dissabte, 22 d’agost de 2015

Deixar volar

Gener de 2001. Jo sortia de l'hospital amb en Miquel, tres quilos de tendresa embolicats en una manteta de color blau cel. Estava aterroritzada. Tenia el Jordi darrera, carregat amb les bosses, el maxi-cosi i els rams de flors. Jo només duia el petit Miquel, i em feia por que em caigués de les mans, tan maldestre que em sentia. Quan em vaig acomiadar de les infermeres em vaig posar a plorar. Perquè a casa no tindria el timbre màgic que feia que aparegués algú que m'ajudava, a canviar el bolquer, a posar-me'l al pit, o a  curar-li el llombrígol.
I ja a la porta de l'ascensor, va passar per allà el pediatra. 
Era un senyor, com us ho podria dir? Semblava el gran barrufet. Era calb, tenia la cara rodona, un nassaró com una patateta enmig, les galtes vermelles i una barba blanca. Era més aviat baixet, la bata patia a l'alçada de la panxa, i semblava que abracés amb la mirada.
Es va aturar, i suposo que em va veure la cara d'espantada. 
Se'm va acostar.
–Ja marxeu?
Vaig fer que sí amb el cap, tenia un nus a la gola i no em veia amb cor de parlar.
Mentre el Jordi pitjava el botó de l'ascensor (perquè ni això em veia amb cor de fer jo) el gran barrufet em va somriure, va acaronar el caparró del Miquel i em va dir quelcom que sempre més li agrairé:
–Recorda sempre una cosa: No és tan fràgil com sembla, i en saps molt més del que et penses.

Quan vaig tenir el Mateu, al mateix hospital, vaig tenir una altra pediatra, però penso sempre en aquell, que fou com un àngel que va arribar per dir-me el que necessitava sentir.
Doncs sí. En Miquel no era tan fràgil, i va resultar que jo no era tan beneita. 


El temps ha passat massa ràpid. Ahir tenia un nap-buf que mirava el Winnie-the-Pooh, que odiava que li rentessin el cap, que ballava amb qualsevol música i que feia preguntes desconcertants.
Ara tinc un jove que marxa a estudiar a l'estranger.
Buscava una imatge de la seva infantesa, i com si fos un eco d'aquella frase que em va dir el pediatra, aquests dies que estic preparant el meu cor pel comiat, he trobat això:


Tinc tanta por com aquell dia, sortint de l'hospital. I en Miquel també en té. Però confio en ell. Que és valent, que és fort, i que és llest. Que li costarà sortir del niu, però que sent que ho necessita.

Miquel, t'estim més del que mai sabré dir-te. I com que t'estim, t'he de deixar volar.
Encara que se m'esqueixi el cor.
Fill meu, surt al món. Tens les arrels ben fondes, tens les ales ben fortes. Ho faràs molt bé. 
Perquè ets valent, ets fort, i ets llest.

dissabte, 8 d’agost de 2015

Els llocs sagrats

Cada dos o tres anys, la padrina Maria demanava a món pare que, camí de la cala, passéssim per dins de Santanyí. El meu pare es ficava pels carrerons del poble, i en arribar al lloc returava una mica el cotxe.
I la padrina mirava per la finestra, i sempre feia un gemec mig amagat que es pensava que els altres no sentíem. Solia donar cops a la finestra amb el ventall, i sentenciava amb veu una mica trencada: "això era ca meva"
Tinc aquells moments clavats als plecs del cor. Jo estava embotida entre la finestra i sa padrina, mumare i la meva germana també assegudes darrera en aquell 850 amb seients d'escai que amb la suor s'enganxaven a la pell de les cuixes i feia tant mal.
I a mi em feia una mica de vergonya, el gemec de sa padrina, els ulls plorosos, la pell tremolosa del seu braç donant cops de ventall a la finestra. Ja ho sabia, que sa padrina havia viscut la infantesa en aquell carreró asolellat, però no acabava d'entendre què significava per a ella. Als meus pocs anys, la vida començava amb jo: que els meus pares o els meus avis haguessin viscut abans era una teoria, però per alguna mena d'egoïsme infantil, allò no importava: la vida començava amb mi.
Ja no sabria trobar aquell racó tan estimat de sa padrina, que fa catorze anys que va morir. Ara que tinc fills que amb la seva insolència es pensen que la vida va començar amb ells, molt sovint penso en ella, en sa padrina Maria, que a més del nom em va donar tantes coses.
Avui he tornat a la cala. Des de l'aigua he mirat la barraca on guardava la barca el tio Tomeu. Les emocions m'han anat a la gola. Tenia els meus fills papallonejant a l'aigua. Jo els he dit aquí vaig passar molts horabaixes d'estiu, quan era nina.
En Miquel i en Mateu han continuat bussejant i fent el burro a l'aigua, com si jo els hagués dit la cotització de la borsa. Mentre, un alemany amb panxa cervesera s'estava prenent el sol davant la barraca, amb un matalàs inflable, i a mi m'ha semblat que estava profanant el lloc sagrat de la meva infantesa.
I he recordat la padrina, el seu gemec amagat i la meva indiferència.

dijous, 30 de juliol de 2015

Tornar a enamorar-me

Fa tretze anys, quan vaig quedar embarassada den Mateu, vaig tenir, més o menys per aquestes dates, un dilema. 
Jo estava dempeus, a petar d'ones d'una platja que estimo molt, i mirava el Miquel,  que tenia tot just un any i mig, assegut als meus peus. El veia jugar atrafegat a la platja, remenant sorra i xapotejant a l'aigua. 
I jo pensava que no podria mai estimar una altra criatura com estimava aquell nap-buf que agafava sorra a grapades,  s'entusiasmava amb les onades, reia amb la boca ben oberta, s'empassava l'aigua i tossia amb els ulls plorosos sense deixar de riure.
Va resultar que sí. Que és possible estimar un altre fill. No igual, perquè cadascun l'estimes diferent, però va néixer el Mateu, un altre masclot com son germà, i un any després jo tornava a estar a la platja, tenia el Miquel amb el flotador saltant entusiasmat les ones amb son pare, mentre jo alletava el Mateu després del bany (ens banyàvem junts, després li donava el pit i es quedava fregit, dormidet sobre la tovallola, tip i feliç)
I vaig pensar, ostres, tanta por que em feia, i resulta que es podia. Es podia estimar dos fills, l'amor es va tornant gros, i sembla mentida com, quan més en dones, més en tens. 
Perdoneu-me la cursilada. 
Bé, doncs una mica estic igual, ara. 
Quan estava escrivint la meva primera novel·la, pensava mai més. Mai més tornaré a enamorar-me d'una història prou potent com per fer-me oblidar tot, com per posseir-me d'aquesta manera tan poderosa que faci que tot el meu pensament giri al seu voltant. 
Bé. Ara la meva primera novel·la està en vies de publicació (Sí! Me la publicaran!! Ara llibres, a la col.lecció Amsterdam. Quan tingui la data exacta ja us ho diré, això del món editorial va amb una lentitud exasperant)
Doncs, això, que m'he tornat a enamorar, quan em pensava que no era possible.
Una altra història ha trucat a la meva porta. Com em va passar amb la primera novel·la, he estat dubtant de si valia la pena. S'està molt bé deixant que els dies passin mandrosos... escriure una novel·la (i pretendre continuar treballant, tenint família i dormint un nombre d'hores raonables) és un desgast emocional i físic molt intens que fa molt respecte. Ara però, el pessigolleig de la història que em demana ser escrita, s'està tornant en una urgència, un desig, unes ganes brutals de tancar-me amb ella i estimar-la, teixint paraules, arrodonint-la, llimant les arestes, buscant els punts de tensió, el ritme de la història.
O sigui que sí, que és possible. Estimar dos fills, o tornar a enamorar-te prou d'una història com per decidir deixar la comoditat i donar-li forma, i permetre que ella et canviï a tu també, doncs amb la creació, com amb l'amor, mai se'n surt sent la mateixa persona que se n'ha entrat.

divendres, 3 de juliol de 2015

L'esfera

A vegades he sentit com si la meva vida adquirís volum. Com si fins en aquell moment jo hagués estat una circumferència i m'estigués tornant esfèrica.
M'explico?
El que fins aleshores era pla s'expandeix, cap amunt, més enllà dels meus límits, com si tota jo pogués irradiar llum; i a l'hora cap al centre, al ventre de mi, com si les meves vísceres fossin una porta secreta que duu a un nucli poderós i del qual no veig el final, a la manera d'aquells forats negres que m'han explicat mil cops i no acabo d'entendre.

És quelcom subtil, però preciosament intens.
Repasso els moments en que he sentit això, i han estat moments de gran patiment, la majoria. I algun de molt goig, però els menys.
Potser és una manera de trobar sentit a coses com el dolor o la pèrdua, a les mossegades que em trobo en el camí, però ser conscient d'aquest procés de créixer m'ha anat molt i molt bé per a acceptar amb serenor les tempestes.
Quan ens enfrontem al buit, a la pena, a les llàgrimes. Tenir molt present que les crisis són oportunitats, malgrat fan mal, perquè sempre en fan. Que tot creix esquinçant el present, i res del que val la pena es construeix sense dolor

dimecres, 24 de juny de 2015

El teu record

Molt sovint em pregunto què diries de mi si poguessis veure'm ara. Si series condescendent amb les meves incoherències. Si sabries reconèixer en mi a la noia de vint-i-pocs que vas tenir al costat tantes estones, tocant la guitarra, pregant a la cripta, parlant hores i hores.
Perquè estic molt canviada, saps? Tanmateix, penso, sempre havíem estat tan diferents, tu i jo. Suposo que per això teníem aquesta complicitat tan especial. 
Ja sóc una dona madura, Bartolo. Tinc dos fills i un marit que mai et va conèixer. La vida m'ha donat moltes coses bones, i m'ha esgarrapat molt fort altres vegades.

Mai sabrem què hauries arribat a ser, tu, si t'haguessis posat el casc aquell vespre de Juny. Tu has quedat allà, penjat dels vint-i-dos anys, amb la teva veu rovellada, la guitarra, els tatuatges, la lluïssor als ulls.

Et vaig prometre que sempre seria fidel al teu record. Pensava, en la meva gosadia, que sempre més ploraria. Malgrat encara em fas plorar, no sabia en aquells moments que ser fidel al teu record voldria dir retrobar la felicitat, i viure-la intensament de part teva. Ser sempre conscient que en qualsevol moment la vida dóna un gir, i que cada petita engruna de felicitat, de goig, s'ha d'assaborir.

I sí, som feliços, els que et vam estimar. Parlem de tu, amb aquella tossuderia de no voler que te'n vagis. Tirem endavant. Una mica, de part teva.
Guardem el teu record com un dels més preuats tresors.

diumenge, 14 de juny de 2015

El que s'espera de tu

Per què continues així? 
T'ho pregunto, i em quedo a l'espera de la pantalla. Els tres puntets intermitents m'indiquen que escrius, que esborres, que tornes a escriure, que tornes a esborrar. 
Finalment em dius
-És el que s'espera de mi.
I  a mi m'agradaria poder fer-me líquida, o fer-me llum, i travessar la pantalla i arribar a tu, al teu ordinador,  que espera una resposta que no sé donar-te, i fer-te una abraçada intensa, perquè no et sentis tan sol, estimat amic.
-M'hi vaig comprometre -continues.
I després d'un silenci llarg, acabes de reblar el clau:
-Per tota la vida. 
Tens raó. Et vas comprometre.
Ningú t'ho va explicar, oi? Fa vint anys, quan li vas dir sí, t'estimo,  vull ser el teu home per sempre.
Ningú et va explicar que amb amor no n'hi ha prou. Que calen moltes més coses. Que els petits defectes encantadors es convertirien en manies insuportables. Que el tedi, les obligacions, la rutina t'aniria corcant. Que alguns dies et quedaries més tard a la feina just per no anar a casa, on ja no et fa il·lusió arribar. Que et faria pànic que els vostres fills es facin grans, perquè tens por de perdre el que més fermament us ha unit durant tants anys.
I tot i així, t'hi hauries casat, ho sé del cert, perquè sé que l'estimes, i molt. 
... Ningú és tants anys infeliç al costat d'una persona si no és que se l'estima.

L'estimes, i molt. 
L'estimes, però potser heu fet l'amor quaranta vegades, en vint anys. 
L'estimes.
Però ella no et desitja. 
L'estimes, però per tenir una relació sexual, (sense penetració) has de pidolar carinyo, has de pregar per afecte. I quan ella s'hi avé, ho fa amb aquell posat cansat d'estar-te fent un favor, d'estar fent coses que no li agraden. I arriba un moment que tu te n'atipes, de demanar afecte.

La teva dona et fa sentir un ésser castrat, incomplet  Ho vol tot de tu, menys la teva condició de mascle. El sexe li molesta. No li agrada.
I tu, que l'estimes, has estat molts anys plorant, has fet el possible per trampejar, t'has enamorat d'altres noies, i amb alguna has arribat més enllà del que hauries hagut. Aviat farà un any que vas estar per darrera vegada amb una altra dona, i des d'aleshores ningú s'ha estremit amb el contacte de la teva pell.
Fa gairebé un any que no ets un home complert. Ets un pare, un espòs, un bon company… Ets un trofeu que ella mostra joiosa a la família, el marit perfecte que la germana mai ha aconseguit, el gendre favorit de la sogra.
Ets el seu marit. Però no ets el seu home. Ella no et vol home, la teva part sexuada li va interessar, poc, molt al principi. I d'això en fa molts anys, ja.
I ella et diu papa, i a tu et rebenta que ella et digui papa, perquè ja t'està bé, ser pare, però vols ser molt més. I no ho ets, i et conformes. No dius res, tanmateix a aquestes alçades ja no la canviaràs.
És el que s'espera de tu. 
I ho dius ressignat. 
I jo penso en el teu dolor, i també, amb permís teu, en el dolor d'ella, que sap que no sent per tu el que tu necessites que senti. Que sap que no et fa feliç.
Ets el meu amic, i t'estimo a tu, no a ella. Però penso com de difícil ha de ser la seva posició: saber-te frustrat, saber que necessites coses que ella no sap donar-te.

I no et diré res, perquè no en sé, perquè no sóc qui per dir-te res, perquè el camí aquest l'has de fer sol. 
Tu, mentre, et preguntes si podràs continuar sent fidel a un compromís que no et fa feliç, que enlloc d'ajudar-te a créixer t'empetiteix. Si no t'esquinçaràs per dintre, de tant aguantar.
A vegades desitges fer un pet. Com t'alliberaria que ella trobés algú altre i donés el pas. Algunes vegades has pensat altres coses que no t'atreveixes ni a dir en veu alta.

I en llargues nits d'insomni, amb la respiració confiada d'ella acompanyant el silenci, et preguntes si algun dia podràs ser un home total, amb tot el que ja tens, una intensa vida espiritual, amb inquietuds culturals, amb una feina tan enriquidora... i amb molt plaer per donar i per rebre.
I et preguntes si algun dia trobaràs algú que ho vulgui tot, de tu. 

Tot. 

dimarts, 9 de juny de 2015

Ensenyar, entrenar, ajudar a viure.

Ara que estem acabant aquest curs, intens i llarg, he vist unes quantes actuacions, a les escoles on treballo i en els equips d'esport on els meus fills juguen, que m'han fet pensar en això, en la gran responsabilitat que tenim els que treballem amb adolescents.

He estat pensant molt, sobre la feina de professor. 
Ser professor d'alumnes brillants i motivats és genial. Però no té cap mèrit. 
Aconseguir que algú llest tregui un excel·lent és molt bo per al professor, sempre ens agrada sentir que algú "aprofita" els nostres ensenyaments...
Però el realment fascinant de la nostra feina és quan aconsegueixes ajudar a qui li costa. Alguns tenen dificultats intel·lectuals, sí... però moltes vegades els reptes als quals ens enfrontem són d'altra mena: els és igual, ja, aprovar o suspendre. O no se senten capaços, i ja ni ho intenten, ho donen per perdut. Si aquests alumnes, a sobre, no molesten a classe, poden passar tot un curs sense que ningú se'n preocupi.
Tothom qui es dediqui al ram del guix hi pot posar una cara, a aquesta situació de la que parlo, o moltes, perquè cada vegada és més usual. A això, a més, s'ajunta una diversitat cada vegada més accentuada a les aules i una ratio més elevada, que fa que moltes vegades ens veiem superats.

El fet de tenir contacte amb l'esport, anant a partits dels meus fills, m'ha fet plantejar-me molt aquests nois i noies que eduquen el jovent d'una altra manera: entrenant. Què és un bon entrenador?
Suposo que la resposta fàcil us ha vengut al cap de seguida: un bon entrenador és el que aconsegueix que l'equip guanyi els partits. I clar, a tothom agrada, guanyar.
Però sabeu? A tots els equips hi ha sempre algú que li costa més. Que és mal destre, o poc àgil. Que no té punteria. El més fàcil és deixar-lo a la banqueta. Treure'l poc a jugar, i mai en moments importants. Tanmateix, què importa que hi hagi un adolescent empassant-se la frustració escalfant la banqueta mentre tots els seus altres companys juguen? Ell ja sap que no és bo, que és manco, que els altres fins i tot se n'alegren els dies que no pot anar a partit.

Per a mi, potser és que sóc poc competitiva, però un bon entrenador és aquell que aconsegueix que cap jugador senti que sobra. Que aconsegueix que el maldestre se senti motivat i amb ganes de millorar. Que fa que l'equip sigui cohesionat, que no en deixin cap enrere, que tots toquin pilota.
I costa, trobar entrenadors així. Potser perquè arriben a entrenar els que han estat bons, i mai saben com d'humiliant és jugar dos minuts d'un partit d'una hora.  
Hi ha entrenadors als que no els sap greu que segons quins nanos deixin l'esport. Tanmateix n'hi ha molts darrera que ho fan millor i no ho volen deixar, per què preocupar-se del que no en sap?
M'atreveixo a dir que aquests no són bon entrenadors. Malgrat guanyin tots els partits. Almenys, no és l'entrenador que vull pels meus fills. Perquè jo no vull que els meus fills "guanyin". Ei, ja m'agrada que guanyin! Però l'objectiu de fer esport és socialitzar-se, fer equip, aprendre a pensar diferent, (jugades, estratègies, fintes, etc.) i sobretot, ser millor persones. 


I ser professor de música?
Aquí m'hi he trobat moltes vegades: tenir un grup de cambra, i que algú no se'n surti gaire, tingui un sentit del ritme si més no elàstic, o l'afinació sigui quelcom secundari. 
És molt difícil gestionar-ho. Perquè a un grup de cambra, n'hi ha dos o tres més que tiren, mentre aquest altre està encallat. I has d'animar al que no arriba "sense que es noti", sense que els altres pensin que li dones una atenció excessiva, sense que se senti qüestionat.
I dóna molta feina, buscar repertori atractiu que a sobre respecti la diversitat del teu grup, i moltes vegades els hem d'adaptar, o directament composar-los nosaltres.
És canviar de mentalitat: pensar en els adolescents que tens davant, i no en l'objectiu que t'has marcat. Entendre que a aquell objectiu no hi arribaràs si no és a partir dels teus alumnes, i per tant, acostar-te a ells, a les seves aspiracions i possibilitats, i encaminar-los suaument però ferma.
És una feinada. Almenys puc dir que en el món de la música sí que és habitual sentir com un fracàs que un alumne plegui. Jo, i no sóc cap excepció, sempre que algú decideix deixar la música, em pregunto què hauria pogut fer millor, per tal que continués. No estic parlant del nivell professional, evidentment. La música, com l'esport, té de bo que en pots gaudir moltíssim sense ser professional.

No és fàcil, ser professor, ser entrenador, ensenyar música. El material que tenim a les mans és sensible, i el camí moltes vegades costerut. La temptació d'ensenyar com ens van ensenyar a nosaltres (qui arriba bé, i qui no, ja s'ho farà) és molt forta.
L'altre dia parlava amb un bon amic: jo em queixava d'una actitud d'una professora que pensava que estava perjudicant molt a un alumne. El meu amic em va dir la paraula clau: Si no estima els alumnes, no hi ha res a fer.
Aquí està, doncs, la qüestió: estimar-los. Tots, els que ens escolten amb passió, els que a classe enreden, els que no arriben i intenten passar desapercebuts, els que fallen els gols i s'entrebanquen amb la pilota, els que senten totes les notes igual…tot el calidoscopi multicolor que tenim davant.

Gran repte, estimar-los i aconseguir que cadascú arribi on pugui i se'n senti orgullós. 
I el nostre premi: veure la cara de satisfacció quan un company el felicita després d'un bon pase, o quan aprova un examen, o el somriure quan saluda després d'una audició. Això no té preu.

dissabte, 2 de maig de 2015

Cap camí és de tornada

És una de les coses que més m'ha costat d'entendre, però poc a poc ho vaig aprenent. 
Cap camí és de tornada. No podem fer enrere, com si la nostra vida s'escrivís amb un processador de text, i tornar a reescriure sense tenir en compte el que ha passat, sense que el que hem fet ens afecti.
I mira que estaria bé, oi? Algun cop poder començar abans, allà on vam virar cap a una banda, allà on vam deixar anar una mà que ens oferia una possibilitat que no gosàvem, allà on les coses haurien anat diferent només que haguéssim dit sí, o dit no. 
Cap camí és de tornada, perquè les passes donades ens fan com som, el camí ens dóna forma, com si nosaltres fóssim fang i la vida, les mans, i el temps, el foc que ens cou. No podem desfer el camí i deixar de ser el que aquest camí ens ha fet ser.
Potser per això ha fascinat tant a la humanitat la il·lusió de poder viatjar en el temps. Per refer el camí. Però no pot ser.
Cal, doncs, acceptar els nostres errors, que ens han fet així ara. Cal estimar el que som.
Cal no mirar enrere.
I ser conscient que cada dia escollim què som i com volem viure. La nostra vida actual, germen del nostre futur, és la suma de les nostres renúncies i les nostres valenties, del que hem decidit fer. Si volem que les coses vagin diferent, només hem d'encaminar-nos, a partir d'ara, cap on volem anar. 
Som el que avui triem ser, a partir del que hem après.
No s'hi val culpar a decisions de fa anys les covardies d'ara.


dijous, 23 d’abril de 2015

Aniversari

Rient, rient, avui aquest blog fa nou anys. Déu n'hi do! L'any vinent, que farà l'aniversari rodó, hauríem de fer-ne una de grossa. S'accepten suggeriments, tenim tot un any per pensar-hi. 

M'encanta Sant Jordi, diria que és la festa que més m'agrada. Em sembla d'un romanticisme brutal, això del llibre, de la rosa, dels carrers plens de gent, l'ambient festiu...
Però com que tinc aquell punt de melangia, penso en la gent que no passarà el Sant Jordi ben bé com li agradaria passar-lo. Penso en qui no tindrà cap llibre, en qui no rebrà cap rosa, en qui no té ningú a qui regalar, en qui regalarà d'esma, perquè toca, a algú a qui fa temps va estimar. No sé pas què és més trist, la veritat és que hi ha més gent sola de la que ens pensem.

I cada any, per Sant Jordi, em pregunto si el proper ja estaré signant llibres a alguna paradeta. La meva novel·la "Abans que el teu record torni cendra" està a mans d'editors en aquests moments. És curiós, saber que en aquests moments hi ha gent que tu no coneixes i que està llegint el que tu has escrit. A vegades estic a casa i em pregunto "deu haver arribat ja a l'escena tal? Què li deu haver semblat el flash-back de tal?"
He començat també una segona novel·la. Això de les novel·les és com els fills: quan en tens només un, et sembla impossible estimar a algú com l'estimes a ell... però resulta que sí, que n'arriba un altre i que també l'estimes tant que quasi fa mal. Doncs bé, ara he trobat forces per estimar una altra història, prou com per decidir passar amb ella la majoria d'estones lliures dels propers anys. Està molt embrionària, però quan més m'hi endinso més veig que serà una història potent.

Bé, doncs, us desitjo un molt venturós Sant Jordi. Amb molta lletra, amb molta rosa... amb aquesta alegria serena de les festes tan nostrades. 
Suposo que les festes diuen molt d'un país, i m'agrada molt, i penso que diu molt de com som, una festa com el nostre Sant Jordi.

dilluns, 20 d’abril de 2015

Cartes no enviades

Durant els 15 dies que el Bartolo va estar en coma vaig començar a escriure-li una carta. Necessitava dir-li tantes coses! 
La intenció era que ho lleguissim junts, un cop ell s'hagués recuperat.  Com que sóc de mena de muntar-me pel.lícules (i així em va...) m'imaginava la seva recuperació, que segur que seria molt lenta, i ja em veia asseguda al seu costat, en un racó de sol, fent-li la lectura comentada de les coses que havia pensat i sentit, com d'antipàtica era la infermera més grossa, els comentaris dels parents dels altres ingressats a la UCI, el metge aquell tan bèstia dient les coses, que lluny estava ca'n Ruti...

Quan va morir encara tenia moltes coses a dir-li. Vaig continuar la carta. Adreçant-me a ell, li parlava del meu desconcert, del dolor, tan intens que era gairebé físic. Es va convertir com en un diari del dol. Algun cop el renyava (per què no et vas posar el casco, imbècil?) altres li recordava coses que havíem passat junts. Altres li parlava de mi. Del que em passava, o de la ràbia en veure que el sol lluïa i l'estiu esclatava i jo m'enamorava i el cel era serè i blau i la felicitat trucava a la porta i ell havia quedat enrere.
Vaig estar molt temps escrivint-li. Com si fos el meu amic invisible. 
I a poc a poc la meva escriptura va anar-se espaiant. Vaig trobar altres orelles que m'escoltaven en directe. Vaig tornar a desenamorar-me, i em vaig tornar a enamorar, i van venir altres estius i altres dols.
Al cap d'uns anys, preparant una mudança, vaig trobar aquells papers. Vaig rellegir-los amb una dolça melangia. Una tarda d'hivern els vaig estripar en mil bocins. No sé ben bé per què ho vaig fer. Potser pretenia tancar aquella etapa. Potser sentia que aquells papers tan íntims em feien molt vulnerable. 
Una part de mi, però, pensava que, d'alguna manera el Bartolo ja sabia tot el que li havia dit en aquells papers, i que tanmateix no em calia conservar la foto del meu dolor.


Encara ara em passa que sento la necessitat de dir coses a gent però no les puc dir. Per protegir-me a mi, o perquè potser no hi ha tanta confiança com això... Però necessito escriure-ho, perquè si no ho trec, si no ho endreço escrivint-ho, em farà mal. 

Encara ara, doncs, escric cartes a gent. Sabent que no les llegiran mai. M'adreço a gent que m'importa. Els dic com em sento, els explico les meves frustracions. Algun cop els retrec coses, els dic què m'ha molestat, o em justifico quan penso que potser els he fallat. 
Ja no escric gairebé gens en paper. Moltes d'aquestes cartes no enviades dormen el son dels justos en la safata d'esborranys del meu correu electrònic. Altres les he reciclat per històries que escric.
Va bé, fer aquest exercici. Posar les idees en clar. Analitzar què sento, i per què. Hi ha un munt de coses que no puc dir, per por de ser malinterpretada o ferir, però que necessito treure.
Algú digué que un diari s'escriu amb la secreta intenció que algú ho llegeixi. No ho sé pas. Però sí que sé que escrivint el que sento ho puc entendre, i entenent-ho puc gestionar-ho molt millor.

dimecres, 1 d’abril de 2015

El mirall


Sortint de la dutxa, s'endevina en el mirall entel·lat. S'hauria d'arreglar la barba, però li fa molta mandra.

A uns quilòmetres, ella treu els estris per a maquillar-se abans de sortir a treballar. 

Es miren, cadascú al mirall de casa seva. Fa dies que no saben res l'un de l'altre.


***

En un racó a terra, la roba dels dos, treta amb urgència, feia un efecte com d'habitació d'adolescent.
–Me n'he d'anar  –va dir ell, i ella dibuixava un mig somriure que li quedava trist. 
Abans d'incorporar-se, la mirà. La vall dels seus pits pesants. La calidesa del seu ventre. La suau ondulació del pubis. Estava despentinada i tenia les galtes vermelles. En els ulls, la serenor amb turbulències profundes de després de la passió. La va besar al clotet que feia el coll darrera la orella. Va tancar els ulls mentre ensumava el seu cabell amb avidesa.
Ella va voler dir no marxis, fem una bestiesa, queda't sempre amb mi. Però no ho va dir.
Era tard, la dona d'ell l'esperava per anar a fer encàrrecs, a ella li arribarien els fills a casa aviat, potser fins i tot el marit ja hi era.
Ell es va aixecar i va anar descalç al bany. Ella el va seguir. Ell es va rentar les mans, la cara... li sabia greu treure's l'olor. Ella l'acariciava suau a l'espatlla. Ell es va girar.
S'abraçaren intensament. Despullats els dos, respiraren fons assaborint el moment que no sabien si es podria tornar a repetir gaire sovint.
–Mira que maco –va dir ella, i els dos es van mirar al mirall, abraçats.
I ella no es veia la cel·lulitis  ni les estries, ni els pits caiguts. Ell no es se n'adonava de la panxa, les canes, els braços tan prims.
Miraven nus la seva imatge reflectida en el mirall aliè, i veure's els va fer adonar que sí, que existien, que eren reals, no un somni, una anada d'olla. Eren amants, dos persones que s'havien trobat quan es pensaven que això ja no els podria passar més. Sadolls, cansats i feliços, es miraven i somreien a la imatge que els tornava: dos madurs amb cor d'adolescent.
Al mirall d'una casa que no és la de cap dels dos, en una habitació manllevada, una hora robada a l'atzar. Home i dona abraçats despullats, pell blanca, carn madura, amb la saviesa dels anys, dels camins recorreguts fins trobar-se, del desig llargament contingut.
Ella feia anys que no es trobava tan maca com en aquest moment, abraçada al cos que durant tant temps havia intentat evitar. Ell li besà el front, la cara, els llavis. Tinc cinquanta anys i tornaria a començar ara mateix, va pensar. Però tampoc ho va dir.

***
En acabat d'afaitar, es repassa amb la mà la barbeta. 
Ella es posa el rímmel obrint molt els ulls i la boca.

***
Tenen memòria, els miralls? 
Ignorant la rutina a la qual cadascú ha hagut de tornar, hi ha un mirall que reté, en alguna banda, la imatge d'ells dos abraçats?

diumenge, 22 de març de 2015

El gra de blat

Us ho ben asseguro: si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell tot sol, però si mor, dóna molt de fruit            
(Joan, 12, 24)

El que més m'agrada de l'evangeli és que és polièdric. Que el pots anar llegint i rellegint, i et vas fent gran, i vas trobant cada vegada interpretacions noves.
L'evangeli d'avui, per exemple. 

El gra de blat ha d'enterrar-se, per donar fruit. Ha de morir.
I mireu que fa anys que el llegeixo, eh? Però avui, ves per on, m'ha dit coses noves. 
Perquè sabeu? Sempre havia pensat en el gra de blat, dormint feliç a la terra, en un espai tebi i humit, que el farà donar molt fruit, créixer i obrir-se a la primavera. Me l'imaginava, rebent el so esmorteït dels ocells que canten a la superfície, el pessigolleig dels escarabats nerviosos, l'escalfor del sol llunyà i amable.
Però avui m'ha donat per pensar que potser no. Que potser ningú va avisar al gra de blat que enterrar-se li faria mal, que no seria un abandonament feliç. Que potser la terra no és acollidora, perquè les estelles de la gebrada el fereixen. Que per donar fruit, el gra de blat s'ha d'esqueixar, ha de patir, ha de perdre la seva forma, ha de diluir-se, desfer-se, desaparèixer.
Que per arribar a donar fruit havia de patir. Que potser qui el rega seran les llàgrimes vessades, i també les no vessades.


Cal confiança, doncs. Perquè a vegades, quan la teva pell s'esquerda, potser et planteges si calia enterrar-te. Si realment els fruits que pretens donar valen tant dolor. Mires al teu voltant, i com que no saps les altres llavors enterrades i esqueixant-se, et preguntes si no estàs fent un sacrifici excessiu. I més quan tens la certesa que els teus fruits potser no sabran mai el dolor que t'han costat, que potser ningú agrairà, (perquè ben poca gent sabrà) les teves renúncies.

L'humil gra de blat, poruc i trist, no sap que també l'eruga pensa que és el final, que tot s'ha acabat, instants abans que s'enlairi la papallona lleugera, obrint-se feliç i despreocupada a la llum i el color.

diumenge, 15 de març de 2015

Prega per mi

Li he demanat a una persona molt estimada que pregui per mi. 
Sé que ho farà. Em sento acompanyada. Fa temps que tenim una trobada pendent, i no sé ben bé si els desencontres de la vida moderna, les convencions o la tirania de l'estrés farà que la trobada que fa massa que espera hagi d'esperar més. Però sabem que quan ens trobem no caldran gaire paraules per sentir-nos propers, que el temps no ens erosiona, que poden més les ganes que els silencis. 

De mentre, li he dit prega per mi, jo prego per tu. Tots dos ho necessitem. 
I ara em sento, dins la voràgine del final de trimestre, intensament acompanyada. Continuo amb el munt de feina, amb les incògnites que couen, amb la ràbia perquè la vida no és com jo volia. Però no em sento tan sola com fa una estona, ni tan estressada, ni tan trista. 
Perquè sé que hi ha algú, en la distància, que em té present i m'encomana al Senyor. 
(Els ateus podeu dir "que m'envia energia positiva")
Doncs això. 
Que gràcies, estimat.

divendres, 13 de març de 2015

Divendres 13 de Març



També era divendres 13, aquell Març de 1987. Jo tenia disset anys.
Tornàvem d'assajar una cantata de Haendel, i arribant a casa ens vam trobar tothom despert. En aquella època no hi havia telèfons mòbils, i el meu pare no sabia exactament on assajàvem: ningú ens havia pogut avisar que el meu padrí Guillem, el pare de ma mare, havia mort sobtadament, d'un infart, mentre assajaven una obra de teatre. 
A mi mai se m'havia mort ningú, encara. La mort era quelcom que passava a la gent de lluny, als avis dels altres, era una teoria que a mi no m'afectava.
La primera mort propera, com el primer amor, deixa una petja inesborrable.
Tinc un record molt viu, d'aquella nit. Quina impotència, ser a Barcelona i saber que tens un mort esperant a Mallorca. L'endemà, de matinada, vam anar a l'aeroport, i vam arribar a Campos, emboirat i més trist que mai, a primera hora. Aquell any la primavera es feia de pregar, i els carrers ens van rebre humits i silenciosos. Jo estava com en un núvol, no m'ho podia creure, tot i veure'l en aquell taüt que a mi em va semblar espantosament gran per a un cos tan petit.
Em semblava injust. Que ell hagués acabat el camí tenint tantes coses encara per fer, amb la feina a mitges, quan al seu voltant hi havia vells molt malament que havien perdut la dignitat i la consciència i malgrat tot continuaven vivint.

Em semblava injust, i no sabia que aquesta ràbia no era més que una preparació per la que sentiria al cap de pocs anys, quan una altra mort injusta, aleatòria, cruel i sobtada m'arrabassés de l'adolescència i em posés de cop i sense avisar, d'una revolada, a l'edat adulta. 

Recordo aquells dies, aquell fred inhumà que em feia tensar l'esquena i m'eriçava els cabells del clatell, l'avidesa amb què mirava el rostre del meu padrí sabent que mai més el tornaria a veure, la sorpresa de veure'm serena davant la pena immensa, el dolor gairebé físic que vaig sentir quan ens van fer fora de l'habitació per tancar la caixa, i vam sentir el so implacable de la tapa que en cloure's condemnava el meu avi a la foscor eterna.
M'esperava la pena en adonar-me'n, al cap de ben pocs mesos, que ja no recordava la seva veu. Quelcom tan seu, i que es va dissoldre en els plecs del record, com el sucre en el mar. Després, algunes vegades l'havia somniat, i havia estat un regal: en el meu somni el meu padrí continuava tenint la seva veu, i jo, talment a la vida real, no era conscient que no tornaria a escoltar-la, i no parava atenció al que m'era concedit: tornar a sentir-lo. En despertar, però, la seva veu s'esvaïa i no podia retenir-la.

Em sap greu que hagués mort tan jove, perquè no em va donar l'oportunitat de tenir una relació més igualitària amb ell. Va morir quan jo encara no podia tenir-ne cura, no vaig poder dur-lo mai al metge, com vaig fer amb tots els altres avis. Com m'hauria agradat ajudar-lo a seure al seient de davant del meu cotxe, cordar-li el cinturó mentre ell renegués de la seva poca traça (aquells vatua'l món que amollava!) i conduir amb destresa per la gran ciutat mentre ell amb els ulls oberts i subjectant l'agafador de la porta em donés ordres i em digués ves alerta!. Com em conhortaria el record de la seva mà tremolosa en el meu braç segur.
No va poder ser. El meu avi no va arribar a ser vell, i no va veure'm a mi de gran. No vaig poder mai asseure'm a tenir una conversa d'adults, no va ser a temps de parlar-me dels seus pares, no va arribar a saber què era de la meva vida. Confio en que ara se sentiria orgullós del que sóc i del que faig. Veig en mi moltes espurnes seves.

Ara me n'he adonat que ja fa gairebé trenta anys, d'aquell divendres 13 de Març. M'estic fent gran.


dimarts, 3 de març de 2015

Per la Carmen

L'altre dia em vas dir que escoltes tot tipus de música, des de Beethoven a Rock. 
Per això, abans de començar a llegir aquesta carta, vull proposar-te aquesta audició.
És el primer temps de la sonata per a violí i piano "Primavera" de Beethoven.



Deixa que la música et rellisqui per les oïdes, coll avall, cap al cor. Respira fons, tanca els ulls, rep la carícia del violí i el piano, i assaboreix-la. 
Escolta-la tranquil·lament, i quan acabis, continua llegint. 

***
Ja has acabat? Segur que t'ha agradat, oi?
Quina impressió t'ha donat? T'ha semblat alegre, lluminosa, com la primavera?
Estimada Carmen: aquesta obra la va composar Beethoven en un dels moments més foscos de la seva vida. 
Estava passant una depressió.
Com tu.
I no n'hi havia per menys.
Saps què li passava? Que s'estava quedant sord. Les molèsties que tenia de feia molt temps, s'havien anat fent més i més insistents, i va haver d'acceptar-ho: No hi tornaria a sentir bé mai més en la vida. Fins aleshores havia intentat dissimular-ho. Es tancava a casa, per tal que la gent no notés que no hi sentia, perquè a vegades la gent el saludava pel carrer i ell no contestava. Per això té aquesta fama d'antipàtic, pobret!
T'imagines? Un compositor com ell, enamorat dels sons, renunciar a  l'harmonia, a la melodia, al regal pels sentits que és la música. Havia construït tota la seva vida al voltant de la música, i ara el destí cruel li arrabassava l'únic que realment el feia feliç: poder gaudir-ne.
No podia més. Es va tancar a un poblet de prop de Viena, que es deia Heiligenstadt. En aquells dies, va haver d'acceptar la seva dissort, i va redactar una carta als seus germans, que es coneix com el testament de Heiligenstadt. Beethoven va amagar aquests papers a un calaix secret de l'escriptori, i no els van trobar fins després que s'hagués mort, al cap de molts anys.
En aquests papers, explica el seu dolor, físic i espiritual, la seva desesperació. No tenia més ganes de viure.

Però... hi ha una cosa que el va empènyer a continuar endavant. Encara estimava la música. I malgrat ell no la pogués escoltar, podia oferir-la a la humanitat. Encara tenia coses a donar al món. Encara podia lluitar contra la crida del destí.  
Beethoven va superar-ho, i després d'allò va escriure molta més música, bellíssima, que ens ha acompanyat en tants moments, feliços i desgraciats. 
Jo, però, li tinc una especial predilecció a la sonata Primavera. Perquè parla de la tossuderia de buscar la felicitat, malgrat tot et vagi en contra. 
Benvolguda Carmen. 
Tu també tens encara moltes coses per dir, per donar, per sentir. Amb catorze anys, tens tot el món per davant, i t'asseguro que te'l menjaràs. Ja t'ho vaig dir l'altre dia: les qualitats que faran de tu una dona feliç, són les que ara et fan una noia tan vulnerable: la teva sensibilitat, la teva gran passió.
Com Beethoven, tu ara estàs passant per un moment molt fosc. No trobes la llum enlloc, no saps per on tirar, no entens per què a tu t'ha de passar això. Et sap greu estar com estàs, perquè saps que fas patir als que t'estimen. Lluites contra la pena, que és com una aranya grossa i peluda que se t'enganxa al coll i no et deixa respirar.
Saps per què sé com et sents? Perquè jo també he passat una depressió, i com jo, moltes més persones de les que t'imagines hem passat per aquí. 
No estàs sola, Carmen. Estàs malalta, simplement. I t'asseguro que encara que et costi de creure, et curaràs.
No estàs sola, Carmen. T'ho repeteixo.
La depressió es cura.
I saps què? Després de tot això, que són els dolors del part de la nova Carmen, la Carmen que naixerà sabrà trobar mil raons per viure i ser feliç.
Confia en mi, Carmen. Ara et costa de creure, perquè la malaltia t'impedeix de veure-hi clar, com els miralls quan s'entel·len, però t'asseguro que tornaràs a ser feliç, i ho seràs molt.
I com Beethoven, després de tot això, escriuràs a la teva vida pàgines bellíssimes.
Ja veuràs com sí.
I potser algun dia, d'aquí a moooolts anys, una amiga teva et dirà que la seva filla està passant una depressió, i tu voldràs ajudar-la, i qui sap, potser et sortiran millors paraules de les que em surten ara a mi.