dissabte, 11 de maig de 2019

Tot de cop

A vegades sento que em passen massa coses, totes concentrades. No tinc temps de processar-ne una que en ve una altra, i és com si la meva vida fos un stretto continuo, un punt culminant darrera d'un altre, sense donar-me alè. 
Us poso uns exemples dels darrers deu dies:
–Finalment el Joan Vives fa que em trobi amb Romà Escalas, fa més de trenta anys que ens diu, a un i a l'altre, que ens presentarà. Té raó. Ens havíem de conèixer. El Romà, persona cultíssima i de conversa vivaç, m'explica coses dels nostres avantpassats que em deixen clavada. Hi ha anècdotes tan refotudament bones que ningú se les creuria si les posés a una novel·la.
–Visito llocs sagrats per a mi, i comprovo que, malgrat els anys, continuen fent-me vibrar, que quan més sé i més sóc, més vibro. Beneeixo la gràcia que m'és concedida de poder visitar, encara, aquests llocs.
–Algú em regala una mirada que se'm clava entre els pulmons i l'espinada. Només és una guspira. Penso en tot el que callem, i tot el que diem. Penso que potser no cal parlar. Decideixo confiar en què ens hem entès. Sense paraules.
–Rebo un correu electrònic d'una persona que no conec, que ha llegit la novel·la, ha aconseguit el meu mail, i m'agraeix el que he escrit. M'emociono d'una manera íntima. Em reconcilia amb el cansament, dona sentit a l'esforç d'anys.
–Com Sant Pau caient del cavall, entenc que algú m'ha utilitzat. Em sap greu, molt. Repasso la relació, de molts anys, sota aquesta nova llum, i me'n faig creus. No penso deixar de ser qui sóc, malgrat em passin aquestes coses.
–Tinc la sort (sí, la sort!) de trobar-me amb un accident que hauria pogut ser molt greu, en el que es veu implicat un alumne al que estimo molt. L'embolcallo mentre arriba l'ambulància. L'espera se'm fa eterna, suposo que per la urgència de tenir-lo blanc, tremolant i sense saber la magnitud del que ha passat. Quan marxa, veig que estic tacada de la seva sang, i, d'alguna manera, sento que sempre més em sentiré unida a aquest adolescent encantador (està bé, però hauria pogut ser molt greu)
–Parlant d'alumnes. Un antic alumne em veu pel carrer, m'abraça, i em diu que vaig ser important per a ell. Un alumne actual m'envia un mail expressant la seva estimació. Ploro d'emoció. M'agrada la meva feina. Molt. Malgrat el cansament, malgrat l'estrés, malgrat els mals moments, fins i tot malgrat que no em deixa escriure prou. M'agrada com em guanyo les garrofes (Però si pogués vendre més novel·les, també estaria molt bé)
–Un amic andalús m'envia un vídeo promocional del partit amb nom de diccionari. Li demano que no m'enviï més vídeos d'aquesta casta i s'enfada, m'acusa de fascista, intransigent i supremacista. Li demano que no parlem del tema, i continua atacant: sóc una covard que no vull saber la veritat. Decideixo no contestar els seus whatsapp i s'enfada molt. Aquest amic, que és més jove que jo, fa més de vint anys que viu gairebé sense treballar, encadenant subvencions, prestacions i d'altres. No goso replicar-li. Allò de que la veritat fa mal.
–Miro unes mans. Em semblen precioses, i desitjo tocar-les. En aquell moment, aquelles mans toquen les meves, encomanant-me coratge. Em sento feliç.
–Passo una nit d'insomni brutal. Surto al balcó, abrigada amb la manta del sofà, m'assec a veure sortir el sol. Tot un xipolleig d'ocells sembla que convoquin al matí. Veig núvols negres tornant-se translúcids, i evolucionar cap a la llum. El sol m'escalfa. El mar està serè. És un moment d'una placidesa i una intensitat que em fa pensar que potser valia la pena no dormir tant, per viure aquesta matinada.

Cadascun d'aquests fets podrien haver omplert un mes. Cadascuna d'aquestes vivències m'ha commogut, i ha passat en menys de deu dies.
Tot em passa com molt de cop, En dono gràcies, però d'alguna manera sento que no puc abastar-ho tot, que la vida és immensa, i que no arribo a empassar-m'ho tot, com si estigués bevent a porró i m'ennuegués. 
No sé si m'explico

