dimecres, 25 febrer de 2015

Traieu la llengua

La meva padrina, la mare de ma mare, no tenia gaire manies. Això de la pedagogia moderna i de no voler traumatitzar els al·lots, per a ella era un doi. Era d'aquelles dones que estimava a crits, que et pessigava fort si parlaves a missa i que et feia passar les manies amb dues galtades. Que si s'enfadava amb tu et preguntava, amb la veu gruixada, em vols besar es cul?, i que per la nit tenia una feinada de passar rosaris per tots els que estimava. Que matava gallines amb la naturalitat que jo estenc la roba, i en feia un brou que reviscolava un mort.
I sí, malgrat era molt avançada en força aspectes (venerava al papa Joan XXIII, i suposo que el que hi ha ara li agradaria ben molt!) era  bastant no sé si dir-ne antiga en molts altres.
Tot això per explicar-vos que, quan jo era petita i li deia que tenia por (perquè casa seva era una casa de poble, amb racons foscos i zones que a mi em semblaven amenaçadores) ella em deia
- Saps què li has de fer, a sa por?.... treure-li sa llengo!
I jo, que vaig anar a monges i sóc obedient, anava per la casa amb la llengua a fora, intentant així fer fugir por. 
(Realment si la por m'hagués trobat, s'hauria esclatat de riure)

Bé, doncs avui, he tret la llengua. 
M'esperava un dia tetris. Amb tot de petites peces, de gestions per encaixar, d'urgències que requerien la meva atenció. 
Ahir nit no podia dormir, repassant tot el que m'esperava avui.
I pel matí, mentre esmorzava, he alenat ben fort, tu pots, tu pots, m'he repetit. Poc a poc. Seràs capaç.
No m'ha sorprès poder fer-ho tot. M'ha sorprès que no m'ha ensorrat, que he estat eficient, i que fins i tot, al migdia, he pogut aturar-me a una mercat i m'he fet un petit regal: he comprat maduixes, per fer-me un homenatge, per celebrar que me n'estava sortint.
Encara no he acabat la jornada, i fins d'aquí a massa estona no podré baixar de les sabates i relaxar-me. 
Però, enlloc de sentir-me saturada i incapaç, encarar l'estrès alenant fort i convençuda que podria fer-ho m'ha anat molt bé. 
Com quan treia la llengua a la por. 

divendres, 20 febrer de 2015

La pregunta

Què faries si sabessis que has de morir d'aquí a tres mesos?
És la típica pregunta d'adolescents que es volen posar una mica transcendents.
Penseu-ho una mica, i torneu d'aquí a una estona.


Ja heu pensat?
Recordeu, tres mesos. Som a finals de Febrer. Què faríeu si no haguéssiu d'arribar al Juny?
Us he donat de marge tres mesos, perquè hi ha urgències encara per tancar. Perquè no es pot viure fent només el que ens ve de gust just ara, perquè a vegades la felicitat a llarg plaç requereix que avui fem quelcom no gaire especial.
No crec que es pugui viure absolutament com si anéssim a morir demà, és cert, però tampoc com si haguéssim de viure per sempre. Massa sovint posposem la nostra felicitat pensant que algun dia ens donarà temps a fer tot el que ara no gosem. I els dies passen, i anem deixant al marge els nostres somnis.

Què faríeu si anéssiu a morir d'aquí a tres mesos?

Si la resposta ha estat que no faríeu res gaire diferent del que esteu fent ara, us felicito. Us envejo. De debò. 


Però si el que faríem si sabéssim que hem de morir a curt plaç és molt diferent al que estem fent, potser que ens aturem. 
Perquè potser sí que ens morim d'aquí a tres mesos, o d'aquí a tres hores, qui sap.
Algun dia ens enfrontarem al silenci, i potser més aviat del que ens pensem.
En tot cas, potser aniria bé preguntar-nos què passaria si ara ens haguéssim d'aturar i mirar enrere. Si estaríem contents amb el que tenim. De què ens penediríem.
Potser d'omplir els nostres dies d'urgències que no estimem per por a pensar? Potser de no haver viatjat més? Potser de no haver aclarit les coses amb algú en concret? Trobeu que quan moriu us plantejareu "tant de bo hagués tingut més dies per treballar més"? Quan arribi l'hora, no us penedireu d'haver estat tanta estona davant la tele, o al facebook, o jugant on-line?

Conec poca gent penedida de seguir els seus somnis. I conec massa gent que viu una vida grisa sense gosar sortir-se'n, per por, per comoditat, per covardia. A vegades, amb l'esperança folla que, d'alguna manera, les coses milloraran per art de màgia, sense que nosaltres hi hagem de posar res de la nostra banda, amb la pretensió infantil de què el canvi que desitgem no comporta dolor, que podem transformar-nos sense despentinar-nos gaire, que ser qui volem ser no ha de passar per deixar de ser com som ara.

