A més d'aquest, tinc un altre blog, on hi penjo tres cops per setmana una poesia o una audició musical. El que solc fer és deixar programades les entrades perquè es vagin publicant. Molt sovint deixo petits regals per a gent que m'importa: una cançó que sé que els agrada el dia del seu aniversari, detallets d'aquests.
Bé, la qüestió és que per a divendres passat, tenia programada aquesta audició: la cançó "la memoria", de Leon Gieco, que jo no puc escoltar sense que se m'humitegin els ulls.
I resulta que divendres passat va morir, sense penedir-se dels seus crims, Jorge Rafael Videla.
Vaig penjar aquesta entrada al meu facebook, vaig fer el comentari, que hi ha 30.000 ànimes esperant-lo allà dalt, i vaig fer la pregunta "com el rebran"?
Una bona amiga em va contestar "a garrotades, espero".
I jo, sabeu, vull pensar que no.
Vull pensar que quan morim som capaços d'acceptar-ho serenament, i que per descansar en pau necessitem de debò perdonar els que ens han fet mal.
Hi ha moltes teories sobre què passa després de morir, i moltes d'elles diuen que, d'una manera o una altra, en haver mort, la nostra ànima és capaç de revisar la vida que hem passat i ser conscients del mal i del bé que hem fet.
M'agradaria que fos veritat. I voldria que l'ànima d'aquella mala bèstia del Videla ara estigui veient tot el mal que va fer, que sigui conscient del dolor que va provocar, i que el pateixi. Potser això és el cel o l'infern: viure en carn pròpia el que hem donat als altres.
Vull pensar, però, que quan traspassem som capaços de perdonar. I per tant, espero que les ànimes que van patir per mor d'ell (els que van desaparèixer, els que van quedar esperant) seran capaços de perdonar-lo. Perquè ell haurà viscut el seu dolor, i segur, segur, que estarà penedit.
I quan algú està penedit de debò és quan el pots perdonar.
dilluns 20 de maig de 2013
divendres 17 de maig de 2013
El funeral del vell socialista
Ahir vaig anar al funeral del pare de l'A., un bon amic.
Que al principi de la cerimònia sonés l'himne de l'alegria, va ser tota una declaració d'intencions. I és que això és el que vam rebre els que hi vam ser: un comiat emotiu, una acció de gràcies. Gràcies per la vida que ha tingut, per tot l'amor que ha repartit, gràcies per el seu testimoniatge i per les seves lluites.
Em va colpir el diaca que va presidir la cerimònia. Un altre home gran, també amb moltes lluites darrera. Que va compartir amb nosaltres el sentiment, que tenim molts, que en alguns aspectes tornem a principis del segle XX, i que va dir-nos que aquesta generació de vells lluitadors, que ara està desapareixent, s'està preguntant si ha servit d'alguna cosa la seva abnegció. Si realment hem avançat.
Va valer la pena tant esforç per aconseguir uns drets que ara se'ns està emportant aquesta estafa disfressada de crisi?
Li va contestar l'A., en el breu parlament que va fer, però també va contestar-se a ell mateix en la homilia: sí, serveix: hi ha un munt de joves que han agafat el relleu. Va testimoniar l'esperança que tard o d'hora la lluita dóna fruit, i va dir una frase que jo em vaig apuntar a corre-cuita al recordatori, perquè la volia compartir amb vosaltres:
"la historia trabaja para Dios".
Em va entendrir, aquesta tossuderia de l'esperança. Aquest pensar que sí, que els humils recuperaran la dignitat que els han arrabassat.
Que així sigui, i que els joves que es fan seves les lluites dels vells que desapareixen tinguin sempre present el testimoni dels que van lluitar en moments molt més durs.
Que al principi de la cerimònia sonés l'himne de l'alegria, va ser tota una declaració d'intencions. I és que això és el que vam rebre els que hi vam ser: un comiat emotiu, una acció de gràcies. Gràcies per la vida que ha tingut, per tot l'amor que ha repartit, gràcies per el seu testimoniatge i per les seves lluites.
Em va colpir el diaca que va presidir la cerimònia. Un altre home gran, també amb moltes lluites darrera. Que va compartir amb nosaltres el sentiment, que tenim molts, que en alguns aspectes tornem a principis del segle XX, i que va dir-nos que aquesta generació de vells lluitadors, que ara està desapareixent, s'està preguntant si ha servit d'alguna cosa la seva abnegció. Si realment hem avançat.
Va valer la pena tant esforç per aconseguir uns drets que ara se'ns està emportant aquesta estafa disfressada de crisi?
Li va contestar l'A., en el breu parlament que va fer, però també va contestar-se a ell mateix en la homilia: sí, serveix: hi ha un munt de joves que han agafat el relleu. Va testimoniar l'esperança que tard o d'hora la lluita dóna fruit, i va dir una frase que jo em vaig apuntar a corre-cuita al recordatori, perquè la volia compartir amb vosaltres:
"la historia trabaja para Dios".
Em va entendrir, aquesta tossuderia de l'esperança. Aquest pensar que sí, que els humils recuperaran la dignitat que els han arrabassat.
Que així sigui, i que els joves que es fan seves les lluites dels vells que desapareixen tinguin sempre present el testimoni dels que van lluitar en moments molt més durs.
dissabte 11 de maig de 2013
Cada instant
A cada instant la vida ens pot canviar.
... i mai sabrem què hauria estat de nosaltres si en aquell moment haguéssim fet quelcom diferent.
