dilluns, 21 de maig de 2018

El conillet


Al Mateu, els reis li van dur aquest conillet, l'any que es van endur la pipa. A mi em feia por que rebotís el pelutx  i demanés que li tornessin la seva estimada pipa, però li va entrar per l'ullet dret, que se sol dir, el va abraçar entusiasmat i es va convertir en el seu amic inseparable.
Arreu on anava el Mateu, anava el conillet. Va fer força viatges en vaixell i en avió, va anar a França i a Noruega, algun dia vam haver de tornar enrere perquè no l'havia agafat... Ara que ho penso, és estrany, sent tan despistat, que no el perdés mai.
Les primeres colònies que va fer les mestres van donar permís als nens per dur algun pelutx. El Mateu es va preparar el seu amiguet, però després li va fer vergonya, i em va dir que me'l deixava que li guardés jo. 
El va mirar, se'l va menjar a petons, i me'l va donar dient-me:
–Veus? Quan m'enyoris, pots abraçar-lo i pensar en mi. 
I se'n va anar feliç, amb una motxil·la que era més alta que ell, pensant que com que em deixava en penyora el seu estimat a mi no se'm faria tan feixuga la nit en que ell estaria lluny.
Ja fa anys que el Mateu no agafava el conillet per anar a dormir fora, i de fet, aquí a casa el tenia a una lleixa de la seva habitació. Quan va marxar a Irlanda, li vaig fer la broma de si se'l volia endur. Ell va bufar i va somriure. Jo vaig agrair íntimament que el seu company es quedés a Mataró, era com dir encara tinc aquell infant a casa, ha marxat l'adolescent, però una gran part del nen que fou es queda aquí. 
Me'l vaig afillar jo. Tot aquest curs el conillet ha estat dormint a la meva tauleta de nit, a sobre els llibres que esperen torn per ser llegits, i era com si vetllés el meu son. Us he de confessar que, alguna nit en que l'enyorament s'ha fet més cru, l'he abraçat, rastrejant en ell els petons que el meu fill li va fer de petit. Acarono el seu cos lleuger i suau, la seva orella, la cua feta una boleta despentinada... I penso en el Mateu, en el camí que ha fet aquell infant tan dolç, en els dies passats a un país tan plujós i verd, fent-se tan gran, tan lluny d'aquell nen inquiet i trasto que era.
Aviat torna.

dilluns, 14 de maig de 2018

Partir-nos el croissant.


Érem força amigues, la Núria i jo, fa cosa de trenta anys. Anàvem juntes en tren al conservatori, vam fer moltes assignatures plegades, i fins i tot vam fer treballs juntes. 
Bé, la cosa està que durant gairebé tot el curs, a l'hora de l'esmorzar ens partíem un croissant. No recordo si ho fèiem per estalviar (tot podria ser) o per no menjar tant (quadra en el meu cas, però no pas en el seu, que sempre va ser una noia molt prima) però el cas és que demanàvem una beguda cadascuna, i un croissant per a partir-nos. 
I jo sempre li donava el cor, que és el que m'agrada més. Ella el rebia i deia gràcies, i a mi, a mesura que el curs avançava i veia que ella sempre es quedava el cor i em donava a mi les banyes, doncs mireu, em feia com ràbia. A més, la veritat, sent ella tan bona xicota, no entenia com no em donava, algun dia, el millor a mi. Em mirava, somrient, acceptava el que jo li donava, quan era ella qui el partia em donava les banyes, sempre somrient, i jo també li somreia i menjava les banyes sospirant pel cor.
El darrer dia de curs vam dir, vinga, avui tirem la casa per la finestra, i ens vam comprar un croissant cadascuna. 
I quan vaig veure que ella començava pel cor, li vaig preguntar si no es deixava el millor pel final. 
–Sí –diu ella–, sempre em deixo el millor pel final. 
I ens vam mirar.
La primera a riure va ser ella. 
–Però que no t'agraden més les banyes?
–I ara! Si el millor és el cor! –li vaig dir jo.
Vam entendre que les dues havíem estat tot el curs sense gosar informar a l'altra que s'estava menjant el que més ens agradava.
I vam rebre la lliçó de com n'és d'important informar a l'altre, clarament, de què volem, què ens agrada, i com ho volem. 
Lliçó aplicable a tants aspectes de la nostra vida. 

dimarts, 1 de maig de 2018

Fantasmes


A Comiols, un poblet abandonat entre les comarques de la Noguera i el Pallars Jussà, en una ermita reconstruïda, hi ha una tomba d'una noia que va morir als anys trenta del segle passat, als vint-i-pocs anys. 
Enteneu-me, no és un cementiri. Just davant l'ermita, a l'era, hi ha una creu a terra. És un lloc apartat, en una carena, i l'únic edifici que es manté en peu és aquella ermita. Més enllà, unes parets de pedra enderrocades, amb bigues penjant i arbres creixent entre les estances, recorda que allà hi va haver un poble, del qual ara amb prou feines podem endevinar els carrers.