divendres, 3 de maig de 2019

El dia de la mare

Sóc 100% mare. De dos homenots que ja són més alts que jo, i tenen una veuassa i una presència que a vegades fa que, quan estem a l'ascensor, em senti petita i tot. 
M'he entregat als meus fills, i tant que sí. De fet, el primer agraïment de la meva primera novel·la diu així: "Miquel i Mateu: Un dia us vaig dir que si publicava la novel·la diria que la publicava malgrat vosaltres, i sabeu que sempre compleixo les meves amenaces. Sou el millor impediment que mai hagi pogut tenir per escriure, la millor història que mai hagi somiat".
M'he entregat a ells, però he faltat a molts partits, de fet encara no entenc del tot les normes del Handball ni del Hockey. Algun cop he fet la meva. No he permès que la meva vida fos reduïda a estar al seu servei. Perquè, a més, no és bo, ni per ells, ni per a mi.
Jo m'he queixat molt, moltíssim, hi ha hagut èpoques que gairebé he viscut en la queixa constant. He reclamat el meu espai, i algunes vegades, els he fet fora d'ell, perquè em sentia absolutament envaïda. Serà que el meu % d'egoisme és molt més alt que el d'aquesta senyora estupenda.
Estic molt contenta de ser mare, de debò, no ho canviaria per res del món, dono totes les renúncies que m'ha suposat ser mare (que han estat moltes, professionals, vitals, físiques) per bones, perquè per res del món hauria renunciat a ells. 
Però rarament faig la cara d'aquesta model. Arribo a casa, veig la lleonera de les seves habitacions i se'm posa una cara més aviat així. 

Senyors del Corte Inglés, el dia de la mare ja em semblava una cursilada estúpida que mai de la vida he celebrat, i ja us considerava passats de moda molt abans d'aquest anunci vomitiu.

Potser l'heu fet perquè tothom en parli, si és així, heu aconseguit el que volíeu. Però em sembla molt mala idea insultar-nos a nosaltres. 
Les que no ens entreguem fins al punt d'esborrar-nos. Les que ens queixem. Les que intentem mantenir el nostre espai.

Vaja, nosaltres, les mares de veritat. 

dilluns, 22 d’abril de 2019

Signatures de Sant Jordi

Com ja sabeu els que llegiu el blog, aquests dies estic en bastanta baixa forma, degut a problemes d'estrés que han acabat afectant la meva salut. 
De totes maneres, viuré el dia de Sant Jordi el més intensament que pugui, tot i que només signaré per la tarda. 
Si em voleu venir a saludar a Barcelona, estaré molt contenta. 
Estaré 
de 16 a 17: Pare Manel (Rambla Catalunya-Gran Via)
de 17 a 18: Punt i A part (Rambla Catalunya, entre València i Mallorca)
de 19 a 20: FNAC Illa


Moltes gràcies a tots els que esteu recomanant la novel·la. Els que publiquem tan lluny de Sant Jordi patim un silenci mediàtic força important, a la campanya de Sant Jordi, i depenem força de la gent que ha llegit el llibre i el recomana. Sara i els Silencis és una novel·la molt de pluja fina: va escampant-se, enamorant als lectors. L'altre dia, una senyora pel carrer em va aturar i em va abraçar. Em vaig sentir tallada i commoguda a parts iguals, i no vaig saber contestar més que un "gràcies" que em queda molt pobre. 
Aquí, doncs, deixeu-me dir un GRÀCIES enorme, per estimar aquesta història, fer-vos-la vostra i escampar-la arreu. 

dimarts, 2 d’abril de 2019

Estrès


Al principi el cos avisava, d'aquella manera que té de dir no anem bé. Un mal d'esquena pertinaç. Dificultats per dormir. Però jo feia com si no me n'adonés. Pots amb tot, i ara! Estàs en un moment molt dolç, t'encanta la feina que fas, has publicat la segona novel·la, tens mil presentacions, estàs on fire, tu pots amb tot. I continuava el tren de vida. 
A poc a poc, però, els problemes per dormir es van convertir en insomni ferotge. El mal d'esquena em va tenir una setmana sense poder anar a treballar.  La sensibilitat es va convertir en plorera desenfrenada. El gust pel dolç es va convertir en una ànsia desfermada per menjar.
I veia un cadellet pel carrer i m'emocionava i plorava. I cantava Bach i plorava. I sortia de la feina i arribava a casa i plorava de pur cansament. I els problemes inherents a la feina, a la família, a la vida en general, que sempre havia entomat amb més o menys encert, i sobretot amb optimisme, se'm feien una muntanya. Vaig començar a oblidar-me de fer coses importants. M'obsessionava per foteses i per més que un tros del meu cap em digués que el que m'angoixava no tenia importància, algun mecanisme estrany feia que no m'ho pogués treure del cap.

Un matí de dilluns, després d'una nit on havia dormit a glopades, vaig anar a parlar amb el metge de capçalera. Un metge amb un posat afable i acollidor que em va tenir una estona llarga parlant de tot el que em passava.
Resulta que l'estrés feliç és feliç, però també és estrés.

Val la pena fer tot el que faig? Val la pena continuar escrivint, continuar cantant, continuar fent música amb els alumnes de la ESO?
Puc amb tot?
Cal valentia per reconèixer la nostra vulnerabilitat. És un camí d'acceptació, molt sovint costerut i que et fa dubtar de mil coses. 
Cal ser valenta, i per a mi, aquest escrit és com una sortida de l'armari. Sap greu per la gent que m'estima i que es preocupa per mi, però potser els dec aquesta explicació.
Accepto, doncs, que necessito parar. Estic de baixa mèdica.
Em fa cosa, perquè clar, el que tinc no és infecciós, i em permet sortir a caminar i distreure'm,  de fet m'ho han recomanat.
Avui, per exemple, he gaudit d'arreglar la cuina. He fregat les cassoles, les he posat a escórrer, he escombrat, he fregat... he assaborit l'aigua calenta, l'espetegar de l'escuma del sabó, el so dels coberts, la rapidesa amb la que l'aigua relliscava sobre l'acer.
I ho he fet sense pensar que havia d'escriure, que havia d'estudiar, que havia de corregir, que havia de preparar classes, que havia d'anar a córrer, ni tan sols m'he posat música per estudiar mentre treballava.
He gaudit de la simplicitat del moment, en silenci.
Escric aquestes línies, vencent el pudor, exposant potser massa la meva intimitat, perquè rebo molts missatges preguntant-me què em passa. Doncs mireu, em passa això. Accepto la meva fragilitat. No sóc tan estupenda ni tan superwoman com em pensava.
Gràcies a tots els que m'heu fet costat, m'heu trucat i em doneu escalf. Gràcies als alumnes que m'envieu la vostra energia i el vostre amor, sou un dels motors de la meva vida.
Deia abans que cal valentia per acceptar la feblesa. Cal també generositat per permetre que els altres es preocupin per tu. 
Rebo les vostres mostres d'afecte, i les agraeixo intensament. Sou un regal.
Potser aquesta situació també és un regal, una oportunitat que em dona la vida per entendre el que és important i el que no.

dissabte, 2 de març de 2019

Eros i Psique




Aquesta és una de les obres que treballem enguany amb els alumnes d'Història de l'art, és una de les obres que els entra a la selectivitat. L'autor és Antonio Cánova, del neoclassicisme. 
A mi sempre m'ha semblat una obra d'art preciosa. I sabeu, és allò de que, amb les obres que em commouen més, tendeixo a apassionar-me més en l'explicació. 
Explico, doncs,  als alumnes la història d'Eros i Psique, una mica resumida. 
Psique era una princesa bellissima i molt curiosa. És castigada (la història és llarga, la resumeixo) i tancada a un palau on un amant l'estima, només de nit i a les fosques. Ella s'enamora d'aquesta persona que amaga la faç però li diu paraules tan dolces. 
Mentre explico el mite, ja trobo dos o tres que bufen. Quina cursilada, diu una de les alumnes. 
–Bé, jo pensava que vosaltres entendrieu a Psique –la cara d'incredulitat canvia totalment quan continuo–, doncs a la vostra generació li passa sovint, de crear llaços afectius amb algú amb qui no hi ha una comunicació "normal". Eros va enamorar a Psique a les fosques, vosaltres potser us enamoreu d'algú amb qui xategeu, i expliqueu coses molt íntimes a gent a qui no veieu en persona –ells callen. Jo continuo–. No jutgeu a Psique. A la seva època, va fer alguna cosa que potser algú de vosaltres també us ha passat. 

És possible estimar a algú a qui no coneixes en persona? No goso pontificar, només dic que no hi ha res nou sota el sol, el que canvien són els suports, si molt m'apures. Psique i Eros es van enamorar, i no es veien. Potser d'aquí a tres-cents anys hi haurà alguna escultura de dos que s'estimen mirant el mòbil. 

Tornem a l'estàtua que els entra a la selectivitat. Si m'agrada l'estàtua de Cànova és, no tant pel que hi ha, sinó pel que no hi ha. Hi ha la promesa d'un petó... o potser el record d'un petó donat. M'estremeix, m'emociona, aquest espai buit que hi ha entre les dues cares. I m'emociona, d'una banda, pel gran exercici virtuós que suposo que és poder esculpir aquestes dues cares, sense que fent-ne una es trenqui l'altra. Però a més, m'emociona com l'artista diu tantes coses amb el buid. L'obra no tindria la meitat de gràcia si els dos s'estiguessin besant. Si ens emociona, és perquè ens mostra l'aire que crema entre dos que s'estimen. 
Bé, la història continua: Psique fa el possible per descobrir qui és aquest amant, doncs les seves germanes, geloses de la seva felicitat, li diuen que segur que segur que qui l'estima és un ésser horrible, doncs si no, no tindria per què amagar-se d'ella.
Degut a la seva curiositat, torna a ser castigada, aquest cop, amb un son profund del qual només la despertarà un petó d'amor veritable. Quan Eros arriba on és ella, la besa, i en aquest moment, ella desperta i reconeix el seu estimat.
Aquí hi ha una altra intevenció dels alumnes. Això és el conte de la bella dorment. 
Sí, i de la blancaneus, i de tants altres contes. 
Un dia em van plantejar a classe que la bella dorment era un conte masclista perquè ell "violava", la seva integritat i la besava sense consentiment, jo em vaig quedar molt a quadres, perquè mai m'ho havia plantejat d'aquesta manera, i potser si filem tan prim, ens quedarem sense contes. 
O sigui que acabo la introducció del mite de Psique relacionant-ho amb altres contes en els quals algú desperta gràcies a un petó. 
És una metàfora –els dic–, del poder de l'amor. Algú reviu, algú ressucita, quan es pensava que ja mai tornaria ser qui havia estat, quan es pensava que tot era perdut, arriba l'amor i el salva. 
Acabo la classe mig satisfeta, pensant que és possible que algú hagi pensat, durant la classe, en què, en realitat, l'art ens parla de nosaltres mateixos. 

dissabte, 23 de febrer de 2019

El cotxe vermell

Al costat de la plaça de pàrquing on deixo el cotxe de fa 15 anys, hi ha sempre un cotxe aparcat, un seat Ibiza de color vermell. Quan dic sempre, dic SEMPRE. Ningú no el mou. Vagis a l'hora que vagis, allà està el cotxe vermell. Té la ITV caducada del 2010. És un cotxe que, malgrat el model comença a ser antic, es veu molt nou, o sigui, no té cap bony, ni ratllada, ni res que l'impossibiliti sortir. I cada tant, quan els vidres estan empolsinats, algú els renta, però mai, ni jo ni cap dels companys de pàrquing a qui he preguntat, ha vist de qui és el cotxe o sap quin és el misteri.
Qui té un cotxe morint-se de fàstic en un pàrquing, de dia en dia perdent valor, i sense fer-ne res?
La meva ànima d'escriptora imagina un terrible crim. Un atropellament mortal d'un ciclista. Un fugitiu de la màfia que sap que li tenen el cotxe vigilat i no gosa treure'l ni per portar-lo a desballestar. Algun solitari mort, la tele predicant notícies durant quinze anys davant un cadàver impertèrrit.
Però no. Hi ha algú que va a treure-li la pols al para-brises del cotxe. Hi ha algú que sap el misteri. Però no hi ha manera de trobar-me'l.
Per què us dic això ara?
Doncs perquè avui, quan he aparcat, he vist que el cotxe no hi era. Algú l'havia tret. Quedava una taca fosca a terra, una estora de brutícia, pols i greix.
Ara encara estic més intrigada.

dimarts, 22 de gener de 2019

Possibles feines

D'allò que vas cansada i et planteges si ets feliç, i tornant cap a casa, et poses a fer la llista de feines que t'agradaria fer. Com per exemple, 
- Anar a plantar patates al Montseny.
- Fer de cuidadora d'ossets panda a un zoo 
- Restaurar fars abandonats
- Fer-me inspectora de la guia Michelin i dedicar-me a tastar delicatessen.
- Ser acomodadora de un teatre d'òpera i poder escoltar-les totes de gratis
- Fer-me perruquera de gossets
- Anar a viure al delta i comptar ocells migratoris
- Ser organitzadora d'esdeveniments festius
- Escoltadora d'avis que volen explicar la seva vida (segur que tindria moltes idees per a novel·les)
- Monitora de piscina, i ensenyar a nedar a infants
- Terapeuta de risoteràpia i fer riure a la gent
- Acariciadora d'infants que estan a l'incubadora
- Neteja-vidres de gratacels, per mirar la ciutat als meus peus
- Organista de la seu
- Tenir un bar d'aquells on es pot anar a acariciar gatets
- Portar un casal de retir. Viure entre silenci i la pau, rodejada de gent que va en pijama i fa ioga
- Ser vigilant d'un parc natural molt aïllat, i passar-me el dia caminant per la natura, prenent nota dels ocells que se senten i de les floretes que neixen.
- Fer xerrades motivacionals explicant a la gent lo fantàstic que és estar vius i la sort que tenim de tot plegat.
Se us n'acudeix alguna altra?

dissabte, 12 de gener de 2019

Donar veu als impresentables

Quants de vosaltres havíeu sentit parlar fa un any d'aquest partit fascista amb nom de diccionari que ara té la clau de la governabilitat del parlament autonòmic del sud d'Espanya?
No és sospitós que de sobte ens el trobem fins a la sopa?
Quan fa uns mesos la televisió va posar en primeres notícies  aquell míting que havia omplert un palau d'esports, em vaig esgarrifar. Perquè, com autora, sé com de difícil és que parlin de tu a premsa. I que, de sobte, tota la premsa parlés tant i tant d'un partit que fins aleshores només era conegut per posar denúncies ridícules, em va donar molt mala espina. Vaig pensar, això és que volen potenciar aquest partit.
I així ha estat. Arreu se'n parla. Tenen un tant per cent ínfim de vots, però es parla molt més d'ells que de qualsevol altre. Així, donen veu a les seves propostes, arriben a molta gent, i a poc a poc van pujant en vots i quota de pantalla.
A qui interessa que guanyi punts un partit així? Doncs a la gent que mou els fils (Recordeu la portada de l'ABC el dia abans de les darreres eleccions catalanes? Recordeu que ens trobàvem aquella candidata arreu? Qui va pagar aquella costossíssima campanya electoral? I quins favors esperaven a canvi?) 
I són aquests, els que esperen cobrar-se favors, els que no volen que pugin altres partits que podrien fer trontollar el seu poder, i per això amb molta més representació no en sentim gairebé parlar d'altres partits (i quan en parlen a premsa es fa d'una manera totalment esbiaixada i maliciosa)
I també per això no em dona la gana dir el nom del partit, i prego que als comentaris ningú els anomeni. Perquè el que volen és això, que es parli d'ells, que tinguin molt ressò. El famós algoritme de facebook, que fa resaltar les notícies de les que més gent parla.

No em digueu que la premsa havia de parlar d'aquell miting del partit fascista perquè hi havia anat molta gent: aquest Nadal, milers de joves arribats de tot Europa s'han aplegat a Madrid, a la trobada de Taizé, per a pregar, i un dels seus lemes era la hospitalitat. Han estat quatre dies intensos, compartint pregàries, amistats, sent acollits per la gent de Madrid, a les parròquies i a les famílies. Realment la premsa s'ha fet el mateix ressò que un acte puntual d'un partit fascista?
No, clar que no. Perquè no hi ha interessos econòmics darrera. Perquè que els joves (i no tan joves) d'arreu s'uneixin per a pregar i acollir no interessa a la premsa, ni als poders que mouen els fils. 
No hi ha interessos econòmics darrera aquestes opcions, i per tant, només seran una petita nota de premsa, a les pàgines centrals. En canvi, aquest partit amb nom de diccionari, com l'altre amb gent que diu que són de poblacions, respon a un interès molt concret, de poders fàctics, que volen inclinar la balança cap a un malestar general, cap a un sentiment d'inseguretat, volen que mirem el nouvingut amb recel, volen que pensem que la culpa de la crisi són els que venen en pasteres, i no els que han provocat que hagin de venir en pastera. 
Fixeu-vos el tractament que fa la premsa d'aquests dos partits. Ara que el Partit de dretes de tota la vida ha cremat tots els cartutxos, han buscat dos marques blanques. La cosa està en que tot canviï per a que tot quedi igual. És esgarrifós. I ho és encara més que caiguem en el parany. 
I ara, bonus track: preguntem-nos per què uns periodistes com la Laura Rosel, Javier Ruiz o d'altres, són bandejats de programes líders d'audiència, per a proposar "entreteniment". 
Ben entretinguts som menys perillosos.

dissabte, 22 de desembre de 2018

La Sota

A mi només m'ha atacat un animal una vegada. Van ser dues oques que hi havia a una casa de pagès de les cinc sènies, a Mataró. Jo anava corrent i elles em van atacar, i tinc un record molt agre, de fet no he tornat a passar mai més per allà, em fa pànic. Els animals em van atacar gratuïtament, jo no entrava a la casa, només passava pel camí, corrent al meu ritme, escoltant música amb auriculars, quan se'm van acostar amb les ales obertes i amenaçadores i vaig passar-ho molt malament. Van fer que les somniés i tot. 
La primera notícia que en vaig tenir, de la mort de la Sota, va ser a un diari digital, suposo que a La Vanguardia, però no us ho sabria dir. La notícia deia que un gos d'un sense sostre havia agredit un policia i el policia l'havia matat d'un tret al cap.
I el que vaig pensar primer va ser en el disgust que tindria el pobre policia. Perquè sabeu, jo sóc neta de militar, i educada a les monges, i vaig créixer confiant en l'autoritat, i em van dir i repetir mil vegades que si tenia un problema, busqués un policia.
Fa uns anys m'hauria quedat amb aquesta versió, però com que avui en dia tenim accés a altres maneres d'informar-nos a més de la premsa dels grans mitjans, hem sabut més coses. Fins i tot hem vist imatges de la gossa, que era molt estimada pels nens del barri, perquè es veu que era molt mansa, el sense sostre era un noi que venia braçalets i aquesta gossa era la seva única companyia. El noi va cometre l'error de dormir en un pàrquing d'un hotel de luxe, que va trucar a la policia per fer-lo fora. La guàrdia urbana hi va anar de males maneres, i la gossa es va posar a bordar quan veia que agredien el seu amic. Un policia li va posar el genoll sobre el coll, la va tirar a terra i li va disparar un tret al cap. 
Les imatges són esfreïdores: la gossa agonitzant mentre encara remena la cua i el seu amic, desesperat, reduït a terra per un grapat de policies, sense poder abraçar la seva estimada en el darrer alè. Ha passat fa dies, però no puc treure-m'ho del cap.
I a partir d'aquí, voldria fer tres reflexions. 
La primera, és que si la gossa hagués estat realment agressiva el policia no l'hauria pogut matar tan fàcilment. Aquest policia va actuar d'una manera impulsiva i imprudent. Va matar la gossa, però hauria pogut passar alguna cosa encara pitjor: la bala rebotant i ferint algú que passava per allà?
No dubto que una gossa que borda atabala. Jo també m'atabalo, a vegades, quan tinc trenta adolescents cridant a classe. Però és la meva feina, i he de saber contenir-me i conduir la situació d'una manera serena i adulta. Si pegués a un alumne em farien fora de la feina de seguida. Aquest policia és un perill. No pot dur arma, però és que tampoc hauria de treballar, si reacciona d'aquest manera tan bèstia sota pressió, més val que es dediqui a una altra cosa. Qui tenim treballant, en els cossos de seguretat? Són conscients que la seva feina és ajudar-nos, o tenen una actitud xulesca i prepotent? 
La segona reflexió surt d'aquesta primera.  I és aquesta sensació que tenim la ciutadania, d'impunitat dels poderosos i de les forces de seguretat. Sigui l'acarnissament d'aquest policia cap a un animal, o el " a por ellos" dels piolins que van venir a impedir-nos votar, o simplement la tranquil·litat amb què aparquen malament el cotxe per anar a esmorzar al bar. No sé si estem en un procés d'indefensió apresa. Si un policia pot matar un animal d'aquesta manera i no cau (i ho dic així amb total coneixement) el pes de la llei a sobre d'ell, si callem mansos quan veiem abús d'un membre de la seguretat, estem virant cap a èpoques molt obscures.
La tercera reflexió no va sobre aquest fet, sinó sobre la manera com el vaig rebre. Perquè si no hagués estat per mitjans alternatius que ara estan al nostre abast, jo m'hauria quedat amb la idea que el gos era agressiu, que el policia estava contra l'espasa i la paret i que no va tenir més remei que...
I ara penso en la situació de Catalunya, i en el que reben els que només s'informen per algunes cadenes de televisió. I penso en el que rebíem, per exemple, del que passava al país basc als anys vuitanta, que només ens podíem assabentar per grans mitjans. Després hi viatjàvem i tornàvem al·lucinant de l'amabilitat i la pau que es respirava allà, i alguna cosa no ens quadrava, perquè la televisió ens parlava d'un ambient apocalíptic, amb gent atemorida i amenaçada, i en canvi passejant pels carrers d'Euskadi l'ambient d'absoluta cordialitat i amabilitat. Amb quantes rodes de molí hem combregat? Quant ens han enganyat? M'esgarrifo de pensar quants innocents han patit mentre la premsa ha manipulat.

Per acabar, mireu aquesta parella: un noi amb una gossa. Només es tenen l'un a l'altre. Us estranya que l'animal bordés i intentés ajudar el seu amic? Era tot el seu món!
Puc imaginar-me la desesperació d'aquest noi, perquè jo també he estimat un pelut i sé el dolor de perdre'l. Però aquí hi ha quelcom afegit: és el fet d'arrabassar a algú que no té res més, la seva companya de vida. És que segurament aquest xicot sentia que només l'estimava la seva gossa, i en certa manera, ell era necessari al món, perquè ella el necessitava. És la capacitat de redempció que pot suposar tenir cura d'un ésser viu, i la gratuïtat amb que algú que se suposa que ens ha de protegir l'ha executat sense miraments. 
Descansa en pau, Sota. I que el policia que t'ha matat no pugui dormir.

diumenge, 16 de desembre de 2018

Coses de la Sara

Sara i els silencis continua el seu camí. 
Cada vegada que algú se m'adreça per a comentar a novel·la, sento que han valgut la pena les estones que hi he passat. Quan el llibre surt al carrer, i deixa de ser només teu, i els personatges fan emocionar a gent que tu ni coneixes, és un moment de goig tan ple, que no puc explicar-lo sense caure en una cursileria insuportable. 

A més, l' Anna Guitart va recomanar el llibre a TV3, en ocasió de la Marató. Podeu veure les paraules que li dedica l'Anna a partir del minut 4, aquí:

Em fa molta il·lusió, perquè també parla de Rut sense H, una novel·la fantàstica de Muriel Villanueva, que no us heu de perdre per res del món.
I tornant a la Sara, i a la meva vivència com a escriptora (ui, que gran que és aquesta paraula!) Una de les coses que més m'agraden és participar a clubs de lectura. És genial, poder canviar impressions amb lectors i lectores i saber què els ha impactat, indignat o emocionat. El problema, però, és que a vegades l'horari no em va bé, o potser el club de lectura és lluny, i no arribo. Doncs aquest mes estic participant en un club de lectura virtual! Podeu anar-hi clicant aquí i donant-vos d'alta, comentem el llibre. Intento contestar a totes les intervencions. Potser és una mica tard per avisar, disculpeu-me, he anat molt de bòlid, el primer trimestre sempre és molt estressant, i si ets profe de música, encara ho és més!
Finalment, hi ha clubs de lectura presencials i presentacions de la novel·la properes. La més propera (en el temps, no pas en Kilometres!) serà a la llibreria de Vallderoures, el Serret, el dia 29 de desembre. Parlarem de la Sara i, evidentment, hi haurà música, com no podia ser d'altra manera.

dilluns, 3 de desembre de 2018

Sístole-diàstole

És curiós com la vida va avançant de manera cíclica, sigui en micro o en macro. Suposo que és intrínsec a la nostra natura, i que les dones, sagnant cada mes, en som molt més conscients: tot el nostre món és cíclic, l'hivern dóna pas a l'estiu, i aquest a un altre hivern. Potser així pensem que, si perdem ocasions, d'alguna manera, la vida ens dona segones oportunitats, perquè siguin quines siguin les nostres covardies o indecisions, el camp tornarà a tenyir-se d'ocres, o el mar a lluir i espetegar contra la nostra pell, la vida torna a ser com havia estat.
També l'univers és cíclic, tot i que en una mesura tan immensa que nosaltres mai podrem copsar-la: ara està en expansió, després d'un big-bang que ens empeny cap a l'exterior, i hi haurà una part de quietud, d'incertesa, abans de tornar a replegar-nos cap a un punt minúscul des d'on tot recomençarà, com un immens pulmó que inspira i expira, i qui sap quantes vegades aquest univers ha fet aquesta sístole-diàstole, però nosaltres, pobres humans, ens entretenim escrivint, tenint fills, regant plantes, construïnt piràmides o enderrocant imperis, i tanmateix, és possible que siguem un accident fortuït de l'univers, tan insignificant com ho és per a nosaltres la mosca del vinagre.
I tot això ho he pensat perquè estic tornant a assajar pastorets, com gairebé cada any des de en fa més de vint (només vaig faltar l'any que vaig tenir el Miquel i un altre any que el director va dir que "no volia mercenaris" i va posar a tocar amateurs no professionals)
Cada any, doncs, torno a la deliciosa representació dels pastorets de Mataró. Però, com diria el poeta, nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos. 
Ens retrobem els músics, com passa quan toquem la missa de les Santes, som més o menys els mateixos cada any,  però un any més vells, riem, tu també t'has passat a les progressives, i dius mira que fa el meu fill, i li mostres una foto del telèfon, i al final m'he separat, et diu l'altre, i tu desitges que li vagi bé, i la noia ha entrat a la universitat, diu el de més enllà, i en tot un any no ens veiem, però durant uns mesos passarem molta estona en la complicitat i la foscor del fossat, i ens sabem el diàleg de la funció, després de tantes temporades, i ens fem bromes dient el mateix que diuen els pastorets que estan assajant a dalt l'escenari.
I et creues, darrera l'escenari, amb xicots que abans estaven al ball de pedretes i ara ja fan de tècnics, i penses ells també creixen però també continuen aquí, donant-ho tot per a que l'espectacle rutlli. 
Quan entro al fossat, és com si un trosset d'aquella Maria de fa més de vint anys m'estigués esperant. Necessito, suposo, prendre consciència de tornar on estava abans, sent la mateixa però no sent-ho. I fer les paus amb aquella que vaig ser fa tant de temps, desitjant que, si la meva ànima va deixant fantasmes, trossos de consciència que se'm desprenen i queden als llocs on he estat molt feliç, o immensament desgraciada, o simplement hi he passat tanta estona, un tros de fantasma meu ha esperat pacient que tornés, com esperen els campanars que tornin les cigonyes, i potser és capaç de mirar-me i reconeixer-me. Això significarà que no he canviat tant, que no he renunciat a tants somnis ni sóc tan diferent com això. 

dilluns, 19 de novembre de 2018

El globus


El meu avi em va explicar que fa més de cent anys, a principis del segle XX, hi va haver un accident terrible.
Hi havia un globus aerostàtic lligat. El van deslligar i uns quants l'agafaven de cordes, per mantenir-lo a terra. Però va poder més l'aire calent que el pes de la gent, i el globus es va començar a enlairar, enlairar... i els que tenien la corda agafada van veure, amb horror, com deixaven de tenir contacte amb el terra. Però si es deixaven anar, les persones que hi havia a la cistella i les altres que aguantaven la corda s'enlairarien més, i per tant, es mantenien agafats, veient com a poc a poc estaven massa enfora com per saltar. Hi va anar gent a socorre'ls, però els passava igual: El seu pes era insuficient i tanmateix, el globus pujava més i més posant-los a ells també en una situació compromesa. 
Us imagineu l'horror?
Va morir força gent.
Aquests dies hi penso, perquè sovint en la vida ens sentim així: sabem que hi ha una situació que hauríem de deixar anar, però ens sap greu, per la gent que queda, perquè la nostra fortalesa alleugereix l'esforç dels altres, però no podem més, necessitem descansar, saltar, potser fer-nos mal, però si no ho fem, correm el perill de fer-nos encara més mal quan finalment les nostres mans no puguin ja sostenir-nos i ens precipitem avall.

He estat fent una cerca, però per enlloc he trobat quan i on va passar aquest accident. Me l'havia explicat el meu padrí, fa molts i molts anys. 


dimarts, 13 de novembre de 2018

Sara i els Silencis continua fent soroll

Hola a tothom. 
La feina se'm menja, i és una llàstima, perquè massa sovint tinc la impressió que no assaboreixo intensament tot això tan fantàstic que m'està passant. Em sento com un infant davant d'una taula plena de dolços: m'atabalo perquè no sé quin triar. 
Bé, la cosa és que Sara i els silencis està fent molt, molt soroll, i n'estic molt contenta. 
Potser heu vist notícies a Última Hora de balears, o a l'Ara, o a les llistes de més venuts que cada dijous surt al Diari de Mallorca, o a  premsa local (aquí un article del Tot Mataró i un altre del Capgros també aquí)

Aquests dies, si escolteu Catalunya música, podeu escoltar al programa Tots els matins del Món fragments de la novel·la llegits magistralment i enllaçats amb música. 
Quan els tingui tots, penjaré tots els podcast junts, esteu-ne pendent. 
I bé, que tinc presentacions durant tot el novembre, i em faria il·lusió, molta, que vinguéssiu a veure'm. 
Us poso la llista. Si sou lectors d'aquest blog, identifiqueu-vos, m'encanta saludar gent que em coneix de fa tant temps. (ah! i no em renyeu, teniu raó, fa temps que he baixat el ritme de publicació del blog... però és que no arribo a tot!)
Les presentacions d'aquest novembre seran:
Dimecres 14 a les 19: Girona, llibreria 22.
Divendres 16, a Palma. Llibreria Lluna a les 19 h
Dissabte 17 a Campos, a la seu de l'Obra Cultural Balear, a les 19 h
Dimarts 27 a Badalona, a Saltamartí a les 19 h.

Vindreu? Em fa moltes ganes de veure-us!


dijous, 18 d’octubre de 2018

L'art.


Pregunto als alumnes de batxillerat què és art. Algun em diu que Messi en fa. Jo voldria ser capaç de meravellar-me’n, però només veig un milionari en calça curta donant coces a una pilota. Potser sóc tan insensible com qui veu un quadre de Miró i diu “això ho podria fer una criatura”.
Serà que l’art és subjectiu? Aquesta és la segona pregunta que els faig. És possible que el concepte art depengui de la nostra percepció? Què ho fa, que algú s’emocioni amb Bach i a d’altres els resulti indiferent? Podem arribar a una definició que no depengui de gustos o sensibilitats?
Continuo preguntant: L’art és bell? Sí, diuen.
Els projecto un quadre de Lita Cabellut: Un pallasso els mira, amb el maquillatge malmès. Té foc als ulls, i tot el cansament del món a la seva faç. 


–Això és bell?
–No –diu una alumna–, però em diu moltes coses.
–Quines?
–Que està cansat. Que està trist. Que fer riure sempre és extenuant.
Enceten el debat. Arriben a la conclusió que, molt sovint, l’alegria és una closca darrera la qual la nostra desesperança ens mossega l’ànima. Veig alguns ulls lluents, i m’emociona pensar que la conversa pot haver despert inquietuds.
Visc les classes d’història de l’art a batxillerat com si fes proselitisme: Vull despertar-los fam, voldria que sempre continuessin cercant, gaudint-ne.
Perquè que l’art és la manera més bella i efectiva que tenim de ser humans. 
M’explic: Segons tenc entès, el nostre cervell ha evolucionat per capes concèntriques. A la més interna hi ha les funcions bàsiques: ens fa sentir gana, ordena al cor que bategui i als pulmons que alenin. La segona capa és comú als mamífers, i és la que, entre altres coses, ens fa emocionar, controla la memòria i ens fa desitjar i sentir. 
La tercera capa… aquesta és només humana, i per tant, si només és nostra, serà la que ens defineix com humans.
Sabeu què hi tenim, aquí? És on elaborem teories més complexes, on entenem l’univers, on relliguem el passat, el present i el futur, i on tenim el sentit creatiu.
Així, el que ens fa humans, i no simis depilats, és la pulsió per entendre el cosmos, l’habilitat i la necessitat d’expressar-lo de manera creativa i simbòlica, anant més enllà del que és literal. Unint la nostra història, el present i l’esdevenidor.
L’art ens fa humans. 
I no importa que sigui bell, ni el que en paguem.
Quan davant d’una realitat necessitem entendre-la, interpretar-la, raonar-la, i l’expressem sublimant, emprant un llenguatge simbòlic, feim art.
–I per això –dic mirant als ulls a l’alumne culé–, Messi no fa art. Però quan de petit dibuixaves, amb traç gruixut i fosc, tota la ràbia que et feia haver perdut la pilota, sí que feies art.

Maria Escalas.

Article publicat al Diari de Mallorca, al suplement cultural Bellver.

diumenge, 14 d’octubre de 2018

Presentació de Sara i els Silencis a Mataró

Estic molt, molt emocionada. Sara i els Silencis està fent molt soroll. Ja ha començat a sortir a les llistes dels més venuts, i, el que és més important, hi ha molta gent que, un cop llegida, em fa arribar que els ha agradat, els ha commogut, i els ha fet passar una estona intensa. 
I dissabte dia 20, a les 18 hores, a la biblioteca Pompeu Fabra de Mataró, farem la presentació.
Serà un esdeveniment molt i molt especial, per moltes raons. 
La novel·la és una història plena de música. I durant la presentació alguna d'aquesta música sonarà en directe.
Tinc la gran sort de que un munt de músics excepcionals han volgut participar desinteressadament en aquesta moguda: A part de les coses típiques d'una presentació de llibres (l'editor parlant, i després un diàleg entre jo mateixa, Sílvia Cantos i Maribel Nieto), hi haurà un concert benèfic. 
Alguns membres del Cor Ciutat de Mataró, juntament amb uns reforços excepcionals, Jordi Lluch a la direcció, Àngel Puig al piano, Montserrat Vallvé a la viola, les sopranos Elisenda Ardèvol i Flàvia Camacho, i l'actor Xavier Codony donaran so a les paraules.
I podreu sentir, acompanyat dels textos, la música de la novel·la. 
Veniu, us agradarà, segur. 
A més, si ho voleu, podreu fer un donatiu a la ONG Maresme Oncològic, que tan bé fa.
Per això us demano que vingueu. Voldria poder sentir que aquesta presentació ha estat útil també per a una bona causa. Aquesta no és una novel·la sobre el càncer, ni molt menys. Però la protagonista passa per aquesta lluita i volia, d'alguna manera, que hi hagués algun reconeixement a la tasca que les organitzacions de voluntaris fan.
Veient la dedicació i generositat dels músics que hi participen, ja penso que haver escrit aquesta història de lluita, de música, d'amistat, de superació, i d'acceptació.