dimecres, 24 de juny de 2020

Entendre les coses


No us passa, que algunes coses les enteneu al cap dels anys? Que frases dites mil vegades, en algun moment cobren un sentit diferent, com si agafessin més volum, o com si fóssim més capaços d'enfocar?
Ahir va fer quatre anys que el tio Damià va partir. Serenament, com les onades de la cançó. El vam acomiadar abraçant-lo, i, agraïts d'haver pogut estar al seu costat fins al final, el vam saber deixar anar.
Demà farà  vint-i-nou anys que el Bartolo va rendir-se, després d'aquells quinze dies terribles a la UCI en els que els seus amics vam perdre la nostra innocència i vam entrar, de cop, a l'edat adulta. A ell no el vaig saber deixar anar. Era massa jove. Tot plegat era massa injust. No en vaig saber.
Fou el meu primer mai més. Potser per això em va costar tant acceptar-ho.
N'han vingut d'altres, i tant. Dolorosos o serens, tràgics o acceptats, alguns han estat imprevistos cruels, altres han estat després de processos penosos, en els que, en alguna corba del camí, perds la batalla de l'esperança i acceptes que s'acaba la vida de qui estimes.
No és que hi pensi constantment, però sí que és cert que tinc molt present, en el meu dia a dia, el llegat dels meus morts. Els duc al cor, hi penso, i alguns cops sento que visc de part seva: que he de ser feliç, que he d'assaborir cada dia, de part dels meus estimats.
I bé, entre tota la hiperactivitat d'homenatges i cançons maques que m'han bombardejat durant aquest confinament, m'ha arribat aquesta cançó, que havia cantat tantes vegades de jove, i ara veig que han hagut de passar tots aquests anys, per entendre-la. 
Que saber estimar també és saber deixar marxar.


Un núvol blanc

Senzillament se'n va la vida, i arriba com un cabdell que el vent desfila, i fina. Som actors a voltes, espectadors a voltes, senzillament i com si res, 
la vida ens dóna i pren paper. Serenament quan ve l'onada, acaba, i potser, en el deixar-se vèncer, comença. La platja enamorada no sap l'espera llarga i obre els braços no fos cas, l'onada avui volgués quedar-se. Així només, em deixo que tu em deixis; només així, et deixo que ara em deixis. Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre i un núvol blanc, penjat d'alguna branca. Molt blanca... Sovint és quan el sol declina que el mires. Ell, pesarós, sap que, si minva, l'estimes. Arribem tard a voltes sense saber que a voltes el fràgil art d'un gest senzill, podria dir-te que... Només així, em deixo que tu em deixis; així només, et deixo que ara em deixis. Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre i un núvol blanc, penjat d'alguna branca. Molt blanc...

Lluis Llach, 
Disc Maremar.
1985


dilluns, 8 de juny de 2020

Parlo de Sara i els Silencis

Una de les moltes coses que per culpa del confinament s'han quedat sense fer és una entrevista al programa Tastets de cultura, de Mataró Audiovisual.
Total, que em van demanar que, ja que no podia anar a fer l'entrevista, si podia enregistrar un petit vídeo explicant la novel·la.
I bé, això és el que ha quedat, fent l'engestistrament amb el telèfon, al balcó de casa i amb el pal de selfie.

diumenge, 31 de maig de 2020

En guaret

Si alguna vegada caieu d'un vaixell en alta mar i nedeu en mig del no res, si amb poca esperança, davant d'una dificultat us pregunteu si sereu capaços de superar-la, sapigueu això: les ones venen d'una en una. El que es tracta, és de vencer-ne una. Concentreu-vos, doncs, en la propera onada. I després, penseu a superar la següent. No mireu les dificultats com un tot, no pretengueu lluitar contra el mar sencer, perquè sempre guanyarà ell. 

Quan, fa onze setmanes, ens van dir que ens havíem de tancar a casa, havien de ser just quinze dies. Només ens van dir la primera onada, i nosaltres ens vam armar de valor, i vam dir sí, farem el que toca. Però després va resultar que havien de ser uns quants dies més. I uns quants més. Vinga, unes setmanes més, dèiem, i van passar aniversaris, i es van posposar casaments, i va morir gent que estimàvem i que no vam poder acomiadar, i els que no teníem gos ni criatures miràvem des del balcó la gent passar, i després ens vam adonar de que els nois no tornarien a escola, enguany. I dèiem va, aguantem una mica més.