Ens hi hem passejat, intentant endevinar com vivia la gent allà, quines eren les cases poderoses i quines les humils, volent calcular quant temps fa que en aquell llogaret no hi pren el sol cap gat mandrós, no hi fa olor de llenya les nits d'hivern ni s'hi senten rialles de nens que passen corrents. 
Com deuria ser, la vida en aquell poble? Tan amunt, en un lloc tan fred, tan lluny de tot.
La creu d'aquesta noia, just a la porta de l'ermita que està restaurada, m'ha fet pensar en qui va voler enterrar-la allà, quina deuria ser la seva història, com va ser la seva vida, tan curta. Va morir abans de la voràgine de la guerra civil. La van enterrar lluny de tot arreu, però en terra consagrada, i en un poble que suposem que, quan la van enterrar ja feia anys que estava abandonat.
Què significava, per la noia morta, o pels que l'estimaven, aquell poble? La creu està ben conservada, com si algú encara en tingués cura. Encara hi ha algú viu que recordi la persona que descansa sota  aquella creu tan humil?
Avui hi havia gent passejant, però suposo que en els dies feiners, o en les nits de diari, aquell lloc deu ser solitari, silenciós, i esquitxat d'estrelles. 
Penso si el fantasma d'aquella noia s'asseu a mirar l'horitzó, les muntanyes imponents, les òlibes misterioses, els afanys dels que, allà baix, fan vida, en mil llumetes disseminades.
M'he preguntat, doncs, si l'esperit d'aquella noia ens ha estat observant, si li ha fet mal la lleugeresa amb que caminàvem per uns carrers que potser ella estimava.
I he pensat en aquesta pel·lícula, que vaig mirar fa uns mesos i que em va deixar molt tocada.
La veritat, cada vegada hi crec més, en els fantasmes, en les presències de la gent que ha estat feliç (o no) i es queda. Em sento acompanyada per uns quants fantasmes, i m'agrada aquesta sensació, de saber que no estic sola, que en mi viuen moltes altres vides.

dilluns, 26 de març de 2018

Diumenge de Rams



Brisa de primavera als palmons i a la vida,
indignació sagrada flamejant al pensament,
la justícia corrompent-se en la mentida,
l'autoritarisme xipollejant en el ressentiment.
Setmana Santa de debò, doncs:
la dels poders innobles que ofeguen la paraula,
que atien l'odi i que omplen les presons,
que volen l'exclusiva del banc i de la taula, pròdigues en cops, eixorques en solucions.
Setmana Santa de debò, doncs:
no la d'ingènues cançons enamorades,
de creences ensucrades i de fes sense raons:
la setmana de la Creu, dels menyspreus i escopinades,
la de reis titelles i de lleis degenerades,
la de Déu prenent partit per les veus humiliades,
morint, ressuscitant....Setmana Santa fins al fons.

David Jou Mirabent. 2018


dimecres, 21 de març de 2018

Somniar llibertat

He somniat que Jordi Cuixart s'escapava. He somniat l'alegria de saber que era lliure, ni que fos fugint com si hagués fet res mal fet. Pesava més l'alegria de saber que podia abraçar el seu fill petit que la humiliació de saber que havia hagut de ser d'estranquis, i diria que ha estat un bon somni... fins que m'he despert, a una hora intempestiva de la nit. En el moment incert en el que he obert els ulls i he vist, primer incrèdula, que no, que encara està empresonat, m'he sentit tan i tan trista que el cor m'ha començat a bategar d'una manera que el sentia a les orelles. 
Després he recordat aquesta entrada, que vaig dedicar a Íngrid Betancourt, fa gairebé deu anys. En aquells moments el seu alliberament era un somni, també.
Com durant un temps fou un somni que caigués el mur de Berlin, que Mandela fos alliberat, o Pinochet jutjat. O que a Estats Units hi hagués un president negre.
Sé que és trist, però intento no caure en la desesperança. I confiar en que sí, que cauran els murs. Que Jordi Cuixart (i tots els altres!) serà lliure, i que no serà d'estranquis, i que algun dia, no molt llunyà, recordarem les nits en blanc i sospirarem perquè seran, ja, un malson. Que els que ara prevariquen seran jutjats, i no els desitjo cap venjança, simplement justícia. Que algun dia es respectarà el que els catalans hem votat. Que algun dia, potser, recuperaré aquesta entrada i diré mira, en una nit de desesperança vaig confiar en que serien lliures, i malgrat semblava impossible, vaig confiar en que ho veuríem.
Normalment quan tinc malsons intento continuar dormint. Aquesta nit, però, no ho he volgut fer. D'una banda, per donar-ne testimoni. D'altra, per solidaritat amb els que porten tants nits sense dormir amb els que estimen. 

dimarts, 13 de març de 2018

El cigró

pels que no sabeu anglès, tenim una princeseta intentant dormir.
 Ha posat capes i capes de matalassos amb negacions,
 per tapar el cigronet de la veritat.
Del blog de la Sarah Andersen, que us recomano calorosament, trec aquesta fantàstica pàgina. 
Què és el que no voleu acceptar? Sota quines capes de comoditat ens amaguem, neguem el que som o el que ens agrada, o el que no volem ser i ens sentim obligats a ser?
Quantes nits d'insomni, afegint més matalassos sobre el cigró dur de la veritat? Però anem ajornant l'acceptació. Pensem que ens serà menys dolorós tapar que enfrontar-nos al que no volem.
El cos ens avisa: aquesta tristor opaca, a vegades imperceptible, que ens mossega a la mínima que ens despistem. Aquesta contractura muscular que no hi ha manera. Aquesta sensació vaga de viure una vida que no és del tot teva.
Mentre, continuem amb les excuses. Que ja és massa tard, o que encara és massa d'hora, que no sóc capaç, que no vull que els que estimo es decepcionin, que tinc unes obligacions.
Però el cigró, impertinent, continua allà sota. I nosaltres afegim més matalassos.

diumenge, 25 de febrer de 2018

On són?


