dimecres, 18 de gener de 2017

Un any de camí

Hi ha qui compara publicar un llibre amb tenir un fill. No hi té res a veure, penso. Però sí que tenen una cosa en comú: al cap d'un any, mires enrere i dones gràcies. Pel camí fet. Per les alegries. Penses que les hores d'insomni van valer la pena. Et compares amb fa un any i veus com ets la mateixa, i a l'hora, has canviat tant i tant. 
Doncs això. Que avui fa un any que "Abans que el teu record torni cendra" va sortir. Amb cinc edicions, un munt de presentacions i encara ara sortint a llistes de recomanacions i de més venuts, el Damià, la Francisca, el Llorenç, la María, María, María, la petita Antònia, madò Bel i tants altres han tornat a palpitar cada vegada que algú els llegia. 
A tots els lectors de la novel.la, gràcies per fer un racó del vostre cor per a aquesta història.
A tots els que em van animar a escriure-la, gràcies pel vostre escalf. Els que l'heu estimat tant com per sentir-vos-la vostra, mil gràcies.

divendres, 13 de gener de 2017

La candidatura

Hi ha coses que, per més sinceres que les diguis, semblen tòpics. Com per exemple, aquesta que us diré ara:
Ser nominada al premi mataronina de l'any 2016 és ja un gran premi. 
Aquest premi el convoca la revista Tot Mataró de fa molts anys. Ara venen les votacions, de les que sortiran tres finalistes que disputaran entre ells el guardó, que s'atorgarà el 13 de febrer. 
Quan vaig saber que era una de les candidates a rebre aquest premi em va agafar taquicàrdia, amb molta il·lusió, va ser una gran sorpresa, un altre dels regals inesperats que darrerament em són concedits.
Les altres candidatures són molt potents: a alguns els conec personalment, i de molts ens sé de fa temps la seva trajectòria. No sé qui sortirà, i sé de molta gent que mereixeria ser en aquesta torna i no hi és.
Des d'aquí, vull agrair a qui m'ha proposat com a candidata a mataronina de l'any, i vull animar-vos a votar, si ho trobeu oportú. 

Per votar, cliqueu aquí.
Podeu votar un cop per dia, d'aquí a dia 31 de gener.  

dijous, 5 de gener de 2017

El conte dels reis de Mataró 2017


Aquest any he escrit el conte que ha explicat el rei Melcior als nens i nenes de Mataró. 
Ha estat un goig anar-lo a escoltar, el rei Melcior un gran contista i cantador d'històries (els que sou de Mataró ja entendreu per què ho dic) i es nota que estima els nens. I a més, ha estat un luxe veure la carona dels nens mentre l'escoltaven, i pensar que potser he pogut posar una petita dosi de màgia al seu cor. 

Com que força gent me l'ha demanat, us el penjo aquí:

Bon dia, nens i nenes, pares i mares, tietes, tiets, àvies, avis, i tothom que ens heu vingut a veure!
Bufff! Quin fart de caminar que ens hem fet per arribar a Mataró! Estem cansadíssims! …I tot el que ens espera! Perquè ara, quan arribeu a casa, quan estigueu totalment adormits, agafarem la clau màgica que ens deixarà l’alcalde, i vindrem de puntetes a les cases de tots els nens i nenes, a deixar els regals que us tenim preparats.

Sabeu com trobem el camí a casa vostra? Doncs com vam trobar el camí fa tants anys, la primera vegada que vam fer aquest viatge: seguint una estrella. 
I és que, potser no us ho han dit mai, però cadascú de vosaltres és especial, i tots teniu una estrella que llueix per a vosaltres en el firmament. I així, quan, per exemple, hem de portar-li la bicicleta a la Berta, busquem la seva estrella, que ens guia fins casa seva.

Tot això us ho explicaria millor la Fariba, però no pot venir perquè està descansant del llarg viatge. La Fariba és la nostra camella més velleta. Ja s’hauria de retirar, però li agrada tant aquesta nit, que fa tot el que pot per no perdre-se-la!
Un any, la Fariba ens en va fer una de grossa: quan la vam carregar, amb un joc de construcció, un cavall de cartró, uns trenca-closques, tot de contes i una cuineta de fusta, es va quedar amb les potes obertes i no podia donar una passa endavant ni endarrere. No tenia força, pobrissoneta. 
Aleshores vam decidir que ja havia treballat molt i vam dir-li que, a partir d’aquell moment, no calia que vingués, que es podia quedar a descansar a casa. Però ella vinga insistir que no es volia perdre aquesta nit, i nosaltres vinga dir-li que, ja que pot, que es jubili, i al final va demanar ser la nostra guia. Ho vam estar parlant els tres, i vam pensar que estaria molt bé, que anés davant de tot, buscant tots els camins del món per a portar-nos a les vostres cases. De fet, la Fariba sempre ha tingut un gran sentit de l’orientació, de jove trobava els camins de seguida. Sabeu que passa? Els camells no van equipats amb GPS ni modernitats d’aquestes, i a vegades és difícil arribar, des de l’Orient fins aquí, perquè han fet carreteres noves (en alguns llocs més que a d’altres, també s’ha de dir) i a vegades ens perdem. 