I els joves hem après a fer pa, i els vells, a fer video-trucades. Hem aplaudit a les vuit als sanitaris, hem amortitzat la bicicleta estàtica que es moria de fàstic enterrada en roba per plegar, hem passat dies en xàndal, hem endreçat calaixos, ens han manllevat Sant Jordi, han tornat dofins a les nostres platges i silenci a les nostres nits, ens vam tancar que era hivern i ha esclatat la primavera i ens ha trobat a casa, enyorant els amics, sospirant per abraçades que no sabem quan tornarem a tenir.

Hem estat en guaret. Ens hem aturat i hem deixat descansar molts àmbits, tenint cura de les nostres llavors, prenent consciència del que és essencial. La natura ens ho demanava feia temps i, fins que no ha estat rabiosament necessari, no ho hem fet.
Sembla que a poc a poc aquest temps estrany acabarà. No sé si ens avesarem, a tornar a sortir, o si la por ens haurà guanyat. Tornarem a anar a concerts, a cantar, a fer festa major?
Dono gràcies a que això ha passat ara, en que anímicament em sento forta i he recuperat l'alegria i el dormir que, en moments recents d'angoixa m'havien fallat. Tot i així, he de confessar que en algun moment s'ha instal·lat en mi la por, que m'ha agafat desprevinguda l'angoixa de pensar que pot morir gent que estimo. També alguna vegada m'he reconegut apàtica. Com si, tant d'estar tancada en aquesta closca que s'ha convertit casa nostra, tant de reprimir les ganes de sortir, les hagi acabat perdent. 
Per això, per tot el que estem passant, estic molt indignada per la inconsciència que veig en la gent que s'asseu a les terrasses dels bars a prendre cerveses, apilotonats tots, en grups grans, sense gaire mesures higièniques. Suposo que ho necessiten, però no deixo de pensar que exercint la seva llibertat de ser laxes en la prevenció poden estar condemnant-nos a tots a un segon confinament.
Jo no enyoro prendre canyes a les terrasses dels bars, enyoro l'efervescència feliç d'abans d'un bolo, tots de negre, en silenci i a les fosques esperant per sortir, enyoro molt cantar, però el que enyoro més, de totes totes, és abraçar els meus pares. Cada dia que passa sense abraçar-nos és un dia perdut, que no tornarà. Per això sento que aquest confinament ens ha robat tant i tant.
En tot cas, que aquest sacrifici no sigui en va. Ara que a poc a poc sembla que tornem a la normalitat, no fem bestieses.
I, ja que hem passat aquest temps, que sapiguem agrair el que hem après, i que tot això ens faci millor persones.
Una abraçada intensa als que han perdut tant, aquests dies. 

divendres, 22 de maig de 2020

Quina música serà?


Siji Ozawa, gran director d'orquestra japonès, té Alzheimer. Zubin Mehta li va fer aquest gest: el va convidar a dirigir una obra d'Strauss. Quanta tendresa, quanta complicitat. El mestre Ozawa encara conserva un punt de lucidesa, recorda quan entren els metalls, i mou la mà enjogassat. 
Quan la demència ens sotmet, deixem de banda les convencions i som el que som realment. M'agrada veure que el mestre Ozawa vivia la música amb goig. Que la seva darrera funció ha estat amb alegria, movent la batuta com si jugués.
M'ha recordat un dels moments més tendres dels que he viscut en els anys que fa que toco a l'orquestra dels pastorets de Mataró. Va venir a escoltar-nos el mestre Torra, ja molt ancià. Ell havia escrit molta de la música que estàvem tocant, i havia també dirigit l'orquestra durant molts anys. 
Quan es va acabar la funció, Genís Mayola, director en aquells moments de l'orquestra, el va convidar a dirigir. 
El mestre Torra somreia mig incrèdul. Era tan gran, pobret, que primer va aixecar una mà, va agafar ànims i després va aixecar l'altra. Els músics estàvem pendents d'ell, estava tan precari que feia la impressió que es desmuntaria si les trompetes tocaven massa fort. Quan va fer el levare  i l'orquestra va respirar amb ell, tenia una expressió de joia que mai oblidaré.
Com tindré sempre present la meva padrina Maria, que, malalta d'Alzheimer també, rendida al llit, sense recordar ni el nom dels seus fills, de nit, cantava desafiant la fosca amb cançons apreses d'infància.
Amb tanta música que he viscut, que he respirat, que he supurat per tot el meu ser, em pregunto quina melodia m'acompanyarà quan l'enteniment se m'emboiri i deixi les convencions i les manies, quan em desemboliqui de totes aquestes capes que m'he posat amb l'educació i la cultura i passi a ser una nena amb un cos gastat d'anys.

dilluns, 27 d’abril de 2020

La Selfie


És una foto normal, anodina, com tantes d'altres de les que es troba aquests dies per l'instagram. Hi veu un conegut, davant de la fontana de Trevi, amb la seva xicota. L'agafa de l'espatlla, somriuen a càmera.
Mira la foto, una i altra vegada, empassa saliva. 
Es mira el telèfon. 
Té ganes d'enviar un missatge. 
Un missatge a qui no toca.
Obre l'aplicació per a fer notes. Escriu a raig.