On són els cantants d'esquerres, els artistes "progres", els intel·lectuals espanyols?  Com és que lluites a l'altre cap de món provoquen rius de solidaritat, i misèries a casa provoquen la indiferència i el silenci?
No ho entenc, de debò. 
A veure, jo entenc que els progres espanyols (n'hi ha, encara?) no vulguin que els catalans marxin. Ho entenc, perfectament. No estic demanant que siguin independentistes.
Estic demanant que siguin demòcrates.
Com poden callar davant la brutal pèrdua de llibertats que estem patint a Catalunya? 
Ni que sigui per egoisme, per a que ningú calli quan vagin a per ells, haurien d'alçar la seva veu quan es pega a avis asseguts amb les mans en l'aire que només volen votar. Quan s'ocupa un país policialment. Quan s'enderroca per la força un govern legítim, s'imposen unes eleccions amb candidats a la presó o exiliats, no s'accepta que aquests han tornat a guanyar, i s'impedeix que es formi el govern que legítimament demanen els catalans. 
Com poden callar davant persones a la presó, sense judici, que han defensat sempre les seves opcions des del pacifisme? (i no cal que ho comparem amb l'Undargarin, el Millet o tants d'altres)
Com poden callar quan se'ns ofega amb el 155, es volen carregar un sistema educatiu exemplar, i s'amenaça amb tancar la televisió pública que ha estat considerada com la més imparcial que es pot veure, ara mateix, a Espanya?
I bé, estic parlant dels intel·lectuals espanyols. També podria parlar dels catalans no independentistes i bona gent. Sé que hi sou, sé que sou molts, sé que alguns em llegiu i m'aprecieu. Com podeu callar? Per què no alceu la veu per dir que el preu dels somnis no ha de passar per aniquilar i empresonar i prohibir qui no pensi com vosaltres?
No sé on anirà a parar tot això. Jo cada vegada em sento menys estimada i menys respectada, i em costa molt pensar què hi ha una part del país Espanyol que és progressista, culta, demòcrata, i que està disposada a escoltar, malgrat no estigui d'acord amb el que li diuen.
Si almenys aquests progressistes diguessin alguna cosa, no ens sentiríem tan sols, ni pensaríem que és tan urgent marxar.

dilluns, 5 de febrer de 2018

L'ocell solitari

Avui he llegit la història del Nigel, un mascarell que es va guanyar el títol de l'ocell més solitari del món. 
Us explico en català el que diu l'article que us he enllaçat. 
A una illa de Nova Zelanda a la qual feia quaranta anys que no hi niuava aquesta espècie d'au, per tal d'atreure'ls, van pintar tot de roques com si fossin ocells, i van enregistrar el so que fan quan estan a punt d'arribar a l'illa. 
Es veu que és una espècie gregària, que van amb grans manades, i esperaven que, veient-ne, alguns s'hi afegissisn i tornessin a habitar la illa. 
Però, ah! Només n'hi va anar un. El van batejar com a Nigel, i es va instal·lar a la illa. El pobre Nigel, que recordeu, era d'una espècie gregària, es va estar cinc anys tot sol en aquella illa, rodejat de pedres pintades d'ocell que emetien sons, i a les que els conservacionistes repintaven i mantenien, esperant que algun altre s'hi acostés. 


El Nigel fins i tot es va enamorar d'una figura en concret... i li va construir un niu, que va estar mantenint, suposo que esperant el moment en què la figura cobrés vida per l'escalf del seu amor i se'l mirés.
aquí tenim el Nigel, amb dos amics.
Es veu que, a una altra banda de l'illa, van arribar uns quants ocells, pocs. Però el Nigel no en va fer cas. Havia triat qui estimava i s'hi va mantenir fidel, esperant un miracle.
Aquesta setmana l'han trobat mort, al costat de la figura immòbil que mai l'ha pogut correspondre.
Pobre ocell tossut i despistat. Pobre enamorat. Demanant a un tros de pedra que l'estimi. Pensant, infeliç, que potser era ell, que no era prou bo, prou convincent. Construint un niu, tenint-ne cura, mostrant-lo esperant convèncer l'altre.
No som així, a vegades, nosaltres? Triem d'estimar un impossible, demanem coses que no poden ser, però continuem esperant que es commoguin pel nostre amor, pel nostre esforç o la nostra dedicació. Mentre, a una altra banda de l'illa, podríem trobar qui ens estimi, però nosaltres ens mantenim fidels, esperant que canviï, que se n'adonin de com el nostre amor és tan i tan fort que no s'hi ha de renunciar.

