diumenge, 20 de novembre de 2016

Vell heroi romàntic


Aquest és el que vaig escriure en homenatge a Jordi Colomer, i que estava al programa de ma del concert d'avui que ha fet en el seu record Camerart-Orquestra del Maresme . 
Ha estat un concert molt emotiu, potser us en parlo més en un altre moment.

Amb posat d’heroi romàntic, la cabellera despentinada, els ulls de mar i el cap ple de música, vas passar per les nostres vides. 
Investigaves les partitures amb meticulositat d’orfebre fins tenir la idea musical claríssima, i demanaves en nosaltres la mateixa fidelitat i precisió que t’exigies a tu mateix. Eres capaç d’insistir fins a l’extenuació en petits detalls, i mai defallies en buscar l’excel·lència. En aquells moments tenies un aire asceta, semblava que se’t difuminessin els contorns, la teva persona, i deixaves de ser tu, oblidaves les coses més essencials, perquè el teu cap, tota la teva atenció, es centrava cap a la tasca sublim de fer, de ser art. Hi ha paraules, com Música, So, Art, que tu vivies en majúscules.
Paties la mediocritat del país que et va tocar viure. Furgaves amb tossuderia, intentaves convèncer polítics, agents culturals, empresaris, periodistes… eres, però, tan artista que oblidaves parlar de les coses terrenals. Pretenies, profeta incomprès, convèncer al món de la necessitat de la música amb només eines musicals. 
Perquè a tu et bastava la música. Perquè tu t’explicaves amb música.

Vell heroi romàntic, ens vas deixar de cop, i molts teníem amb tu una conversa pendent. Just abans de Nadal, el teu silenci sobtat ens va descol·locar a tots. 
Al cap d’unes setmanes ens vam reunir els que havíem tocat amb tu tantes vegades. Tal i com avui també ho fem, vam alçar les copes i vam brindar, celebrant la teva vida. Amb pena, sí, però també amb agraïment per tot el que amb tu vam compartir.
I avui, quan la música comenci a sonar, en el teu homenatge, diguem-ho tots junts: que compartir música fa el dia més habitable, la vida més viscuda. Que respirar junts en el levare ens ha unit molt més del que ningú que no ho hagi experimentat podrà saber mai.
I en el teu record, en agraïment, el so de la teva orquestra s’elevarà i anirà a cercar-te, allà on siguis. 
I tornarem a estar units en la música.


foto Joan Devesa


dilluns, 7 de novembre de 2016

Tu pots

Aquest cap de setmana he participat en un concert molt especial: la presentació del disc que hem enregistrat, amb la música dels pastorets de la Sala Cabanyes de Mataró, en commemoració del seu centenari.
Els pastorets de Mataró enamoren, per moltes raons: per la tendresa de les històries que explica, per la música, que és una petita joia, pel fet que hi hagi orquestra en directe, cosa que dóna una vivor inigualable, i sobretot, per la gran quantitat de gent, per l'energia, l'esforç, la dedicació i el gran talent que hi ha donant el callo a cada representació. 
Potser algun dia us parlo de totes aquestes coses, però avui us vull explicar el que va passar a l'assaig general:

El diàleg de Gabriel i Maria el cantaven dues germanes, la Clàudia i la Maria. Una d'elles es va atabalar. Estava sonant molt bé, té una veu deliciosa, i molt bon gust. Però de sobte, va deixar de cantar, va dir "no puc fer-ho", i va marxar. 
Com que en aquell moment el director havia aturat l'orquestra per donar-nos indicacions no tothom se'n va adonar. Jo estava al·lucinant, perquè ho estava fent francament bé: la veu no li tremolava, sonava segura, afinada... però ella no s'hi veia amb cor.
Només els que fem música sabem com se sentia, la por, l'angoixa, la inseguretat, el ventre remogut, el cor accel·lerat. És una sensació horrible, que tots hem passat.
Hi va haver un moment d'incertesa, amb l'orquestra aturada. Ella estava per darrera l'escenari. Jo recordava moments en que ho vaig passar igual de malament: tremolosa i insegura, abans d'una actuació, volent morir-me, pensant no me'n sortiré. Al cap d'una estona va tornar a sortir, acompanyada del Josep Fadó, que com que és un tenor de prímera línia, sap perfectament com se sentia ella, perquè per arribar on ha arribat, segur que ha passat per moments com aquest. 
La Clàudia, doncs, agombolada per tothom, tenia els ulls plorosos i, sincerament, jo no les tenia totes, però quan va tornar a cantar ho va fer fantàstic. Em va posar la pell de gallina. 
Perquè no només ho va fer molt bé. Ho va fer superant la seva por. Ho va fer creixent per sobre d'ella mateixa. I ho va fer amb la Maria al costat, agafant-li discretament de la mà, i jo pensava quin regal tenir una germana així.
Ho va fer perquè algú, darrera l'escenari, la va abraçar i li va dir tu pots.
Perquè podia, de debò. Segurament ella ja ho sabia, en el plec més íntim del seu cor, que era capaç de fer-ho. Però la tensió, el cansament, els nervis, massa sovint ens juguen males passades.
Podia, i ho va fer molt bé, i al concert va estar esplèndida. I suposo que en aquell moment va entendre, com hem entès tots els músics, que per més tècnica, per més art que tinguem, hi ha una passa més enllà: superar la por. Confiar en el que tenim a dins, i saber, sentir, que ho hem de donar. I sobretot, saber que no estem sols.
A tots ens passa, que a vegades necessitem que algú ens digui que confia en nosaltres, que sabrem fer-ho bé.
Ahir la Clàudia ens va donar a tots els músics professionals una gran lliçó. Ahir la Maria i el Josep ens van recordar a tots com d'important és fer costat. I aquesta va ser una de les grans màgies de la nit.
foto: Ricard March