I en algun plec del nostre esdevenir palpiten adormides i tristes totes les vides que no van poder ser.
... i mai sabrem què hauria estat de nosaltres si en aquell moment haguéssim fet quelcom diferent.
I en algun plec del nostre esdevenir palpiten adormides i tristes totes les vides que no van poder ser.
dimecres 1 de maig de 2013
Encara hi penso
És curiós com la pena viu amagada en els plecs de la nostra consciència, preparada per saltar-nos a sobre en qualsevol moment inesperat. A vegades és com un llim que hi ha al fons d’una garrafa: l’aigua es veu clara, però quan agites la garrafa tot el que sembla que no hi sigui, perquè està al fons, sura i ho enterboleix tot.
Avui he començat a redactar un e-mail, i el compte de correu quan he començat a escriure l'adreça, m’ha suggerit l’adreça del Dani.
I ja fa quatre mesos que va morir, i hem continuat tirant endavant, i avui el sol ha lluït i ha estat un dia molt ple i feliç...
Però ara, a punt d’anar a dormir, l’email m’ha recordat que el Dani ja no hi és, i aquesta pena humida m’ha saltat a la gargamella.
I sabeu? he tingut ganes d’enviar-li un mail, a aquesta adreça que no sé si algú gestiona encara. He tingut ganes de dir-li, Dani, tirem endavant sense tu, i he tingut ganes de parlar-li de la nostra escola, que ell estimava tant, i de com la vida tossuda continua, malgrat la pena també tossuda encara ens lastra.
I sabent com era ell, sé del cert que no li feien gens de gràcia els homenatges ni els reconeixements, perquè era una d’aquelles persones eficaces però volgudament anònimes.
O sigui que tirarem endavant. Deixarem el llim al fons, intentarem no agitar massa la garrafa, i continuarem caminant, amb la seva absència que crema.
diumenge 28 d’abril de 2013
Lliçons inesperades del meu fill
Ja us he comentat més d'una vegada i més de dues que els meus fills moltes vegades tenen sortides que em deixen K.O una bona estona.
Ahir, per exemple, estava en una perfumeria, esperant per ser atesa. M'acompanyava en Miquel, que ja té dotze anys, i entretenia l'espera passejant-se i mirant els perfums, les cremes, els pinta-llavis i els esmalts d'ungles posats en aquells mostradors tan bonics, arrenglerats i amb degradats de colors.
I de sobte, se m'acosta, i em diu:
– "Mare, en aquesta botiga ho fan tot al revés".
La dependenta en aquells moments estava atenent-me i va dir per què ho dius, maco?
I va i contesta el meu nen:
– Perquè aquí tracteu les coses que no són necessàries com si fossin imprescindibles.
Apa. Què us sembla?
(la dependenta va dir "quines sortides!" No sé si no ho va entendre o és que es va quedar tan de pasta de moniato com jo).
Ahir, per exemple, estava en una perfumeria, esperant per ser atesa. M'acompanyava en Miquel, que ja té dotze anys, i entretenia l'espera passejant-se i mirant els perfums, les cremes, els pinta-llavis i els esmalts d'ungles posats en aquells mostradors tan bonics, arrenglerats i amb degradats de colors.
I de sobte, se m'acosta, i em diu:
– "Mare, en aquesta botiga ho fan tot al revés".
La dependenta en aquells moments estava atenent-me i va dir per què ho dius, maco?
I va i contesta el meu nen:
– Perquè aquí tracteu les coses que no són necessàries com si fossin imprescindibles.
Apa. Què us sembla?
(la dependenta va dir "quines sortides!" No sé si no ho va entendre o és que es va quedar tan de pasta de moniato com jo).
dissabte 27 d’abril de 2013
La trobada fortuïta
Estava esperant a una ferreteria, i just davant meu hi havia un home, d'uns quaranta-cinc anys, amb americana i corbata i un posat avorrit.
Just l'estava mirant quan vaig veure que se l'il·luminava la cara. Se li va posar un somriure d'aquells que veus que venen gairebé de les vísceres, i els ulls i tot li reien.
I és que havia entrat una dona a la botiga. Més o menys de la meva edat. Es van saludar, i van començar a parlar: ets cara de veure, deia ell, i ella deia que sí, que havia tingut molta feina, com estàs tu, i ell deia més o menys com sempre, et volia trucar, va dir ell, i ella va dir tranquil, ja se que estàs ocupat, i en aquest moment li va tocar a ell ser despatxat em va mirar i va dir passa tu, jo ja m'espero.
I a mi em va fer gràcia, sabeu? Vaig veure aquella alegria tan fonda, aquella trobada que segur que va arreglar un dia que semblava ser gris per a ell. Em vaig donar el gust d'entretenir el botiguer amb preguntes per tal de donar-los més temps a parlar. Dissimuladament l'havia mirat a ella, i també somreia d'una manera especial.
Quan me n'anava, tenia ganes de dir-los "beneits, que no veieu que esteu enamorats?"
No ho vaig fer per prudència. Però després em vaig fixar que ell duia un anell de casat. Ella no ho vaig poder veure, perquè no s'hi va posar bé i jo havia de ser dissimulada.
I vaig pensar, que segur que aquell pobre home s'ho passa malament, si està casat i enamorat d'una altra dona. I no sé pas què farà, però sigui el que sigui, provocarà dolor: en ell, en la seva esposa, i en la noia de la què està enamorat.
Potser decideix sacrificar els seus sentiments, per ser fidel a una promesa. Potser decideix que ja era hora de tenir una mica d'il·lusió a la seva vida i tanteja aquesta noia. Potser intenta acceptar els seus sentiments amb serenor, confiant que passin amb el temps, potser intenta mirar la seva esposa amb la mateixa il·lusió que ha mirat aquesta dona. Potser trenca el seu matrimoni, potser fa doble joc, potser és ell qui es trenca per dintre per tal de ser fidel.
I em vaig preguntar perquè les coses són tan difícils a vegades.
Just l'estava mirant quan vaig veure que se l'il·luminava la cara. Se li va posar un somriure d'aquells que veus que venen gairebé de les vísceres, i els ulls i tot li reien.
I és que havia entrat una dona a la botiga. Més o menys de la meva edat. Es van saludar, i van començar a parlar: ets cara de veure, deia ell, i ella deia que sí, que havia tingut molta feina, com estàs tu, i ell deia més o menys com sempre, et volia trucar, va dir ell, i ella va dir tranquil, ja se que estàs ocupat, i en aquest moment li va tocar a ell ser despatxat em va mirar i va dir passa tu, jo ja m'espero.
I a mi em va fer gràcia, sabeu? Vaig veure aquella alegria tan fonda, aquella trobada que segur que va arreglar un dia que semblava ser gris per a ell. Em vaig donar el gust d'entretenir el botiguer amb preguntes per tal de donar-los més temps a parlar. Dissimuladament l'havia mirat a ella, i també somreia d'una manera especial.
Quan me n'anava, tenia ganes de dir-los "beneits, que no veieu que esteu enamorats?"
No ho vaig fer per prudència. Però després em vaig fixar que ell duia un anell de casat. Ella no ho vaig poder veure, perquè no s'hi va posar bé i jo havia de ser dissimulada.
I vaig pensar, que segur que aquell pobre home s'ho passa malament, si està casat i enamorat d'una altra dona. I no sé pas què farà, però sigui el que sigui, provocarà dolor: en ell, en la seva esposa, i en la noia de la què està enamorat.
Potser decideix sacrificar els seus sentiments, per ser fidel a una promesa. Potser decideix que ja era hora de tenir una mica d'il·lusió a la seva vida i tanteja aquesta noia. Potser intenta acceptar els seus sentiments amb serenor, confiant que passin amb el temps, potser intenta mirar la seva esposa amb la mateixa il·lusió que ha mirat aquesta dona. Potser trenca el seu matrimoni, potser fa doble joc, potser és ell qui es trenca per dintre per tal de ser fidel.
I em vaig preguntar perquè les coses són tan difícils a vegades.
dilluns 22 d’abril de 2013
Coses que em pregunto sovint.
– Em pregunto si les formigues saben que nosaltres existim. Vull dir, elles són tan petites, i no hi veuen, i si es passegen per sobre nosaltres són incapaces d'abastar-nos en la nostra totalitat... Saben que existim?
– Quan algú s'engreixa... li surt més pèl a la pell, o aquest es reparteix?
(o sigui... penseu en la panxa d'un home pelut... si s'engreixés molt... se'l veuria menys pelut, perquè el pèl es repartiria, o igual de pelut, perquè en sortirien més?)
– Quan miro les estrelles solc preguntar-me com era la terra en el moment que van emetre la llum que veig ara. L'estrella més a prop que tenim, se'n diu sol, i està a vuit minuts llum. Després del sol, tinc entès que l'estrella més propera està a quatre anys llum... però i les estrelles que estan a milers d'any llum? Potser alguna va emetre la llum que ara veiem en el temps dels dinosaures!
– També em pregunto si Johann Sebastian Bach va ser en algun moment conscient que la seva música arribaria tan lluny i acompanyaria tants grans moments... Bé, de fet, estic convençuda que no en tenia ni idea.
– Em pregunto (i aquesta pregunta em va començar a rondar pel cap quan vaig estar embarassada) on som abans de néixer. O sigui, tots ens preocupem i discutim d'on anem, on va la nostra ànima quan morim... i jo em plantejo, d'on ve la nostra ànima?
– Com somien els cecs de naixement? I els que han perdut la vista amb el temps?
– És el meu color vermell el mateix que el vostre? (d'això ja vaig posar un post fa poc)
– Em pregunto també si les persones a qui recordo amb un afecte especial em recorden a mi també amb afecte.
– Què pensen els bebés? Els infants de setmanes, sabeu? Quan et miren amb aquells ulls grisos i desenfocats... què els passa pel cap?
I vosaltres... què us pregunteu?
– Quan algú s'engreixa... li surt més pèl a la pell, o aquest es reparteix?
(o sigui... penseu en la panxa d'un home pelut... si s'engreixés molt... se'l veuria menys pelut, perquè el pèl es repartiria, o igual de pelut, perquè en sortirien més?)
– Quan miro les estrelles solc preguntar-me com era la terra en el moment que van emetre la llum que veig ara. L'estrella més a prop que tenim, se'n diu sol, i està a vuit minuts llum. Després del sol, tinc entès que l'estrella més propera està a quatre anys llum... però i les estrelles que estan a milers d'any llum? Potser alguna va emetre la llum que ara veiem en el temps dels dinosaures!
– També em pregunto si Johann Sebastian Bach va ser en algun moment conscient que la seva música arribaria tan lluny i acompanyaria tants grans moments... Bé, de fet, estic convençuda que no en tenia ni idea.
