap molt, molt més de tu, no haurà de fer servir el "perquè sí" mai.
... I de sobte, com quan se't destapen les orelles, et reconcilies amb l'adolescent que va ser, i sobretot, amb els pares que et van suportar, i t'entens i t'acceptes i et veus molt gran.

dilluns, 12 de gener de 2015

Arcàdia

Estan flotant, en un espai tebi i molt lluminós. El fluid on suren és prou dens com perquè no hagin de patir per a no enfonsar-se, i acollidor i càlid com el líquid amniòtic. Ells poden girar-se boca-terrossa i continuar respirant, com si fossin dos germans bessons en un úter immens.
Però no són germans bessons. No són amics, tampoc, tot i que algun cop pretenen jugar a ser-ho, intentant ignorar la cremor amb el que es desitgen i l'emoció fonda que senten en descobrir les seves ànimes tan properes.

No es veuen. Giravolten en el líquid, es noten la presència un de l'altre. Algun cop es parlen, però el que més fan és surar confiats i tranquils, assaborir el vibrant plaer de la presència estimada, i delectar-se amb el frec que adés i ara els corrents els concedeixen de tenir. Quan els seus cossos es toquen, no ho retenen. Ho gaudeixen i ho deixen passar, esperant la propera vegada que tornin a coincidir. 

I en algun moment donat, el gemec de plaer quan es freguen es converteix en so. I d'aquest so neix la música. 
Els dos canten. La veu els fa vibrar el cos, i els posa en moviment. Les seves veus s'acoblen, juguen, i busquen la vuitena perfecta, mentre riuen i els seus cossos suren feliços. 

I en el moment que aconsegueixen afinar la vuitena, els harmònics vibren, i agafen cos, i dibuixen al cel lluent, líquid i brillant, colors capriciosos.
Els colors s'encenen i ballen amb la música. I els dos veuen meravellats com al cel, que abans era com seda lluent, els moviments dels harmònics dibuixen corbes, que s'organitzen, es toquen i formen flors grosses, voluptuosament vives, que palpiten amb la veu dels dos, i esclaten i reneixen, al ritme de les veus d'ells.



De sobte ella sent quelcom a la seva cabellera. Ell l'ha trobat i l'abraça per darrera, les seves mans a la cintura, el seu cap a l'espatlla, ben a prop.
I ella perd consciència de que estigui cantant, però ho deu continuar fent perquè les flors són cada vegada més vives, i mentre ell, abraçat a la seva esquena, amb la veu fosca i dolça com la xocolata, a cau de la seva orella li canta dolceses, i ella nota l'escalfor del so, penetrant-la, i és ara un esclat de sensualitat i colors, com aquelles flors, que peten en mil bocins i cauen sobre ells com cristalls de iridiscents.

Quan vaig haver escrit aquesta entrada, vaig pensar que podia complementar un altre relat que vaig publicar també al blog, fa molts anys, podeu llegir-lo clicant aquí