dimarts, 1 de novembre de 2016

Els meus morts

La recordo com si fos ara mateix. És curiós com la memòria guarda gestos innocents, paraules dites sense ànims de transcendència, però que, per alguna raó, queden impreses a foc en la consciència i ja mai t'abandonen.
La meva padrina Maria em va donar el nom, un to tràgic, i un munt de moments que encara ara m'acompanyen. Com aquest: La tinc al meu costat, al sofà florejat i un tant passat de moda de casa seva. Porta una bata grisosa i un mocador fet una pilota a la màniga. El gos vell, mig coix i amb la cua torta, dormitant feliç a sobre el meu padrí, que mirava la tele. El tio Damià trescava per la casa. Sa padrina i jo, però, miràvem fotos.
I hi va haver un moment en que ella va fer un lament anguniós. Em va passar una foto on estava ella en un grupet. I em va dir, ai Maria, no saps quants d'aquests ja són morts?
I a mi em va passar de llarg, aquella angoixa. Perquè sabeu, tots aquells ja eren morts, quan jo havia nascut. Cap era un mort meu, tots eren seus. I jo, tot i que la teoria la sabia, no ho vivia en carn pròpia. Els morts de la meva àvia eren seus. Veia el seu dolor, però era incapaç de fer-me'l meu. Perquè en aquell moment jo no en tenia, de morts. 
Ara sí que en tinc. Ja m'estremeixo en mirar algunes fotos.
Avui hem anat a visitar la seva tomba, al cementiri. Estan els tres juntets, com sempre van estar. Ells son els meus morts. En tinc d'altres, i per una mena de solidaritat d'ultratomba, quan els visito a ells també visito els altres, i quan m'emociono pensant en els altres també estic pensant en ells.
Els meus fills m'acompanyaven amb respecte, però per ells, aquests són els meus morts. Als meus padrins no els van conèixer, i el Damià estava ja tan atrotinat que no sé si l'enyoren.
Algun dia seré jo, la seva morta. I potser ells entenen el que estic sentint jo ara pels meus morts. Que m'acompanyen. Que em fan sentir agraïda, feliç, plena de records. Els meus morts, que van omplir la meva vida de moments vibrants. Que em van estimar tant.

Potser us sembla contradictori, però jo, en un dia com avui, em sento més viva que mai. Perquè visc plena de l'amor dels meus morts.

dimecres, 26 d’octubre de 2016

Més alegries de la novel·la

A l'editorial em van dir que estaven convençudes que era una novel·la de llarg recorregut. I sembla ser que tenien raó, cosa que m'omple de goig. 
Ara que ja fa tants mesos que ha sortit (deu mesos, en el món editorial, és una eternitat), estic més tranquil·la, però de vegada en quan em van arribant petits regals que em dóna aquesta història que ja ha deixat de ser només meva. 
Per exemple:
Bernat Vivancos, un compositor que admiro i segueixo de fa temps, publica cada dia a Twitter una melodia, inspirada en alguna frase o cita d'algun llibre. Doncs bé, fa cosa de deu dies va triar una frase de la novel·la: "la meva pena és fonda com un clot d'arena, que mai queda assaciada", i va escriure aquesta melodia:



I això em posa molt, molt contenta, com em va posar molt contenta quan Lluís Ceras va esculpir "La persistència de la memòria", amb una citació de la novel·la. M'agrada aquesta comunicació entre arts.

I bé, una altra alegria que em dóna aquesta novel·la és la possibilitat de parlar, cara a cara, amb els lectors que se l'han fet seva. Els clubs de lectura són un luxe, passo molt de gust, d'anar-hi. 
Aquest divendres horabaixa, a seré a la Bibilioteca Joan Alcover, de Palma, al club de lectura que organitzen. Serà, si els avions van com toca, a les 19:30 
Em fa molta il·lusió, i m'agradaria molt que m'hi acompanyéssiu. 



Així doncs, us espero el proper divendres, per que ens trobem amb el Damià, la petita Antònia, la María, María, María, la Francisca, i tants d'altres.



diumenge, 23 d’octubre de 2016

L'experiència a la ONCE

Fa una setmana vaig estar a la ONCE, fent un seminari per a professors de música que tenim alumnes invidents. 
Va ser molt interessant. Vaig aprendre molt, i el més important no va ser pas el que anava a aprendre, sinó els "danys colaterals", si em permeteu l'expressió. Vaig sortir molt tocada d'aquella experiència. 



Una de les moltes coses que vam aprendre, va ser a escriure partitures en braille. Va ser un tastet, però prou com per obrir portes per a aprofundir en el tema. 
Però a mi em va passar una cosa curiosa. Deixeu-me que us ho expliqui: no és que sigui una persona excepcionalment intel·ligent, però sí que és cert que estic avesada a entendre les coses més o menys a la primera. 
Bé, doncs allà, suposo que per l'extrem cansament que duc, l'estrès que se'm menja o que em costava "canviar de xip", la cosa està en que em vaig creuar. I NO ENTENIA RES!
Hi va haver un moment en que tothom ho veia clar, i jo no. O sigui, teníem una partitura en braille i l'havíem de passar a partitura per a vidents, i tothom havia acabat, i jo encara anava pel primer compàs. 
No us podeu imaginar l'estrès i la ràbia que em va provocar. Tenia ganes de rebotir el llibre. Com pot ser que em passi això a mi, A MI! Que sóc tan estupenda i divina i vaig tan sobrada de tot?

I en aquell moment, sabeu? Vaig pensar en alguns alumnes, amb nom i cognom. Alumnes que es solen creuar molt a la classe. Me'ls vaig imaginar sentint-se així, no una estoneta, sinó cada hora, cada cada hora, durant un dia, i el dia següent, i l'altre...
Potser és exagerat dir que vaig sentir tendresa per ells. Alguns són realment empipadors, i n'hi ha d'altres als quals també els costa i no bombardegen la classe. Però sí que és cert que tinc alguns alumnes que senten que ja han perdut el tren, alumnes amb molt poca autoestima, que tenen una reacció orgullosa i desafiant que fa que la classe amb ells sigui tot un repte.
De sobte, això que ja sé de teoria, ho vaig entendre en carn pròpia. Perquè vaig sentir aquesta horrible sensació de que tothom ho sap i jo no.

I una altra reflexió que em va venir:
Moltes de les activitats que ens van proposar era per saber com se sent un invident. Per tant, vaig portar durant gran part del matí un antifaç negre que m'impedia veure-hi. Amb aquest antifaç vaig haver de ballar, endevinar l'expressió dels meus companys, i fins i tot fer una passejada per les instal·lacions de la ONCE. 
Bé. No us podeu imaginar la sensació d'inseguretat que vaig tenir durant tota l'estona. Sobretot durant el passeig, va ser horrible, vaig empotrar-me contra el marc d'una porta, imagineu-vos!

I vaig recordar moments en què algun alumne amb algun problema ha fet que la classe anés diferent a com jo ho tenia previst, i quin ha estat el meu sentiment. Perquè a vegades van lents, a vegades els costa, i a vegades em sembla que alguns s'hi donen una mica. A vegades tinc alumnes que criden l'atenció d'una manera que em fa molta ràbia. Però qui sap? Potser aquests alumnes no tenen ningú més que se'ls escolti. O potser se senten tan insegurs com em sentia jo l'altre dia, i necessiten que, amb la meva paraula, els reforci, els digui sé que estàs aquí i estic aquí per a ajudar-te.

Tornant a la lentitud de la persona que no hi veu, quan jo vaig estar tanta estona en les mateixes condicions, aleshores ho vaig entendre. Perquè jo, que sóc una tia bastant decidida i valenta, anava amb peus de plom. Com no hi ha d'anar una persona que sempre ha estat en aquella situació de precarietat en la que anava jo?
I clar, després vaig pensar altres vegades que persones que hi veuen m'han fet ràbia. Recordo la feixuguesa dels meus avis, quan ja eren vells, i jo tanta pressa que tenia, i com m'exasperaven quan ells feien les coses a la seva manera, tan a poc a poc, però insistint sempre en els seus tics de vells. Vaig pensar en una amiga d'infantesa que té una minusvalidesa important.
I des de la meva posició de persona que no té aquestes mancances, aquests handicaps, em vaig descobrir terriblement impacient, injusta i egoista. I em va fer mal, sabeu? Perquè sempre havia pensat que sóc una persona empàtica. Però resulta que encara hi ha molta feina a fer.

dilluns, 10 d’octubre de 2016

La vellesa

Sempre vaig pensar que ella era la més feliç de la casa. Perquè no sabia que havia de morir.  La Polka i jo fa més de vint anys que compartim pis. Qui tingui un gat ho sabrà, els gats no són nostres, ens acompanyen, simplement. 
Quan ella va arribar, jo tot just estava acabant la carrera, vivia sola en un pis llogat diminut, i treballava a una escola de música. Ara la meva vida s'ha capgirat, com un mitjó, i ella és l'únic rastre d'una època en la que, per més que somniés en gran, mai m'hauria imaginat que arribar a estar com estic.

Ara que ja és una anciana, em pregunto si recorda. Quan puja al seu racó del sofà per etapes (primer el seient, després el coixí, i després el respatller) em pregunto si recorda quan era més jove, i d'un bot arribava a dalt, ens mirava orgullosa i s'asseia a presidir  el menjador, o a girar-se per a renyar els ocells del parc i a mirar endormiscada el mar, allà lluny.
Recorda la seva agilitat, la seva elegància innata, la gràcia amb la que s'esmunyia quan ens veia aparèixer amb el transportin, o amb la que apareixia del no-res quan sentia el so de la nevera obrint-se?
Ara remuga quan camina, ja va una mica feixuga. Algun dia intenta pujar sobre una cadira i es queda a mitges. Fa cara desconcertada, i baixa de seguida si li pugem nosaltres, com si fos un deshonor no poder fer les coses per ella mateixa. Malgrat ser anciana, conserva la seva elegància, la mirada blava que enamora, i aquest punt d'orgull felí. 

Sabeu per què em pregunto si recorda aquells temps feliços en que era un animal àgil i res li feia mal?
Perquè no sé què preferiria, jo. Viu en el present? És capaç d'agrair aquesta vida tan llarga sense queixar-se per la inevitable decadència física que comporta? Faria jo igual?
Si ella recorda aquell passat, espero que aquest record la faci feliç, i no impotent pel que ja no és.
Quina llàstima, no sabré mai què pensa.
Tampoc no sé, encara, si jo podré tenir el mateix dilema entre ser feliç amb el record, o oblidar per no sentir-me impotent. Em pregunto si seré prou afortunada (o no!) com per haver d'acceptar la meva decadència física, que és el preu d'arribar a vella. 


dilluns, 19 de setembre de 2016

Els buits

Jo dibuixo fatal. I mireu que m'agraden, totes les arts plàstiques i les manualitats. Però no he estat agraciada amb aquest do (ja en tinc d'altres, no em queixo pas, però aquest do no m'ha estat concedit)
M'emociona com algú és capaç, no ja de retratar la realitat, (ja tenim les fotografies, per a això!) sinó expressar-la, deformar-la, fer-te sentir alguna cosa davant la imatge.
Fa un parell de setmanes varem anar a Llançà, al museu de l'aquarel·la,  us recomanaria anar-hi si no fos que ara tenen tancat. 
I em va donar per pensar que la vida és com una aquarel·la. M'explico. Quan pintes a l'oli, controles molt el color. Saps quin color sortirà, del que estàs pintant. A més,  tinc entès que, si t'equivoques, amb un altre color pots corregir-ho, pintant-hi a sobre. En tot cas, no depens del primer traç. Fas una provatura a llapis, i després pintes a l'oli, i si t'equivoques, pintes a sobre i pots corregir-ho. També amb l'acrílic funciona així. 
Ah, però l'aquarel·la... funciona diferent.
Són colors fets amb barreja d'aigua. Això vol dir que no es control·la ben bé el color. Ara un bon aquarel·lista em dirà que, si en saps, ets capaç de controlar-ho, però no penseu que això és com la vida mateixa? Que tu fas uns plans, però després la vida et porta potser per llocs que no tenies previst? I vas creixent i aprens més o menys a portar-ho raonablement bé. Saps controlar una mica més el color que vols, però sempre hi ha sorpreses.
No us passa, que a vegades els vostres somnis es dilueixen? Quelcom que havia de ser definitiu, total, i... bé, a la llarga està bé, però potser ha quedat amb un color diferent al que havíem planejat.
Mirant les aquarel·les vaig pensar-ho.
Una altra cosa en la que penso que l'aquarel·la s'assembla brutalment a la vida, és en la impossibilitat d'esborrar, o de corregir posant-hi més a sobre. 
I és que hi ha determinacions que ens marquen. Hi ha traços a la nostra vida que la canvien irremeiablement. I no es poden esborrar.
Però el que em va estremir va ser aquesta aquarel·la que us mostro ara:


No recordo el títol, l'autor és Josep Maria Martínez Lozano. 
Aquesta aquarel·la em va tenir clavada durant una bona estona. Perquè sabeu què?
Dibuixa a partir d'un buit. La paret blanca, el reflex de l'aigua... no estan pintats. Són buits, és el color del paper. I tot el quadre està construït a partir d'aquell buid. 
Quina bellesa. Quin domini. 
I quina acceptació. 
Perquè tots en tenim, de buits. Alguns més grossos, altres menys... però tots hem hagut d'aprendre a construir a partir del que ens manca.
I alguns són capaços de construir coses molt belles. Fixeu-vos que el pintor no ha amagat el buit. L'ha acceptat i, a partir d'ell, ha  construït el quadre.
Jo miro els meus buits. La manera en que els he intentat gestionar. No sé ben bé si me n'hauré sortit prou. Voldria ser com aquest pintor, que ha fet una imatge tan perfecta que no molesta el que no hi és, perquè el que hi és, està tan bellament dibuixat que no ens fa enyorar el que no és. Simplement tenim el forat, i ho acceptem, i fins i tot potser recolza el que és, com pot un no ser-hi reforçar el que és.

No em digueu que no és preciós.
Això és el que vull, per a la meva vida.

dimecres, 7 de setembre de 2016

Setmana del llibre en català.

M'encanta la setmana del llibre en català, perquè és com un Sant Jordi, però allargassat, molt menys estressant, però igualment festiu, on dóna temps a fer moltes més coses, i triar i remenar sense tanta pressa ni congestió. 
A més, en aquesta edició de la setmana em passa com en el passat Sant Jordi: després de tants d'anys de viure-la d'una manera, ara passo a l'altra banda, i participo en dos actes com autora.
El primer acte és demà, i perdoneu si he avisat massa tard, pago la hipoteca treballant a una escola, estic començant el curs i tinc allò de la síndrome de Santa Teresa (allò de "vivo sin vivir en mi")
Demà, doncs, signaré llibres a la caseta d'Ara Llibres, la n. 40. Serà a les 19 h. de la tarda. 
Em fa molta il·lusió, perquè a més estaré al costat de la Jenn Díaz, una escriptorassa, que també ha publicat amb Ara Llibres l'esplèndida novel·la Mare i filla, que si no heu llegit ja tardeu a fer-ho. 
M'encantaria que vinguéssiu demà. Aquí entre nosaltres, us he de confessar que això d'anar a signar dóna un punt d'angoixa, no saps mai si vindrà gaire gent, o si t'estaràs asseguda a la tauleta, amb el bolígraf a la ma i morta d'avorriment, somrient com una beneita a la gent que passa... O sigui que si voleu fer-me feliç, que us signi la novel·la i que parlem una estona, passeu-vos demà a la tarda per la setmana del llibre en català, a l'esplanada de la catedral de Barcelona.
L'altre acte on aniré serà a la lectura de fragments de la nostra obra, que organitza l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) 
Diumenge 11, la diada nacional de Catalunya, a les 11:55, llegiré un tros d'Abans que el teu record torni cendra, a la caseta 2 de la fira. 
Estic intentant triar el fragment, és difícil, com triar un fill... No vull que sigui un spoiler, vull que enganxi, que es vegi el registre mallorquí... mil coses! Seran només cinc minuts, espero que intensos.
A veure si, en un o altre acte, podeu venir a fer-me costat. 
I si no podeu venir en aquests dies, feu-ho en uns altres, però no us perdeu la Setmana del llibre en català. 