Qui sap. Potser la figura, que ha continuat immòbil, ara se sent una mica sola. Mai sabrem si en algun racó ben profund de la pedra hi havia una espurna, una mica d'ànima empresonada, lluitant per poder cobrar vida en la matèria freda, i abraçar qui durant tant temps la va estimar.

dijous, 18 de gener de 2018

No hi ha res més democràtic que un hospital

Solem aplegar-nos amb gent que pensa més o menys com nosaltres, que els agrada les mateixes coses. És qüestió d'afinitat, de sentir-te a gust, més que d'intransigència. Potser mantenim també amistats antigues, de quan encara no havíem arribat al que som ara, i més o menys ens hi relacionem, sentint-nos magnànims perquè tolerem que no tothom pensa com nosaltres, però quan més antagònics són als nostres pensaments o valors, més incòmodes ens sentim, i per tant, menys interactuem.
I així, poc a poc, rodejats de gent afí que pensa el mateix que nosaltres, arribem a pensar que el normal és pensar com pensem nosaltres.
Però hi ha un dia en què, per exemple, la teva mare es trenca una cama, amb una patinada d'aquelles absurdes dels dies de pluja i presses. 
I passes hores en un box d'urgències, i escoltes converses alienes, de gent que en moments de pena, de dolor o d'incertesa, relaxa les contencions que sovint ens posem. No hi ha res més democràtic que un hospital. A un hospital hi va tothom. Rics, i pobres, gent que llegeix i gent que veu TV5, joves, nens i vells. Les infermeres passen, somrient suau, llimant les estelles del teu dolor, com àngels que enlloc d'ales van amb crocks, i tu, camí de la radiografia, veus una mare exhausta que treu forces que no té, intentant somriure mentre dóna el pit a un bebè que porta tota la nit amb febre, o a un energumen exigint a personal sanitari sobresaturat coses que no estan a la seva mà, o a un avi cansat esperant dòcil el seu torn.
I després, comparteixes habitació amb algú que no tornaràs a veure mai més, però a qui sents plorar per la nit, sense saber si acostar-t'hi o fer veure que no ho has sentit.
Mai saps si fer o no fer.
O, esperant a la porta dels quirofans, tranquil·la perquè la situació no és de vida o mort, estàs al costat d'una família angoixada, amb els ulls espantats. Més tard, entens que és una mare amb tres fills o filles amb les seves parelles. I quan el cirurgià els crida, entren els joves, però la mare no, i quan es queda sola, es posa a tremolar i a plorar, però al cap de 10 minuts els fills surten i la mare fa un posat serè mentre li diuen que al seu home just l'han obert i tornat a tancar, que no hi ha res a fer, que només cal esperar un final digne i sense dolor. 
I la dona, que fa una estona estava trencada, sanglotant i tremolant, ara, serena, diu que ell sempre havia dit que no ho volia saber, si es donava el cas, que es mor, i que han de respectar aquesta decisió, i mentre els fills intenten negociar amb la mare, tu penses que una mica ets una intrusa en aquest drama familiar, però bé t'has de quedar, esperant notícies, i voldries fer-t'hi més, abraçar a la dona, dir-li que pregaràs pel seu marit. No goses, per por de ser mal rebuda.
Altra vegada no saps si fer o no fer.
I al restaurant hi trobes, com hi era fa un any, la mateixa dona afable cobrant, i penses quin bon rollo que dóna aquesta dona, amb la de drames que deu veure passar. I a l'entrada, coincideixes amb algú que no saps ben bé com es diu, però trobar-vos aquí us fa sentir, d'alguna manera, properes, i us expliqueu més o menys les penes.
I quan tornes a ser a casa, vas processant tot el que has viscut durant aquests dies, i penses que, almenys ho pots escriure, a veure si no ho oblides.
No hi ha res més democràtic que un hospital, deia. Quanta gent, quant dolor, quanta lluita, quanta solidaritat, quanta dedicació més enllà de la professionalitat que hi ha en un hospital. 
Com sempre, al cap de setmanes de tornar de l'hospital, encara hi penses, en la gent que s'hi va quedar. Et preguntes per aquella família que va rebre aquell diagnostic terrible. Per l'àvia que plorava en silenci.
I, també com sempre, mentre fas vida normal, recordes d'improvís que en aquells moments potser a algú li donen una notícia terrible. O que potser en aquells moments està naixent un infant.