Així que ja tenim la Fariba preparada, a davant de tot, més contenta que un gínjol, disposada a fer-nos de guia per arribar a les cases dels nens i nenes i repartir els regals. I així ha anat funcionant durant molts anys…Però sabeu què ens passa? Doncs que resulta que, com que la Fariba té tants anys, a més de fer-li mal tots els ossos… està perdent la vista! I clar, per més que s’orienti molt bé, cal veure els camins, i a ella cada cop li costava més. A sobre, és molt difícil, posar ulleres a un camell. Ho hem intentat, eh? Però entre que tenen el nas massa gros i les orelles massa petites, i amb la pols dels camins esternuden molt fort… doncs mireu, els cauen les ulleres i es trenquen una vegada i una altra. La veritat és que no surt a compte, posar ulleres a un camell, i ho hem deixat anar.


Menuts de casa, necessitem que feu brillar més la vostra estrella! Així ens ajudareu a trobar el camí. 
I sabeu com podeu fer-la brillar més? Ah! És senzill, però cal esforçar-se una mica. Us ho expliquem: sempre que ajudeu, cada vegada que perdoneu a una persona que us ha fet alguna cosa, quan demaneu perdó si veieu que heu fet alguna cosa que no toca (ens pot passar a tots, que algun dia estem de mal humor), en resum, si sou bons minyons, aquesta estrella vostra es posa contenta i brilla més, i ens va molt bé per poder-vos trobar.

I us demanem això, no només perquè així trobarem millor el camí per arribar a casa vostra: us ho demanem, també, perquè serà molt més fàcil circular pel món si està ple de nens i nenes que es porten bé i que són un bon exemple pels grans de casa, perquè alguna vegada, sabeu, els grans han d’aprendre dels petits i ser capaços d’estimar i perdonar. Als grans també els costa una mica, a vegades, això de ser bona gent. Tenim un munt de carbó per repartir, a les criatures de casa, i també als que ja han crescut i no se’n recorden que ens hem d’ajudar, i que cal ser bona persona.

I bé, abans d’enviar-vos cap a casa, us hem de demanar un parell de favors perquè sí, els reis mags també demanem favors: Si us plau, deixeu-nos aigua pels camells, perquè tenen molta, molta set i, si us va bé, alguna coseta per menjar. Tingueu cura dels regals que us portarem aquesta nit, alguns ens han costat molt d’aconseguir. I si per algun motiu no hem pogut donar-vos tot el que havíeu demanat, no us enfadeu amb nosaltres: penseu que hi ha molts nens i nenes al món, i que ho hem de repartir tot molt bé.
I la darrera cosa, demanar-vos si ens podeu també ajudar a repartir algun regal: sabem del cert que a Mataró hi ha molts nens i nenes que es posarien molt contents si compartíssiu els vostres regals. Si tota aquesta feina de repartir no la fem només nosaltres, i ens ajudeu, hi haurà més gent contenta i les estrelles brillaran molt més. Què us sembla? Hi pensareu?

Vinga, ara vosaltres aneu a dormir, que aquesta nit nosaltres tenim moltíssima feina!
(Servidora amb el rei Melcior, després de que llegís el conte.
li he demanat que em dugi molts regalets, 
i li he donat les gràcies per tantes coses que m'han regalat)

dilluns, 19 de desembre de 2016

El sucre de coco

L'estimada Txelo em va regalar un pot de sucre de coco. Ja ho feia, això de donar-nos consells a totes, de com alimentar-nos, de com viure. No us penseu, però, que el fet de tenir la mort tan a prop i ser-ne conscient la fes una dona pesada, d'aquelles que pontifiquen i tenen la veritat absoluta. Al contrari, a mi em recordava una mica a Santa Teresa, allò de "encontrar a Dios en los pucheros". En les petites coses, la Txelo anava deixant la seva empremta. 
Com per exemple, doncs, en el sucre. Mentre me'l posava en el pot de vidre, em va dir que el sucre de coco té un índex glucemi molt baix, i que és molt millor que els sucres refinats, els morenos, o la sacarina.
I jo me'n vaig anar a casa amb aquell pot de sucre, el vaig tastar, el vaig abocar a un recipient hermètic, i des d'aleshores, malgrat és molt més car, és el sucre que faig servir.
Però sabeu què?
He fet de manera que mai s'acabés,  aquell sucre. Sempre en compro quan al fons n'hi ha encara una mica. 
Vull pensar que a aquest pot encara hi ha alguns cristalls del sucre que em va regalar la Txelo. És quelcom tan fi, que segur que s'ha barrejat, qui sap, i a cada cullerada tinc una mica del dolç que em va donar la Txelo. 

Potser us sembla naïf, però cada dia que me'n poso al iogurt, penso en ella. El sucre deixa el iogurt tenyit d'un color com de canyella, i penso, ves quina beneitura, que estimar a una persona morta és això: tu vas funcionant i vas fent, tornes a omplir la teva vida d'altres dolceses, però guardes una mica del que aquella persona et va deixar, i endolceix la teva vida, i la deixa d'un color especial.

diumenge, 11 de desembre de 2016

No sóc com la Josefina.

Fa poc ha mort al convent de les carmelites de Mataró, la Josefina, amb 99 anys, dels quals n'ha viscut 70 de monja. 
Era una dona intensa i riallera. Vaig anar a la vetlla. Reposava serena en el taüt senzill de fusta clara, amb una expressió de felicitat que a mi em va fer bastanta enveja. 

No sé ben bé per què em va fer enveja. Potser perquè en la seva vida va ser capaç de conformar-se amb les coses petites, de viure planera, meravellant-se de la simplicitat, enamorant-se de tot lo quotidià, sense demanar gaires escarafalls a la vida. 
Voldria que m'expliqués si li va valer la pena. Espero que sí. Però a l'hora voldria que ella hagi viscut així, no pensant en una recompensa, sinó simplement perquè la feia feliç.


Després, sabeu, em poso a pensar en mi. Per què no sóc capaç de conformar-me amb tot el que m'ha estat concedit, que d'altra banda és tant?
Em fa enveja la Josefina, perquè jo, quan porto massa temps a un lloc, ja estic pensant a marxar, perquè a mi em fa ràbia que els dies tinguin només 24 hores i a sobre unes quantes les hagi d'invertir en dormir, perquè em sap greu tenir només una vida i tants llibres encara per llegir.
Potser si fos capaç de ser com ella, seria molt més feliç, no ho sé.
Però el cas és que no ho sóc. I potser és que no ho he de ser, així. Potser aquesta inquietud és el que estic cridada a ser, la meva vocació, i això em fa patir i a vegades m'estressa. Però és el que jo sóc
O sigui que potser que deixi de sentir-me culpable per aquestes ganes immenses de menjar-me el món que tinc, i accepti que sóc així. Que mai en tindré prou. Que cercar és en mi tan connatural com respirar.
I malgrat alguns dies tot se'm faci tan enorme, amb tantes batalles que tinc armades arreu, és que jo sóc així.
I suposo que obeir a la meva tendència natural a complicar-me la vida és la manera més planera que tinc d'agrair a Déu que m'hagi fet com sóc. 

diumenge, 20 de novembre de 2016

Vell heroi romàntic


Aquest és el que vaig escriure en homenatge a Jordi Colomer, i que estava al programa de ma del concert d'avui que ha fet en el seu record Camerart-Orquestra del Maresme . 
Ha estat un concert molt emotiu, potser us en parlo més en un altre moment.

Amb posat d’heroi romàntic, la cabellera despentinada, els ulls de mar i el cap ple de música, vas passar per les nostres vides. 
Investigaves les partitures amb meticulositat d’orfebre fins tenir la idea musical claríssima, i demanaves en nosaltres la mateixa fidelitat i precisió que t’exigies a tu mateix. Eres capaç d’insistir fins a l’extenuació en petits detalls, i mai defallies en buscar l’excel·lència. En aquells moments tenies un aire asceta, semblava que se’t difuminessin els contorns, la teva persona, i deixaves de ser tu, oblidaves les coses més essencials, perquè el teu cap, tota la teva atenció, es centrava cap a la tasca sublim de fer, de ser art. Hi ha paraules, com Música, So, Art, que tu vivies en majúscules.
Paties la mediocritat del país que et va tocar viure. Furgaves amb tossuderia, intentaves convèncer polítics, agents culturals, empresaris, periodistes… eres, però, tan artista que oblidaves parlar de les coses terrenals. Pretenies, profeta incomprès, convèncer al món de la necessitat de la música amb només eines musicals. 
Perquè a tu et bastava la música. Perquè tu t’explicaves amb música.

Vell heroi romàntic, ens vas deixar de cop, i molts teníem amb tu una conversa pendent. Just abans de Nadal, el teu silenci sobtat ens va descol·locar a tots. 
Al cap d’unes setmanes ens vam reunir els que havíem tocat amb tu tantes vegades. Tal i com avui també ho fem, vam alçar les copes i vam brindar, celebrant la teva vida. Amb pena, sí, però també amb agraïment per tot el que amb tu vam compartir.
I avui, quan la música comenci a sonar, en el teu homenatge, diguem-ho tots junts: que compartir música fa el dia més habitable, la vida més viscuda. Que respirar junts en el levare ens ha unit molt més del que ningú que no ho hagi experimentat podrà saber mai.
I en el teu record, en agraïment, el so de la teva orquestra s’elevarà i anirà a cercar-te, allà on siguis. 
I tornarem a estar units en la música.


foto Joan Devesa


dilluns, 7 de novembre de 2016

Tu pots

Aquest cap de setmana he participat en un concert molt especial: la presentació del disc que hem enregistrat, amb la música dels pastorets de la Sala Cabanyes de Mataró, en commemoració del seu centenari.
Els pastorets de Mataró enamoren, per moltes raons: per la tendresa de les històries que explica, per la música, que és una petita joia, pel fet que hi hagi orquestra en directe, cosa que dóna una vivor inigualable, i sobretot, per la gran quantitat de gent, per l'energia, l'esforç, la dedicació i el gran talent que hi ha donant el callo a cada representació. 
Potser algun dia us parlo de totes aquestes coses, però avui us vull explicar el que va passar a l'assaig general:

El diàleg de Gabriel i Maria el cantaven dues germanes, la Clàudia i la Maria. Una d'elles es va atabalar. Estava sonant molt bé, té una veu deliciosa, i molt bon gust. Però de sobte, va deixar de cantar, va dir "no puc fer-ho", i va marxar. 
Com que en aquell moment el director havia aturat l'orquestra per donar-nos indicacions no tothom se'n va adonar. Jo estava al·lucinant, perquè ho estava fent francament bé: la veu no li tremolava, sonava segura, afinada... però ella no s'hi veia amb cor.
Només els que fem música sabem com se sentia, la por, l'angoixa, la inseguretat, el ventre remogut, el cor accel·lerat. És una sensació horrible, que tots hem passat.
Hi va haver un moment d'incertesa, amb l'orquestra aturada. Ella estava per darrera l'escenari. Jo recordava moments en que ho vaig passar igual de malament: tremolosa i insegura, abans d'una actuació, volent morir-me, pensant no me'n sortiré. Al cap d'una estona va tornar a sortir, acompanyada del Josep Fadó, que com que és un tenor de prímera línia, sap perfectament com se sentia ella, perquè per arribar on ha arribat, segur que ha passat per moments com aquest. 
La Clàudia, doncs, agombolada per tothom, tenia els ulls plorosos i, sincerament, jo no les tenia totes, però quan va tornar a cantar ho va fer fantàstic. Em va posar la pell de gallina. 
Perquè no només ho va fer molt bé. Ho va fer superant la seva por. Ho va fer creixent per sobre d'ella mateixa. I ho va fer amb la Maria al costat, agafant-li discretament de la mà, i jo pensava quin regal tenir una germana així.
Ho va fer perquè algú, darrera l'escenari, la va abraçar i li va dir tu pots.
Perquè podia, de debò. Segurament ella ja ho sabia, en el plec més íntim del seu cor, que era capaç de fer-ho. Però la tensió, el cansament, els nervis, massa sovint ens juguen males passades.
Podia, i ho va fer molt bé, i al concert va estar esplèndida. I suposo que en aquell moment va entendre, com hem entès tots els músics, que per més tècnica, per més art que tinguem, hi ha una passa més enllà: superar la por. Confiar en el que tenim a dins, i saber, sentir, que ho hem de donar. I sobretot, saber que no estem sols.
A tots ens passa, que a vegades necessitem que algú ens digui que confia en nosaltres, que sabrem fer-ho bé.
Ahir la Clàudia ens va donar a tots els músics professionals una gran lliçó. Ahir la Maria i el Josep ens van recordar a tots com d'important és fer costat. I aquesta va ser una de les grans màgies de la nit.
foto: Ricard March

dimarts, 1 de novembre de 2016

Els meus morts

La recordo com si fos ara mateix. És curiós com la memòria guarda gestos innocents, paraules dites sense ànims de transcendència, però que, per alguna raó, queden impreses a foc en la consciència i ja mai t'abandonen.
La meva padrina Maria em va donar el nom, un to tràgic, i un munt de moments que encara ara m'acompanyen. Com aquest: La tinc al meu costat, al sofà florejat i un tant passat de moda de casa seva. Porta una bata grisosa i un mocador fet una pilota a la màniga. El gos vell, mig coix i amb la cua torta, dormitant feliç a sobre el meu padrí, que mirava la tele. El tio Damià trescava per la casa. Sa padrina i jo, però, miràvem fotos.
I hi va haver un moment en que ella va fer un lament anguniós. Em va passar una foto on estava ella en un grupet. I em va dir, ai Maria, no saps quants d'aquests ja són morts?
I a mi em va passar de llarg, aquella angoixa. Perquè sabeu, tots aquells ja eren morts, quan jo havia nascut. Cap era un mort meu, tots eren seus. I jo, tot i que la teoria la sabia, no ho vivia en carn pròpia. Els morts de la meva àvia eren seus. Veia el seu dolor, però era incapaç de fer-me'l meu. Perquè en aquell moment jo no en tenia, de morts. 
Ara sí que en tinc. Ja m'estremeixo en mirar algunes fotos.
Avui hem anat a visitar la seva tomba, al cementiri. Estan els tres juntets, com sempre van estar. Ells son els meus morts. En tinc d'altres, i per una mena de solidaritat d'ultratomba, quan els visito a ells també visito els altres, i quan m'emociono pensant en els altres també estic pensant en ells.
Els meus fills m'acompanyaven amb respecte, però per ells, aquests són els meus morts. Als meus padrins no els van conèixer, i el Damià estava ja tan atrotinat que no sé si l'enyoren.
Algun dia seré jo, la seva morta. I potser ells entenen el que estic sentint jo ara pels meus morts. Que m'acompanyen. Que em fan sentir agraïda, feliç, plena de records. Els meus morts, que van omplir la meva vida de moments vibrants. Que em van estimar tant.

Potser us sembla contradictori, però jo, en un dia com avui, em sento més viva que mai. Perquè visc plena de l'amor dels meus morts.

dimecres, 26 d’octubre de 2016

Més alegries de la novel·la

A l'editorial em van dir que estaven convençudes que era una novel·la de llarg recorregut. I sembla ser que tenien raó, cosa que m'omple de goig. 
Ara que ja fa tants mesos que ha sortit (deu mesos, en el món editorial, és una eternitat), estic més tranquil·la, però de vegada en quan em van arribant petits regals que em dóna aquesta història que ja ha deixat de ser només meva. 
Per exemple:
Bernat Vivancos, un compositor que admiro i segueixo de fa temps, publica cada dia a Twitter una melodia, inspirada en alguna frase o cita d'algun llibre. Doncs bé, fa cosa de deu dies va triar una frase de la novel·la: "la meva pena és fonda com un clot d'arena, que mai queda assaciada", i va escriure aquesta melodia:



I això em posa molt, molt contenta, com em va posar molt contenta quan Lluís Ceras va esculpir "La persistència de la memòria", amb una citació de la novel·la. M'agrada aquesta comunicació entre arts.

I bé, una altra alegria que em dóna aquesta novel·la és la possibilitat de parlar, cara a cara, amb els lectors que se l'han fet seva. Els clubs de lectura són un luxe, passo molt de gust, d'anar-hi. 
Aquest divendres horabaixa, a seré a la Bibilioteca Joan Alcover, de Palma, al club de lectura que organitzen. Serà, si els avions van com toca, a les 19:30 
Em fa molta il·lusió, i m'agradaria molt que m'hi acompanyéssiu. 



Així doncs, us espero el proper divendres, per que ens trobem amb el Damià, la petita Antònia, la María, María, María, la Francisca, i tants d'altres.



diumenge, 23 d’octubre de 2016

L'experiència a la ONCE

Fa una setmana vaig estar a la ONCE, fent un seminari per a professors de música que tenim alumnes invidents. 
Va ser molt interessant. Vaig aprendre molt, i el més important no va ser pas el que anava a aprendre, sinó els "danys colaterals", si em permeteu l'expressió. Vaig sortir molt tocada d'aquella experiència. 



Una de les moltes coses que vam aprendre, va ser a escriure partitures en braille. Va ser un tastet, però prou com per obrir portes per a aprofundir en el tema. 
Però a mi em va passar una cosa curiosa. Deixeu-me que us ho expliqui: no és que sigui una persona excepcionalment intel·ligent, però sí que és cert que estic avesada a entendre les coses més o menys a la primera. 
Bé, doncs allà, suposo que per l'extrem cansament que duc, l'estrès que se'm menja o que em costava "canviar de xip", la cosa està en que em vaig creuar. I NO ENTENIA RES!
Hi va haver un moment en que tothom ho veia clar, i jo no. O sigui, teníem una partitura en braille i l'havíem de passar a partitura per a vidents, i tothom havia acabat, i jo encara anava pel primer compàs. 
No us podeu imaginar l'estrès i la ràbia que em va provocar. Tenia ganes de rebotir el llibre. Com pot ser que em passi això a mi, A MI! Que sóc tan estupenda i divina i vaig tan sobrada de tot?

I en aquell moment, sabeu? Vaig pensar en alguns alumnes, amb nom i cognom. Alumnes que es solen creuar molt a la classe. Me'ls vaig imaginar sentint-se així, no una estoneta, sinó cada hora, cada cada hora, durant un dia, i el dia següent, i l'altre...
Potser és exagerat dir que vaig sentir tendresa per ells. Alguns són realment empipadors, i n'hi ha d'altres als quals també els costa i no bombardegen la classe. Però sí que és cert que tinc alguns alumnes que senten que ja han perdut el tren, alumnes amb molt poca autoestima, que tenen una reacció orgullosa i desafiant que fa que la classe amb ells sigui tot un repte.
De sobte, això que ja sé de teoria, ho vaig entendre en carn pròpia. Perquè vaig sentir aquesta horrible sensació de que tothom ho sap i jo no.

I una altra reflexió que em va venir:
Moltes de les activitats que ens van proposar era per saber com se sent un invident. Per tant, vaig portar durant gran part del matí un antifaç negre que m'impedia veure-hi. Amb aquest antifaç vaig haver de ballar, endevinar l'expressió dels meus companys, i fins i tot fer una passejada per les instal·lacions de la ONCE. 
Bé. No us podeu imaginar la sensació d'inseguretat que vaig tenir durant tota l'estona. Sobretot durant el passeig, va ser horrible, vaig empotrar-me contra el marc d'una porta, imagineu-vos!

I vaig recordar moments en què algun alumne amb algun problema ha fet que la classe anés diferent a com jo ho tenia previst, i quin ha estat el meu sentiment. Perquè a vegades van lents, a vegades els costa, i a vegades em sembla que alguns s'hi donen una mica. A vegades tinc alumnes que criden l'atenció d'una manera que em fa molta ràbia. Però qui sap? Potser aquests alumnes no tenen ningú més que se'ls escolti. O potser se senten tan insegurs com em sentia jo l'altre dia, i necessiten que, amb la meva paraula, els reforci, els digui sé que estàs aquí i estic aquí per a ajudar-te.