dimecres, 31 d’agost de 2016

La creu de l'Angelo

L'Angelo era un noi italià que va estar-se a casa durant la trobada de Taizé de Barcelona, en el pas dels anys 85-86 (acabo d'adonar-me que fa més de trenta anys. Respiro fondo i continuo)
Bé, al cap d'un temps va venir a passar uns dies a Mallorca, a l'estiu. 
Total, que un dels primers dies d'estar a casa, vam anar a nedar just davant de casa, ens varem endinsar bastant dins el mar, i vam estar molta estona xerrotejant. Ens havíem de posar al dia de tot, i a més parlàvem en aquella barreja mallorquí-italià, que feia els diàlegs tan divertits. Va ser una estona molt agradable.
I quan vam tornar a ser a terra... l'Angelo es va posar la mà al coll i va dir, desesperat: la croce!!!
Mentre estàvem nedant li havia caigut la creu que duia al coll. Era una creu d'or que la seva mare li havia regalat, un record familiar molt valuós per ell. 
Vam tornar a l'aigua a veure si la trobàvem, tot i saber que era impossible. El mar és enorme, no sabíem exactament on havíem estat, ni on havia caigut, i a més hi ha la correntia... no hi va haver manera. Vam tornar a casa decebuts i tristos.
A sobre, justament aquella tarda es va desfer un temporal que ens va tenir apartats de l'aigua durant dos dies. I quan ens vam poder tornar a banyar, l'aigua estava tèrbola, encara agitada de la tempesta. La vam buscar tots: la meva germana i jo, el meu pare, que bussejava cada dia, els amics... va ser impossible. 
L'has perdut, li vam dir. Però ell, un noi de muntanya, nascut als Alps, que vivia amb neus perpètues i que de cap manera tenia l'experiència marítima que teníem nosaltres (ni nedava tan bé com nosaltres, també s'ha de dir), va continuar cada dia, matí i tarda, agafant les ulleres de busseig (que crec que era la primera vegada que es posava) i anant a nedar a veure si les trobava. 
El meu avi, recordo que se'l mirava amb paternalisme condescendent, cada vegada que ell deia vaig a buscar-la. Tots sabíem que no la trobaria. Era impossible.
I van passar deu dies.
El darrer matí, unes hores abans d'anar a agafar l'avió, l'Angelo va tornar a agafar les ulleres i va dir que anava a buscar-la. 
Jo el vaig acompanyar, i em vaig quedar a terra, prenent el sol. Era aquell temps que encara preníem el sol sense tanta por com ara. 
I al cap d'una estona molt llarga, mig endormiscada pel calor i l'oreig suau, em va semblar que l'Àngelo em cridava. Vaig aixecar el cap: ben lluny, des del mar, el meu amic em feia senyals.
Maria!!! Vieni!!! La croce!!!
Vaig tirar-me a l'aigua i vaig nedar cap a ell el més ràpid que vaig poder.
Em vaig posar les ulleres que ell em donava. Vaig mirar al fons. 
Una tènue brillantor em va picar l'ullet, mig enterrada entre les algues.
Era un lloc molt profund, l'Angelo no hi podia arribar, i a mi em va anar just... però allà estava. La creu, i la cadena, les dues juntes. Després de deu dies desaparegudes, amb temporal inclòs. Era impossible trobar-les. Però l'Angelo les va trobar. No es va creure que fos impossible, i va continuar lluitant.
Hi penso molt sovint, en aquesta anècdota.
Quan alguna cosa em costa, quan vull quelcom que no pot ser. Tantes coses que són impossibles han acabat esdevenint! Potser només necessiten la nostra fe, la nostra lluita, la nostra tossuderia. 
Qui sap.
Ara que s'acaben les vacances, i que comença un nou curs. Ara que tornarem amb les nostres lluites diàries, amb el nostre quefer quotidià. 
Serem capaços de continuar lluitant? De creure en els miracles?

divendres, 29 de juliol de 2016

Els premis

Recordo el dia que el meu avi em va comprar una xuxe.
El meu avi era molt estricte, militar jubilat. Tenia un cor d'or i m'estimava amb bogeria, però la seva estimació era la d'un home de la seva època, i es traduïa en passejades llargues, històries intenses explicades a la serena de nits d'estiu, i un orgull mal dissimulat per veure'm créixer, tan semblant a ell, i per tant, tan enfrontada a ell.