divendres, 22 de desembre de 2017

Acomiadar els peluts que estimem


Després de vint-i-un anys i mig vivint juntes, la Polka va morir el passat dia 11 de desembre. 
Es va dormir, senzillament, als meus braços, mentre jo l'acaronava i li donava les gràcies per tot el camí que hem fet sent companyes, i el Miquel i el Jordi empassaven saliva. Mentre ella abandonava aquest món, nosaltres la miràvem en silenci i, malgrat les llàgrimes, li somrèiem. Ha estat una gata feliç, i va tenir un final dolç i digne. Quan ja va estar tot (que va ser molt curt i molt llarg a l'hora, no sé si m'explico) i el veterinari va marxar de casa, amb el cos lleuger de la meva companya de tants anys en una bossa etiquetada, vam recollir de seguida totes les seves coses: la seva manta groga, els plats del menjar, el recipient de la sorra.
Des d'aquell dia, es fa costa amunt arribar a casa i no trobar-la al costat del radiador, o en el racó de sol del migdia, o mirant fixament una paret abans d'anar a mirar-ne fixament una altra. Se'm fa estrany no donar-li sopar abans d'anar a dormir, no sentir els seus miols entusiastes quan arribo a casa, obrir la porta sense haver d'anar amb compte de no entrabancar-me amb ella, no tenir la seva cua melosa entortolligant-se a la meva cama mentre cuino, asseure'm al sofà sense que al cap d'un minut ella em salti a sobre, roncant de gust.
Tot i la pena, em sento agraïda del camí tan llarg que hem compartit i de les estones passades, però em queda un regust estrany, que voldria poder expressar sense semblar rara. 
He trobat a faltar els rites, i me n'adono de com d'importants són per a poder processar el dol. Quan mor un parent, tens uns gestos que t'ajuden a el·laborar el que està passant: ens trobem els que l'estimàvem, parlem, tenim uns ritus, religiosos o no, que, d'alguna manera tanquen el cercle. Fins i tot et permeten faltar a la feina per tal d'atendre a aquesta contingència

Però si es mor un animal, per més que sigui, d'alguna manera, com de la teva família, o si més no, part molt important del teu mapa sentimental, no es contempla que necessitis fer una aturada en el camí per acomiadar-lo.
La Silvana, que aquests dies ha tingut la seva companya peluda ingressada en un hospital veterinari, m'explicava coses semblants: l'angoixa d'haver de tornar a casa i deixar la petita Valentina allà, sense poder fer-li costat, acaronant-la tota la nit per ajudar-la a passar el tràngol, l'insomni ferotge a casa amb la incertesa de si qui t'ha acompanyat incondicionalment aquests anys morirà en solitud lluny de tu, i la impotència de no poder explicar-li que no està abandonada, que simplement els hospitals veterinaris no tenen la infraestructura que possibiliti que els animals puguin ser vetllats tota la nit pels que els estimen.

Comparteixo aquestes reflexions, simplement perquè sé que molta gent ho ha patit. Tothom qui ha estimat un company pelut sap com em sento, i s'ha angoixat en no poder explicar-li què està passant. Per a mi fou escruixidor no poder preguntar-li si preferia continuar amb el fil de vida que li quedava o acabar abans que el seu patiment fos insuportable. És dur haver de prendre aquesta decisió per a un animal que ha estat tant temps al teu costat. 

Em vaig quedar amb la pregunta de si els fantasmes dels gats es queden a viure als llocs on han estat feliços. Ella ho ha estat, molt, i durant molts anys.

divendres, 8 de desembre de 2017

No sé què he de fer.

Mentre escric aquestes línies la tinc aquí, al meu costat, miolant. No vol res. Ni aigua, ni menjar, ni sortir, ni escalfor. Simplement es posa al meu costat i miola.
Què em vol dir?
Quan era joveneta pujava d'un salt sobre meu. Li encantava posar-se sobre el teclat de l'ordinador, no sé si per l'escalfor de l'aparell, perquè així se sentia observada, o perquè pretenia (des)ajudar-me a escriure. També se m'asseia a la banqueta quan tocava el piano i intentava jugar amb l'oboè quan jo el movia mentre estudiava. Ho feia perquè toqués dempeus, que és com s'han de tocar els instruments de vent? No ho sabré mai.
Ara ja té vint-i-un anys, i quan toco l'oboè protesta ostentosament fins que se'n va, tota indignada, on el so de l'instrument no la molesti. El piano, ves per on, no li molesta, com tampoc el so del violí del Miquel. Fins fa poc era una velleta una mica malhumorada, capritxosa però feliç. Fa cosa d'un mes, però, ha començat una davallada vertiginosa. Menja poquíssim, (però molt sovint) i beu molta d'aigua. Està molt prima, i dorm tot el dia. Abans em venia a rebre sempre que arribava a casa. Ara, pobreta, es queda al coixí del costat del radiador, i fa meeeeeu, des d'on està, una mica per dir-me t'he sentit arribar però em fa mandra venir a rebre't.
I sabeu, no sé què fer. No sé si ella preferiria acabar, o ja li està bé, aquesta placidesa d'hores lliscant suaus al costat del radiador calent. No sé si li fan mal els ossos, si té por a la foscor (per la nit sol fer molta fressa, però ho ha fet sempre) No sé si enyora els temps feliços, quan era jove i àgil, o si en sap més que jo i és capaç de viure el present sense pensar en el que ja no pot ser.
Em fa pànic dur-la al veterinari i que em diguin que pateix i no es pot fer res, i que més val estalviar-li els darrers dies. També em fa por que els meus dubtes estiguin allargant innecessàriament una situació de dolor.
Si fos una persona, si n'haguéssim pogut parlar, ella i jo que hem compartit tants silencis i complicitats, que ens hem dit tantes coses només mirant-nos als ulls o tancant-los amb dolcesa, i ves per on, ara, potser en el moment més important, no sé què vol. És dolorós ser responsable de la vida d'un animal que estimes en aquests moments finals. En parlo amb la gent propera, ho veuen més fàcil que jo. Però ella i jo hem estat tan unides, que em costa fer el pas. Em fa basarda posar-la al transportin per dur-la al veterinari. També quan estic unes hores fora de casa, em fa pànic tornar i trobar-la morta. No voldria que morís sola, però tampoc vull portar-la a morir. Faci el que faci, sabeu, pensaré que no estic fent el correcte.

