dissabte, 26 juliol de 2014

La lliçó de l'àvia.

Sempre que vaig a la residència d'avis a visitar el Damià he de fer un intens treball emocional. L'ambient de la planta de demència senil sacseja el meu ànim i solc estar molta estona malament. 
No sabria dir-vos què em costa més: si els que físicament estan bé però tenen el cap a ca'n Pistraus, o els que, com el Damià, passen les hores dormitant en una cadira, o al llit, sense reaccionar, sense gairebé relacionar-se amb l'exterior, i que et fan dubtar de si se n'ha adonat que hi has estat. 
A vegades em pregunto si de fet, no és ell que se n'ha anat. És com si la seva persona, la seva essència, hagués marxat molt lluny, i hagués deixat oblidada la carcassa aquí.
Dic, doncs, que faig un intens treball emocional, perquè ara, que estic a la crisi dels quaranta (que a mi aquestes coses m'agafen més tard!), que estic fent les paus amb les coses de la meva vida que ja no seran, haver-me d'enfrontar a aquesta decrepitud, a aquesta brutal pèrdua de dignitat, fa que em pregunti si jo arribaré a aquests extrems, fa que m'enrabiï amb el destí, amb la decadència inevitable que espera als que no moren joves.
I ja ho sabeu, que sóc de mena optimista i animosa, però de debò que allà costa horrors ser-ho. Quan algú que has estimat tant et mira i no saps si et veu, i l'has d'eixugar amb el pitet que duu sempre abans de fer-li un petó, i l'abraces i no et diu res, i te'n vas i no saps si en algun raconet del seu cervell, o del seu cor, manté alguna imatge teva, si encara t'estima, doncs mireu, és molt dur.

L'altre dia, però, una parella em va alegrar el dia. 
Era un senyor d'uns vuitanta anys, que visitava una dona, més o menys de la mateixa edat. Es van posar al pati, a l'ombra d'un taronger, a cantar boleros, al costat d'on en Damià i jo estàvem amb el nostre diàleg mut. Ella no deuria tenir la demència molt avançada, perquè somreia molt, i s'afegia a la cançó en els fragments que recordava. Em va entendrir la manera en què l'avi agafava la mà feixuga de la que vaig suposar era la seva dona, i amb aquell vibrato nerviós dels vells cantava "El día en que me quieras" y "Quizás, quizás, quizás". 
Al tercer bolero se'ls va oblidar la lletra, i els vaig fer d'apuntadora… total, que vam acabar cantant els tres: segur que fèiem una estampa digne de veure: una àvia amb Alzheimer, el seu marit i servidora, cantant "Angelitos negros", mentre el Damià, en bàbia, es mirava les ungles distret.
Després d'"Angelitos negros" en van venir unes quantes més,"están clavadas dos cruces", "Por qué no me enseñaste"…. Aquell dia vaig sortir menys desanimada de la residència. Suposo que és veritat, que qui canta els seus mals espanta. 
Però també vaig entendre una cosa: aquella àvia, en aquella estona, era feliç. No necessitava res més, en aquells moments, que la veu tremolosa del seu home cantant cançons antigues.
Potser em costa tant estar allà perquè tinc encara un munt de desitjos, i coses per fer, i projecto en els avis les meves aspiracions, i no puc entendre que ells són feliços així, amb petites coses. 
Espero aprendre'n, doncs. Si alguna vegada estic com aquella àvia, espero tenir la capacitat de ser feliç amb el carinyo que em donin, espero no trobar-me desitjant coses que no puc tenir ja.
Potser aquella àvia, en el seu petit món, és molt més feliç que jo, que sempre estic gruant i lluitant i sentint tantes vegades que no arribo, maldant tantes vegades per l'eficiència, per ser millor, qüestionant-me a cada passa si estic on he d'estar, jutjant-me tan durament, sense assaborir el petits moments de felicitat instantània que la vida ens ofereix, les cançons cantades a cau d'orella, a l'ombra d'un taronger.

dilluns, 21 juliol de 2014

Pros i contres de petonejar gripaus

Fa uns dies la meva amiga Helena em va enviar aquest conte, em va fer molta gràcia, i m'ha fet pensar molt:

(si voleu mirar què més fan els transgressors autors del vídeo, cliqueu aquí)
Sempre he pensat que els contes ens han fet molt mal, sobretot a les noies, perquè han perpetuat uns rols als quals les més obedients (jo m'hi incloc) ens hem esforçat a encabir-nos, alguns cops amb un fort divorci entre el que som o sentim i el que la societat diu que hem de ser o sentir. 
Podria ara parlar de Disney, però en tinc poques ganes ("la bellesa està en l'interior"… si ets un tio multimilionari que vius a un castell, però si ets una noia has de ser guapa, rossa i prima)
Un dels contes que penso que ens ha fet més mal és aquest de que hem de petonejar un gripau per tal que es converteixi en príncep. 
Podríem començar per preguntar-nos si ens interessa posar un príncep a la nostra vida. El susodicho ens rescataria de la nostra vida gris (?) i ens duria a viure a palau… on no hauríem de cuinar, malgrat la nostra condició de dona, doncs altres dones que no van tenir la gosadia de petonejar el gripau, cuinaran per a nosaltres. 

I bé, potser el gripau trigui una mica en convertir-se en príncep, però de mentre, tindrem una vida regalada.

Doncs mireu, sabeu què passa? Que és molt més normal que passi ben bé a l'inrevés: que les noies besen un príncep, s'hi casen, i poc a poc es converteix en gripau. Això passa molt més sovint, però cap conte infantil ens va avisar d'això!
Quantes noies coneixem entestades a besar gripaus esperant que es converteixin en prínceps? Què tal si els diguessin que no els cal cap príncep, que han de ser felices per elles mateixes? Que hi ha gripaus que sempre seran gripaus, per més que voluntarioses i atentes, s'entestin a besar-los? 

D'altra banda, però, aquest conte ens pot dir altres coses. La importància de l'esforç, per exemple. Mai res s'aconsegueix a la primera, l'èxit fàcil sol ser efímer. A vegades hem de gruar per aconseguir alguna cosa, a vegades cal fer esforços. El que em queixo, però, és que a les noies ens hagin dit una i altra vegada que hem de centrar els esforços en trobar un bon marit.
Suposo que és més fàcil explicar un conte d'un gripau que es converteix en príncep, que dir per exemple "hi havia una nena que no tenia gens de ganes d'estudiar matemàtiques, però ho va fer, malgrat no tenir-ne ganes, i ara és una enginyera que té una feina molt interessant i no depèn de ningú econòmicament, ni emocional".

És cert. Ens cal esforç, ens cal besar alguns gripaus, per tal d'aconseguir el que volem. I això va des dels estudis, fins a les relacions personals, o l'exercici físic… jo sempre dic als alumnes que el que marcarà la diferència a les seves vides és tot allò que facin malgrat no en tenien ganes, tot allò que costa, però que s'ha de fer per aconseguir el seu objectiu.
Però hi ha una cosa que també hem de tenir molt clara: quan les coses són molt difícils, potser és que no han de ser. Que l'esforç hi ha de ser, però no l'aniquilació personal, i que aquest esforç ens ha d'encaminar a ser més lliures per nosaltres mateixes, no a dependre de ningú.


dilluns, 7 juliol de 2014

El desig


Fa uns dies vaig veure per internet una conferència d'aquelles del TED força interessant, que explicava per què té tanta força la pornografia. Podeu mirar-la clicant aquí. Està en anglès, però és força entenedora.
Bé, doncs en cap moment va parlar de les dones com a consumidores de pornografia. Sempre parlava dels nois, dels homes, però mai de les dones, que eren objecte pornogràfic, mai subjecte consumidor de pornografia.
Avui he vist el face un enllaç a una notícia, segons la qual els homes que miren els pits de les dones viuen més. 
I mireu, em pregunto quina part de l'anatomia masculina he de mirar jo per viure més.
No sé si és que tinc la pell molt fina, però és que m'empipa que no ens contemplin com a éssers amb desitjos, sinó només com a éssers desitjables. 
Ei, que ja m'està bé que em desitgin, faltaria més… però vull que quedi molt clar que també desitjo. 
Les dones desitgem. Ens agrada mirar els homes, també. Ens agraden uns cossos, o uns altres. Ens exciten algunes olors, algunes veus, alguns físics...
Potser no som tan automàtiques com els homes, ni tan aparatoses: podem estar incendiant-nos interiorment i parlar amb l'objecte del nostre desig sense que hi hagi cap senyal visible de la nostra torbació, és cert. Potser per això encara ara, quan es parla de desig, es sol parlar en clau masculina.
Com és possible que estiguem encara en un món tan masclista que es silenciï d'aquesta manera el desig femení i en canvi es potenciï tant el masculí?
Una anècdota d'aquest curs. Un noi de quinze anys, en una classe d'educació sexual, va dir tranquil·lament que ell no es masturbava. Això va provocar una reacció entre els seus companys, que anava des de la incredulitat, passant pels que directament se li en fotien, a la provocació. A mi em va agradar molt la serenor amb la què va rebre les contestes: Els seus companys li deien, alguns d'una manera incòmodament calorosa, que és impossible, que tothom ho fa, que com pots, etc. Em va sorprendre com alguns nois, malgrat estaven en presència d'una professora i d'altres noies, feien bandera de la masturbació. Tots ens masturbem, va dir un d'ells, d'una manera categòrica, gairebé fent-ne bandera.
Tornant a casa, però, em preguntava què hauria passat si hagués estat una noia que hagués dit, tranquil·lament, que ella sí que es masturba. La reacció hauria estat totalment diferent. I si hagués utilitzat els mateixos arguments (tothom ho fa, és natural, el cos ho necessita, etc.) l'haurien insultat sistemàticament, de puta en amunt. I m'atreveixo a dir que les més cruels amb elles haurien estat les altres noies.
I clar, em preguntava, com educadora d'adolescents, com gestionar això. Com fer que respectin el noi que no es masturba i la noia que sí que ho fa, com deixar que entenguin que hi ha diferents ritmes i intensitats del desig, sense donar per entès que els homes desitgen i les dones s'ho miren des de fora.

dimecres, 25 juny de 2014

Els moments viscuts.

Teníem poc més de vint anys, un munt de projectes, i la sensació de que ens podíem menjar el món. 
Érem a Tarragona, a una pasqua jove. En aquells dormitoris tan enormes i on feia tan fred. Tanmateix hi estàvem poca estona, intentant dormir: passàvem les nits en vetlla, cantant, xerrotejant, passejant a la llum de la lluna.
Era aquella època que no hi havia smartphones i no ens fèiem fotos tan alegrement, que quedàvem amb els amics amb temps, "dissabte a les vuit al casal", que sortíem a passejar, que parlàvem cara a cara amb un cacaolat davant. Era aquella època que no ens fèiem selfies, que no ens calia publicar enlloc que ens ho passàvem bé, vivíem, rèiem, ens obríem a la vida…
I allà a Tarragona, vam pujar un moment a les habitacions, a buscar un cançoner, crec, o a agafar un entrepà fet de dos dies abans, i és que a més de fred, passàvem gana (però érem tan feliços!)
I el Bartolo va agafar una guitarra, es va asseure i es va posar a tocar. L'Àngels i jo cantàvem fent el burro, i la Mariona, que sempre va ser la que tenia més seny de tots, ens va fer la foto.


És curiós, no sabíem que aquell moment el recordaríem tota la vida. Les rialles, en aquell espai que ressonava tant. El fred, l'entrepà una mica gomós. La veu rasposa del Bartolo.
No sabíem que aquesta seria la única imatge que ens quedaria d'aquells dies feliços. No sabíem que al cap dels anys miraríem enrere i enyoraríem aquells instants.

La màgia dels moments feliços suposo que és aquesta: quan estan passant, no saps que són tan especials. Els deixes lliscar per la teva vida, potser parant atenció a altres beneitures, i només quan la vida cruel t'ha dut ben lluny d'allà és quan te n'adones que en aquell moment vas ser intensament feliç. I saps que continuaràs caminant, i que tindràs altres moments de felicitat, (faltaria més!) però saps que aquells ja no tornaran més. 

Al cap d'uns mesos d'haver fet aquella foto el Bartolo va tenir un accident de moto.  No duia casc, i es va donar un cop al cap. Va estar més d'una setmana en coma, i va morir tal dia com avui, el dia següent de Sant Joan.
Hem crescut, ens hem fet adults. Els anys ens han moldejat, altres mossegades del destí ens han enfortit, hem deixat de ser "els joves",  hem hagut de fer concessions, fer les paus amb la diferència entre el que volíem i el que és. El Bartolo, mentre, s'ha quedat en els seus vint-i-dos anys.
A vegades em pregunto si els moments viscuts no continuen existint, vibrant, en alguna dimensió que no som capaços de copsar conscientment. Potser ho faig per consolar-me, necessito pensar que aquells que he estimat encara hi són.  Potser ho faig per sentir que d'alguna manera, en algun espai, encara tinc vint anys i el Bartolo rasca aquella guitarra una mica desafinada i canta amb la seva veu rovellada "un jove treballador val més que tot l'or del món".


dimecres, 18 juny de 2014

Posar nom

A Mallorca, quan una cosa ens ve grossa, diem " això no té nom". És ben bé així. Tenim nom per les coses que són més o menys normals, però no per segons quines atrocitats. Oi que no tenim nom per anomenar una persona que se li hagi mort un fill? I no em digueu que no hagi estat, durant la història, quelcom dolorosament usual. De tota manera, ens hem entestat a no donar-li nom, com si així poguessim evitar que existís. 
El mateix passa amb els nostres sentiments. Tenim nom pels sentiments més o menys acceptats, per les relacions que socialment són estandar... Però a vegades tenim sentiments o relacions sense nom. O no volem donar nom al que potser ens incomoda, o ens és difícil d'entomar. 
 En el cas dels nostres adolescents, que desperten a un món d'emocions i de relacions, els educadors tenim un repte: ajudar-los a posar nom al que senten. I és molt difícil, perquè es tracta, suposo, d'acompanyar-los en la seva cerca, no pretendre facilitar nosaltres el nom. Perquè a vegades intentem encabir el nostre sentiment o la nostra relació en un nom que potser no li escau, i així el canviem. Heus aquí, doncs, el gran poder de les paraules: anomenant els sentiments els donem forma. Per això és tan important ajudar a entendre, analitzar, i respectar el que senten. Ser capaços de trobar les paraules que encaminin l'emotivitat en la direcció que els cal, que els ajudi a acceptar-se i a créixer. Aquest procés, difícil i fascinant, és un dels més enriquidors de la nostra tasca. 
Les persones que no els faci por posar nom als seus sentiments seran les que viuran més harmoniosament amb ells. 

dilluns, 9 juny de 2014

Petits grans triomfs

El meu nebot Bernat, que ja té dos anys, quan es lleva de la migdiada s'asseu a l'orinalet. Es concentra una estona, al menjador de casa els meus pares, observat per tots els presents que fem festa quan el veiem fer força (vosaltres podríeu anar de ventre amb tota la família mirant-vos i aplaudint?)
Després s'aixeca joiós i rep les felicitacions de tots els presents pel resultat, i se'n va corrent a agafar les joguines amb què farà soroll tota la tarda. 

He fet una foto del Bernat assegut a l'orinalet. No és pas per fer-li xantatge quan tingui vint anys i ens presenti la seva parella. És per tenir-ho ben present, per no oblidar-me'n mai, d'aquestes fites aconseguides, del goig amb el que rebem avanços que després, amb el dia a dia, no recordem el que han significat.
Després de la setmana atroç que he passat, amb un estrés com feia temps que no patia i un esdeveniment escruixidor que m'ha fet plorar fins que m'han fet mal els ossos, necessitava això: un recordatori que la vida tossuda recomença. Que l'esperança s'obre camí, amb petits grans triomfs.

dimecres, 4 juny de 2014

Cridant el Ramon.

Aquesta és una història real, que em va explicar la filla de la protagonista, molt de passada, i des d'aleshores no faig més que donar-hi voltes. 
La protagonista, posem-li nom, per exemple Mercè, és una iaia de gairebé noranta anys. En el seu temps fou una dona forta i poderosa. Ara té una demència molt avançada, i els seus fills l'han hagut d'ingressar a una residència. 
Resulta que la dona es passa els dies i les nits cridant el Ramon, preguntant pel Ramon, somicant pel Ramon. 
I ningú de la seva família es diu Ramon. Ni el seu difunt marit, que es deia Josep, ni cap dels seus fills, ni el seu pare, ni els seus germans…
A la biografia de la senyora aquesta, casada des dels anys quaranta amb un senyor tot respectable amb qui va tenir cinc fills i va morir fa més de vint anys, no hi ha cap Ramon. Que se sàpiga.
I la seva filla m'ho explicava, tota enriolada: mira la meva mare, quines coses té, ara li ha donat per preguntar per un tal Ramon, i tot el dia Ramon per aquí, Ramon per allà, i un dia una infermera per fer-la callar li va dir ara ve, i va ser pitjor, perquè es va començar a posar nerviosa, que es volia pentinar, i canviar-se el vestit, i volia unes sabates de taló.
I vinga riure, la filla. 
I clar, potser el problema és que tinc la imaginació fèrtil i el cap ple d'històries, potser és que sóc una romanticota incorregible, però diria que aquí hi ha una història d'amor. Diria que aquesta senyora, que ara és un recordatori gairebé caricaturesc de la dona que fou, en algun moment tingué un Ramon a la seva vida. Un Ramon que no va poder ser. O que potser fou clandestí, intens i apassionat. O potser va ser un Ramon que no va voler ser.
Qui sap si tenia tretze anys i era l'aprenent del botiguer del barri, un altre noi com ella que va morir en alguna carretera durant la guerra civil. Potser va ser un home de la seva parròquia, casat, catequista i bon pare de família, que li donava la mà d'una manera especialment càlida a l'hora de la pau. Potser va ser el que li pujava el butano, tot suat i amb la camisa descordada. Potser era un artista de cine.
Potser tingueren nits de passió. Potser no es van arribar a tocar.
No ho sabrem mai. El que sí sabem és que fou prou important com per recordar-lo quan no recorda ni el nom dels seus fills. Com per repetir insistentment el seu nom quan ha deixat de poder dominar i dissimular els seus sentiments.
Poc a poc, la senyora Mercè es va difuminant entre les nebuloses de la seva consciència, i aquesta història, com tantes d'altres, es perdrà en la nit dels temps.

diumenge, 1 juny de 2014

Daniela

Es va mirar al mirall. Els ulls castanys que li retornava la imatge, eren els seus propis ulls? O eren d’algú ben diferent a ella? Què li havia passat?
Semblava com si encetant la maduresa, quan ja feia anys que havia acabat de créixer cap enfora, que duia el mateix nº de sabates i més o menys la mateixa talla de vestit, estigués creixent cap endins. Com si la seva vida adquirís volum, com si abans hagués estat una circumferència i ara fos una esfera, plena, vibrant, amb un nucli petit i poderós que no havia estat conscient de tenir, un nucli tan pesat i dens que la mantenia centrada malgrat els esdeveniments sacsegessin tot el seu voltant.
Aquella nit havia somniat mil llumetes de colors sobre un llit on amb tendresa, un antic amant trencava una crosta. Mirant cap a la ferida, es descobria a ella de petita, ulls badats, tot per començar, i també ella anciana, mirant tot el que havia estat. 
Recollia les llàgrimes que l’havien portat, aquesta nit d’insomni, a mirar-se al mirall. No volia perdre’n ni una, no volia enfrontar-se al desert sense tot el bagatge que l’havia dut aquí.
Va mirar el seu centre. Va espantar-se en descobrir-se tan profunda, tan plena d'espai. Tenia encara moltes portes tancades, i sabia que qui volgués acostar-se a ella havia de respectar les parcel·les que ella permetés. Algunes no gosava obrir-les ni ella, potser havia après amb l’edat a no forçar-se, a estimar les seves incoherències i els seus dubtes quotidians. Finalment, havia acceptat que estava feta de compartiments estancs entre ells. Que podia viure així, plena, vibrant, sense pretendre trobar algú que la omplís tota. Perquè ningú se la podia acabar, a ella. Era immensa. 
En el somni, alçava els ulls i es veia en els ulls de l’amant, que era conscient de les portes tancades i malgrat tot la desitjava. Les llumetes de colors l’embolcallaven quan ella tancava els ulls i rebia l’abraçada.

Es va mirar al mirall, altra vegada. Es va dir a si mateixa que s’estimava, malgrat tot, i va fer les paus amb ella mateixa.


dimecres, 28 maig de 2014

Coses que m'agraden

Després de les darreres entrades, necessito ara escriure quelcom una mica més "light". O sigui que aquí teniu, una llista de coses que m'agraden:
- Les bombolles de sabó: M'agrada la seva bellesa i la seva fragilitat. La tremolor amb que s'encaren al buid, i esclaten amb colors quan alguna cosa les toca. 
- Els homes amb corbata: Ai, no sé, els trobo molt atractius. És una mania com qualsevol altra. No vull dir molt mudats, eh? simplement amb corbata.
- Passejar per la muntanyeta: Ara és ideal, ni fred ni calor, zero graus! M'agrada molt passejar per Montserrat, pel Montseny… a Mallorca hi ha una passejada que intento fer cada any: de Sant Salvador a Santueri.
- Les iaies coquetes: M'encanten les iaies que veig al vestidor de la piscina: s'unten totes de crema i es dibuixen les celles amb un llapis d'ulls marró. M'encanta que es posin maquillatge, anells i arracades. M'encanta que es facin una darrera repassada al mirall i es somriguin abans de sortir amb les bosses d'esport que sembla que no siguin d'elles, i facin un petó a un altre iaio que els està esperant a fora. 
- L'escalfor del sol a la pell durant la primavera. El sol és dolent per la pell, sí, ja ho sabem… però ara que torna a venir l'escalfor, quin goig el primer dia que vas amb màniga curta i notes la carícia del sol a la pell!
- Les maduixes. M'encanta la fruita de temporada, i entre aquestes, la maduixa és una de les meves favorites. M'agraden soles, simplement, menjar-les agafant-les de les fulles i assaborir l'esclat de sensualitat del seu sabor. M'agrada compartir-les, si és possible, amb bona companyia.
- Els petons. I les abraçades, i els axuxons, i que em gratin l'esquena, que em toquin el cabell, les carícies en general…M'agrada donar carinyo, sóc molt carinyosa, i de fet molt sovint em reprimeixo per no atabalar la gent. M'agrada, com no, rebre'n. Hi ha a l'escola on treballo un nen de primer de primària que sempre que em veu, sigui on sigui, ve corrents a fer-me un petó i una abraçada. Ell no ho sap, però m'alegra el dia.
- La música. Ja ho vaig dir a un post anterior: fent música sento una barreja de plaer sensorial i plaer espiritual, un tast de transcendència, que em fa feliç com cap altre experiència. Penso, com Nietzsche, que  la vida sense música seria un error.
- Parlar hores i hores. Tinc molta sort, sabeu? Estic rodejada de gent molt interessant, amb qui puc parlar hores i hores, de tot i de res. Molt profundament, o molt lleugerament. Aprenc tant!
- La poesia. Algunes persones diuen que la poesia no els agrada perquè no l'entenen. No cal entendre, diria. Simplement rebre-la, assaborir-la, llegir-la amb el cor.
- Fer llistes! A part de fer llista de coses que queden per fer...De coses que m'agraden. De coses que vull fer abans de morir-me. De amics amb qui vull passar més estona. D'obres que vull tocar, de llibres que vull llegir. De llocs on vull anar. Si cliqueu a l'etiqueta del final d'aquest post, podreu accedir a les llistes que he publicat aquí.
- Les bones notícies. Sí, alguna n'hi ha! només cal parar atenció. Les males notícies arriben soles i d'improvís, i fan molt soroll, i per això molt sovint hi parem massa atenció, i oblidem de mirar les bones notícies. Avui, per exemple, no ha plogut. Avui, per exemple, una alumna de quart d'ESO m'ha fet sentir molt valorada. Aquesta setmana, per exemple, una bona amiga ha trobat feina, i una persona m'ha enviat un what's up que m'ha fet sentir molt bé. 
- Els reptes. Darrerament en tinc uns quants davant: personals, professionals… alguns em provoquen un formigueig al ventre, altres no em deixen dormir. Alguns em veig molt capaç de fer. Altres fan més respecte. Però amb l'edat he entès que renunciar a créixer per por d'entrebancar-me és sempre un mal negoci.
- Veure sortir el sol a l'hivern, i veure'l posar-se a l'estiu.  I és que del dia m'agrada tot, però el que més m'agrada són "les puntes". Veure el sol amorosir de llum el matí poruc abans d'anar a treballar, i donar gràcies per tot el que m'espera, veure el sol submergir-se en una tarda esclatant, i donar gràcies per tot el que ha estat. M'agrada, i molt. 

dimecres, 21 maig de 2014

El que volies, i el que és.


Quan comences a fer-te gran et planteges com vols ser.

Què vols fer, com ho vols fer. Poc a poc construeixes el teu jo, amb el que tens, aprenent a valorar el que és possible. Interactues amb altres, que t'enriqueixen (sí, sempre, fins i tot les experiències més atroces t'enriqueixen i et fan créixer)

I vas fent. Creixent en dos direccions: cap enfora, obrint la teva vida al món, i també cap dins, enriquint la vida interior.

Poc a poc aprens a gestionar les renúncies.

En algun moment, passat els anys, potser sense adonar-te'n,  has posat la cinquena marxa. Vas fent.

Però no comptaves que algunes renúncies que en un principi ni t'havies plantejat, et començarien a coure amb el pas del temps. O que algun esdeveniment inesperat faria trontollar el teu esquema preconcebut.

I potser en algun moment t'atures, et mires al mirall. I descobreixes que hi ha alguna cosa a la que havies renunciat, potser sense plantejar-t'ho, que ara et crema. Entens que el teu projecte de vida, que en un principi t'omplia, perquè començaves, o perquè la il·lusió et donava fortalesa, o perquè hi posaves tota la teva energia, ara ja no t'omple, no almenys com per que no et corqui algun cop tot allò que no és.

I aquí és on neix, suposo, el conflicte de la maduresa.

Aleshores t'has d'aturar.
I mirar la teva vida.
I pensar si el teu projecte, allò que volies ser, et manté encara. Gestionar la diferència entre el que volies i el que és. 
Plantejar-te si has de continuar posant en calçador la teva vida dins la idea que te n'havies fet quan eres més jove.
O si la teva vida, les teves emocions, les teves aspiracions, són potser més amples, amb més volum del que quan eres jove et pensaves.
Parlo de feina, de relacions humanes, de formació, de mil coses. 
Parlo de ser capaç de revisar la idea, el projecte.
Parlo de sortir de la zona còmoda o quedar-te amb la conformitat del que pensaves de jove que et bastaria.
Gran conflicte, doncs.

dimecres, 14 maig de 2014

Mostrar la panxa


La major prova d'afecte que et pot fer un gat és mostrar-te la panxa. Ho fa quan sent que pot confiar en tu. S 'ajeu i es posa panxa amunt. En aquests moments t'ofereix la part més indefensa que té, i et dona l'oportunitat de fer-li mal.
Aquests dies hi penso molt en això. En com les persones funcionem igual. Quan algú ens importa, ens tornem vulnerables: oferim el nostre temps, la nostra atenció, fem un espai al nostre cor per a aquesta persona. 
I ens arrisquem. Per una part, perquè mostrant-nos donem idea de quins són els nostres punts febles: permetem que no ens vegin tan perfectes, deixem que ens vegin les vísceres.
Per altra banda, perquè donem poder sobre nosaltres. Perquè si algú ens importa, ens pot fer mal. De moltes maneres. Sigui amb la indiferència, o sigui volent ocupar tot el nostre espai. Sigui amb malentesos. Sigui amb massa paraules, o amb massa silencis, o amb una barreja anàrquica de silencis i presències que atabala.
Hi ha gent que amb els anys aprèn a nedar i guardar la roba. A protegir-se. A no mostrar la panxa a no ser que l'altre la mostri ben visible, i en tot cas, amb molta prevenció. Aquestes persones no es solen fer mal, en les relacions humanes. Són capaços d'implicar-se amb seny. Amb contenció.
En canvi, n'hi ha que continuen panxa amunt, com els gats. Hi ha gent que pensa que tot i els perills, paga la pena fer-se vulnerable, malgrat algunes vegades els hagin ferit. Que prefereix que "no quedi per mi".
Admiro la gent que amb tossuderia continua deixant espai al seu cor, malgrat sàpiguen que es poden fer mal. Que gosen sortir de la seva zona còmoda i anar més enllà.
S'enduen moltes més bufetades, és cert. Però quants instants brillants de dolça complicitat assaboreixen mentre els altres estan mirant-s'ho covardament des de la prevenció!

dimarts, 29 abril de 2014

La sípia

La sípia és dels animals més ferotges del mar. Així com els peixos fugen escopetejats quan t'acostes, o s'enterren a la sorra esperant que no els vegis (que monos, els llenguados, només se'ls veuen els ullets!) o canvien de color com els pops per confondre's, o s'amaguen a caus on no hi podem arribar, la sípia, que també pot canviar de color com els camaleons i els pops, si es veu descoberta planta cara. 

És un animal valent, doncs. I això que la seva única arma és el bec que té, semblant al d'un lloro, amagat entre els seus tentacles, que com a molt ens faria una pessigada dolorosa, però de cap manera ens impediria matar-la. 
Em pregunto què deuen pensar, quan veuen que m'hi acosto amb les ulleres de busseig, i les observo. Elles m'amenacen amb aquells ulls amb veta, i bufen talment bous enfurismat. Pobretes. 
Alguna vegada, una sípia m'ha arribat a fer respecte. Si em quedo a mirar-la, ella es va creixent i amenaçant-me, bufant-se, movent-se cap a mi intentant que fugi, tirant tinta com tira vapor una locomotora a punt d'arrencar. 
Sap que puc amb ella? Suposo que ella confia en que jo no ho sàpiga i m'espanti. Alguna vegada, quan me n'he allunyat, m'ha semblat veure-la amb un posat satisfet: ha fet fora el monstre.
Així hauríem de ser nosaltres davant les nostres pors. Sempre hi haurà coses per les quals no ens sentim amb prou preparació. Podem intentar fugir, però no sempre ens és possible. Podem mostrar les nostres armes, com fa la sípia, però a vegades són insuficients. Davant els reptes, potser convé anar amb la cara ben alta i respirant fondo. Segurament desfent-nos per dins, però fent veure que sí, que ens hi veiem amb cor, que ho superarem. A vegades l'amenaça més forta no és el perill al qual ens enfrontem, sinó la por a ell, que ens pot ensorrar i deixar-nos paralitzats.
La meva mare sempre diu que a la por l'hem de mirar de cara, i darrerament ens n'ha donat un bon exemple, d'aquesta actitud. 
Doncs sí. Davant els monstres amenaçadors, cal mantenir el cap ben alt i tenir un posat valent.
Deia que la única arma de la sípia és l'humil bec. Potser, però, té una arma molt més potent: el seu coratge. 

dissabte, 26 abril de 2014

Cantant

foto Laia Campos
Ahir vam fer el darrer concert, al Palau de la música, i avui m'han preguntat què he sentit cantant el Rèquiem de Brahms. I com que la persona que m'ho ha preguntat sap de què va la història li he pogut explicar, i crec que m'ha entès. Ara us ho intentaré explicar, però no sé ben bé si me'n sortiré.
Què se sent cantant això? 
No es pot expressar, no ho pot entendre qui no ho ha viscut, i això que vaig a dir ara, segurament els que no són músics no ho entendran, i em diran exagerada. És, i perdoneu-me la franquesa, una experiència de plenitud i de plaer tan intensa, que està entre lo espiritual i lo sexual.
No us esvereu. Deixeu-me continuar.
Cantant això entens el significat de la paraula comunió. Un munt de gent fent el mateix, i tan intens. Arribes a un estat de transcendència. Deixes de ser tu. Ets part d'un tot. Ets una gota de rosada en el camp d'herba. Ets el silenci vibrant del levare. Ets la nota que faltava per completar l'acord.
Experiència sexual, sí, deixeu-me dir-ho tranquil·lament, i altre cop, els que ho han viscut m'entendran.
Aquesta commoció que tens quan quelcom tan teu de tu va més enllà de tu mateix, i es fon, en algun punt, amb un altre, que també et dóna quelcom tan seu. Aquesta sensació de liquar-te, de desfer-te, de fondre't. 
Cantar això ha estat carnalment espiritual. Un gran regal que m'ha estat donat, i que poso a la maleta de les coses per les quals ha valgut la pena estar aquí.

dissabte, 19 abril de 2014

Poesia de dissabte sant...





Mañana

El alba está lejana.
No sé qué busca el pájaro
entre la noche densa.
Habla, murmura, insiste.
Se acerca a la ventana.
Dice que el sol no ha muerto
y existe otro mañana.


José Emilio Pacheco



dilluns, 14 abril de 2014

Els Cirineus

Vaig creixent, encaro una altra setmana santa, i malgrat n'he viscut tantes, la veig diferent, doncs les vivències d'aquest any passat em fan entendre-la des d'un altre punt de vista. 

Per exemple, aquests dies estic donant voltes al personatge de Simó el Cirineu. 
Mai m'hi havia fixat, en aquell pagès que tornant del camp es va trobar Jesús camí del calvari i va ser obligat a dur-li la creu. 
Suposo que el personatge real degué remugar, tenint ganes d'arribar a casa, haver de deixar-ho tot i agafar un tros pesant de fusta, per acompanyar un comdemnat a mort, no sé pas si era molt supersticiós, me l'imagino maleint la seva mala sort i, arribant a casa comentar a la seva dona, no et pots imaginar el marron que m'ha caigut venint cap aquí.
Penso en aquest personatge, perquè he estat duent una creu, els darrers mesos. Una creu ben feixuga. 
I m'he trobat gent al costat. Cirineus espontanis, que han fet costat en dies aspres en què tot tenia mal sabor, en que el sol no escalfava i la pena se'ns arrapava a l'ànima i feia difícil de respirar.
Dins el dolor, ha estat dolç i intens. Hi ha hagut gent que s'ha fet present, fent costat en petits detalls, potser simplement enviant un what's up a primera hora del matí, o fent una abraçada, o convidant a una xocolata, o portant galetes, o xerrant una estona, o dient jo sé el que és, i compartint la seva vivència malgrat fes mal.
Ha estat balsàmic sentir que no estàvem sols en aquesta batalla, saber que hi havia tanta gent pregant, enviant bones vibracions, notar la onada immensa d'amor que ens ha embolcallat i ens ha fet passar aquests dies menys feixugament.
Encaro la setmana santa, doncs, però la visc des d'un principi amb  un esclat d'alegria pasqual, una autèntica resurrecció, un sentiment d'agraïment tan fort que no podem deixar de somriure a totes hores, doncs el pes que ens ha afeixugat tant ara ha desaparegut. La creu ha desaparegut, i ho cridem als quatre vents: hem vençut la mort. La Pasqua ha arribat.

I m'aturo, i veig els cirineus que han acompanyat. 
Gràcies. De debò, moltíssimes gràcies. Ha estat una creu certament feixuga. El que se'ns ha estat concedit, però, és enorme. 
Gràcies.

Missatge per la T. 
D'aquests cirineus, n'hi ha un de ben especial. Algú que en principi, ni li anava ni li venia, i ha donat un acompanyament que ha estat vital pel meu equilibri. Just quan a casa sortim d'aquest mal son, vull agrair-te el que has fet, molt més del que et penses. 
Ara tu reprens aquest camí d'espines, a vegades el destí té aquestes bromes de mal gust. No saps com voldria poder alleugerir-te, fer-te jo de cirineu, tot i que sé que estàs molt ben acompanyada.
Preguem a casa per a tu i per la teva família. Sé que te'n sortiràs.
Després d'aquesta passió, vindrà la resurrecció. I ho celebrarem juntes.