Bé, doncs un dia, jo tindria uns deu anys, passejàvem i em va comprar una xuxe, tot dient-me "Que no sirva de precedente!", i jo, li vaig dir que no, que no serviria de precedente, i quan vaig arribar a casa els meus pares de seguida vaig preguntar què era un precedente, perquè em feia por haver-me compromès a alguna cosa que no podia complir. 
Recordo, doncs, aquella llepolia com un gran esdeveniment. Era quelcom excepcional, que aquell home auster i estricte, inesperadament, em comprés una cosa innecessària. 
Bé... els nostres fills no recorden les xuxes que els han comprat els avis. Perquè els n'han donat tantes, tantíssimes, que ja és quelcom normal. Fins i tot és possible que recordin les poques vegades que no els han comprat el que ells volien. Perquè és aquesta l'excepció. I això fa que, enlloc d'estar agraïts per totes les coses que els han donat, estiguin molestos per les que no han obtingut.
Hi penso molt, com educadora d'adolescents. 
Estan avesats a que, pel simple fet d'existir, hi ha coses que els donaran. Sembla que sigui una obligació, que tinguin xuxes, o smartphones, o paga setmanal. Recordo quan un alumne es queixava que "només" tenia un Iphone 4.
Potser no aprendran a agrair, potser es passaran la vida pensant en tot el que no els han donat, enlloc d'aturar-se a pensar en el que tenen sense haver fet cap esforç. I com que és impossible que ho tinguin tot, els estem preparant per a ser infeliços sempre.
No sé, eh?
Una altra anècdota: quan jo era petita, que et compressin una bossa de patates, o un gelat, era un premi. Ara, moltes bosses de patates, i molts gelats, porten premi, un regal, moltes vegades és una beneitura, però els nois obren la bossa buscant la calcomania, o el cromo, o el tazo, o el que sigui que porti, de més a més, el que els acaben de comprar. Com si no en tinguéssim prou. Com que de patates ja els en regalen, han d'oferir alguna cosa més. 
No en tindrem mai prou?

diumenge, 24 de juliol de 2016

La mort i el pa bimbo


Quan vam veure que el tio Damià es moria, eren aproximadament les cinc de la tarda. Vam anar a la residència la seva família més íntima: els meus pares, la meva germana Antònia i jo. El Damià jeia al llit, sense reaccionar, i respirava desordenadament.
Vam demanar estar els quatre amb ell durant la seva agonia. Això va provocar un trasbals. La residència no estava preparada, deien, les instal·lacions no són les adequades…
Vam estar negociant, no us podeu imaginar com vaig pregar per trobar les paraules adequades. Ens van donar permís fins a una hora determinada, i després havíem de marxar dues persones. Gràcies a Deu, el Damià va morir abans del plaç que ens havien donat, i va poder acomiadar-se d’aquest món rodejat dels que més l’estimàvem, de tots quatre. 
L’endemà una de les infermeres ens va dir que no s’hi havien trobat mai. O sigui, que mai, en els quinze anys que fa que funciona aquella residència, mai, repeteixo, cap família havia demanat estar tots junts amb el malalt moribund.
Encara me’n faig creus. No ho acabo d’entendre, doncs tinc la impressió que vivim en un món on es busca molt l’emoció. Ho veig treballant amb adolescents, però també ho veig amb els programes de televisió, amb la manera que té de fer la gent, amb les converses que sento al super, amb els amics que cada dos per tres s’enamoren de “la persona de la seva vida”. Com que tinc aquesta malaltia que tothom m’explica les seves coses, al·lucino de veure com l’emoció, la llàgrima i l’alegria extremes tenen tanta cabuda, se li dóna tant espai. 
Potser és que volem emocions tipus pa bimbo. Perdoneu la metàfora barata, però heu tastat alguna cosa més insípida i sense personalitat? És tou, i queda bé amb dolç i salat, perquè no té gust de res, no és res. Pot durar setmanes amb el mateix aspecte. Així volem, les emocions: fàcils d’empassar, que no ens canviïn gaire la vida, amb poc gust, i que no evolucionin gaire. A mi, el pa, com les emocions, m’agraden amb gust d’alguna cosa. Amb crosta, amb personalitat.
Potser la gent menja pa bimbo com per dir he menjat pa, i es lliura a les emocions, però en realitat tot plegat ho fa light, no el commou gens.

Si no és així, no entenc com tanta gent ha renunciat a aquest moment, com és que una emoció intensíssima com és acompanyar un moribund els fa por. No sé, com si fos “massa fort”. Realment és molt fort, acompanyar una persona estimada mentre s’està morint. Jo he tingut la sort de poder acompanyar a tres dels meus avis i al tio Damià. Portaré aquests moments sempre al meu cor, i és un gran regal de la vida ser present en una mort. Vius millor després d'haver acompanyat en la mort, i és un dels actes més grans d'amor.