dilluns, 4 de desembre de 2017

Dos anys sense la Txelo


Les primeres vegades és inevitable. Estimes, i te la fots. Ja és això. Després, van passant els anys i hi ha un moment en que entens que quan obres el teu cor, per una d'aquelles lleis estranyes, donant espai al que senties l'has enfortit, però també l'has fet terriblement vulnerable. Aleshores és forta la temptació de nadar i guardar la roba. Tanmateix, quines ganes de patir, oi?
Cadascú té el seu estil i els seus mecanismes, però la meva percepció és que sense una implicació intensa, sense un lliurament generós, no hi ha una patacada, és cert... però tampoc un gaudi intens.
La Txelo em va dir que estimar-la era un mal negoci. Em va sorprendre la seva cruesa, i vaig entendre, ja massa tard, que estava intentant protegir-me. En aquells moments estava molt més malalta del que ens deia, sabia que marxaria, i que els que l'estimàvem ploraríem molt.
I jo, sabeu, li vaig dir que no hi era a temps. Que ja l'estimava. I que es deixés de bestieses.
Trobo a faltar els seus missatges a hores intempestives, els seus bon dia guapa, les fotos que m'enviava. D'alguna manera, sento que no estic sola, és aquí al meu costat, amb els seus ulls de mel i la seva veu tan ben timbrada.
I potser sí, alguna vegada he pensat quin mal negoci. Vam tenir tan poc temps, i porto tant temps enyorant-la. Però sabeu què? Dono tota la pena per bona. Hauria estat encara molt més trist passar per la vida sense conèixer-la, o pitjor, no deixar-la entrar al meu cor per prevenció.

dilluns, 13 de novembre de 2017

Caminar tranquil·lament


L'altre dia, el meu fill Miquel, que té 16 anys, va sortir de nit amb els amics. A l'hora que havia de tornar a casa, una mare va anar a buscar a una de les noies de la colla, però el Miquel va decidir tornar sol a casa. 
El dia següent ens va explicar que tenia ganes de caminar de nit sol, que li agradava aquesta estona de fresca a la cara i de silenci, de posar les idees del dia en clar i asserenar-se abans d'anar al llit.

Just el dia anterior m'havien assignat un treball de recerca de primer de batxillerat. Pels que no sou del ram del guix, us explico que el treball de recerca consisteix en una feina d'investigació sobre un tema que escull l'alumne, es duu a terme entre primer i segon de batxillerat, i té tant de pes com una assignatura. 
Bé, doncs el treball de recerca que m'han assignat, o sigui, del qual hauré de ser tutora, és sobre el feminisme. I em penso que m'agradarà fer aquesta feina, no només perquè m'interessa el tema, sinó també perquè l'alumne que ha decidit investigar sobre el feminisme és un noi. 
No he tingut encara cap entrevista amb ell. No sé quin serà el seu plantejament inicial. Només espero que no em digui que el feminisme està obsolet. Que ja no cal, i que la igualtat és un fet. 
Perquè sabeu? Quan jo tenia 16 anys, i fins i tot ara, m'hauria agradat molt, tornar a casa sola de nit, sentint la fresca a la cara i el so de les meves passes en el silenci. Però mai, mai hauria gosat fer-ho. 
Per por. 
Per aquesta por enquistada, amb la hem crescut totes les dones. Per aquests actes, ja tan mecànics que ni te n'adones de que els fas (Assegurar-te de que les portes del cotxe estan tancades, mirar dins abans d'entrar a un edifici, vigilar per darrera l'espatlla si sents unes passes a prop, intentar no quedar-te mai sola en un vagó de tren)

Sabeu per què no consentiré que em diguin que el feminisme és una lluita passada de moda? Perquè sé del cert que, si alguna amiga del meu fill, vencent la por hagués gosat caminar sola de nit, els seus pares l'haurien renyat, i molt. I a més, sé que si a aquesta noia valenta algú li hagués fet mal, s'hauria sentit dir com goses anar a aquestes hores sola pel món, quina roba portaves, per què no vas trucar un taxi... Les víctimes de violència sexual són per sistema culpabilitzades. Sempre s'han de justificar, sempre han de provar que no provocaven, que són honrades, i que tenen una vida sexual tradicional. 
O sigui que no, el feminisme no és una lluita passada. Perquè les dones no podem viure amb tranquil·litat, perquè si ens agredeixen ens donaran la culpa a nosaltres, per ser valentes, per anar vestides com anàvem  o perquè passejàvem, sense vigilància d'un mascle, a hores en les que no era prudent.
Com les dones fóssim eternes menors d'edat.