Tornant a la lentitud de la persona que no hi veu, quan jo vaig estar tanta estona en les mateixes condicions, aleshores ho vaig entendre. Perquè jo, que sóc una tia bastant decidida i valenta, anava amb peus de plom. Com no hi ha d'anar una persona que sempre ha estat en aquella situació de precarietat en la que anava jo?
I clar, després vaig pensar altres vegades que persones que hi veuen m'han fet ràbia. Recordo la feixuguesa dels meus avis, quan ja eren vells, i jo tanta pressa que tenia, i com m'exasperaven quan ells feien les coses a la seva manera, tan a poc a poc, però insistint sempre en els seus tics de vells. Vaig pensar en una amiga d'infantesa que té una minusvalidesa important.
I des de la meva posició de persona que no té aquestes mancances, aquests handicaps, em vaig descobrir terriblement impacient, injusta i egoista. I em va fer mal, sabeu? Perquè sempre havia pensat que sóc una persona empàtica. Però resulta que encara hi ha molta feina a fer.

dilluns, 10 d’octubre de 2016

La vellesa

Sempre vaig pensar que ella era la més feliç de la casa. Perquè no sabia que havia de morir.  La Polka i jo fa més de vint anys que compartim pis. Qui tingui un gat ho sabrà, els gats no són nostres, ens acompanyen, simplement. 
Quan ella va arribar, jo tot just estava acabant la carrera, vivia sola en un pis llogat diminut, i treballava a una escola de música. Ara la meva vida s'ha capgirat, com un mitjó, i ella és l'únic rastre d'una època en la que, per més que somniés en gran, mai m'hauria imaginat que arribar a estar com estic.

Ara que ja és una anciana, em pregunto si recorda. Quan puja al seu racó del sofà per etapes (primer el seient, després el coixí, i després el respatller) em pregunto si recorda quan era més jove, i d'un bot arribava a dalt, ens mirava orgullosa i s'asseia a presidir  el menjador, o a girar-se per a renyar els ocells del parc i a mirar endormiscada el mar, allà lluny.
Recorda la seva agilitat, la seva elegància innata, la gràcia amb la que s'esmunyia quan ens veia aparèixer amb el transportin, o amb la que apareixia del no-res quan sentia el so de la nevera obrint-se?
Ara remuga quan camina, ja va una mica feixuga. Algun dia intenta pujar sobre una cadira i es queda a mitges. Fa cara desconcertada, i baixa de seguida si li pugem nosaltres, com si fos un deshonor no poder fer les coses per ella mateixa. Malgrat ser anciana, conserva la seva elegància, la mirada blava que enamora, i aquest punt d'orgull felí. 

Sabeu per què em pregunto si recorda aquells temps feliços en que era un animal àgil i res li feia mal?
Perquè no sé què preferiria, jo. Viu en el present? És capaç d'agrair aquesta vida tan llarga sense queixar-se per la inevitable decadència física que comporta? Faria jo igual?
Si ella recorda aquell passat, espero que aquest record la faci feliç, i no impotent pel que ja no és.
Quina llàstima, no sabré mai què pensa.
Tampoc no sé, encara, si jo podré tenir el mateix dilema entre ser feliç amb el record, o oblidar per no sentir-me impotent. Em pregunto si seré prou afortunada (o no!) com per haver d'acceptar la meva decadència física, que és el preu d'arribar a vella. 


dilluns, 19 de setembre de 2016

Els buits

Jo dibuixo fatal. I mireu que m'agraden, totes les arts plàstiques i les manualitats. Però no he estat agraciada amb aquest do (ja en tinc d'altres, no em queixo pas, però aquest do no m'ha estat concedit)
M'emociona com algú és capaç, no ja de retratar la realitat, (ja tenim les fotografies, per a això!) sinó expressar-la, deformar-la, fer-te sentir alguna cosa davant la imatge.
Fa un parell de setmanes varem anar a Llançà, al museu de l'aquarel·la,  us recomanaria anar-hi si no fos que ara tenen tancat. 
I em va donar per pensar que la vida és com una aquarel·la. M'explico. Quan pintes a l'oli, controles molt el color. Saps quin color sortirà, del que estàs pintant. A més,  tinc entès que, si t'equivoques, amb un altre color pots corregir-ho, pintant-hi a sobre. En tot cas, no depens del primer traç. Fas una provatura a llapis, i després pintes a l'oli, i si t'equivoques, pintes a sobre i pots corregir-ho. També amb l'acrílic funciona així. 
Ah, però l'aquarel·la... funciona diferent.
Són colors fets amb barreja d'aigua. Això vol dir que no es control·la ben bé el color. Ara un bon aquarel·lista em dirà que, si en saps, ets capaç de controlar-ho, però no penseu que això és com la vida mateixa? Que tu fas uns plans, però després la vida et porta potser per llocs que no tenies previst? I vas creixent i aprens més o menys a portar-ho raonablement bé. Saps controlar una mica més el color que vols, però sempre hi ha sorpreses.
No us passa, que a vegades els vostres somnis es dilueixen? Quelcom que havia de ser definitiu, total, i... bé, a la llarga està bé, però potser ha quedat amb un color diferent al que havíem planejat.
Mirant les aquarel·les vaig pensar-ho.
Una altra cosa en la que penso que l'aquarel·la s'assembla brutalment a la vida, és en la impossibilitat d'esborrar, o de corregir posant-hi més a sobre. 
I és que hi ha determinacions que ens marquen. Hi ha traços a la nostra vida que la canvien irremeiablement. I no es poden esborrar.
Però el que em va estremir va ser aquesta aquarel·la que us mostro ara:


No recordo el títol, l'autor és Josep Maria Martínez Lozano. 
Aquesta aquarel·la em va tenir clavada durant una bona estona. Perquè sabeu què?
Dibuixa a partir d'un buit. La paret blanca, el reflex de l'aigua... no estan pintats. Són buits, és el color del paper. I tot el quadre està construït a partir d'aquell buid. 
Quina bellesa. Quin domini. 
I quina acceptació. 
Perquè tots en tenim, de buits. Alguns més grossos, altres menys... però tots hem hagut d'aprendre a construir a partir del que ens manca.
I alguns són capaços de construir coses molt belles. Fixeu-vos que el pintor no ha amagat el buit. L'ha acceptat i, a partir d'ell, ha  construït el quadre.
Jo miro els meus buits. La manera en que els he intentat gestionar. No sé ben bé si me n'hauré sortit prou. Voldria ser com aquest pintor, que ha fet una imatge tan perfecta que no molesta el que no hi és, perquè el que hi és, està tan bellament dibuixat que no ens fa enyorar el que no és. Simplement tenim el forat, i ho acceptem, i fins i tot potser recolza el que és, com pot un no ser-hi reforçar el que és.

No em digueu que no és preciós.
Això és el que vull, per a la meva vida.

dimecres, 7 de setembre de 2016

Setmana del llibre en català.

M'encanta la setmana del llibre en català, perquè és com un Sant Jordi, però allargassat, molt menys estressant, però igualment festiu, on dóna temps a fer moltes més coses, i triar i remenar sense tanta pressa ni congestió. 
A més, en aquesta edició de la setmana em passa com en el passat Sant Jordi: després de tants d'anys de viure-la d'una manera, ara passo a l'altra banda, i participo en dos actes com autora.
El primer acte és demà, i perdoneu si he avisat massa tard, pago la hipoteca treballant a una escola, estic començant el curs i tinc allò de la síndrome de Santa Teresa (allò de "vivo sin vivir en mi")
Demà, doncs, signaré llibres a la caseta d'Ara Llibres, la n. 40. Serà a les 19 h. de la tarda. 
Em fa molta il·lusió, perquè a més estaré al costat de la Jenn Díaz, una escriptorassa, que també ha publicat amb Ara Llibres l'esplèndida novel·la Mare i filla, que si no heu llegit ja tardeu a fer-ho. 
M'encantaria que vinguéssiu demà. Aquí entre nosaltres, us he de confessar que això d'anar a signar dóna un punt d'angoixa, no saps mai si vindrà gaire gent, o si t'estaràs asseguda a la tauleta, amb el bolígraf a la ma i morta d'avorriment, somrient com una beneita a la gent que passa... O sigui que si voleu fer-me feliç, que us signi la novel·la i que parlem una estona, passeu-vos demà a la tarda per la setmana del llibre en català, a l'esplanada de la catedral de Barcelona.
L'altre acte on aniré serà a la lectura de fragments de la nostra obra, que organitza l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) 
Diumenge 11, la diada nacional de Catalunya, a les 11:55, llegiré un tros d'Abans que el teu record torni cendra, a la caseta 2 de la fira. 
Estic intentant triar el fragment, és difícil, com triar un fill... No vull que sigui un spoiler, vull que enganxi, que es vegi el registre mallorquí... mil coses! Seran només cinc minuts, espero que intensos.
A veure si, en un o altre acte, podeu venir a fer-me costat. 
I si no podeu venir en aquests dies, feu-ho en uns altres, però no us perdeu la Setmana del llibre en català. 

dimecres, 31 d’agost de 2016

La creu de l'Angelo

L'Angelo era un noi italià que va estar-se a casa durant la trobada de Taizé de Barcelona, en el pas dels anys 85-86 (acabo d'adonar-me que fa més de trenta anys. Respiro fondo i continuo)
Bé, al cap d'un temps va venir a passar uns dies a Mallorca, a l'estiu. 
Total, que un dels primers dies d'estar a casa, vam anar a nedar just davant de casa, ens varem endinsar bastant dins el mar, i vam estar molta estona xerrotejant. Ens havíem de posar al dia de tot, i a més parlàvem en aquella barreja mallorquí-italià, que feia els diàlegs tan divertits. Va ser una estona molt agradable.
I quan vam tornar a ser a terra... l'Angelo es va posar la mà al coll i va dir, desesperat: la croce!!!
Mentre estàvem nedant li havia caigut la creu que duia al coll. Era una creu d'or que la seva mare li havia regalat, un record familiar molt valuós per ell. 
Vam tornar a l'aigua a veure si la trobàvem, tot i saber que era impossible. El mar és enorme, no sabíem exactament on havíem estat, ni on havia caigut, i a més hi ha la correntia... no hi va haver manera. Vam tornar a casa decebuts i tristos.
A sobre, justament aquella tarda es va desfer un temporal que ens va tenir apartats de l'aigua durant dos dies. I quan ens vam poder tornar a banyar, l'aigua estava tèrbola, encara agitada de la tempesta. La vam buscar tots: la meva germana i jo, el meu pare, que bussejava cada dia, els amics... va ser impossible. 
L'has perdut, li vam dir. Però ell, un noi de muntanya, nascut als Alps, que vivia amb neus perpètues i que de cap manera tenia l'experiència marítima que teníem nosaltres (ni nedava tan bé com nosaltres, també s'ha de dir), va continuar cada dia, matí i tarda, agafant les ulleres de busseig (que crec que era la primera vegada que es posava) i anant a nedar a veure si les trobava. 
El meu avi, recordo que se'l mirava amb paternalisme condescendent, cada vegada que ell deia vaig a buscar-la. Tots sabíem que no la trobaria. Era impossible.
I van passar deu dies.
El darrer matí, unes hores abans d'anar a agafar l'avió, l'Angelo va tornar a agafar les ulleres i va dir que anava a buscar-la. 
Jo el vaig acompanyar, i em vaig quedar a terra, prenent el sol. Era aquell temps que encara preníem el sol sense tanta por com ara. 
I al cap d'una estona molt llarga, mig endormiscada pel calor i l'oreig suau, em va semblar que l'Àngelo em cridava. Vaig aixecar el cap: ben lluny, des del mar, el meu amic em feia senyals.
Maria!!! Vieni!!! La croce!!!
Vaig tirar-me a l'aigua i vaig nedar cap a ell el més ràpid que vaig poder.
Em vaig posar les ulleres que ell em donava. Vaig mirar al fons. 
Una tènue brillantor em va picar l'ullet, mig enterrada entre les algues.
Era un lloc molt profund, l'Angelo no hi podia arribar, i a mi em va anar just... però allà estava. La creu, i la cadena, les dues juntes. Després de deu dies desaparegudes, amb temporal inclòs. Era impossible trobar-les. Però l'Angelo les va trobar. No es va creure que fos impossible, i va continuar lluitant.
Hi penso molt sovint, en aquesta anècdota.
Quan alguna cosa em costa, quan vull quelcom que no pot ser. Tantes coses que són impossibles han acabat esdevenint! Potser només necessiten la nostra fe, la nostra lluita, la nostra tossuderia. 
Qui sap.
Ara que s'acaben les vacances, i que comença un nou curs. Ara que tornarem amb les nostres lluites diàries, amb el nostre quefer quotidià. 
Serem capaços de continuar lluitant? De creure en els miracles?

divendres, 29 de juliol de 2016

Els premis

Recordo el dia que el meu avi em va comprar una xuxe.
El meu avi era molt estricte, militar jubilat. Tenia un cor d'or i m'estimava amb bogeria, però la seva estimació era la d'un home de la seva època, i es traduïa en passejades llargues, històries intenses explicades a la serena de nits d'estiu, i un orgull mal dissimulat per veure'm créixer, tan semblant a ell, i per tant, tan enfrontada a ell.

Bé, doncs un dia, jo tindria uns deu anys, passejàvem i em va comprar una xuxe, tot dient-me "Que no sirva de precedente!", i jo, li vaig dir que no, que no serviria de precedente, i quan vaig arribar a casa els meus pares de seguida vaig preguntar què era un precedente, perquè em feia por haver-me compromès a alguna cosa que no podia complir. 
Recordo, doncs, aquella llepolia com un gran esdeveniment. Era quelcom excepcional, que aquell home auster i estricte, inesperadament, em comprés una cosa innecessària. 
Bé... els nostres fills no recorden les xuxes que els han comprat els avis. Perquè els n'han donat tantes, tantíssimes, que ja és quelcom normal. Fins i tot és possible que recordin les poques vegades que no els han comprat el que ells volien. Perquè és aquesta l'excepció. I això fa que, enlloc d'estar agraïts per totes les coses que els han donat, estiguin molestos per les que no han obtingut.
Hi penso molt, com educadora d'adolescents. 
Estan avesats a que, pel simple fet d'existir, hi ha coses que els donaran. Sembla que sigui una obligació, que tinguin xuxes, o smartphones, o paga setmanal. Recordo quan un alumne es queixava que "només" tenia un Iphone 4.
Potser no aprendran a agrair, potser es passaran la vida pensant en tot el que no els han donat, enlloc d'aturar-se a pensar en el que tenen sense haver fet cap esforç. I com que és impossible que ho tinguin tot, els estem preparant per a ser infeliços sempre.
No sé, eh?
Una altra anècdota: quan jo era petita, que et compressin una bossa de patates, o un gelat, era un premi. Ara, moltes bosses de patates, i molts gelats, porten premi, un regal, moltes vegades és una beneitura, però els nois obren la bossa buscant la calcomania, o el cromo, o el tazo, o el que sigui que porti, de més a més, el que els acaben de comprar. Com si no en tinguéssim prou. Com que de patates ja els en regalen, han d'oferir alguna cosa més. 
No en tindrem mai prou?