No vull jutjar a ningú, eh?
Només volia dir que ho trobo molt estrany.

dijous, 21 de juliol de 2016

M'hauria agradat ser guapa

A mi m’hauria agradat ser guapa. 
Sí, ja sé que la bellesa està a l’interior, i que hi ha altres coses importants. No cal tampoc que em feu comentaris del tipus de si ets molt guapa i tal i pasqual. Sé el que hi ha, i en trec el màxim profit, però  no sóc “guapa”. Sóc resultona, i simpàtica, i suposo que fins i tot sexi.
Però a mi m’hauria agradat ser guapa. Tenir d’aquelles belleses naturals que fan que algunes persones siguin guapes sempre, sense maquillatge, a primera hora del matí, amb cansament o amb el cabell fet un desastre. Hi ha gent així, sabeu? I jo, doncs no. No ho he estat mai, i veure’m a primera hora del matí, amb les marques dels llençols a la cara inflada, els ulls lleganyosos i el cabell estil Mafalda electrocutada, és la més gran prova d’amor.
Potser m’hauria conformat de tenir els ulls blaus, o les pestanyes més espesses (i no les celles… ehem) o un nas una mica menys prominent, o ser més alta i tenir una complexió més prima, o simplement ser rossa, o tenir delicades mans de pianista, jo que he tocat tant el piano. 
Jo sempre he estat “del montón”. Mai he fet girar els homes pel carrer, i si algú parla de mi, no dirà “aquella noia tan guapa”.
No passa res, eh? Ho tinc assumidissim. Quan jo era adolescent la meva àvia un dia em va fer asseure al seu costat i em va informar de que no era guapa, i que per tant hauria de ser molt simpàtica perquè per rica, tampoc trobaria marit. (sí, ho sé, és molt bèstia, però ella era així: estimava d’aquesta manera gruixuda que tenen les dones de poble d’estimar)
Tenim tendència a posar, en la gent que ens agrada físicament, altres virtuts. Deixem-nos estar de correccions polítiques i siguem sincers: la gent guapa agrada més, d’entrada, la trobem més simpàtica, i passem més gust de mirar-la. Si després són mala gent o beneits ja és el seu problema, però ja hi té molt guanyat, una persona que fa ganes de mirar.
Tampoc m’hi poso pedres al fetge. No he estat “guapa”, però tampoc he estat lletja, ja us ho he dit abans, “del montón”, o sigui, hi ha un munt de gent com jo: no destaquem, però si ens miren amb carinyo, agradem.
Com que de jove la meva àvia em va advertir bé, he de dir-vos que vaig intentar fer-li cas. Quan algú parla de mi, no diu “aquella tan guapa”, però potser sí que diu “aquella tan simpàtica”. 
I està molt bé que el teu potencial principal no sigui el físic, doncs així t’obligues a treballar atres qualitats per a tenir èxit, des de la simpatia i el bon humor fins a la cultura, la conversa interessant, i tantes d’altres. I aquestes qualitats amb els anys solen millorar, de tant entrenar-les. En canvi, la bellesa física, inexorablement perd amb els anys.
Per tant, ves per on, la jugada surt molt millor. 
No he estat mai una dona guapa. Però mireu, tinc quaranta-sis anys, les noies que eren guapíssimes amb quinze ara tampoc no estan tan bé com això. En canvi, servidora continua tenint altres qualitats a les que trec molt profit.
I la veritat, tampoc m’ha anat tan malament, la vida.


(però a mi m’hauria agradat ser guapa)

dissabte, 16 de juliol de 2016

Les alegries de la novel·la.

La novel·la continua el seu camí. La veritat és que estic molt agraïda, de com de bé està funcionant, de la resposta que està tenint. Ja portem cinc edicions, cosa que per a una primera novel·la és moltíssim.
L’altre dia, a més, vaig tenir una gran alegria, una més de les moltes que m’està donant. Lluís Cera, un escultor que no conec personalment, ha creat aquesta obra: 

Es diu “estança de la memòria”. Està feta de marbre de carrara i ferro. És maca, oi?
Doncs el text que hi ha és el principi de la novel·la. Em va fer moltíssima il·lusió quan ho vaig saber, ja l’hauria trobat preciosa sense que fos el meu text, però el fet que les paraules que vaig trenar hagin servit a un artista per a crear una obra, m’emociona d’una manera que no sé explicar.
Però si voleu que ho intenti, podem tenir una cita: us vull convocar a una tertúlia que farem el proper dimarts dia 19 a les 19:30 a La Rata Corner, una llibreria de Palma. 


Us fa ganes venir? A mi m’agradaria molt saludar-vos. 

dimecres, 6 de juliol de 2016

Ajudar-te

No em coneixes de res, i per xat em demanes consell. No saps amb qui parlar, i et sembla, pel que has llegit de mi, que jo puc ajudar-te.
Jo sento que no puc donar-te consell. No et conec, no sé la situació, i tampoc en sé tant, de viure, com per gosar donar consells. I l'únic  que puc dir-te és pensa bé les coses i intenta no fer mal, però sobretot, sigues sincer amb tu i amb els altres. Si has de triar entre no fer mal i ser sincer, tria sempre la sinceritat, que si no, a la llarga fas encara més mal. 
Però tot això és molt poc concret, ho sé. 
Vols que t'ajudi, dius. Necessites consell. 
Jo estic atabalada. Estic en un moment que faig mil coses i no et puc contestar. I penso que no sóc jo qui t'ha d'ajudar, que no puc ajudar-te. Que has de trobar a algú proper amb qui parlar, però tanmateix, aquesta persona més propera que jo, tu creuràs que no t'està ajudant. Ningú pot ajudar-te en la manera que tu vols, perquè a la teva edat, creus que ajudar és estalviar-te el dolor. 
I saps, jo, que podria ser la teva mare (ui!) sé que aquest dolor ningú te l'estalviarà.
Que això que passes ara, tal volta per primera vegada, ens ha passat a tots, i sí, males notícies, sempre continua fent molt mal, sempre ho vius com si se n'hagués anat la darrera oportunitat de ser feliç, i sempre sents la mossegada de la solitud.
Així doncs, el meu consell és que ploris. Que acceptis el teu dolor. No el penso relativitzar, no et diré que això es passa, que vindran altres alegries, que et tornaràs a enamorar. No penso suavitzar el teu dolor, perquè l'has de passar, i punt. 
És el preu que es paga. Benvingut al món adult.