diumenge, 5 de novembre de 2017

El paradís del professor

Malgrat la voràgine política que estem vivint a Catalunya, hi ha moments en els que cal aturar-nos i no deixar que ens prenguin segons què. I un d'aquests moments fou dijous passat. 
El conservatori de Badalona celebrava el concert de principi de curs amb un homenatge a Miquel Roger, estimat professor que va morir el passat març d'un accident de trànsit. Em van demanar que digués unes paraules, doncs jo formo part de les primeres fornades dels seus alumnes. Quan marxava cap a Badalona, vaig tancar la ràdio, esgarrifada per l'empresonament del meu govern legítim. No volia sentir les notícies. No volia que em prenguessin també aquest moment de record cap al professor que em va marcar tant.
No sé si vaig fer bé. Fou un acte de resistència. Potser petit. Però era el que el meu cor em demanava de fer.

Això que adjunto a continuació és el primer text que vaig escriure per a l'acte. Després el vaig haver de retallar, per qüestions de timing, però com que aquí si us sembla massa llarg podeu deixar de llegir quan vulgueu, us ho poso tot. 



Què és el paradís?
M’ho vas preguntar, estimat mestre, un dia, a classe d’estètica. Tanco els ulls, i malgrat han passat gairebé trenta anys, et puc veure igual: el teu mig somriure sarcàstic, escoltant el que dèiem, en aquell conservatori vell al que anàvem, que era gairebé una casa de nines. A vegades plantejaves una pregunta i ens deixaves discutir entre nosaltres, mentre ens observaves en silenci, hi havia dies que a classe parlàvem més tots els teus alumnes que tu. I després ens deixaves anar frases que ens descol·locaven. 

La primera assignatura que vaig fer amb tu fou l’any 1988. Acostumada a professors que tenien una mena d’autoritat que emanava de la seva posició i que ens donaven totes les respostes, trobar-te va ser, per a mi i per a tots els de la meva generació, un absolut desconcert.
Perquè  jo acabava de fer COU, havia anat a escolapis i encara parlava de vostè als docents. I vas aparèixer tu. Amb un posat totalment diferent. Amb una autoritat inqüestionable, malgrat que eres tan proper als alumnes que tant t’era parlar del sentit de la vida com de motos, tant era parlar de filosofia com gorrejar un cigarro a qualsevol alumne. 
Tu jugaves a una altra lliga. Al principi em cohibia molt la manera en que tenies de fer-me replantejar-m’ho tot, de constantment qüestionar el que deia, i no em vas semblar un professor. I ara, després de tants anys, veig que, de fet, vas ser el meu primer mestre.
Perquè tu no ens donaves respostes, benvolgut Miquel. Tu ens omplies el cor de preguntes. 

Ens feies llegir llibres. Maria Zambrano, Thomas Mann, Kandinsky, Rainer M. Rilke,… Nosaltres anàvem a classe amb les idees més o menys clares. Tu, amb la teva gran cultura, amb la teva habilitat dialèctica, ens hauries pogut dir “això és així!”. I nosaltres, que admiràvem la teva saviesa, hauríem rebut les teves respostes, i hauríem sortit de classe tranquils.
Anàvem a classe amb els deures fets, estimat professor. Llegíem el que ens recomanaves, i ens preparàvem bé la classe. Esperant les teves respostes. Però sortíem amb més i més preguntes, ens deixaves anar, atemorits i plens d’incertesa. 

Quina gran lliçó, Miquel, no t’ho pots imaginar. No em vas donar, crec, cap resposta. A canvi, vas enderrocar les meves certeses (les que jo, en la ignorància insolent dels meus quasi vint anys posseïa a cabassos) i em vas omplir el cor de preguntes. 
Des d’aquells temps, he après a dubtar. A plantejar-me les coses. A qüestionar-ho tot i a no donar res del que em donen per vàlid. Els teus ensenyaments van anar molt més enllà del musical, o de l’artístic. Tu eres una mena de renaixentista, un artista integral, vivies tot el que feies d’una manera creativa, vital, crítica, i aquesta manera de fer, de ser, va deixar empremta en nosaltres.

Què és el paradís?
Potser si tu no haguessis estat professor nostre, pensaríem que el paradís és un lloc estàtic, tranquil, i tebi. 
Però qualsevol persona que hagi passat per les teves classes, sabrà que mai hi haurà respostes senzilles. O si més no, haurà agafat el gust a treballar-se la resposta, a poc a poc, sense quedar-se amb el primer resultat que s’obté.