Potser saber que hem de morir és un regal: si ho gestionem bé, serem prou valents com per  viure intensament.
Perquè cada dia és un regal, i suposo que no hi ha cosa pitjor que, en el moment que has de morir, adonar-te'n que no has viscut.

diumenge, 8 febrer de 2015

Cita



Ten paciencia con todo aquello
que no se ha resuelto en tu corazón
e intenta amar las preguntas por sí mismas,
como si fueran habitaciones cerradas,
o libros escritos en una lengua extranjera.
No busques ahora las respuestas
que no estés preparado para vivir.
Pues la clave es vivirlo todo.
Vive las preguntas ahora.
Tal vez las encuentres, gradualmente, sin notarlas,
y algún día lejano llegues a las respuestas.
Rainer María Rilke

divendres, 6 febrer de 2015

Escriure



Escriure ha estat per a mi com quan descobreixes que aquell vell amic que t'acompanya de fa tant temps s'està tornant imprescindible, i que l'estimes tant que no pots fer altra cosa que acceptar-ho i relligar-lo a la teva vida.
Sempre he escrit. Ha estat una manera de mantenir una higiene mental. D'entendre'm i entendre els altres. D'observar el món, de manipular-lo, fent altres mons possibles en el meu cap. Però d'un temps ençà, el que havia estat una afició s'està tornant en cada vegada més important per a mi.
I quan he trobat lletra-ferits com jo, ha estat com una revelació. Poder estar parlant hores i hores de literatura amb gent que comparteix aquesta passió, que algú t'entengui quan expliquis la teva obsessió per trobar la paraula, el to, la veu gramatical... que no siguis una boja si arribes a les tantes a casa i escrius fins que surt el sol perquè no pots esperar a l'endemà... ha estat alliberador. 
Tinc amistats amb qui m'uneix un amor gairebé sexual cap a la literatura (sí, sexual: un amor que et posseeix, et capgira, et treu la son) Potser aquestes amistats no les entenen qui no està tocat d'aquest virus estrany. Ens veiem poc, però quan coincidim podem parlar hores i hores, i ens sentim units íntimament, com no podem explicar a qui no s'emocioni, com nosaltres, amb l'escriptura i la lectura.
I aquest amor, que va començar enfocat a la literatura, ha anat fent-se gran, esquitxant altres àmbits. Ara podem dir que ens estimem, nosaltres. Que el que abans era un afecte, amb el pas dels anys, amb les vivències compartides, (moltes joioses, alguna de ben aspra!) hem anat enfortint unes relacions plenes de moments viscuts, moments escrits i moments llegits.
M'alegra molt que gent que ha compartit amb mi aquesta passió estigui ja publicant, i amb tant èxit. 
El Jaume Pons ha guanyat el premi Ciutat de Manacor 2014 amb la seva novel·la "Mentre el llop encara aleni", que ha estat a la llista de novel·les més venudes a Mallorca (al 7è, 3er i primer lloc!). La Cristina Garcia m'ha emocionat de soca-rel amb el seu esplèndid "Silenci a Taula", (Viena Edicions), que ha tingut dos premis, el 23è premi Literari Ciutat de Badalona de Narrativa i el 27è premi Literari Països Catalans- Solstici d'estiu.
La Sílvia Jané ha publicat "Les esquerdes del Silenci" (Círculo rojo editorial), el presenta a la llibreria La impossible el proper dijous dia 26 de febrer a les 7 de la tarda.
I d'altres que hi ha en camí… (entre ells, la meva "Abans que el teu record torni cendra", espero!)

dissabte, 31 gener de 2015

Els problemes

Tots en tenim, tres o quatre de grossos, alguna vegada un d'immens, i cinc o sis que fan nosa però deixen viure.
Si entestem a desitjar que es resolguin, però ens quedem paralitzats sense fer res, els problemes s'enquisten, fan crosta i no ens deixen respirar. Perquè mai cap problema s'ha solucionat sense posar-hi de la nostra banda, però nosaltres, potser per mandra o per covardia, no actuem, esperant que "les coses vagin a millor". 
Potser hi ha problemes que van convivint amb nosaltres, i mentre passen els dies van fent-se robustos, i és quan entenem que amagar el cap sota l'ala és només la manera de fer créixer situacions indesitjables.
Altres vegades els duem sense dir-los, i és el primer en que pensem a l'albada, i ens amanyaguen en nits solitàries, preguntant-nos si algun dia aconseguirem deslliurar-nos-en. Els guardem en el nostre cor, desitjant que no ens esquerdin massa, que ens deixin continuar alenant cada matí i fent bona cara als que estan al nostre voltant. Intentem no pensar-hi, però quan estem desprevinguts ens salta a sobre l'angoixa, o la pena, o la impotència davant la situació.
També podem fugir del lloc, sense saber, pobres de nosaltres, que alguns, molts problemes, són com ombres que ens persegueixen. 
Perquè els problemes són nostres, senyors. Són fills del nostre caràcter, de les nostres tries, o de les nostres indecisions. Els problemes, tots, són interns, doncs malgrat puguin estar provocats per agents externs, tota solució als meus problemes ha de passar per mi: pel meu cap, pel meu cor, per la meva transformació.
I és que res se soluciona sense una actitud vital de canvi, de sortida del lloc on s'està. Però per a fer això, a vegades cal ser molt valent. 


Hauríem de ser capaços de sortir de nosaltres mateixos, i mirar-nos de lluny. Potser així aconseguiríem entendre que cada problema ens ensenya, doncs al capdavall, el que no ens destrueix ens alimenta i ens fa grans.
És cert que la vida es viu cap endavant, però s'entén cap endarrere. 
Aquests dies em trobo desitjant poder saltar saltar uns quants anys i mirar enrere, on estic ara, per poder encarar el que he de canviar de mi mateixa amb la confiança que me'n sortiré.
És que jo voldria poder veure els meus problemes de lluny, i creure'm de debò que el que ara m'angoixa segurament em farà més feliç, en un futur no gaire llunyà, si aprenc el que em vol ensenyar la vida amb aquesta pedra que ha posat al meu camí.

I ser capaç, tornant, d'entendre que hi ha paradisos als quals només s'arriba passant pel calvari.

diumenge, 18 gener de 2015

Perquè sí.

Tot i que fa molts anys que treballo amb adolescents, (de fet, tota la vida hi he treballat, d'una manera o una altra) no deixa de sorprendre'm la seva seguretat, la seva insolència.
Jo era així també, suposo, ridículament segura de les meves opcions. Volia ser una persona ferma, coherent, estava convençuda que jo-tenia-raó, i que d'alguna manera, si tothom fes el mateix que jo tot aniria molt millor. La meva opció política em semblava tan òbvia que no entenia com algú podia votar quelcom diferent. La música que jo escoltava era tan sublim que com és que no s'escolta a totes les emissores, i les assignatures que em costaven (matemàtiques!) eren menors comparades amb les que realment farien la humanitat feliç, que justament eren les que m'agradaven a mi (filosofia!).
En el que tenia les idees més clares, però, era en què jo donaria una educació als meus fills tan bona i tan ben pensada, que ells no s'haurien de rebotar mai amb mi per res. 
Perquè jo, quan fos gran, no diria mai "perquè sí", seria una mare que no cridés, i que ho faria tot molt diferent a com era en aquell moment.

Volia, doncs, ser una mare moderna, estar sempre de bon humor, i pensava que, com que jo faria les coses molt bé, els meus fills em farien cas i m'estimarien sempre, i a casa l'ambient seria molt alegre i tranquil, i els meus fills no creixerien en un ambient estricte amb normes irracionals. Les normes serien consensuades, tots estaríem d'acord, i a casa no s'imposaria res a la força. 

I anys després d'haver passat l'adolescència, vaig tenir fills. Que van arribar al món sense saber els meus plans, i que venien de fàbrica força diferents al que jo pensava.
I la meva fantasia va anar estavellant-se contra la realitat.
La primera vegada que em vaig sentir dir "perquè t'ho dic jo, que sóc ta mare", vaig aturar-me un moment i va ser com si em mirés a mi mateixa de lluny, vaig tenir com fred, de veure que estava fent i dient coses que sempre havia dit que no faria.
Quina mania que té la realitat a dir-nos que les coses no són com volíem, sinó com són. Quina insolència del temps, fer-nos dir el que abans abominàvem.


I et trobes, a punt de l'exasperació,  dient a un adolescent impertinent "perquè sí, i punt". I veus que ell et mira amb els llavis apretats i foc a la mirada, i saps que està pensant que ets una borde i que a casa seva farà les coses molt diferent a com ho fas tu, perquè et quedes sense arguments i només pots fer servir l'argument de la força, i com que ell tindrà raó perquè en sap molt, molt més de tu, no haurà de fer servir el "perquè sí" mai.
... I de sobte, com quan se't destapen les orelles, et reconcilies amb l'adolescent que va ser, i sobretot, amb els pares que et van suportar, i t'entens i t'acceptes i et veus molt gran.

dilluns, 12 gener de 2015

Arcàdia

Estan flotant, en un espai tebi i molt lluminós. El fluid on suren és prou dens com perquè no hagin de patir per a no enfonsar-se, i acollidor i càlid com el líquid amniòtic. Ells poden girar-se boca-terrossa i continuar respirant, com si fossin dos germans bessons en un úter immens.
Però no són germans bessons. No són amics, tampoc, tot i que algun cop pretenen jugar a ser-ho, intentant ignorar la cremor amb el que es desitgen i l'emoció fonda que senten en descobrir les seves ànimes tan properes.

No es veuen. Giravolten en el líquid, es noten la presència un de l'altre. Algun cop es parlen, però el que més fan és surar confiats i tranquils, assaborir el vibrant plaer de la presència estimada, i delectar-se amb el frec que adés i ara els corrents els concedeixen de tenir. Quan els seus cossos es toquen, no ho retenen. Ho gaudeixen i ho deixen passar, esperant la propera vegada que tornin a coincidir. 

I en algun moment donat, el gemec de plaer quan es freguen es converteix en so. I d'aquest so neix la música. 
Els dos canten. La veu els fa vibrar el cos, i els posa en moviment. Les seves veus s'acoblen, juguen, i busquen la vuitena perfecta, mentre riuen i els seus cossos suren feliços. 

I en el moment que aconsegueixen afinar la vuitena, els harmònics vibren, i agafen cos, i dibuixen al cel lluent, líquid i brillant, colors capriciosos.
Els colors s'encenen i ballen amb la música. I els dos veuen meravellats com al cel, que abans era com seda lluent, els moviments dels harmònics dibuixen corbes, que s'organitzen, es toquen i formen flors grosses, voluptuosament vives, que palpiten amb la veu dels dos, i esclaten i reneixen, al ritme de les veus d'ells.



De sobte ella sent quelcom a la seva cabellera. Ell l'ha trobat i l'abraça per darrera, les seves mans a la cintura, el seu cap a l'espatlla, ben a prop.
I ella perd consciència de que estigui cantant, però ho deu continuar fent perquè les flors són cada vegada més vives, i mentre ell, abraçat a la seva esquena, amb la veu fosca i dolça com la xocolata, a cau de la seva orella li canta dolceses, i ella nota l'escalfor del so, penetrant-la, i és ara un esclat de sensualitat i colors, com aquelles flors, que peten en mil bocins i cauen sobre ells com cristalls de iridiscents.

Quan vaig haver escrit aquesta entrada, vaig pensar que podia complementar un altre relat que vaig publicar també al blog, fa molts anys, podeu llegir-lo clicant aquí

dissabte, 3 gener de 2015

La Carla

La Carla té quinze anys, ulls com de nit d'estiu i una cara que enamora, tot i que darrerament intenta no somriure gaire, perquè troba que la ortodòncia no l'afavoreix. Té el cabell llarg, llis i lluent com el mar en calma d'alguns matins d'hivern, i les mans fines i elegants, com de pianista, diu l'àvia.
A la Carla li agraden els gats petitets, mirar la tele i passejar per la riera. Té un munt d'amigues i algun amic que ella voldria que fos més que amic.
La Carla fa tercer d'ESO, i de gran vol ser periodista i viatjar per tot el món i tenir una casa amb dos gossos i un gat que seran amics entre ells.
La Carla no se n'ha adonat, però hi ha un noi de quart d'ESO que fa els impossibles per creuar-se amb ella pels passadissos de l'institut, i que passeja per on ella va les tardes de dissabte, i li diu adéu de lluny, mentre espera algun dia tenir valor per dir-li alguna cosa més.
La Carla viu en una casa molt gran i té una habitació plena de pelutxos que comença a pensar que fan de nena petita però li sap greu llençar, i contes que fa segles que ningú obre.
La Carla té dos germans grans que l'empipen sempre, una mare amb molta empenta que sempre està fent coses, i un pare de veu suau i molta determinació.
La Carla alguns cops s'empana en les reunions familiars, pensant en el que voldria que fos i que no és, en com de diferent hauria de ser la vida, i en com de ridícula que és la seva família i en com de bordes que són els seus germans. 
La Carla no s'agrada. Hi ha alguna cosa dins d'ella que li diu que no és prou maca, ni prou llesta, ni prou prima. 
La Carla va començar tan a poc a poc, que no sabria dir quan va ser. Primer fou deixar de menjar pa per sopar. Després ni dinars ni sopars. Al cap d'un temps va deixar d'endur-se esmorzar a escola.
Quan va veure que el botó de la cintura dels texans li anava balder, es va animar. Podia fer-ho. Com aquella vegada que es va prometre que recuperaria tecno i ho va fer amb tan bona nota. Si s'ho proposa, n'és capaç.
Després del pa vingueren altres renúncies. Algun cop, l'estomac li protestava. Però ella era forta. Es mirava al mirall. Encara em queda això, deia, pessigant-se un tros d'abdomen que li semblava greixós i enorme, mirant-se en calcetes al mirall que té darrera l'armari. 
Vull que se'm vegi el triangle, deia, determinada a aconseguir que les cuixes no es toquessin entre elles i fessin un buit just sota el pubis. 
La Carla visitava d'amagat pàgines web on altres noies parlaven de l'Anna, i ella volia ser amiga de l'Anna i de la Mia, i volia ser perfecta. Perquè encara no ho era, encara no tenia el triangle i encara li tocaven els texans a la carn. I en aquelles pàgines web, altres noies com ella explicaven trucs per enganyar els pares, per amagar el menjar, per omplir la panxa sense que engreixés, per controlar la gana, amb frases d'ànim que semblaven tretes d'un partit polític, "sí, se puede, pequeñas princesas", i ella se sentia acompanyada, encoratjada, per altres lluitadores com ella d'un ideal que poca gent entenia.
I a poc a poc, la Carla va començar a ser una excel·lent faquir, que aguantava les punxades del seu estómac, que anava amb màniga curta a l'hivern per gastar més calories, que sabia dissimular, fent veure que menjava i amagant el menjar a la bossa per llençar-lo després. 



La Carla, que té quinze anys, s'ha aprimat una tercera part del seu pes habitual en quatre mesos, ha deixat de tenir la regla, i el dentista diu que si no s'atura, és possible que perdi algunes dents. els pares estan preocupats, però ella controla, no li passarà res, pensa mentre va al bany a vomitar, sabrà aturar-se a temps, les noies del grup d'ajuda de l'hospital són totes unes pirades, però ella controla, diu, mentre es posa els dits a la gola i s'aboca al water.

La Carla no es diu Carla. De fet no és una sola noia: en aquests moments tinc tres casos relativament propers de noies esplèndides, perfeccionistes i amb una gran força de voluntat, que decideixen agredir, controlar el seu cos fins a punts que s'acosten a la tortura. 
No es tracta ja d'un ideal de bellesa, crec. Es tracta de demostrar-se a sí mateixa que és capaç de controlar, que sobre el seu cos mana ella, que pot dominar-se i arribar a ser el que ella es proposi.

La Carla, que no es diu Carla, voreja perillosament pel límit, allà on hi ha encara marxa enrere o on no hi és ja.
I jo, que m'ho miro de lluny, sense saber quin pot ser el meu paper, com d'alguna manera ajudar en aquesta situació, sols puc pregar perquè, d'alguna manera, la Carla, que no es diu Carla, tingui en algun moment un instant de lucidesa, aprengui a estimar-se i a estimar els altres, i abandoni aquest camí d'auto-destrucció.

dijous, 25 desembre de 2014

Nadal

He estat tan estressada aquest darrer mes que no he pogut publicar res digne. He anat escrivint coses, però la veritat és que quan les deixava reposar i les rellegia em semblaven horribles, i no volia fer-vos perdre temps amb les meves cabòries d'adolescent tardana.
No voldria passar el Nadal sense dir-vos alguna cosa. Però no podrà ser de collita pròpia: estic molt atabalada gestionant les emocions que em provoca aquesta festa, que enguany té per a mi un color diferent.

I no sabia si posar-vos poesia, o bé música, o bé algun acudit que faci pensar.
I després he pensat que posaré a la taula tot: com la gent que fa els vermutets dels dies especials i posa molts platets i cadascú tria una mica de tot, o un poc d'alguna cosa... 

Com que no sé què és més adient, aquí us ho deixo tot, i aneu triant. Cadascun dels tres plats que us proposo mereixeria un sol post. Així que trieu.

La poesia és de David Jou. Cada vegada m'agrada més, aquest poeta-científic, de qui us recomano el llibre "Ciència, fe, poesia", (editorial Claret)



Tota la llum que tinc és llum que t'espera.
Tot els colors que veig tenen claror que et canta:
braços oberts, roda de llum, tot és a punt,
Nadal és aquí.
S'avançaran les albes, s'escurçaran les nits,
però la Teva llum serà molt més, encara:
una veritat consoladora i clara
en el fosc portal del cor dels oprimits.
                                    David Jou.



La música que us proposo és "Oh magnum mysterium", de Francis Poulenc, un dels quatre motets de Nadal, interpretat magistralment pels Robert Shaw festival singers.


I finalment, l'acudit.

Doncs això. 

Molts no passeu el Nadal ben bé com voldríeu. Molts teniu a taula un buit vibrant. Alguns sentiu el fred intens de preguntar-vos si l'any vinent el Nadal haurà canviat molt. Alguns us sentiu alleugerits doncs teníeu por que el Nadal fos diferent del que serà. 
Sigui com sigui, que tingueu un bon Nadal.

dilluns, 8 desembre de 2014

Muffins, cupcackes, Nadal, etc.

L'altre dia, tota innocent jo, li vaig demanar a la noia de la pastisseria una magdalena, i em va mirar amb cara suficient, i amb la veu nassal em va corregir "vols dir una muffin?" jo li vaig dir, bé, vull aquesta magdalena grossa, la gent amb pretensions li diu muffin, però és una magdalena i punt.
I ella va somriure mig maternal i va posar els ulls en blanc, suposo que ni va entendre què vol dir "gent amb pretensions", que és el que li passa, precisament, a la gent amb pretensions. 
Doncs sí, ara resulta que les magdalenes de tota la vida, se'n diuen muffins. Au, pel mateix que sembla ser que cada vegada fem més Halloween i menys castanyada, i per Nadal, enlloc dels tan nostrats reis, ara hi ha un senyor gras que deixa regals sota un arbre que els nostres avis mai havien posat a casa, i ara les rebaixes avançades són el black friday, doncs resulta que hi ha muffins, que són magdalenes de tota la vida (més grosses, això sí, que els americans, tot ho fan a l'engròs) i amb nom en anglès, que queda com més cool.
I els muffins encara, però amb el que no puc... és amb les cupcackes. 
És un dels nous hobbies: fer pastisseria creativa, ben vistosa, amb molts colors i figures molt ben fetes. Hi ha tota una parafernàlia, botigues especialitzades i cursets on tot de dones entusiastes fan veritables creacions. Els cupcackes venen a ser magdalenes de tota la vida, però decorades, amb coloraines i formes, n'hi ha de ben maques i artístiques. Sap greu menjar-se-les. Potser és que no estan pensades per a ser menjades sinó per ser admirades.
El problema és que al final, de la magdalena pija que és, al capdavall, una cupcacke, valores els colors, la presentació, la originalitat... i ens oblidem de que és un producte per a alimentar-nos. I sí, pot ser molt maco, però no es para gaire atenció al sabor del cupcacke.
N'he tastat unes quantes. I jo, que sóc llaminera de soca-rel, trobo que no valen la pena, culinàriament. Que donen molta feina de fer, que són molt cares, i que al capdavall, el que gaudeix menys és el paladar (i no hauria de ser el que gaudeix més, en un producte alimentari?)
I no sé, potser és que m'estic fent vella, però començo a pensar que estem perdent l'oremus. Sí que és cert que el menjar també entra per la vista, tothom que ha tingut fills sap com d'important és com presentes el menjar, a més, és maco parar atenció als detalls, etc... però potser estem perdent el sentit, no creieu?
Ai, no sé.
I com que a més de llaminera, sóc de les que es menja el coco, i ara que ve Nadal em començo a atabalar, em plantejo si no ens està passant això, en tots els àmbits. Oblidem per a què són les coses, i les embolcallem, les maquillem i les presentem ben maques, i parem atenció a coses que haurien de ser sobreres, moltes vegades oblidant el veritable sentit. 

Seria un bon exercici d'advent: plantejar-nos si estem preparant un Nadal cupcacke o un Nadal de debò.

diumenge, 23 novembre de 2014

La ITV i les preguntes

Fa quatre anys estava passant per un moment una mica dur, d'incertesa i de moltíssima feina que no sabia si donaria resultat. Em trobava lluitant per un objectiu, i amb un sentiment una mica ambigu: per una banda havia de posar-hi tot de mi per aconseguir-ho, i per l'altra, també havia de tenir el cap fred per no ensorrar-me si no hi arribava. Van ser pocs mesos, però molt intensos, de feina no només intelectual, sinó també emocional. 
I en un moment de descans, vaig agafar l'agenda del mòbil i em vaig escriure una nota per a ser llegida al cap d'un temps. Vaig programar-ho perquè en un dia aleatori em sonés una alarma, i llegís la nota que m'enviava.
Total, que avui, quan tot aquell esforç i el que en vaig aprendre ja han sedimentat en mi, avui que els dies durs i la feina feixuga d'aquella època són un record llunyà, m'ha sonat l'alarma del mòbil, i he vist la nota, que ja no recordava haver escrit.
I a la nota, una carta de la Maria de fa quatre anys, em deia, recorda que tal dia estaves aquí, i et preguntaves com hauria anat tot. Recorda que vas fer un gran esforç. Sigui com sigui que hagi anat, espero que ara sigues feliç.
I sí, ho sóc.

I resulta que just avui havia apuntat una cita pel 2019 a l'agenda del mòbil. D'aquí a cinc anys la barca ha de passar la ITV, i ho he apuntat a l'agenda, per recordar-me'n a l'agost de 2019, perquè clar, la ITV de la barca és més complicada que la del cotxe, i s'ha de planificar amb temps.
I quan ho he escrit, abans de rebre la nota de feia quatre anys, m'ha corregut un calfred. Perquè he pensat que puc fer molts plans, però Déu sap on i com estaré d'aquí a cinc anys. Qui sap, potser d'aquí a una estona una vena del meu cervell peta, o potser demà m'esclafa un cotxe, i malbarata la meva intenció de viure molts anys més i arribar a ser una vella verda amb totes les de la llei.

No ho sé pas, què passarà d'aquí a cinc anys. Ara estic molt diferent a com em pensava que estaria, no fa quatre anys, sinó just l'any passat. És curiós com la vida tossuda no deixa d'ensenyar-nos coses. Darrerament estic aprenent tant de mi que no deixo de meravellar-me. Algunes coses m'encanten, altres m'atabalen, però intento acceptar com sóc i encarar la vida amb un somriure, que hi ha molt per a agair cada dia, ni que sigui la venturosa casualitat de continuar viva. 
Potser m'escric una altra carta. Amb les preguntes que ara em faig. Qui sap si quan obri la nota, en un dia aleatori, prop de fer els cinquanta, les preguntes hagin deixat d'atabalar-me. Qui sap si tindré les respostes, si hauré canviat de preguntes o si ja hauré après a estimar la incertesa.

dimecres, 12 novembre de 2014

Sidewalk



Avui faig quaranta-cinc anys.
No encaro el meu aniversari amb l'alegria efervescent de quan en tenia vint, ni tampoc amb el fatalisme de quan en tenia trenta. 
Intento fer les paus amb el que ja veig que no serà. També estic molt agraïda al que m'ha estat donat, que és tant i tant.
Sóc una dona. Estic en la maduresa. Vaig fent les paus amb el cos, que no és com el de quan en tenia vint, i estic superant les pors i els agobios, les inseguretats i els dubtes que tants cops m'han enfosquit el camí.
Estic, suposo, més o menys a l'equador de la meva vida. Veient la quantitat de coses que pensava que no faria mai i que al final he acabat fent, o les coses que abans consentia que ara ja no,  em pregunto què més em donarà la vida. Espero tenir temps d'aturar-me a mirar enrere i somriure veient el camí recorregut. Tinc la intenció (i de fet ja ho faig) de perdonar-me els errors i les incoherències, i d'assaborir intensament cada minut. Faig la promesa de no estalviar-me cap abraçada ni cap somriure. Aposto per la intensitat, tot i sabent que amb ella em vindran llàgrimes i nits d'insomni: de totes totes, viure a fons surt a compte.
Estic molt contenta d'aquest passeig que estic fent, i de la gent que m'acompanya.
Gràcies, doncs, per caminar amb mi. Tots els que heu estat, en un moment o altre, part d'aquest itinerari. Els que fa anys que m'acompanyeu, i els que fa poc que ho feu. 
Aquest any passat ha estat especial per a mi, en molts aspectes. Moltíssimes gràcies als que m'heu fet costat, sou tants... Suposo que sí, que hauria pogut sense vosaltres, però hauria estat molt més dur encara.
Gràcies, doncs.

divendres, 7 novembre de 2014

L'amor impossible

Jo en vaig tenir un, suposo que com tothom. No us estic parlant d'un capritx d'adolescent, va ser un amor impossible de manual: llarg, intens i dolorós com un part.
Em negava a dir que era impossible. Sabia que era difícil, sí. Però en aquella època just acababa de caure el mur de Berlín, Pinochet havia estat humiliat en un referèndum, a Rússia la perestroika portava aire fresc i Mandela no només havia sortit de la presó, a sobre era ja el president del govern a Sudàfrica. 
I jo pensava que si havien pogut passar aquestes coses que ens semblaven tan difícils, allò que palpitava, que s'havia d'enfrontar a impediments molt més petits, que no movia més que dues voluntats, floriria, tard o d'hora. 
Vaig estar, doncs, força temps, esperant i sent fidel a quelcom que no succeia.
Quan començava a atipar-me de la situació va arribar a mi una cançó de Sílvio Rodríguez que deia que no hi ha amors impossibles, sinó histories covards. Em va costar, però vaig alliberar-me, no sense patiment. Ara, al cap de més de vint anys, veig que, malgrat m'ho deia amb llàgrimes als ulls, no m'estimava tant com això... si més no, no fou prou valent com per començar una vida amb mi (ah! i no sabeu com d'agraïda estic de que les coses anessin com van anar... però aquest és un altre tema)

Ara que s'acosta el 9-N m'ha donat per pensar en aquella història. Molts pensen que una Catalunya independent és un amor impossible, fan com els amants indignes, que diuen que "encara no toca", que potser cal esperar una mica més a que les circumstàncies siguin propícies... i potser han oblidat això: A Berlín, el mur és un record als llibres d'història, com ho és el món comunista. Mandela ha mort amb tots els honors i és venerat per tots els sudafricans, i a Amèrica, un negre és el president. Hi ha un munt de països que han aconseguit la independència d'una manera pacífica en els darrers vint anys.
Es pot fer, doncs. Cal ser valents, però podem. Ja prou d'esperar el moment propici. No ens vindrà donat, l'hem de fer nosaltres.
No malmetem aquest somni amb indecisions.
Hi penso, sabeu? Perquè potser l'únic que separa una història impossible d'una que es duu a terme, és la valentia, les ganes. I voldria que tots fossim prou valents perquè aquesta història d'un país normal, on es respecti la teva llengua, on l'estatut que s'aprova en referendum no es capola impunement, on no s'ha de demanar permís per ser, on no es reescriu la història, on no ens fan pagar els excessos d'altres indrets mentres ens insulten dient-nos avars, un país, en definitiva, independent i lliure, no fos un somni estèril i covard, com aquell amor impossible. 
Voldria que tots fossim prou dignes i valents com per participar d'aquest camí. Jo ja em sento preparada per tirar endavant. No crec que sigui tan difícil com diuen alguns, ni tampoc tan bufar i fer ampolles com diuen altres, però tinc ganes que sigui, perquè vull per a la gent que estimo un país nou, i vull posar tot el que estigui a la meva mà per aconseguir-ho.
Diumenge, tots a votar.

dimarts, 28 octubre de 2014

Esperar cartes

Els joves d'ara no sabran mai el que és això. Escriure el que et passa, el que penses, el que sents, en papers en brut, amb tatxades, amb asteriscs cap a altres paràgrafs, i corregir-ho, passar-ho a net,  rellegir-ho mil cops, i enviar finalment la carta. Calcular quan l'altre l'ha rebut. Esperar la resposta, impacient, comptant el temps que l'altre tardarà a contestar, preguntant si la resposta està ja escrita, dormint en un sobre esperant un segell, o de camí cap a tu.
Arribar a casa i guaitar la bústia amb ànsia. Si és divendres i no arriba carta, desesperar-te, doncs el cap de setmana no passa el carter.
Quan finalment arriba, obrir amb compte la carta. Somriure pensant que el que toquen les teves mans ho han tocat abans mans estimades. Trobar al fons del sobre una flor seca, o un missatge amb lletra de puça sota el segell.
A vegades perdre alguna carta, i no saber mai si s'ha perdut la teva pregunta o la seva resposta, i no gosar preguntar per no fer-te la insistent. Algun cop aprofitar aquesta excusa: dir que no has rebut una carta, perquè t'ha fet massa mal, perquè no goses contestar-la, perquè no saps què contestar.
Penso que als de la nostra generació ens va anar bé, tot això de no tenir wha'ts up. En el moment de la impaciència juvenil vam haver d'avesar-nos a esperar. Va estar bé, construir amistats a base de confiança, de paraules i també de silencis. 

Penso en aquell exercici de paciència aquests dies,  doncs fa setmanes que espero un mail. No sé si arribarà, i en el cas que arribi, no sé si dirà el que jo vull que digui. 
De mentre, però, com si tornés a ser adolescent, miro el meu telèfon compulsivament i com que em costa dormir tot i pensant-hi, em llevo més d'hora només per mirar el correu. Em pensava que havia après a ser pacient, però es veu que no, que la paciència és un múscul que s'ha d'anar exercitant, i suposo que feia estona que no ho feia.
Després em sento alleugerida: encara bo que tot això de la immediatesa dels what's up, dels mails, m'ha agafat de gran. Tot i que en aquell moment ho passava malament, penso que em va anar bé, aprendre a esperar. A confiar que tard o d'hora arribaria la carta esperada.
Tinc una amiga molt estimada que està en un procés mèdic que li exigeix tenir molta paciència. Aquest tros de dona, que sempre ha agafat el toro per les banyes i és una de les persones amb més empenta que conec, ha d'asseure's a esperar els resultats d'una analítica, sense poder fer res més.
Com que fa poc a casa també hem hagut de fer això, esperar i pregar, i confiar, i tornar a esperar, sé el que és, i sé com s'ho passa de malament. És molt frustrant sentir que no tens el control de la teva vida. Que no pots fer ja res més que no sigui esperar.
Jo penso en ella, prego per ella, li envio tots els ànims del món. Avui em deia que els processos naturals no coneixen impaciències, i que n'hem d'aprendre. És veritat.
En aquest món tan immediat que tenim, sembla que la vida s'entossudeixi a ensenyar-nos a esperar. Un mail, una analítica, un procés que vol el seu temps.

dimarts, 21 octubre de 2014

Amics i amigues



Jo tinc amics que ho han deixat tot i han agafat un cotxe per venir només a abraçar-me. Una vegada un amic va fer tres-cents Kilòmetres en un cotxe destartalat perquè va intuir que jo el necessitava, i quan incrèdula li vaig obrir la porta, em va dir vamos a ver el mar, que lo necesitas. Al cap dels anys, quan el seu pare va morir inesperadament, jo en vaig fer mil, de kilòmetres, per estar al seu costat. Ni jo li ho havia demanat, ni ell a mi. Però els dos vam saber quan l'altre patia, i hi vam estar.
Altres amics han vingut de molt més a prop, vencent obstacles en un moment, just a temps d'escoltar-me i agombolar-me, posant les seves vides en stand-by per atendre'm. Tinc amigues que m'han suportat quan ni jo mateixa em suportava. He pogut riure fins quedar-me afònica, i he pogut compartir moments de silencis vibrants. He fet llargs viatges, i he estat hores asseguda xerrant. He pujat muntanyes, m'he capbussat al mar, he fet algunes bestieses memorables, he passat nits en vetlla, he pregat amb els meus amics.
Tinc un amic que em va aparèixer una mica d'improvís, va confiar en mi quan no podia confiar en ningú més, em va dir paraules com ferro roent, i em va fer acompanyar-lo en un camí de dol, d'iniciació i d'auto-acceptació que encara ara continua.
Tinc el cor repartit, en molts altres cors, alguns ben lluny però ben a prop. I és que quan s'estima, els Kilòmetres només són una il·lusió òptica, i els anys que han passat no importen en el moment de la retrobada. Tinc amics que tenen cura de mi des de l'altra banda: alguns des de l'altra banda de l'oceà, també en tinc a l'altra banda del riu Estígia, àngels que vetllen per mi. Altres amics i amigues viuen a la meva ciutat i compartim mil complicitats.
Tinc amics i amigues ben diferents a mi. Alguns amb opcions polítiques i vitals a les antípodes de les meves. Alguns que no llegeixen ni la lletra del xampú, altres amb els que m'he d'entendre en altres idiomes. Els meus amics han entès els meus silencies, les meves incoherències, els meus moments foscos. Els meus amics han estat a les dures i a les madures, algun cop qüestionat totalment les meves opcions, però sempre respectant-me i recolzant-me. Sé qui m'ajudaria a amagar un cadàver, si li ho demanés, i sé també que no faria preguntes.

Quan he hagut de passar per moments aspres, he tingut mans amigues. Cors oberts. Tasses fumejants d'infusions aromàtiques.
A vegades fa mal, sabeu? Estimar és fer-te vulnerable. Patir amb el patiment dels altres. Plorar quan els altres ploren.
Però hi ha molts moments, molts, en que l'amistat és l'únic que no trontolla quan tot s'ensorra.
I algun dia s'acabarà la festa. Espero, en els darrers moments de la meva vida, poder donar gràcies, i us ben asseguro que una de les coses que més agrairé serà això: Haver sabut tan de primera mà el que és la veritable amistat.