dilluns, 27 de juny de 2016

Damià


Quan en una família neix algú com tu és un trasbals. Els pares volem que els fills siguin sans i feliços, i un fill com tu trenca els esquemes i ens obliga a replantejar-nos moltes veritats que abans eren només una teoria. 
Una persona com tu, dic, trenca els esquemes, i condiciona varies generacions d’una família. Perquè la teva vida, la teva innocència, la teva petitesa, posa a prova la nostra fe i ens col·loca davant una realitat: quan Jesús va dir les benaurances no feia cap metàfora, quan va dir que el seu regne no és d’aquest món, no feia poesia. Deia la veritat. I la veritat cou molt, en casos com el teu. 
Durant tots aquests anys, els que t’hem conegut i estimat ens hem plantejat quin era el sentit de la teva vida, sobretot cap al final, quan costava reconèixer en tu el noi alegre i nerviós que havies estat de jove. 
Quin és el sentit de tot plegat.
Què has vengut a fer tu al món. 
Penso que has estat un gran mestre. I tot i que em molesta que algú pensi que la vida és tan cruel com perquè algú sigui al món només per donar una lliçó als altres, sí que vull dir-te unes quantes coses que hem après de tu.

Primer, que els àngels són incòmodes. El meu àngel, que vas ser tu, em prenia les joguines, era una mica pesadet i molt sovint cridava massa l’atenció. Eres l’àngel de la família, però quan n’Antònia i jo érem petites ens empipaves, i protestaves quan els meus pares sortien de nit. Eres l’àngel incòmode. Tu, Damià, com el petit príncep, no renunciaves mai a cap pregunta… i eres capaç de repetir-la fins a l’extenuació. I no s’hi valien presses ni ara no toca. Allà estaves, amb la teva perseverança, posant a prova la paciència amb les teves “manies tontes”, que deies tu.

I és que un altre ensenyament ha estat que hi ha preguntes que mai sabrem contestar. Com per exemple, per què et va tocar a tu, per què va tocar a la nostra família i no a alguna altra família potser més preparada o amb més recursos, o simplement amb més gent, per poder repartir millor la feina que donaves. Sense cap raó, tu vas formar part de la nostra família, i has estat una pregunta immensa a la nostra vida. Amb tu hem après a acceptar que les coses són com són, i no com voldríem que fossin.
Una altra cosa que ens has ensenyat ha estat a tenir ben clara l’escala de valors: algú com tu ens ha fet mirar les preocupacions diàries de manera molt diferent. Quin és l’objectiu de la vida? Què hi hem vingut a fer?
Tio Damià, ens has omplert la vida de preguntes, però ens has donat la gran resposta. Tu ens has ensenyat que la raó de viure és estimar, i que totes les altres coses són anecdòtiques, afegitons.

Tio Damià, repeteixo, tu ens has ensenyat a estimar. A estimar sense mesura, més enllà de la pena i la ràbia per totes les teves mancances i el que això significava per a nosaltres, hem après a estimar, i t’hem estimat.
Et van estimar els teus pares. I t’ha estimat el teu germà Com-me, i la teva cunyada Menenena. T’hem estimat n’Antònia i jo, nebodes teves… I t’ha estimat un munt de gent que s’ha topat amb tu i s’ha entendrit amb la teva innocència, la teva tossuderia o la llum de la teva mirada.

Durant la revetlla de Sant Joan, mentre a fora la nit esclatava d’alegria i petits amb ulls brillants movien bengales, estàvem els quatre, el pinyol de la teva família, fent-te costat en l’agonia. N’Antònia i jo a una banda, els nostres pares a una altra, del llit d’on fa dies que ja no et movies. Pensàvem molt en els padrins, els teus pares, i en com de contents haurien estat de veure que estàvem tots amb tu. Ens sentíem afortunats de poder ser-hi. Els quatre t’estàvem agafant de la mà o del braç, i estem segurs que vas saber que no estaves sol. Ara t’acomiadem amb una tristor serena, un agraïment profund pel do d’haver-te estimat, i com en tota la teva vida, continuam fent-nos preguntes.

Damià, bon viatge. Vas al regne dels petits, dels nets de cor. Estaves molt preocupat pel cel, deies que d’allà no torna ningú, i quan vas saber que al cel no hi ha crisis et vas posar contentíssim. Et trobaràs amb el papà i la mamà, i potser tornareu a fer aquelles llargues caminades que fèieu.
Fa molts anys em vas fer una pregunta, i curiosament només me la vas fer una vegada, tu que repeties les preguntes mil cops… Que bé que m’hauria anat que aquesta pregunta me l’haguessis fet més vegades: per poder-t’ho repetir, una i altra vegada. 
Ara necessito tornar a contestar-la, necessito tornar a dir-t’ho.

Damià, deixa’m tornar a dir-t’ho: al cielo cabemos todos, i sobretot, el cielo està fet de gent com tu.