Potser és algun lloc on s’aprèn. No un lloc quiet on ho sabem tot, on ens adormim feliços.
El paradís, estimat professor, és potser un lloc on evolucionem, on estem esdevenint, constantment reconeixent-nos i gaudint. On hi ha més gaudi que en l’aprenentatge?
El paradís, Miquel, és un lloc ple de professors com tu. Un lloc ple de música. De gust per l’art. Un lloc on ens podem entretenir amb petits detalls, on cerquem el so, on la paraula discutir té tot el seu sentit: parlem, i parlem, i parlem, i aprenem, els uns dels altres, mentre la conversa va sobre l’amor, sobre política, sobre l’equilibri, sobre la tensió, sobre la bellesa, sobre els camins possibles (quina falta que ens fa ara la teva opinió, Miquel!) 
En aquest paradís on aprenem constantment, es busca el detall, la precisió, i res es dona per sabut, i res és veritat absoluta.
Potser el paradís és una taula parada amb una llarga conversa. 
Potser el paradís és aixecar-nos d’aquesta taula amb més preguntes al cor.

Segurament, estimat professor, si les teves preguntes ressonen encara, al cap de trenta anys, en els que et van tenir de professor, continuaran ressonant també d’aquí a seixanta anys, quan els darrers dels teus alumnes encara et recordem…
No podem dir-te el que és el paradís. 
Però potser sí podem dir que no només ens has fet mil preguntes, sinó que hem après, amb tu, a ensenyar. I que durem el teu llegat més enllà.
No sabem el que és el paradís, estimat Miquel, però sabem que tu tastes l’eternitat.

dimarts, 24 d’octubre de 2017

Coses que canviaria

(Intento fer una entrada frívola. Potser els temps també necessiten una mica de somriures)
Hi ha un munt de coses que canviaria del meu cos. L'altre dia ho vaig estar pensant. Vaig posar una entrada al facebook, però ara penso que dóna per a molt més, o sigui que aquí us ho deixo:

1. M'agradaria poder passar-me l'esquena davant: per poder-me-la gratar sense necessitat de demanar a la gent una mica més amunt, una mica més avall... No seria fantàstic? La girem endavant, ens la rasquem arreu, i quan acabem, ens la tornem a posar al darrera...
2. Un tercer braç a rosca. Ja fa temps que no el necessito, però que bé que m'hauria anat: quan eren petits els meus dos fills eren... diem-ne que intensos, i els havia de dur sempre agafats de la mà. Sabeu el kamasutra cutre que era haver d'agafar les claus de casa, dur la bossa de la compra o entrar al cotxe? Feia absolutes filigranes! Que bé que m'hauria anat, tenir un braç extra, que em sortís, no sé, a mitja panxa, per dur la bossa, per aguantar un nen quan lligava l'altre a la cadireta del cotxe, etc. 
3. I parlant de rosca. Totes les noies que corren estaran d'acord amb mi en aquest punt: poder desenroscar-nos els pits i deixar-los a casa per poder anar a córrer tranquil·lament. Aquest punt m'ha costat d'escriure, perquè tinc amigues que malauradament els han hagut de treure un pit, i no volia ferir-les. Però bé, ja enteneu que estic parlant en broma, oi?
4. Un coll elàstic. Ah!, no em digueu que no seria fantàstic, a l'hora d'anar al cinema, a teatre o a missa, poder allargar una mica més el coll, per poder veure tranquil·lament què està passant. Seria curiós, tot de colls, cada vegada més estirats, a mesura que anem més endarrere...
5. Pupil·les de gat. Com m'agradaria tenir una mirada felina. No només per la bellesa, que també, sinó per la possibilitat d'obrir prou la pupila per poder adaptar-me a entorns sense llum. 
De tota manera, estic pensant que potser els meus fills han evolucionat genèticament i ja les tenen. Així s'explicaria la seva mania de llegir a les fosques. 
6. Continuant amb els ulls, alguna vegada m'hauria agradat tenir la capacitat de fulminar amb la mirada a algú. Però bé, es tracta de fer una entrada de bon rollo, oi? 
7. Darrera de la vista: ulls a l'esquena. Molt útils per a gent del ram del guix. Tot i que no sé com ens ho faríem amb el cabell.
8. A vegades he desitjat ales, per poder anar amunt i avall (he, he, he...) més fàcilment. Però després penso que això em faria més estressada. Seria capaç d'usar la meva capacitat de volar només per a ser feliç, per visitar boscos a la tardor, per respirar aire fresc, per allargassar més les postes de sol? O les faria servir per omplir la vida de més obligacions?
9. Rodetes als talons. Hi he pensat sovint, de fet es venen sabates amb rodetes per a públic juvenil. No em digueu que solucionaria molt els problemes de desplaçament per les ciutats. 
10. Tenint en compte que aquesta entrada la redacto durant una nit de llarg insomni, he decidit que si pogués demanar un, només un d'aquests canvis, demanaria aquest darrer: un botó de posar-me en stand-by de veres, de desconnectar. Poder fer click, durant la nit, per poder descansar sense pensar en el procés, en el meu fill que està tan lluny, en els dos Jordis a la presó, en els alumnes de l'escola, en el que encara em queda per corregir, en la gent que estimo i tinc lluny, en la llista de la compra, en tot el que he de fer, i tot el que no em dóna temps per a mi.
De veritat. Vull un interruptor que desconnecti de debò la meva consciència i que em permeti dormir una nit seguida.


Aquesta entrada es pot anar editant, si vosaltres hi afegiu coses que us agradaria tenir. 
Se'm va acudir mirant aquest vídeo: