dimecres, 4 de maig de 2016

L'art de Miquel Barceló


M'agrada la pintura, m'agrada molt tot el que sigui art plàstic, el disseny. Sempre m'ha fascinat la gràcia que tenen alguns per suggerir imatges que jo, per més que m'hi esforço, no aconsegueixo de cap manera reproduir perquè, aquí entre nosaltres, servidora és incapaç de dibuixar una O amb un canuto.
I així, envejo d'una manera fonda els que saben dibuixar i pintar i m'ho miro com deu mirar un llangardaix el vol dels ocells: quelcom bell, eteri, inabastable, quelcom massa preciós i elegant perquè els meus intents maldestres ho profanin. 
Però amb l'obra de Miquel Barceló, (de qui ja us he parlat aquí)  em passa quelcom encara més fort, una mica semblant a quan escolto segons quin tipus de música.
Sento que el seu art, enlloc d'arribar-me "externament", seguint el camí de les orelles o ulls cap al meu cervell, es genera en el meu ventre i, des d'allà, surt a fora i fa vibrar els meus sentits de dintre cap enfora, o sigui, quan emergeix de mi. 
Com si el que fa no sigui altre cosa que el ressonar de quelcom que portava a dintre, i que ell desperta en mi.


Per què m'emociona tant l'art que fa Miquel Barceló?
Hi pensava, visitant l'esplèndida exposició "Sol i Sombra", al museu Picasso i a la biblioteca nacional de França, a París.
I si bé quan escrius el que has de fer sempre és "desapareixer" (és horrible llegir quelcom i notar la feina que ha fet l'escriptor) pensava que potser el que m'emociona tant i tant de l'obra de Barceló, és que el veig, que apareix ell, que es veuen les empremtes dels seus dits, la força amb la que ha manipulat el material, gairebé se senten els alens de l'esforç que fa en crear, i li notem els calls a les mans.

Veient les ceràmiques, gairebé sentia l'olor de suor, la pols a les parpelles, les galtes enceses, la frenètica dansa de la creació, aquell estat febril en el que només ets tu i la teva obra, i com, manipulant la terrissa, la torna orgànica, fins arribar a ferir-nos els intestins.
Ningú es pot quedar indiferent davant els cranis, davant les toxanes voluptuoses (sí, Barceló converteix les toxanes en matèria tova, sinuosa, sensual), davant la textura dels quadres. 

És un art en el qual l'artista s'ha embrutat i s'ha involucrat, no s'ho ha mirat des de la barrera, hi ha posat tota la seva força.. 
I potser per això ens commou tant.


Barceló va directe als nostres intestins. Ens connecta amb el nostre pur centre i ens eleva més enllà de nosaltres. 
No sé per què, però potser hi té a veure la implicació total de l'artista en la seva obra. Sentir l'artista alenar.
No us la perdeu: per poc que pugueu, escapeu-vos a París i aneu-la a veure. Val molt, molt la pena.

dissabte, 23 d’abril de 2016

Regal de desè aniversari

Avui, diada de Sant Jordi, aquest blog fa deu anys, que es diu ben aviat. En tot aquest temps he fet un llarg camí, els nens se m'han anat fent grans, he tingut pèrdues molt importants, també ha arribat molta felicitat a la meva vida, han passat un munt de coses i les he anat gestionant com podia i reflectint aquí. 
He estat pensant en com podia celebrar-ho, tenia moltes ganes de fer quelcom especial.
Al capdavall, però, he decidit fer el que he fet aquests darrers deu anys: oferir-vos els meus escrits. 
Per tant, us regalo un llibre digital, versió epub

Idò deu!
És un recull d'articles apareguts durant aquests darrers deu anys al blog. N'hi ha de tota casta, i espero que us agradi. 
Per descarregar-lo, heu de clicar aquí
Moltes gràcies per acompanyar-me aquests anys. Espero continuar veient-vos.

dijous, 21 d’abril de 2016

Signatures de Sant Jordi i altres

Encara estic en un núvol, pel recent premi de La Llança de Sant Jordi. Torno a agrair a tothom qui ha votat Abans que el teu record torni cendra. És un luxe, em sento afortunada i agraïda. 
I sabeu, sento que em passen un munt de coses genials, i que no tinc temps de pair-ne una que n'arriba una altra, fa com por i tot. 
Per exemple, avui ha sortit a El Periódico (versió digital) una entrevista. Podeu llegir-la clicant aquí

Demà surto a la televisió de Catalunya, per partida doble: 
Al programa "Els matins de TV3", sortiré en un petit clip, d'uns 30 segons, em sembla. Serà a partir de les 11 del matí.

A la nit sortiré al programa "Tria 33", de canal 33, una entrevista que ens van fer a Josep Maria Espinàs i a servidora. Van voler entrevistar un escriptor que portés moltes diades de Sant Jordi amb algú que s'estrenés. 
No sé com haurà resultat l'entrevista, però va ser una tarda vibrant. Estar al costat del gran Josep Maria Espinàs, i que ell m'aconsellés, va ser un dels molts (i són tants!) regals d'aquesta novel·la. 



També us vull dir els llocs on signaré per Sant Jordi. 
No cal que us digui que estaré contentíssima de poder-vos saludar. 

I finalment, us vull convocar.
El dia de Sant Jordi, aquest blog fa deu anys. 
He estat pensant molt com celebrar-ho... I em sembla que he tingut una bona idea...
Us convoco, doncs, el dia de Sant Jordi. A més de venir-me a veure a les signatures, passeu-vos pel blog, aquest altre punt de trobada, que és on va començar tot. Passeu-vos per aquí, que potser tindreu una petita sorpresa.

dimarts, 19 d’abril de 2016

MIL GRÀCIES



Abans que el teu record torni cendra, premi La Llança de Sant Jordi 2016 de l'Òmnium Cultural.
MIL GRÀCIES a tots els que l'heu votat, que sou tants.
Aquest regal el duré tota la vida. 
Sóc feliç.

dissabte, 16 d’abril de 2016

Acompanyar en el dolor

A vegades voldríem poder carregar damunt les nostres espatlles la pena dels altres. Només una estoneta. Perquè l'altra persona pugui, per una estona, caminar sense el pes feixuc del seu dolor, i erguir-se i respirar a fons, i agafar forces per continuar després caminant amb el pes de la seva lluita.
Potser només caldria això: ser capaç, almenys durant uns moments, de respirar normalment, de mirar normalment, de funcionar sense tenir l'ànim enterbolit per les nuvolades fosques. 
Com voldria poder fer-ho, poder treure la pena dels altres, encara que fos posar-me-la jo, com si fos una funda humida i freda, perquè els altres, almenys momentàniament, poguessin ventilar-se, sentir l'escalfor del sol, obtenir vitamines, i després, segur, quan jo em deslliurés de la seva pena i els la tornés, la trobarien diferent, airejada, potser jo hauria pogut treure'n una mica de pes.

dimarts, 12 d’abril de 2016

El coral 62

Pensaré en tu cada vegada que la canti, li vaig dir a la Txelo. Ja fa quatre mesos i mig que va morir, i la ferida és encara ben oberta. I quan vaig saber que cantaria la Passió segons Sant Mateu, vaig dir-li te la dedicaré, cadascuna de les funcions serà per a tu. Perquè amb ella vam parlar molt, de la transcendència  d'anar més enllà. De l'esperit, de l'esperança, de Déu, de la resurrecció, de la mort i de la vida, i de tot això que la música de Bach fa ressonar tant al meu interior. 
A cada funció que hem fet, (com a membre del Cor Ciutat de Mataró, a la gira que la Orquestra Simfònica del Vallès, dirigida per Xavier Puig, ha dut a terme per diverses ciutats catalanes) l'he tingut al meu costat. Cada moment m'he sentit acompanyada per ella, gairebé li sentia la veu.
Per a mi, cantar això ha estat una experiència d'amor immens. D'agraïment a la benaurada coincidència d'estar viva, i d'haver-la conegut, una cel·lebració de l'amor, amb la música sublim de Bach. 
I absolutament a cada funció, quan arribàvem al coral 62, em saltaven les llàgrimes. I és que la versió que cantàvem, els corals estaven traduïts. I sabeu què diu, aquí?



Quan jo me'n vagi un dia, de mi no us aparteu
El jorn de ma agonia, a prop de mi sigueu!
Quan senti defallença el meu cor indolent, 
que em guardi de sofrença el vostre sofriment!

Només per això ja es mereixia una entrada al blog, aquest coral. Però és que hi ha més, deixeu-me que us ho expliqui.

El Jordi és un dels meus amics més estimats. No ens veiem mai, vivim massa lluny, però ens tenim un gran afecte,  fruit de molts anys de compartir moltíssimes pasqües i concerts. 
El Jordi em va dir que vindria al concert de Terrassa... Però al final va decidir no venir. Vull estar amb la meva mare, va dir-me.
Estava molt tocat. La seva mare havia arribat al punt que tots els fills temem: un bebè de vuitanta anys, que pateix i fa patir, una  vella fràgil i desorientada, que un temps havia estat el centre de la vida familiar i ara costa de reconèixer.
Pregaré per tu, i per ella, li vaig dir. I ens vam enviar una abraçada per what'sup, i fa ràbia això de no poder-la fer físicament, però almenys tenim el consol de les noves tecnologies.

Quina llàstima, perdre'm la passió, va dir ell, i li vaig dir sí, és una llàstima, perquè està molt bé.


Amb tot això al cor, pensant en la Txelo, en el Jordi i la seva mare, vaig arribar al coral 62.

Quan jo me'n vagi un dia, de mi no us aparteu
El jorn de ma agonia, a prop de mi sigueu
Quan senti defallença el meu cor indolent,
que em guardi de sofrença el vostre sofriment

I alguna cosa en mi em va cridar. A més de la Txelo, vaig encomanar la mare del Jordi, a la qual no he conegut personalment. I vaig dir-li que descansés. El meu cor va anar amb ella, i li vaig dir deixa't anar, confia, no tinguis por. 
Descansa.

I quan vam acabar de cantar aquest coral, vaig sentir una calor, un pessigolleig, alguna cosa com una bombolla vibrant en el meu ventre que dins mi es movia, i anava més enllà. Aquesta escalfor va irradiar-me, columna amunt, i va sortir de la meva coroneta, anant a esclatar més amunt del meu cap.
Va ser un èxtasi, un moment de plaer i felicitat immenses, malgrat les llàgrimes que altra vegada em saltaven. Vaig sentir quelcom màgic, com si tota jo fos llum i calor. El meu cos estava trasbalsat, però a l'hora em sentia molt relaxada. El cor m'anava a mil, i estava serena.

En aquell moment vaig saber que havia passat quelcom molt important. I vaig mirar el rellotge, perquè volia guardar aquell moment en el meu cor, sentia que havia tastat l'eternitat.

El dia següent, el Jordi em va dir que la seva mare havia mort. No va caler que em digués l'hora. Li vaig dir jo. 
Sabeu quan va morir? Just en el moment en el que li dedicava el coral 62 i l'encomanava. Just en el moment que pregava per ella. Just en el moment que aquella onada d'escalfor em recorria i esclatava.

A vegades em faig por i tot.
He dubtat molt d'explicar-ho. És quelcom molt íntim, i potser us semblo una iluminada, una pirada o una flower-power. Si  he decidit parlar-ne és perquè sento que pot donar una llum d'esperança. 
Som més que vísceres bombejant sang, som més que impulsos, ossos i instints. Hi ha quelcom que ens transcendeix. De la mateixa manera que la Txelo encara viu en mi, i en els que la vam estimar, aquella nit vaig connectar amb aquella dona en el seu viatge cap al més enllà.

dilluns, 28 de març de 2016

La Llança de Sant Jordi

Una de les moltes alegries que m'està donant la novel·la, és ser triada per a participar al concurs La Llança de Sant Jordi, organitzat per l'Òmnium cultural, que demana quin serà el llibre que regalareu o comprareu per Sant Jordi, o quina és la portada que us agrada més. 
Donat que sóc una desconeguda en el món literari, i que si quedo bé a aquest concurs serà més fàcil que la premsa s'hi fixi i en parli, us demano la vostra ajuda. És molt difícil, per a un autor novell com jo, tenir ressò als grans mitjans, però és fonamental per arribar a un públic més ampli.
Per a votar podeu clicar aquí i després, confirmar el vot al correu electrònic que rebreu. 
Moltes gràcies pel vostre suport!

divendres, 25 de març de 2016

Pensant en tu un Divendres Sant

Et vaig dir que et duria sempre al cor. Fa més de tres mesos que vas marxar i no hi ha dia que no pensi en tu. 
Ara que estic de retir de setmana Santa, i reviso aquest any tan feixuc que he passat, et poso en la meva pregària i, saps,continuo enfadada amb Déu.
Accepto que m'he de morir. És el preu que pago per estar viva.
Accepto també, tot i que de mala gana, la consciència de que m'he de morir. És el preu que pago per la meva condició humana. (com envejo a la meva gata la seva feliç ignorància...)
El que no puc acceptar és el dolor.  I és per això pel que estic enfadada encara. 

Avui, Divendres Sant, en silenci davant la creu, et sento encara tan propera, Txelo. Busco una raó pel teu patiment, i no la trobo.  
Mentre els cristians recordem la tortura i la mort de Jesús, jo et tinc al cor.
Si a Jesús li haguessin disparat un tret, ( salvant la incoherència històrica) ens mancaria el pinyol de la nostra fe. No és que matin Jesús, (que també) i per una condemna com a mínim dubtosa (que també)
És que el torturen, el degraden, l'humilien. Pateix dolor gratuït, sense cap sentit ni raó de fer. I això, l'escàndol de la creu, ens descol.loca i ens inquereix.
Divendres Sant els cristians ens topem amb aquest fet: que hi ha dolor gratuït, innecessari. Que els febles pateixen. Que tot plegat és injust.
Ja t'ho vaig dir, que avui et tindria molt present. Com tinc present altres realitats de dolor ben properes, sigui a Síria o a Calella.  
Avui, doncs, estic enfadada i, al peu de la creu, duc amb mi les realitats doloroses que m'indignen. 
Demà continuaré en silenci.  Buscant l'esperança. 
Ja t'ho vaig explicar, estimada amiga: la nit de dissabte Sant, a la vetlla Pasqual,  els cristians esclatem de joia amb la resurrecció de Jesús. Quan tot semblava perdut, la llum esclata. 
Vull confiar que tu ja participes d'aquesta llum. Aquesta Setmana Santa, més que mai, necessito retrobar l'esperança. 

dilluns, 14 de març de 2016

El llibre vell

L'any 1980, una senyora que es deia Manolita va comprar el llibre de poesia "Estimada Marta", de Miquel Martí i Pol.
És la primera edició d'aquest llibre, (de novembre del 78) i en el pròleg, Martí i Pol parla de la seva malaltia, "l'any passat en va fer set que el doctor Lluís Barraquer i Bordas, neuròleg, va diagnosticar-me una esclerosi múltiple, la malaltia que a hores d'ara m'impedeix gairebé totalment de caminar i que, a més d'altres amenitats menors,(...) m'ha gairebé paralitzat la musculatura del coll i de la boca, amb la consegüent dificultat per engolir aliments –principalment líquids– i sobretot per enraonar"
També anomena el  "procés de canvi sòcio-polític que vivim i que jo em guardaria pla bé de dir en què pararà"
No em digueu que no fa feredat, a hores d'ara, llegir aquest testimoniatge. A mi m'ha estremit. 
Però tornem a la senyora Manolita: sé el seu nom, i l'any en què va comprar-lo, perquè estan escrits a la primera pàgina del llibre que he comprat aquesta setmana, a una llibreria de vell.
També sé que amb prou feines el va obrir: com en molts llibres de poesia, les pàgines estan encara unides i s'han de separar. I estan totes per separar. Ho faré aquests dies, mentre vagi llegint-lo. 
No sé per què el va comprar, potser va ser un regal de Sant Jordi, o potser el volia regalar a algú que mai més va tornar a aparèixer i finalment se'l va quedar ella, potser va ser un regal i ja el tenia i potser per això no el va obrir, podria ser també que el posés en una pila i no hi pensés més. Potser va comprar el llibre per postureo, ja ho té, això, Miquel Martí i Pol
No ho sabrem mai. Com dubto si ella sabrà mai tot el que es va perdre, de no submergir-se en la poesia que tenia tant a mà.
Com que m'agrada fer-me pel·lícules  penso en la senyora Manolita. Em pregunto si, a hores d'ara està en una residència, deixant lliscar els dies dormitant davant d'una tele sempre encesa, i sense recordar el nom dels seus fills, o la passió que la va consumir quan era una dona de quaranta anys i que la va fer comprar poesia compulsivament, sense donar-li temps a devorar tot el que tenia.
Potser va morir al cap d'una setmana d'haver comprat el llibre, els nebots van vendre tota la seva biblioteca, i el llibre ha estat trenta-sis anys esperant a que jo entrés com per casualitat, buscant un altre llibre descatalogat,  a aquella llibreria. 
Qui sap.
A vegades, a les llibreries de vell, no compro els llibres, sinó que els adopto. Hi trobo autèntiques joies, dedicatòries ardents, algun cop una foto d'un desconegut que em saluda des del passat, o d'una paella familiar de diumenges.
Miro el llibre. Penso en la senyora Manolita. 
Em pregunto també on aniran a parar els meus llibres.

dilluns, 29 de febrer de 2016

Les fotos a la lluna

A tots ens ha passat: fa una nit màgica. Veiem una lluna esplèndida, sobre un mar en calma, amb uns núvols que donen una mica d'ombra. La imatge és magnètica. 
Fem una foto... i queda una autèntica bírria. 
I sí, ja ho sabem, que les fotos a la lluna queden malament. Però sempre ho tornem a intentar. Perquè el moment és tan màgic, que penses que, d'alguna manera, aconseguirem captar una mica de l'embruix de la nit. Has vist altres fotos de llunes enormes sobre el mar, i penses per què a mi no em surten així? I ho tornes a intentar, respires fondo, fas servir el zoom, un filtre nocturn, el que sigui...
Ho intentes...
Però no. La foto sempre queda empobrida.
Però hi torna a haver una altra nit màgica, i sembla que la lluna et cridi, i sempre ho tornes a intentar.

A vegades, els partits de handbol del meu fill són molt emocionants: van frec a frec amb l'altre equip, i és un patir constant.
Altres vegades, però, un dels dos equips és clarament superior. I a mi em fascina veure com els nois de l'equip pitjor continuen lluitant. M'encanta veure com no es rendeixen, i ataquen, i algun cop esgarrapen un gol i té gust d'autèntica victòria.
Juguen a mort. Encara que sàpiguen que perdran. 

Una cosa semblant em passava quan estudiava piano. Hi va haver un moment en el que vaig saber que mai aconseguiria ser la pianista que volia ser. Que per més que el cap ho tingués molt clar, em mancava alguna cosa, aquell polsim que fa la diferència entre una persona que toca el piano i un pianista de debò. I sí, vaig continuar estudiant uns quants anys més, vaig acabar la carrera, lluitant com qui més. Però conscient de que no seria mai qui desitjava ser.
I penso que va estar bé, lluitar d'aquella manera. No defallir, malgrat sabia que no ho aconseguiria. Com el meu fill Mateu. O com la Txelo estimada, que va morir plena de vida i lluitant amb ràbia en una batalla que sabia perduda de feia molt temps.


Què és el que fa que ho intentem, una i altra vegada? No ho sé pas. Potser aquesta insistència és el que ens fa forts. En les lluites perdudes ens enfortim i ens preparem per a lluites que sí que guanyem.
El problema, direu, és discernir, saber quan val la pena continuar lluitant o quan hem d'acceptar que no ho aconseguirem. És cert. Però sovint la lluita és el darrer que ens queda. 
Jo he après molt, perdent batalles (que n'he perdudes un munt) i he après molt de la Txelo, i del meu fill Mateu, que lluita pel gol encara que perdin de molt. Són un exemple per a mi. 
Voldria amb la meva vida ser capaç de fer el mateix. De treballar intensament, de gaudir el camí, de no rendir-me. 
Voldria ser capaç d'estimar les meves lluites, fins i tot les que he perdut ja abans de començar, potser aquestes són les que més hauria d'estimar: m'han fet millor.
I per això, continuaré, entre altres coses, fent fotos a la lluna.
Qui sap, potser algun dia ho aconseguiré.

dimarts, 23 de febrer de 2016

La promoció

Jo llegia les entrevistes dels escriptors i molts es queixaven de la feinada de la promoció i tal i pasqual, que si és molt pesat, que si dóna molta feina, que si no tens vida...
Idò jo dec ser d'un altre planeta, perquè aquests dies m'ho estic passant teta.
No sé, sembla que ens haguem de fer els interessants, queixar-nos de les coses, de la feina, (ehem... val, de la feina, de tenir-ne massa, és cert que em queixo molt)
També ens queixem dels nens perquè no ens deixen dormir. O ens queixem dels adolescents, primer perquè no surten de casa, després perquè no estan mai a casa.
Doncs sí, sembla que toca que em queixi de la feinada que em porta la promoció, però de debò que m'encanta. I quan veig tanta cua de gent que vol que signi el llibre, em poso molt contenta i només em preocupa de poder tenir una estona per a cadascú, de poder fer saber com d'emocionada i agraïda n'estic.


Entrevista per el Gremi de llibreters de Mallorca, a la llibreria Alia, 
que m'amadrina per a la setmana del llibre en català.


Bé, doncs això. Que aquest cap de setmana he anat de bòlid. Divendres passat va ser com un tetris, amb quatre entrevistes i una sessió de fotos, a més de la presentació a la llibreria Lluna (ah! i després un sopar genial amb amics) 


Amb Carlos Duran, d'Ultima Hora Radio



Dissabte va ser amb comparació, tranquil·let: Com que només teníem una presentació per la tarda, vaig fer una ruta literària de la novel·la, amb la Roser Sebastià i la Sònia Herrera, de l'editorial Ara. També vam aprofitar per anar en barca...
Mireu quina foto més xula va fer la Roser Sebastià

Vam visitar la platja a la que sempre vaig a l'estiu. Estava buida. Quatre gavines ens miraven de lluny, i vaig pensar que les gavines deuen pensar que nosaltres, els turistes, som aus migratòries.



M'ha encantat, sabeu? Ha estat genial. M'he sentit molt acollida i molt estimada. Començant pels quatre presentadors, mai us acabaré d'agrair com de bé ho vareu fer, Joan Perelló, Rosa Cursach a Palma, Joan Pomar i Jaume Pons a Campos. Vau ser de luxe. 

Amb Maria Barceló, Joan Perelló i Rosa Cursach, a la llibreria LLuna.



I entre el públic, tant a Palma com a Campos, l'emoció especial de veure coneguts de tants anys... i gent nova.
Entre la gent nova, voldria destacar dues persones, una a Palma:



La Teresa (eres Teresa? Ai, esper no equivocar-me!) Que resulta que és una seguidora de fa molts anys d'aquest blog, i que em va venir a saludar a Palma. 
Em va fer sentir molt estimada. Escric aquest blog de fa gairebé deu anys. Trobar gent que m'ha seguit de fa tant temps, que es preocupa pel que em passa, que sent que el que jo dic els ressona... no sabeu el regal que m'esteu fent, de veres, moltes moltes gràcies. 
Maria Antònia Sitjar obrint l'acte. Em teniu entre Jaume Pons i Joan Pomar.

A Campos la presentació va ser molt emocionant. Tota l'estona pensava en gent estimada que li hauria agradat ser-hi. 


I hi va haver una intervenció, en el torn de preguntes, molt especial: Toni Garau, l'actual rector de Ses Salines. Els que sou de Mallorca i ja heu llegit la novel·la sabreu per què és tan emocionant per a mi que una persona com ell tengui una intervenció tan calorosa i entusiasta com la que va tenir. Que a una persona com a ell li hagi agradat tant la novel·la és un regal immens.



Toni Garau intervenint, a la presentació de Campos


D'aquestes dues presentacions, i d'alguns missatges que he anat rebent de gent que  ja ha llegit el llibre, en trec una impressió molt viva que m'agradaria comentar-vos. 
Algunes persones em van dir que els recordava a "Morir quan cal", de Miquel Àngel Riera. Altres, m'han parlat de "Les veus del Pamano" (Jaume Cabré) i "Pa negre", (Emili Teixidor)
A mi, que em comparin amb aquests escriptorassos em fa, la veritat, una barreja d'orgull i de vergonya.
Però sí que és cert que són tres novel·les que m'han agradat moltíssim. I m'ha fet pensar que el que llegim va creant en nosaltres com un polsim, com si quedés fixat en el nostre "ADN" d'escriptors, i va sortint a poc a poc.

Potser amb la vida també passa igual: totes les nostres vivències ens deixen marca, algunes vegades més forta, d'altres menys. I el que fem és sempre fill del que hem viscut, tot i que a vegades no en som del tot conscients.
Potser és d'això, que va la novel·la.
Sigui com sigui, el que he viscut aquest cap de setmana és un regal immens que sempre duré al cor.

El proper dijous dia 25 farem la presentació a Badalona, a la llibreria Saltamartí, a les 19h30'. Si m'hi podeu acompanyar, estaré molt contenta de saludar-vos.

diumenge, 7 de febrer de 2016

La novel·la comença a caminar

Ja fa tres setmanes que "Abans que el teu record torni cendra", la meva primera novel·la, és al carrer. 
- En només tres setmanes ha aconseguit moltíssim: dues setmanes a la llista de llibres més venuts a La Vanguardia (la primera en el nº 9 i la segona en el nº 7), i la nº 1 a la llista del Diari de Mallorca.
- Una presentació a Mataró vibrant, amb Doria Llibres ple fins a la bandera, en la que Genís Mayola va dir unes paraules plenes d'emoció.
Vaig tenir tres luxes: el Genís Mayola presentant i cantant, l'Antònia Escalas tocant el violí, l'Ariadna Cabezas cantant una cançó filipina. Mireia Lite, de l'editorial Arallibres, va obrir l'acte.
Moltes gràcies als que vau omplir de gom a gom la sala de Doria Llibres. 



- El luxe de rebre missatges de gent que està llegint la novel·la, o ja l'ha acabat. Moltes, moltes gràcies. Escriure aquesta novel·la ha estat per a mi una llarga història d'amor. Saber que el que m'ha emocionat durant tants anys també us emociona a vosaltres és un dels regals més grans que he rebut mai.

M'esperen més presentacions, i m'encantaria que m'hi acompanyéssiu:

- Dia 19 de Febrer, a les 19:30 a la Llibreria Lluna, de Palma (C. General Riera, 68) Presentaran Joan Perelló, poeta, i Rosa Cursach, directora d'IBdona
- Dia 20 de Febrer, a les 20 h al local de l'Obra Cultural Balear, a Campos. Presentaran Joan Pomar i Mir, i Jaume Pons, escriptors.
- Dia 25 de Febrer, a les 19:30, a la llibreria Saltamartí, de Badalona
- Dia 23 de Març, berenar literari a la llibreria la Central del Born, a Barcelona. A les 19 h.
- Dia 8 d'abril, a la llibreria Roca, de Valls. Presentarà Rosabel Bofarull
- Al Maig farem una presentació a l'Ateneu de Barcelona. Encara està per concretar el dia i la hora.

De fa tres setmanes, doncs, la història d'en Damià, na Francisca, la María, el malvat Llorenç i la infeliç Antònia, reviu cada vegada que algú obre el llibre i la llegeix. Ja ho vaig dir a la presentació: Són personatges inventats, però els he arribat a estimar tant, que sento que, d'alguna manera, en alguna dimensió, existeixen. Potser és que els lectors que esteu llegint aquesta història els feu viure.

dimarts, 2 de febrer de 2016

Coses que he après navegant


Fa un temps ja us vaig dir, mentre parlava de l'àncora que vaig recuperar, que tenia ganes d'escriure sobre el que he après navegant.
Hi ha moltes coses, aquí en van unes quantes:

- A les onades, se li ha de donar la galta. 
Quan venen ones, sobretot si la teva barca no és molt gran, a vegades fa impressió. Tens ganes de fugir-ne. Però no ho pots fer, i l'ona s'acosta. La millor manera d'encarar l'ona és de cara, però no frontalment, sinó del que es diu l'amura, que vindria a ser, pels que no sou mariners, com la galta de la barca.
De la mateixa manera, els problemes s'han d'encarar. Però fer-ho bé. No posar-t'hi en contra (intentar agafar una ona grossa de proa pot espantar molt la gent que dus a la barca) ni intentar-ne fugir, perquè les grans onades de la vida, sempre t'acaben enxampant, per més que en vulguis fugir. 

– No es pot anar contra el temps. 
Navegant a vela, no es pot anar directament en la direcció d'on ve el vent. Si s'ha d'anar forçadament en aquella direcció, s'han de fer bordos: anar fent ziga-zagues per acostar-h'hi poc a poc.
Intentar anar frontalment contra les circumstàncies és un absolut malbaratament d'energia.
Clar que cal lluitar! i tant! Però cal fer-ho d'una manera intel·ligent. A vegades sembla que les coses han de costar. Però si costen massa, potser és que no han de ser, o no han de ser així.

- La gent és solidària. 
Al mar, com a la muntanya, és tradició saludar a la gent que et creues. M'ha passat més d'un i més de dos cops, que algú d'un altre vaixell hagi vingut a la meva barca perquè li ha semblat (equivocadament o no) que tenim un problema. Recordo una vegada que una barca es va incendiar en mig del mar, i del no res sortiren moltíssimes barques que anaven en aquella direcció per tal d'ajudar. 

–…però maleducats n'hi ha a tot arreu!

La nostra barca és un llaüt, el que a Catalunya en diuen una menorquina. És una navegació tranquil·la, no és una barca per córrer. Moltes vegades ens trobem que alguna barca ràpida passa arran i fa ones que ens molesten molt. A vegades em pregunto si aquesta gent no ens veu. Tant costa passar més lluny, o minorar una mica? 
Ah! i això no té res a veure amb les possibilitats econòmiques, eh? una simple moto d'aigua pot empipar molt i moltíssim.


- Cal equilibri.
El nostre somni és tenir un veler. Els velers tenen orsa i màstil. Són alts, i són també són profunds. Per poder oferir la vela al vent necessiten alçada, per no escorar amb el primer cop de vent necessiten anar a fons. 
I és que no es pot anar amunt sense tenir els peus ben clavats a terra, i, com diu l'himne de Mallorca, "la soca més s'enfila quan més endins pot arrelar"

–Els velers són genials, però… tenir una barca humil té els seus avantatges.El nostre llaüt, no tan majestuós, ens permet, en canvi, anar a molts altres llocs que un veler no pot. Em refereixo, per exemple, acostar-nos a terra... o ficar-nos en una cova.
La humilitat és sovint un avantatge. 

- El gran luxe de les coses petites.
No sabeu com de bo és el menjar, al mig del mar. Un simple trempó, unes galetes, són una delicatessen. I una dutxa d'aigua dolça, i quelcom per abrigar-te quan comença a fer fresqueta.

– No pots navegar sense mullar-te.
Bé, potser podríem: pujar a la barca, entrar al camarot i no sortir-ne. Potser sí, però no gaudiríem ni la meitat. És incòmode, esquitxar-te d'aigua, (i si duus ulleres és molt més incòmode) però el plaer de sentir que cavalques les ones s'ho ben paga. 
També passa amb la vida, suposo. Arriscar-nos, despentinar-nos, estar incòmodes. A vegades és el preu que paguem per viure intensament.
I val la pena.

–S'ha de saber una mica de tot.
Perquè en mig del mar, no pots cridar el lampista. Ni el metge.
Nosaltres hem tingut poques emergències, i la més grossa que vam tenir va ser en una barca que no era nostra i que, gràcies a Deu, ens va poder dur a port molt ràpidament. 
Pot passar. Hi ha emergències. I sols aprendre'n molt. Relativitzes, i dones gràcies a totes les vegades que han anat bé les coses.

–Hi ha coses que es perden per sempre... i és bo que així sigui, i ho hem d'acceptar.
Molt difícilment podrem recuperar el que ens cau al mar. A la barca, com a la vida, hem d'estar sempre preparats per perdre quelcom amb un cop de vent inesperat, amb una onada massa forta. 
I això ens fa apreciar el que tenim, que és tant, i ser conscients que tot és de pas, fins i tot nosaltres.

divendres, 22 de gener de 2016

Les cicatrius

El tio Tomeu era el germà de la meva àvia. Jo sempre el vaig conèixer vell, però es veu que quan era jove era el que la meva àvia en deia "molt curro", amb uns cabells ben arrissats i espessos, els ulls foscos, força alt, els llavis molt molsuts i la veu profunda. Havia tingut una vida molt interessant, fins i tot havia estat torero de jove, cosa que se'm fa ben estranya: costa de creure que el tio Tomeu pogués fer mal a un animal, perquè per a mi era la bonhomia en persona, i a més, a casa seva sempre hi havia gossos, gats i ocells, en una feliç anarquia.
Jo, doncs, el recordo sempre a l'estiu, la terrassa de la seva casa, a Cala Santanyí. Hi anàvem força sovint, a mi m'encantava, perquè podia jugar amb la Cati, la meva cosina estimada, i perquè estant al costat del tio Tomeu semblava que la vida llisqués amb més alegria.
Eren temps feliços. Tardes d'estiu que mai oblidaré.
El tio Tomeu, doncs, estava assegut sempre, amb aquella veu ja tan rovellada però encara potent, fumant moltíssim, rient tan fort que la cadira es movia, amb la camisa oberta, mostrant una enorme cicatriu que tenia a la panxa, que li anava des de l'esternó fins ben avall. 
Quan jo era petita em va dir que la cicatriu era d'una cornada. Me la va explicar amb tot luxe de detalls: com el toro l'havia agafat enlaire, i ell havia sentit el pitó clavant-se a la carn, amunt, com va voleiar i va acabar a terra, amb la panxa rajant sang, i com mentre els altres toreros entretenien l'animal, que treia escuma blanca per la boca, uns camillers esporugits l'havien portat ràpidament a l'infermeria, on un metge amb mans tremoloses li va cosir la terrible ferida sense temps ni a anestesiar-lo. 
I jo l'escoltava espantada, i gairebé em feia mal a mi la seva carn esqueixant-se, l'agulla del metge, mirant amb cara de preocupat mentre el meu tio plorava i resava, i algunes vegades en aquell relat l'agulla estava una mica rovellada i encara feia més mal, perquè després li van posar la vacuna del tètanus al cul, i em deia però aquesta no te l'ensenyo, i jo aquella nit no dormia pensant en el pobre tio Tomeu.
Molts, molts anys més tard, vaig saber que aquella terrible cicatriu que tantes vegades m'havia tret la son era d'una operació de vesícula biliar.
Hi vaig pensar l'altre dia, xatejant amb en Joan, un amic que, ara que ho penso, em recorda força al tio Tomeu, si més no, fa cara de ser com ell, d'aquells homes que sacsegen el món quan riuen.
Resulta que al Joan l'acaben d'operar d'apendicitis.
M'ho explicava, i jo li deia inventa't alguna història. Perquè sí.
El dia que un infant, d'aquí a molts anys (o una dona, demà mateix) et pregunti què és aquesta cicatriu, has de tenir preparada una història molt sucosa.
I és que cap cicatriu hauria de ser per coses prosaiques com vesícules biliars, apèndixs, o operacions programades amb mesos. 
Si alguna cosa deixa rastre en el nostre cos, que sigui per una bona causa. Per una heroïcitat, per un accident que ens ha canviat totalment la vida, per una lluita amb un monstre, o per una festassa.
Estic molt agraïda a la història de la cornada del tio Tomeu, i definitivament, la prefereixo a la realitat, que tanmateix acaba arribant i és molt menys intensa. Em sembla genial haver tingut durant la meva infantesa gent que m'explicava històries. 
Jo vull fer igual. No tinc cicatrius enormes a la panxa, però li vaig dir al meu fillol que els mitjons que li duia d'Irlanda eren màgics, i servien per córrer molt, i sembla ser que funcionen. 
Ja està bé de vides normals. Omplim la nostra vida amb poesia, amb lluita, i amb penalitats que aconseguim superar. Que les nostres cicatrius siguin filles d'un vida intensa.
O sigui que ara us proposo que us mireu el cos. Que us atureu a cada cicatriu. Que recordeu com us la vau fer. Tant de bo sigui de pujar als ametllers, o de una caiguda durant un viatge molt interessant. Estimeu les vostres cicatrius, doneu gràcies al dolor que us va fer créixer... 
I si trobeu que la història no us convenç, imagineu-vos una altra història. Doneu-li a les vostres cicatrius l'honor d'haver-ne après, d'haver-vos fet més grans, o més savis, o més bona gent.

diumenge, 17 de gener de 2016

"Abans que el teu record torni cendra".


No sé si puc dir-vos tot el que ha significat escriure aquesta novel·la. Ahir deia a un amic que és la història del meu insomni: Vaig passar son per poder-la escriure, després no podia dormir buscant editorial, i ara no puc dormir, esperant a veure-la, finalment, a les llibreries.
He après molt. Quan vaig començar a escriure-la, em pensava que, com que tenia la idea molt clara al cap, seria més o menys fàcil. Simplement posaria en paraules el que tenia al cap. Però per donar forma al que tenia lligat, vaig haver de fer una intensa feina de documentació, necessitava saber com era aquell món que jo mai havia conegut.
De mentre, alguns personatges se'm feien grans, i es negaven a anar per on volia portar-los. Perquè sí, perquè algunes històries tenen vida pròpia, i potser escrivint aquesta només he estat una missatgera. 
Va ser curiós com, després, vaig veure que si deixava fluir als personatges, ells s'anaven lligant i trobant. La història final és molt més rica que la que vaig començar a embastar fa cinc anys, però per arribar aquí he hagut de "desaparèixer", no sé si m'explico. Deixar que els personatges vibressin, respectar la història tal i com anava palpitant. 
Durant aquest temps m'he sentit una mica com aquells cercadors d'or: revisava les anècdotes que em van explicar els padrins, i les trenava, fent connectar gent que en realitat no es van conèixer. Remenava els llibres d'història. També estava pendent de les vivències que m'explicaven els amics i qualsevol persona disposada a parlar. Buscava, en la vida quotidiana, al mercat, a l'escola, a les places, cares, gestos, expressions dels personatges de la novel·la.
No sé si la meva padrina Antònia, mare de la meva mare, i el meu padrí Pere, pare del meu pare, que són els que més històries em van explicar, estarien contents de mi. He capgirat gran part de la seva mitologia. 
Deixeu-me dir-vos una anècdota de la família:
La germana del meu padrí Pere, que es deia Antònia, va morir amb quatre anys, d'una meningitis fulminant. Encara no havia combregat, i no tenien cap fotografia seva.
El meu padrí me n'havia parlat molt poc, d'ella. No li agradava parlar de les seves penes. Però un dia em va dir quelcom semblant a que quan ell morís ja ningú se'n recordaria de la nina morta. Ho va dir molt de passada, i jo vaig pensar que no, que encara quedava jo, per recordar-la.
L'Antònia surt, a la novel·la, i no li he canviat el nom, ni l'edat, ni la malaltia.
Vull pensar que és el darrer regal que li faig al meu padrí, salvar de l'oblit la seva germana. Us regalo la petita Antònia, morta amb quatre anyets, i la història del que va fer la seva mare per a conservar el seu record (que és ben real). Així, per cada persona que la llegeixi i s'emocioni, l'Antònia reviurà.

Demà dia 18 de gener, doncs, "Abans que el teu record torni cendra" a les llibreries. Editorial Ara, col·lecció Amsterdam.