– Em pregunto (i aquesta pregunta em va començar a rondar pel cap quan vaig estar embarassada) on som abans de néixer. O sigui, tots ens preocupem i discutim d'on anem, on va la nostra ànima quan morim... i jo em plantejo, d'on ve la nostra ànima?
– Com somien els cecs de naixement? I els que han perdut la vista amb el temps?
– És el meu color vermell el mateix que el vostre? (d'això ja vaig posar un post fa poc)
– Em pregunto també si les persones a qui recordo amb un afecte especial em recorden a mi també amb afecte.
– Què pensen els bebés? Els infants de setmanes, sabeu? Quan et miren amb aquells ulls grisos i desenfocats... què els passa pel cap?
I vosaltres... què us pregunteu?
dimarts 16 d’abril de 2013
Tornem a parlar de Boston
Abans de començar, voldria que llegisiu un comentari que m'ha posat el Pep, a un post anterior que també anava sobre un atemptat. Suposo que el volia posar al post d'ahir:
Estic en contre de tota violència, i tan ¡¡
Però no tot és tan senzill com sembla.
Els americans es mouen per allà on volen, expoliant la terra sigui de qui sigui. Tan se'ls hi fa si moren nens de fam o torturen civils pels qui ells han posat com titelles a les regnes del país llunyà.
És trist veure algú patir d'algun atemptat, és vergonyós, és clar que si.
Saps quants nens afganesos moren, saps quantes mares ploren pels seus marits morts i tanta bruticia.. tanta tristesa.
És clar que és trist veure algú morir.
Però no ens deixem portar pels que juguen amb els nostres sentiments.
La societat americana i potser la nostre també, és molt hipòcrita.
Tant, que no ens deixa compartir el dol de tots els fills del món.
Perdona que hagi entrat sense demanar permís, però hi ha dies que el cel es torna gris i em sap greu no poder fer-hi res
Però no tot és tan senzill com sembla.
Els americans es mouen per allà on volen, expoliant la terra sigui de qui sigui. Tan se'ls hi fa si moren nens de fam o torturen civils pels qui ells han posat com titelles a les regnes del país llunyà.
És trist veure algú patir d'algun atemptat, és vergonyós, és clar que si.
Saps quants nens afganesos moren, saps quantes mares ploren pels seus marits morts i tanta bruticia.. tanta tristesa.
És clar que és trist veure algú morir.
Però no ens deixem portar pels que juguen amb els nostres sentiments.
La societat americana i potser la nostre també, és molt hipòcrita.
Tant, que no ens deixa compartir el dol de tots els fills del món.
Perdona que hagi entrat sense demanar permís, però hi ha dies que el cel es torna gris i em sap greu no poder fer-hi res
Benvolgut Pep, primer de tot, moltes gràcies per comentar.
Jo també estic en contra de la violència. I en contra de la injerència d'EEUU en els assumptes dels altres païssos. I en contra del terrorisme d'estat, i en contra de la manipulació mediàtica.
Potser no havia quedat clar. Potser cal dir que sí, que a altres llocs hi ha víctimes de la política exterior del govern d’Estats Units. Però de la mateixa manera que no em sento responsable del que fa el govern del meu país, em nego a menystenir el dolor que es va patir ahir a Boston, perquè “ells també provoquen dolor”. Les víctimes de l‘11M a Madrid també s’ho havien buscat, per ser espanyols, i per tant, suposadament haver votat a l’Aznar? Oi que no? Oi que la fatídica foto de les Açores no justifica la barbàrie de Madrid? doncs el mateix amb el que va passar a Boston.
Ahir em vaig sentir molt commoguda per l'atemptat, és cert.. Altres dies m'hi sento per altres realitats, potser menys mediàtiques, i també en faig ressò al blog, però ningú me'n fa cap comentari, per cert.
Per exemple, fa poc vaig penjar un vídeo sobre una situació difícil al Brasil, fa un any vaig penjar un altre vídeo sobre el conflicte d'Israel... ningú me’n va fer cap comentari!
Altres vegades he penjat simplement una imatge, o una altra, i són rebudes fredament. Tots aquests posts que us acabo d'enllaçar, tenen en total... un sol comentari! Ara, però, parlo de l’atemptat de Boston i sembla que no pugui fer-ne esment perquè hi ha altres conflictes, i si parlo d’aquest sembla que menystingui els altres.
Per exemple, fa poc vaig penjar un vídeo sobre una situació difícil al Brasil, fa un any vaig penjar un altre vídeo sobre el conflicte d'Israel... ningú me’n va fer cap comentari!
Altres vegades he penjat simplement una imatge, o una altra, i són rebudes fredament. Tots aquests posts que us acabo d'enllaçar, tenen en total... un sol comentari! Ara, però, parlo de l’atemptat de Boston i sembla que no pugui fer-ne esment perquè hi ha altres conflictes, i si parlo d’aquest sembla que menystingui els altres.
Commoure's per l'atemptat d'ahir a Boston no és restar indiferent pel que passa a Síria, Afganistan o altres mil llocs oblidats. Ja ho vaig dir: fa poc més d’una setmana vaig participar en una carrera popular, i suposo que vaig projectar els meus records, i per això m’hi va fer pensar, i vaig escriure una mica arrauxada.
No sé, sembla que s’ha de ser progre i quan passa una barbaritat com la d’ahir hem de dir que “clar, els americans s’ho han buscat”. I a mi, això, a més de cansar-me bastant, em recorda els que diuen que les dones violades s’ho busquen perquè van vestides provocativament.
És veritat que la política exterior d’Estats Units ha provocat molt dolor. Repeteixo que hi estic molt en contra.
Però això no dóna dret, de cap manera, a atemptar contra els ciutadans que segurament no hi estan d’acord, ni han votat aquests polítics.
No, Pep, no puc abastar el dolor de tots els fills del món. Potser no tinc un cor prou gran. Potser realment pateixo, i no dormo, quan una cosa d'aquestes passa, i per això m'auto-protegeixo intentant no sentir massa fort. No ho sé. Per si un cas, ho dic ara: patir pel dolor de Boston no vol dir no patir o menysprear el dolor d'Afganistan. Tots són diferents cares d'un mateix poliedre.
dilluns 15 d’abril de 2013
L'atemptat a Boston
Recordo la cursa de fa una setmana. La gentada que hi havia, la il·lusió, el bullici de la gent... Recordo també les vegades que el meu pare va córrer la Marató. Hi anàvem tots a veure'l arribar a l'estadi olímpic. Era el seu esforç, amb l'escalf de tota la família. En part també hi arribàvem nosaltres, a la línia. Era tan emocionant, veure'l arribar amb el seu amic de l'ànima, i saber la lluita que hi havia darrera aquelles darreres passes!
Potser per això m'ha corprès l'atemptat a Boston. Escric en calent, sense saber qui ha estat, ni perquè, commocionada pels corredors que han perdut les cames, per les famílies destrossades, pel sentiment aquest de vulnerabilitat.
Si la cursa de fa una setmana hagués estat el proper diumenge... quants haurien deixat d'anar-hi?
Doncs no. Si aconsegueixen que tinguem por, que deixem de fer coses, hauran guanyat. Per això volia agafar la barca aquell dia, i per això continuaré fent curses, i malgrat alguna vegada la por s'instal·la als plecs del cor, no deixaré de ser jo.
No ens guanyaran. No viurem amb por. No renunciarem a la nostra llibertat a canvi d'una mica de seguretat.
No ho aconseguiran.
Potser per això m'ha corprès l'atemptat a Boston. Escric en calent, sense saber qui ha estat, ni perquè, commocionada pels corredors que han perdut les cames, per les famílies destrossades, pel sentiment aquest de vulnerabilitat.
Si la cursa de fa una setmana hagués estat el proper diumenge... quants haurien deixat d'anar-hi?
Doncs no. Si aconsegueixen que tinguem por, que deixem de fer coses, hauran guanyat. Per això volia agafar la barca aquell dia, i per això continuaré fent curses, i malgrat alguna vegada la por s'instal·la als plecs del cor, no deixaré de ser jo.
No ens guanyaran. No viurem amb por. No renunciarem a la nostra llibertat a canvi d'una mica de seguretat.
No ho aconseguiran.
dimecres 10 d’abril de 2013
La cursa de diumenge
No ho puc evitar. Sempre que estic a la línia de sortida d'una cursa m'emociono. Com que corro sola (no hi ha cap lentorro que tingui ganes de venir a fer curses de 10 Km. amb mi?) i estic entre la tropa, submergida entre tots els altres atletes, puc deixar les meves emocions lliures.
M'agrada, el món aquest de les curses populars. Em fa gràcia, aquests deu minuts en què ens apilonem tots els "del monton", formigues multicolors i nervioses, esperant el tret de sortida, cordant bé les bambes, preparant el rellotge...
Sol passar que hi ha jovenetes en la vintena, amb malles ajustades, bambes blanquíssimes, i una insolent cua de cavall que balla al ritme dels seus saltirons d'escalfament. Alguna vegada m'he trobat amb la seva mirada condescendent: A mi, que per més que porti el buf de la Hello Kitty no deixo de ser quarentanyera, les malles no em queden tan bé, i enlloc de fer saltirons, faig estiraments. Quan aquestes noies em miren amb cara de "pobra tu", jo els solc somriure mentre penso "ja t'avançaré al Km 5".
Si nois, córrer és el que té. (A mi també m'avança gent més gran... que consti!)
M'agrada córrer, ja us ho vaig dir aquí, i també aquí podeu llegir la crònica d'una altra cursa.
A més, m'agrada que entre la gent que correm (quina mania de dir "runner"!) tenim una mena de companyonia molt maco.
Ara us n'explico una: El Joan, que no em coneixia de res, em va oferir una plaça al seu cotxe per anar a la cursa del Corte Inglés el passat diumenge. Per un comentari que jo havia posat al facebook de la cursa, va saber que tenia problemes per anar-hi, i es va posar en contacte amb mi.
I no només això, sinó que va tenir l'amabilitat d'esperar-se mitja hora (si nois... trenta minutets!) a que jo acabés la cursa, per tornar-me a Mataró. I això, sense conèixer-me de res!
Què us sembla?
Doncs això, que entre tanta crisi, i corrupció i mals rotllos, m'agrada dir-vos això, que al món hi ha gent generosa i amable. Que potser fan menys soroll que els altres, i que no surten a la premsa, però hi són, i les seves accions fan el món més habitable.
Tornant al que deia en un principi, sempre m'emociono quan faig una cursa popular. La del passat diumenge a Barcelona, fou una festa. I sí, se'm va posar un nus a la gola al Passeig de Gràcia, quan vaig passar per sota aquelles paperines verdes, i em va durar fins gairebé la Plaça Espanya. I quan vaig entrar a l'estadi, vaig notar com la pell se m'eriçava. I vaig gaudir del passeig, de la ciutat, dels milers llarg de corredors al meu costat, i de la gent animant.
Vaig fer un temps discretet, però estic ben satisfeta de mi mateixa, i no he tingut gens d'agulletes.
El millor, però, va ser el gest d'en Joan, que fou amable amb qui "no calia", i sentir vibrar l'asfalt amb l'emoció de tants corredors.
M'agrada, el món aquest de les curses populars. Em fa gràcia, aquests deu minuts en què ens apilonem tots els "del monton", formigues multicolors i nervioses, esperant el tret de sortida, cordant bé les bambes, preparant el rellotge...
Sol passar que hi ha jovenetes en la vintena, amb malles ajustades, bambes blanquíssimes, i una insolent cua de cavall que balla al ritme dels seus saltirons d'escalfament. Alguna vegada m'he trobat amb la seva mirada condescendent: A mi, que per més que porti el buf de la Hello Kitty no deixo de ser quarentanyera, les malles no em queden tan bé, i enlloc de fer saltirons, faig estiraments. Quan aquestes noies em miren amb cara de "pobra tu", jo els solc somriure mentre penso "ja t'avançaré al Km 5".
Si nois, córrer és el que té. (A mi també m'avança gent més gran... que consti!)
M'agrada córrer, ja us ho vaig dir aquí, i també aquí podeu llegir la crònica d'una altra cursa.
A més, m'agrada que entre la gent que correm (quina mania de dir "runner"!) tenim una mena de companyonia molt maco.
Ara us n'explico una: El Joan, que no em coneixia de res, em va oferir una plaça al seu cotxe per anar a la cursa del Corte Inglés el passat diumenge. Per un comentari que jo havia posat al facebook de la cursa, va saber que tenia problemes per anar-hi, i es va posar en contacte amb mi.
I no només això, sinó que va tenir l'amabilitat d'esperar-se mitja hora (si nois... trenta minutets!) a que jo acabés la cursa, per tornar-me a Mataró. I això, sense conèixer-me de res!
Què us sembla?
Doncs això, que entre tanta crisi, i corrupció i mals rotllos, m'agrada dir-vos això, que al món hi ha gent generosa i amable. Que potser fan menys soroll que els altres, i que no surten a la premsa, però hi són, i les seves accions fan el món més habitable.
Tornant al que deia en un principi, sempre m'emociono quan faig una cursa popular. La del passat diumenge a Barcelona, fou una festa. I sí, se'm va posar un nus a la gola al Passeig de Gràcia, quan vaig passar per sota aquelles paperines verdes, i em va durar fins gairebé la Plaça Espanya. I quan vaig entrar a l'estadi, vaig notar com la pell se m'eriçava. I vaig gaudir del passeig, de la ciutat, dels milers llarg de corredors al meu costat, i de la gent animant.
Vaig fer un temps discretet, però estic ben satisfeta de mi mateixa, i no he tingut gens d'agulletes.
El millor, però, va ser el gest d'en Joan, que fou amable amb qui "no calia", i sentir vibrar l'asfalt amb l'emoció de tants corredors.
dimecres 3 d’abril de 2013
Un vídeo per ampliar un post passat
Fa uns quants posts us vaig parlar del M., un amic invident. Podeu llegir clicant aquí.
Aquests dies he vist aquest vídeo per internet. Malgrat està en anglès no puc evitar compartir-ho amb vosaltres, perquè aprofundeix bastant el que us vaig dir, i curiosament, a part de la pregunta que jo em formulava (és per a mi el color verd el mateix que per a tu?) hi ha un moment en el que explica just el que vaig explicar en aquell post: Com explicar a un cec la impressió d'un color?
És molt interessant
diumenge 31 de març de 2013
Pasqua
A veure, explicació pels no creients que segueixen aquest blog: Si hi hagués un dia mundial dels optimistes, aquest seria avui: El triomf de l'esperança, contra tot pronòstic.
(Ah! I a més, és el primer any que he de fer mona, i això em posa encara més contenta)
Molt sovint costa creure-s'ho. I més ara, en temps de crisi, no només econòmica, sinó també de valors.
Massa vegades el desencís ens venç.
Per això ens cal la pasqua. Per això és tan escaient que ens caigui en primavera, quan tot reneix.
Si no creieu en Jesús, si passeu de totes aquestes històries, sapigueu almenys per què avui els cristians estem amb aquesta rialla a la cara, per què ens brillen els ulls:
Avui Crist ha ressuscitat. El perdedor, el friqui, el "perroflauta", aquell penjat que va acabar pitjor que malament, després de ser torturat i humiliat.
Sí, és veritat que han trobat el sepulcre buit les dones, ja se sap aquesta mania que té Jesús d'anar amb els menys importants de la societat. Però que sí, que és veritat.
Crist ha ressuscitat, i per això els cristians estem tan contents. Perquè vivim les nostres creus, les nostres angoixes, el nostre dolor, amb una esperança de resurrecció.
Sí, és veritat que han trobat el sepulcre buit les dones, ja se sap aquesta mania que té Jesús d'anar amb els menys importants de la societat. Però que sí, que és veritat.
Crist ha ressuscitat, i per això els cristians estem tan contents. Perquè vivim les nostres creus, les nostres angoixes, el nostre dolor, amb una esperança de resurrecció.
(Ah! I a més, és el primer any que he de fer mona, i això em posa encara més contenta)
divendres 29 de març de 2013
Divendres Sant
En la desesperació del divendres sant, de tantes creus que m'envolten. Guaitant el silenci de dissabte. Confiant en l'esclat pasqual de diumenge.
Si el gra de blat no s'enterra mai no florirà.
dimarts 26 de març de 2013
Trist consol
"Em pregunto si no hagués estimat tant les dones de la meva vida ara no m'odiarien tant...."
Ho té penjat el Robert al facebook. M'ha fet pensar molt, sabeu?
Molt sovint pensem que l'odi és el contrari de l'amor. I no ho és pas. El contrari de sentir amor no és sentir odi... és no sentir res.
La indiferència, aquí hi ha el veritable antònim de l'amor.
Quan algú t'odia... ah! és que encara sent una passió violenta per a tu. L'odi no deixa de ser, doncs, un amor mal gestionat, i m'atreveixo a dir que només pots odiar a qui has estimat molt. Et pots obsessionar per algú volent-li bé, o volent-li mal, la qüestió, però, és aquesta obsessió, aquest no treure't la persona del cap, i fer tot el possible per estar amb ella, si és el cas de l'amor, o fer-li mal si és el cas de l'odi.
Voldria presentar-li en J., un altre amic. Va tenir fa temps una història d'amor d'aquelles que t'estremeixen de soca-rel. Ell està casat, ella també ho estava en aquell moment. La història va durar un parell d'anys ben bons, fins que es va trencar. Malgrat estar profundament enamorat, ell no es veia capaç d'anar més enllà, i ella es va cansar de jugar a mitges tintes.
Ell encara pensa en ella, constantment. No se la treu del cap. Tants anys després, encara enyora la seva pell. És un bon pare de família, tira endavant, amb la cara alta i el cor esquinçat. Ningú sospita que darrera la seva façana, home entrat en la quarentena, amb una feina de molta responsabilitat i un estatus social, hi ha un adolescent enamorat encara d'un ideal que no va poder ser: ell no va gosar. Va preferir esquinçar-se per dins que trencar un matrimoni que malgrat no l'acaba de fer feliç, tampoc és tan desastrós com per deixar els seus fills sense família.
I el que més mal li fa és pensar que per a ella tot allò ja no és res. Que ja no sent res per ell, ni amor, ni desig, ni rancúnia. Res. Com si tot el que va passar entre ells, que al J. el fa encara plorar en nits amargues, per a ella ja estigui tan superat que no fa ni mal.
Jo dubto que es pugui arribar a aquest punt. Aquesta història, que jo vaig viure com espectadora i només amb la versió d'ell, em sembla massa maca i tendra com per què ella realment ho hagi oblidat tot. Penso que més aviat s'ha volgut protegir del dolor posant un mur de silenci impenetrable entre els dos, res a dir, per cert. No cal anar-se fent mal, i ella és jove i encara té molta vida per endavant.
Ell, però, ho viu molt malament, encara ara, anys després de que tot acabés. No s'ho acaba de creure. Com pot no sentir res, després de tot el que va ser?
Que terrible que és la indiferència d'algú a qui has estimat tant.
Doncs això, benvolgut Robert. Malgrat que és un trist consol, sàpigues que és pitjor la indiferència que l'odi.
Ho té penjat el Robert al facebook. M'ha fet pensar molt, sabeu?
Molt sovint pensem que l'odi és el contrari de l'amor. I no ho és pas. El contrari de sentir amor no és sentir odi... és no sentir res.
La indiferència, aquí hi ha el veritable antònim de l'amor.
Quan algú t'odia... ah! és que encara sent una passió violenta per a tu. L'odi no deixa de ser, doncs, un amor mal gestionat, i m'atreveixo a dir que només pots odiar a qui has estimat molt. Et pots obsessionar per algú volent-li bé, o volent-li mal, la qüestió, però, és aquesta obsessió, aquest no treure't la persona del cap, i fer tot el possible per estar amb ella, si és el cas de l'amor, o fer-li mal si és el cas de l'odi.
Voldria presentar-li en J., un altre amic. Va tenir fa temps una història d'amor d'aquelles que t'estremeixen de soca-rel. Ell està casat, ella també ho estava en aquell moment. La història va durar un parell d'anys ben bons, fins que es va trencar. Malgrat estar profundament enamorat, ell no es veia capaç d'anar més enllà, i ella es va cansar de jugar a mitges tintes.
Ell encara pensa en ella, constantment. No se la treu del cap. Tants anys després, encara enyora la seva pell. És un bon pare de família, tira endavant, amb la cara alta i el cor esquinçat. Ningú sospita que darrera la seva façana, home entrat en la quarentena, amb una feina de molta responsabilitat i un estatus social, hi ha un adolescent enamorat encara d'un ideal que no va poder ser: ell no va gosar. Va preferir esquinçar-se per dins que trencar un matrimoni que malgrat no l'acaba de fer feliç, tampoc és tan desastrós com per deixar els seus fills sense família.
I el que més mal li fa és pensar que per a ella tot allò ja no és res. Que ja no sent res per ell, ni amor, ni desig, ni rancúnia. Res. Com si tot el que va passar entre ells, que al J. el fa encara plorar en nits amargues, per a ella ja estigui tan superat que no fa ni mal.
Jo dubto que es pugui arribar a aquest punt. Aquesta història, que jo vaig viure com espectadora i només amb la versió d'ell, em sembla massa maca i tendra com per què ella realment ho hagi oblidat tot. Penso que més aviat s'ha volgut protegir del dolor posant un mur de silenci impenetrable entre els dos, res a dir, per cert. No cal anar-se fent mal, i ella és jove i encara té molta vida per endavant.
Ell, però, ho viu molt malament, encara ara, anys després de que tot acabés. No s'ho acaba de creure. Com pot no sentir res, després de tot el que va ser?
Que terrible que és la indiferència d'algú a qui has estimat tant.
Doncs això, benvolgut Robert. Malgrat que és un trist consol, sàpigues que és pitjor la indiferència que l'odi.
dimarts 19 de març de 2013
Ser dona
Es posa en contacte amb mi una amiga que és mare d'una alumna meva. Em diu que a la seva filla li ha vingut la regla just aquella nit, que si la trobo rara a classe, que sàpiga que és això. Jo l'he tingut a classe i no he notat res estrany, i la tranquil·litzo.
A la següent classe que la tinc, l'observo. Una noieta de dotze i pocs. Ella no sap com de guapa és, i em mira amb els seus ullassos i el seu somriure encantador, i jo penso en ella, en tot el que comença, en la màgia de ser dona.
No és només sagnar cada quatre setmanes, si només fos això, rai. És la simfonia d'hormones que aniran forjant el seu cos, el seu ànim, la seva personalitat. Les emocions a flor de pell tantes vegades. El dolor físic intens altres. Quedar per anar a la platja de joveneta i passar-ho malament. Tenir algun "accident" i morir-te de vergonya, com si tinguéssim la culpa d'alguna cosa. Amagar-ho als nois. Que et surtin granets a la cara en els dies aquells, que et facin mal els pits, quan et ve la regla, o quan ovules, o en les dues ocasions. Molts cops, sentir-te tan terriblement vulnerable.
Ah! però no és només això. Ser dona. Tenir un món de tendresa i no saber alguns cops com manegar-t'ho. Va molt més enllà de tenir la regla i poder parir, però també és això: esqueixar el teu cos per donar una altra vida. Renegar de la concepció dona-mare exclusivament, perquè nosaltres podem ser molt més, perquè històricament ens han esclavitzat per culpa d'això, però a l'hora, reivindicar el nostre potencial maternal. Ser sensibles, intuïtives, tenir una intel·ligència que va més enllà.
Em pregunto com viurà tot això aquesta noieta riallera, i espero que ho visqui bé.
Quan tingui la meva edat, suposo, ho sabrà gestionar molt millor, jo n'he après amb els anys, però quan era com ella no ho vivia molt bé. Em feia mal tot el cos i part de l'ànima, em sentia bruta, pensava que no hi havia dret haver de passar per tot això durant tants anys, m'empipava quan em tacava, estava anèmica moltes vegades… un cromo.
Ara però, vivint la meva femineïtat en plenitud, sent tan feliç, tan amiga del meu cos i els seus cicles, veig aquesta noia que està començant el camí i m'entendreix. Jo no tinc filles, sabeu? I sempre he pensat que les dones que no tenim filles, en certa manera estem soles, perquè hi ha alguna cosa que els homes no poden entendre, que només podem entendre nosaltres.
Nosaltres, les dones.
A la següent classe que la tinc, l'observo. Una noieta de dotze i pocs. Ella no sap com de guapa és, i em mira amb els seus ullassos i el seu somriure encantador, i jo penso en ella, en tot el que comença, en la màgia de ser dona.
No és només sagnar cada quatre setmanes, si només fos això, rai. És la simfonia d'hormones que aniran forjant el seu cos, el seu ànim, la seva personalitat. Les emocions a flor de pell tantes vegades. El dolor físic intens altres. Quedar per anar a la platja de joveneta i passar-ho malament. Tenir algun "accident" i morir-te de vergonya, com si tinguéssim la culpa d'alguna cosa. Amagar-ho als nois. Que et surtin granets a la cara en els dies aquells, que et facin mal els pits, quan et ve la regla, o quan ovules, o en les dues ocasions. Molts cops, sentir-te tan terriblement vulnerable.
Ah! però no és només això. Ser dona. Tenir un món de tendresa i no saber alguns cops com manegar-t'ho. Va molt més enllà de tenir la regla i poder parir, però també és això: esqueixar el teu cos per donar una altra vida. Renegar de la concepció dona-mare exclusivament, perquè nosaltres podem ser molt més, perquè històricament ens han esclavitzat per culpa d'això, però a l'hora, reivindicar el nostre potencial maternal. Ser sensibles, intuïtives, tenir una intel·ligència que va més enllà.
Em pregunto com viurà tot això aquesta noieta riallera, i espero que ho visqui bé.
Quan tingui la meva edat, suposo, ho sabrà gestionar molt millor, jo n'he après amb els anys, però quan era com ella no ho vivia molt bé. Em feia mal tot el cos i part de l'ànima, em sentia bruta, pensava que no hi havia dret haver de passar per tot això durant tants anys, m'empipava quan em tacava, estava anèmica moltes vegades… un cromo.
Ara però, vivint la meva femineïtat en plenitud, sent tan feliç, tan amiga del meu cos i els seus cicles, veig aquesta noia que està començant el camí i m'entendreix. Jo no tinc filles, sabeu? I sempre he pensat que les dones que no tenim filles, en certa manera estem soles, perquè hi ha alguna cosa que els homes no poden entendre, que només podem entendre nosaltres.
Nosaltres, les dones.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)