Vull una foto així, amb tu, alguna cosa casual, tu agafant-me de l'espatlla, fent-nos una selfie davant d'un monument qualsevol. Després em tornes el telèfon, jo miro com hem quedat, no m'acaba d'agradar, tu somrius, ens fem un petó als llavis, humil, bell i anònim com una d'aquestes mil roselles que esquitxen de primavera el camp. 
I no sabem com d'excepcional és aquest moment, perquè no sabem que no existim, que aquest nosaltres, aquest moment, viu al nostre pensament, al nostre desig. 

Tanca l'aplicació. Ha quedat una nota escrita. A veure si així li passa la coïssor, l'enyorament.
A veure si així li passen les ganes d'enviar-la. I pot concentrar-se en el que té a casa, que és tant.

dimarts, 31 de març de 2020

Curs d'escriptura creativa on-line

Quant temps fa que dieu que, si tinguéssiu temps, escriuríeu?
Aquest pot ser el moment!
Engego un curs d'escriptura creativa. El primer grup comença dilluns vinent, dia 6 d'abril, i encara queda alguna plaça. 
Us animeu?


dilluns, 23 de març de 2020

Sara i els silencis. Audició-Lectura (1)

Molts dels fragments de Sara i els Silencis foren escrits pensant en una música que l'acompanyava.  Normalment, als clubs de lectura o a les presentacions, porto la música en un altaveu bluetooth i els llegeixo. També l'editorial ha preparat una llista de reproducció d'Spotify, amb algunes d'aquestes audicions (podeu escoltar-la clicant aquí)
He pensat que potser aquests dies de confinament us vindria de gust sentir aquests fragments directament amb la música, per tant n'he enregistrat uns quants, i us els aniré penjant. 
Aquest és el primer que us proposo. 
Abans de començar a escriure Sara i els Silencis tenia unes quantes coses molt clares. Una d'elles és la darrera frase de la novel·la, que fou, literalment, el primer que vaig escriure, de tota la novel·la.
Una altra és aquesta escena: Tenia claríssim que la volia, i com la volia. Vaig calcular de sincronitzar la música i el text, fent que la música retratés el que passava en el text.
Espero que en gaudiu. 

dimecres, 19 de febrer de 2020

Coses que fem els escriptors

Em sembla que mai havia estat tant de temps sense publicar al blog. El cert és que estic absolutament segrestada per una novel·la que, si no acabo, acabarà amb mi. És una història que m'ha posseït absolutament, i que espero que trobeu tan fascinant com la trobo jo.
Però no us vull deixar penjats tant de temps, o sigui que, una mica per què m'entengueu, i ja que m'encanta fer llistes i m'encanta escriure…
Aquí teniu una llista: algunes de les coses que fem els escriptors.
– Esborrem.
Això és el que fem més, de llarg, és el que ocupa més temps de la nostra feina. I fa mal, sabeu, triar què esborres i què deixes. Perquè a vegades tens una trama, un personatge, una escena, que t'agraden... però que no afegeixen res. I que s'han de treure. Costa, però a la llarga és molt millor. 
–Ens tornem uns fanàtics de la redacció. 
Llegim titulars pensant de quina manera ho haurien hagut de redactar perquè s'entengués millor el text.  No sempre són titulars horribles com aquell de "Hombre mata a muerto", poden ser altres menys vistosos, com per exemple aquest  
Jo m'emociono quan veig que algú fa servir la coma vocativa! No corregeixo, però agraeixo que em corregeixin (si és de bon rotllo, eh?)
A vegades ens reprimim però d'altres no ho podem evitar, i avisem a algú de com pot redactar millor. Fa uns mesos vaig posar una denúncia i vaig acabar fent-li una classe de puntuació al policia. Quan vam acabar s'ho va mirar i va dir ah, clar, així s'entén millor.
(i uns romàntics de la llengua: jo, per exemple, enyoro, i molt, els diacrítics)
–Busquem paraules.
Sé que us pot semblar molt romàntic, però als de casa els cansa, quan busco una paraula que vulgui dir "just allò" (el soroll d'un llapis, o un petó que al principi és tendre i després apassionat, o el color del reflex de l'albada al mar, o....) 
Personalment, jo arribo a fer enquestes per whatsapp (gràcies als que contesteu!) i m'estic dies i dies buscant una paraula que vulgui dir el que jo vull. Just allò.
I sí, m'encanta. I sí, sé que la immensa majoria de lectors passaran de llarg i no se n'adonaran de com ha costat trobar-la. Això és bo, perquè si es nota la dificultat que he tingut a trobar-la, vol dir que es veu la meva mà. I es tracta de que quan el lector se submergeixi, se n'oblidi, que està llegint.
–Llegim
Molt. Moltíssim. Més que moltíssim. I sovint alternem varies lectures a l'hora (una novel·la per plaer, una d'un amic, les galerades de l'altre, un assaig per a documentar-nos, etc)
Això sí, sempre ens sentim culpables de no llegir més.
A mi, l'únic que em dol d'estar tanta estona escrivint, és el temps que em lleva de llegir. 
–Polaritzem. 
I el que llegim, o ens agrada molt, o no ens agrada gens. No tenim punt mig. Això ja no m'agrada tant. A vegades llegeixo llibres que penso quina llàstima, aquesta novel·la fa vint anys m'hauria encantat i ara li veig les costures... 
–I quan trobem un llibre que ens agrada...
El recomanem a tothom, ens entusiasmem, el comprem vàries vegades, per a regalar. 
També he de confessar (i ho faig amb una mica de vergonya) que a vegades ens sentim gelosos. A mi em passa sovint, quan algú escriu molt bé, i penso vull escriure jo també així de bé. 
–Llegim amb un llapis a la ma.
Bé, jo sempre llegeixo amb llapis, a la recerca del que valgui la pena: frases, metàfores, fragments que assenyalem. 
Potser no tothom ho fa, o hi ha escriptors que fan servir una llibreteta i ho apunten allà. Jo també solc apuntar a una llibreta el que més m'agrada d'un llibre. Pot ser des del plantejament, a frases lluminoses triades o... el que sigui!
– Ens fan ràbia les injustícies
Quan ens apassiona un llibre, ens sap molt de greu que no tingui l'èxit que es mereix. Quan coneixem algú que escriu molt bé i no aconsegueix publicar, ens sap molt de greu, també. 
Aquí també hi ha una altra part... Alguns premis literaris fan pudor. I això sap greu (no continuo per aquí, que vull mantenir el bon rotllo)
–Observem el món d'una altra manera 
Mai descansem. A vegades mirem persones i anotem mentalment els seus gestos, una piga estranya, el to de la seva veu, perquè les farem servir per a algun personatge. Mirem dins les finestres de les cases, i ens imaginem històries. Ens preguntem com és, com viu, la persona que ens acabem de trobar. 
Ah! I un clàssic! Llegim alguna notícia rocambolesca al diari, i pensem "si això ho posés a una novel·la, em dirien que és inversemblant".
–Aprenem moltíssim
Les girafes són els únics mamífers que no emeten so per la gargamella. A principis del segle XX, un capellà havia de viure o amb una parenta propera, o amb una dona major de quaranta anys. No se sap per què, però hi ha més càncers al pit esquerre que al dret. A Mallorca, a finals del XIX, no hi havia ametllers. 
Jo he afaitat a navalla, he anat a una missa en llatí, he estat en una protesta estudiantil al 68, he matat un home, he enterrat una filla, he  patit una quimioteràpia, he escalat una muntanya, he bussejat, he vist sortides de sol enmig de l'atlàntic, he fet maquetes de final de projecte d'arquitectura, i he buscat quan va estar de moda el tabac mentolat…
He investigat coses tan diferents com quin tipus d'arma tenia la guerrilla argentina, com es curaven els refredats a Filipines el segle XIX, quins eren els cantants de pop que sonaven a la ràdio durant els 70, quina olor fan les cicatrius d'una amputació, com s'escrivia un atestat d'un incendi, què s'ha de fer per posar una paradeta de hippis… 
Els escriptors investiguem amb obsessió (per cert, com s'ho feien, abans de google?) Després fa molta ràbia no poder posar tot el que has descobert... però la vida és així!
–Som molt perfeccionistes
I molt insegurs, sovint. Llegim el que hem de publicar mil cops. No acabem de trobar bé el que estem escrivint (ja ho diuen, que un escriptor és algú a qui li costa més que als altres escriure). 
A més, ens fa pànic fer una falta d'ortografia d'aquelles beneites. De fet, jo recordo encara una dedicatòria que vaig fer, a sobre era a una altra escriptora, i tenia una falta d'ortografia, molt beneita, però que fa mal d'ulls. Em cau la cara de vergonya quan hi penso.
(aquest post l'he repassat unes cinquanta vegades. I segur que encara hi ha falles. És extenuant)
–Som, a més, fetitxistes
Del lloc on escrivim. De les eines que usem. D'allò que dúiem el dia que vam signar el primer contracte. De les arrecades que ens posem sempre a les presentacions.
També dels llibres. Tenim la casa envaïda de llibres. 
–Som agraïts. 
Quan algú ens fa saber que el que hem escrit, d'alguna manera o una altra, els ha arribat al cor, ens sentim tan immensament feliços, que donem totes les hores invertides per bones. 


Bé, i dins el punt aquell de que som perfeccionistes, ara hauria de dir que sóc conscient que no tothom que escriu té totes aquestes manies, però sí que us asseguro que moltes d'aquestes són comuns en els que escrivim.


dimarts, 17 de desembre de 2019

Cada dia


Fa un mes i poc que tinc cinquanta anys. Ho porto més o menys amb dignitat, (Com diria el Benny Hill, "amb el millor gust possible")
Quan era petita duia caramels a l'escola. De més gran, he comprat xupa-xups, per anar-los donant a qui em trobava pel carrer.

Aquesta vegada, com que la data era prou important, vaig encarregar aquests llapis.
Per els que, com jo, esteu a la flor de la vida, us dic el que posa la frase, que potser ha quedat massa petit:  "La vida s'escriu cada dia. Maria 50"
Bé, doncs això, estimats. La vida, s'escriu cada dia. Cada dia és important, cada dia val la pena.
Però deixeu-me afegir dues coses, que no m'hi cabien, al llapis:

Primer, que la vida s'escriu... a llapis. Hi ha ben poques coses que no puguem corregir, escriure més fort a sobre, o tatxar. Si una cosa m'ha fet entendre els anys, és que tenim la capacitat (i gairebé diria l'obligació!) de revisar com som, què volem, què fem per aconseguir-ho, i a més, que mai és massa tard per a fer un pensament.

L'altra cosa, és que no té goma, el llapis. Bé, la raó prosaica és que els llapis amb goma eren més cars (ehem) Però també li podem posar una metàfora, aquí. A mi, personalment, no m'agrada esborrar. Assumeixo tots els meus errors, perquè m'han fet com sóc, i tampoc m'ha anat tan malament com això. No cal esborrar. Les cicatrius ens ensenyen el que hem après, i els errors ens fan més savis, és lleig renegar-ne.

I ja posats, en plan "bonus-track", allà on hi aniria una goma, hi ha un detall en rosa. M'agrada la bellesa, i tinc un punt cursi que algunes vegades he intentat dissimular. Però amb els anys, sabeu, ja no em passa tant. No em fa vergonya, ser cursi, que m'agradi el rosa o la Hello Kitty, o la música de Chopin, o… Ja no dissimulo com sóc, sembla que, finalment, amb cinquanta, aprenc a acceptar-me, amb les meves incoherències, i els defectes, i les virtuts que m'havien dit tantes vegades que eren dolentes (algun dia us en parlaré)

dilluns, 9 de desembre de 2019

Ens estem tornant bojos?

Al facebook veig aquest invent, que et venen com la panacea: És un robot que juga amb el teu gat. 

 
És fantàstic, oi? Un estri, que segur que és baratíssim, per no perdre el temps en collonades com gratar-li l'esquena mentre t'entortolliga la cua a la cama o et ronca melós mentre s'asseu amb tu al sofà. És genial que les màquines ens facin la feina, i ens deixin temps per al que realment és important: mirar el facebook, jugar al candy-crush o mirar la tele.

També fa temps vaig veure un aparell que es posava al bressol i el movia lleument quan la criatura plorava. Cosa que va genial, perquè així no cal aixecar-te, acotxar-la, mirar com es torna a adormir, ensumant la seva olor i guardant aquest instant per a sempre. 
De debò. Ens estem tornant bojos?
No es tracta de passar temps amb els que estimem? D'acaronar els bebès fent que s'adormin sentint el nostre cor, de riure veient les jugades que fa el gat?
A mi tot això em recorda aquest capítol d'El petit príncep:



No es tracta d'assaborir la set? No és el temps dedicat a la rosa el que la fa preciosa? De veres que necessitem fer-ho tot ràpid i, a ser possible, que ens ho faci una màquina, per no embrutar-nos, no cansar-nos, no implicar-nos?
Pensant en tot això, una coneguda em parla meravelles del satisfyer. Suposo que n'heu sentit parlar, perquè hi ha un boom, del qual es fa ressò no només els grups de whatsapp i els cercles d'amistats, sinó la premsa de tots colors. Es tracta d'un aparell nou, una joguina sexual: un succionador de clítoris (el nom és horrible)
Bé, resulta que l'aparell en qüestió és infal·lible. Es ven amb la propaganda de que et fa arribar a l'orgasme en dos minuts. 
Perdó???? En dos minuts!!!!
I la gent ho compra? 
Hi ha per aquí alguna noia a la que li hagin fet creure que acabar en dos minuts és genial?

Per què ho fem, això? Menjar ràpid, sexe ràpid, tenir fills que no empipin, mascotes amb les que no calgui jugar...
No ens estem equivocant molt?
No sé, potser sóc rara, però ningú em podrà fer creure que arribar a l'orgasme en dos minuts és una idea fantàstica.

diumenge, 1 de desembre de 2019

U de desembre




Cada dia u de desembre penso en el Pere Mariano. En la seva veu de porcellana, el seu gest elegant, el seu cos lleuger, la seva rialla. En les xerrades apassionades al tren, camí del conservatori. En els seus ulls. Amb l'elegància amb la que abraçava la guitarra.
Algunes vegades penso també en la seva lluita. En com la diagnosi de la Sida va caure com una bomba. M'entristeix recordar com alguns amics, porucs, van desaparèixer, però no els culpo, perquè als 90, la por i la desinformació era encara més terrible del que és ara. A mi m'asserena saber que vaig estar al seu costat.
Penso en ell, i no deixo que pesin els darrers instants compartits, quan era un ecce homo amb crostes, ulls enormes i gest fatigat. No renego d'aquell Pere, però penso que, per a ser-li fidel, el que he de fer és recordar-lo cantant feliç aquesta ària.
Dient alegre als mariners que partissin a altres ports a buscar altres amors.

(Ària del mariner, de l'òpera Dido i Aeneas, de Purcell)

dilluns, 11 de novembre de 2019

La mala (bona) sort

Fa molt de temps, de ben joveneta, ja sabia que dia 12 de novembre del 19 queia en dimarts. Em preguntava com estaria el dia que fes cinquanta anys. I mirava al calendari i pensava a veure si la feina em permet celebrar-ho com m'agradaria.
Finalment el dia que estava tan i tan lluny, ha arribat. Ja sóc una cinquentona.
Fa deu anys, al facebook, vaig estar penjant durant els quaranta dies anteriors al meu aniversari, alguna cosa de la qual em sentia agraïda. Ho vaig penjar després al blog en quatre post successius, ho podeu llegir clicant aquí aquí aquí i aquí
Aquesta vegada, he decidit penjar records. Alguns divertits, altres tendres, altres dolorosos. Durant aquests cinquanta dies, no cada dia perquè alguns no he tingut temps, però he anat penjant records. Em quedaria un post massa llarg, o sigui que no ho penjaré aquí. Però potser sí que posaré la meva darrera reflexió. 
Els fracassos, ves per on. N'he tingut un munt, a la meva vida. Audicions per a orquestres a les quals no m'han agafat, feines que no han reeixit, nòvios que m'han deixat (bé, només un, però va fer un mal terrible)
Ara, però, miro enrere i penso quina sort. Quina sort que a aquella orquestra no m'agafessin, perquè enlloc d'anar a tocar, vaig marxar de viatge i em va canviar la vida. Quina sort aquella escola de música que van decidir agafar una altra professora enlloc de a mi: al cap d'un any estava treballant a una altra escola, molt millor pagada, on coneixeria el Jordi. Quina sort quan em vaig trencar un braç a l'estiu, de petita: em van comprar molts llibres perquè no podia anar a nedar, i d'aquí va començar la meva febre lectora. Quina sort que aquella editorial no publiqués la meva novel·la: a l'editorial on, finalment vaig publicar, he trobat un ressò i un equip de gent fenomenal que m'han fet créixer com escriptora. Quina sort,  que aquell nòvio em deixés d'aquella manera tan rara, inesperada i dolorosa, perquè ara sé del cert que de cap manera hauria estat tan feliç com ho sóc ara.
Quina sort, tot el que m'ha anat malament. Ha redreçat el camí. 
Quina sort, les dificultats, que m'han fet més forta. Quina sort, les tempestes que m'han fet agafar-me amb fermesa al que em sosté. 
Encara hi ha coses que fan mal: amics que m'han deixat, vides que no han pogut ser.
I sí, algunes vegades els fracassos han estat escruixidors, i alguna vegada humiliants.
Però no em puc queixar, m'agrada on sóc, i és gràcies a tot el que m'ha passat.

Amb sort, estic a l'equador de la vida (això amb sort!) Només em sap greu veure com de ràpid passa tot, voldria pedalejar amb delit cada minut, assaborir els dies, esprémer tot el suc a la vida,  i darrerament em sento com davallant en una muntanya russa.
Si hi hagués una finestreta on poder anar a donar les gràcies, hi faria cua. Sóc una persona immensament afortunada.

Bé, gent. Dono la crisi dels quaranta per finiquitada

diumenge, 3 de novembre de 2019

Prevencions

- Tinc una plaça de pàrking pel meu cotxe. Però quan torno de nit, per poc que pugui, deixo el cotxe al carrer. Perquè el pàrquing és enorme (més de tres-centes places) i no puc controlar si ha entrat algú, i sé que, dins el pàrquing, per més que cridés ningú em sentiria. Al carrer, seria més fàcil que algú ajudés.
–M'agrada molt anar a córrer pel matí, quan em llevo. Els dies que ho faig em sento molt millor. Però sempre espero que es faci de dia i que hi hagi gent al parc. No vaig a córrer, tampoc, per llocs gaire solitaris. I moltes vegades he canviat de plans, quan el lloc per on passo és més solitari o més fosc del que voldria. 
–Si he d'escollir entre camí curt o camí transitat, de totes totes, escullo el segon. Encara que sigui més llarg. 
–Mai camino massa a prop dels portals, intento caminar pel mig, però també vigilo de no estar massa a prop dels cotxes, i sempre (si puc escollir) intento anar per la vorera en la que els cotxes em vinguin de cara. 
–Sempre que condueixo sola tanco les portes del cotxe.
–Algun cop no he entrat a l'ascensor si la persona que m'hi he trobat no m'inspira confiança.
–Sempre miro abans d'obrir la porta de casa a algú. També miro per sobre l'espatlla quan entro a la finca, sigui l'hora que sigui.
–Quan, més joveneta, tornava en tren de nit, mirava sempre de no quedar sola al vagó. Molt sovint em canviava de lloc. A més, sempre quan pujava intentava asseure'm al costat d'alguna dona, quan més senyora, millor. Si em calia, canviava de lloc varies vegades durant el trajecte. Ara, si he de tornar gaire tard, agafo el cotxe. No sempre és una qüestió de comoditat, sinó de seguretat.
–També a la platja, si vaig sola, intento posar-me al costat d'algun grup.


Va, ara digueu-me que sóc una exagerada. Moltes, moltíssimes dones vivim així. Amb aquesta por petita, enquistada, aquesta crosta a l'ànim.
Exagerada, dieu? 
Si malgrat tot això algun dia algú em viola, la policia em preguntarà com anava vestida. Si quedo inconscient i uns bèsties em violen per torns, resultarà que és un abús, i no una violació. I potser la meva vida social i sexual es veu exposada al públic, als mitjans, per a justificar que "alguna cosa deu haver fet".

Au, va. Exagerada? Ni un pèl.

Aquest post complementa al que vaig escriure sobre agressions

dimarts, 8 d’octubre de 2019

Lectures comestibles


Vull aprofitar aquesta finestreta per fer-vos una proposta, a veure si ens podem saludar cara a cara, a part de per per les xarxes.

Suposo que heu sentit parlar de les lectures comestibles, els sopars que organitzen les Ada: Ada Castells i Ada Perellada, al Semproniana, el restaurant d'aquesta darrera. 
En aquests sopars, l'Ada Perellada s'inspira en un llibre i ofereix un menú inspirat en ell, i es fa un col·loqui sobre el llibre. 
Doncs bé, dimarts 29 d'octubre a les 20.30 el Lectures Comestibles serà sobre Sara i els Silencis, i em fa moltíssima il·lusió. Si voleu venir, heu de reservar, doneu-vos pressa, que hi ha poques places.
 https://semproniana.net/ca/product/lectures-comestibles/

dilluns, 23 de setembre de 2019

Agressions.

*Jo tenia onze o dotze anys, era un dia entre setmana, a la tarda, sobre les sis o les set, encara hi havia claror. I era al carrer Unió cantonada Lepanto, a Mataró. Tornava cap a casa tranquilament, pensant en les meves cabòries, quan dos nois, d'uns 20 anys, passant pel meu costat, em van placar contra la paret i em van magrejar. Els pits, la panxa, el pubis. Van ser uns segons, abans que marxéssin rient, i jo em quedés al·lucinada, avergonyida i en estat de shock. El pitjor era el sentiment de culpabilitat. Per haver passat per allà, per estar sola, per no haver-los vist venir. 
Repeteixo, a ple dia, en un carrer la mar de normal de Mataró. Amb dotze anys. Em vaig sentir culpable per no haver-ho sabut evitar.
*Feia tercer de BUP quan un company, en un canvi de classes, se'm va acostar i em va dir "te echaría un polvo que te dejaba tiesa". El professor de matemàtiques ho va sentir, li va armar un pollo i el va fer fora de classe.
*A una trobada de Taizé, a Roma, en un tranvia a vessar de gent, parlàvem amb un grup de nois alemanys. Era bona gent, se suposava. Si més no, eren joves que anaven a una trobada de joventut cristiana. Jo tenia disset o divuit anys.
Quan el tranvia va arrencar, amb la inèrcia ens vam moure. El noi de darrera meu, que era invident, es va arrambar i es va refregar contra el meu cos. Li vaig donar un cop de colze que espero que li fes mal, mentre el trepitjava amb ràbia. El capellà alemany, que ho va veure, va fer una cara rara, però després ho degué entendre, en alemany li va dir alguna cosa al noi, i a mi em va demanar disculpes de part seva.
*En tenia poc més de vint, i tornava de l'estació de tren. Anava amb la meva germana. Parlàvem del conservatori, de les nostres coses etc, carregades amb els instruments i amb un munt d'il·lusions. Com que era de nit, passàvem pel carrer Recoder, de Mataró. No era molt tard, però, perquè les botigues estaven encara obertes. 
Un noi que venia de cara, amb l'abric posat, se'l va decantar, per mostrar-nos els seus genitals. Anava trempat i s'estava masturbant.
Va passar tan ràpid que l'Antònia ni el va veure. Al cap d'uns metres, em vaig girar i li vaig cridar, a ple pulmó, que la tenia molt petita.
*Jo tenia vint-i-pocs, i estava a un curs d'estiu de música. Una tarda ens vam anar a banyar a la piscina, i va sorgir fer un partit de waterpolo.
A la segona vegada que, lluitant per la pilota, l'oponent em va treure la part de dalt del bikini i em va tocar els pits, vaig decidir sortir de la piscina. Era un company de feia molts anys (ara un molt respectat músic) i no em veia amb cor de discutir o semblar exagerada.
*Fa cosa de deu anys, anava a peu cap a la feina. Eren quarts de vuit del matí. 
Al carrer de l'escola, dins un cotxe, un home s'estava masturbant. Repeteixo, al carrer d'anar cap a l'escola. Poc abans de les 8 del matí. 
*Un senyor que vaig agregar al facebook perquè teníem molts amics comuns, amb pinta absolutament respectable, un senyor al qual jo no havia dit res, em va enviar un missatge dient "sabies que la roba interior femenina va malament per a la circulació?" El vaig bloquejar.
Cal que continuï? Perquè en tinc més.
Va ser massa d'hora, quan vaig prendre consciència de que això ens passa a totes. No tinc cap amiga que se n'hagi salvat d'alguna cosa d'aquestes. Les noies ho sabem. Som vulnerables. Ens poden agredir en qualsevol moment, a plena llum, pot ser un desconegut, pot ser un bon amic. Pot ser una bellíssima persona, un senyor respectable, un pare de família, pot ser un desconegut, un delinqüent, o un seminarista, o un company de fa anys, o un antic nòvio. 
En algun moment, si has nascut dona, et magrejaran, et miraran, et tocaran sense permís, o s'exhibiran, faran comentaris obscens sobre el teu aspecte o el teu cos.
I ens eduquen per prevenir-ho. Per entomar-ho amb resignació. 
Perquè que et puguin agredir són coses que passen quan neixes dona. 



(Continuaré aquest post aviat)