dimarts, 21 de febrer de 2017

Les mosques de Queixans


Les mosques de Queixans, ves per on, m'han fet pensar molt. 
Quin lloc més bonic, eh? A la Cerdanya, veient les muntanyes nevades des de la finestra de la cuina, sentint el silenci de la nit, amb tot el cel esquitxat d'estrelles, el fred vivificant, l'aire tan clar, l'escalfor de la llar de foc. Estàvem a un apartament que ens deixaven (gràcies Conxa, gràcies Montse!) Mentre la família anava a esquiar, jo aprofitava per escriure en silenci…ha estat una autèntica delícia.
Bé, en silenci total, no: algunes mosques havien entrat a la casa, atretes per l'escalfor, suposo. I maldaven per sortir, repassant el vidre, suposo que sense entendre com és que no podien travessar-lo, i el seu brunzit m'acompanyava en l'escriptura. M'agradava, em feien una mena de companyia, però a l'hora de tancar-ho tot per tornar a casa, vaig pensar, ai pobretes, ara tancaré els porticons, es quedaran a les fosques i moriran (sí, jo sóc d'aquestes que m'entendreixo amb gairebé qualsevol animal... només abomino els que fan creck quan els trepitges)
Total, que vaig intentar fer-les sortir... ah! però no hi havia manera! No volien sortir!
Bé, sí que volien... però en quan s'acostaven al caire de la finestra i notaven l'aire més fresc, es feien enrere i tornaven a l'escalfor del vidre que no es pot traspassar. 
I jo pensava beneites, que no ho veieu, que aquí morireu? Que aquí on s'està més calentó és molt còmode, però no té sortida?
En vaig alliberar dues o tres, però moltes altres es van quedar allà, atrapades en la comoditat. Suposo que quan algú torni a entrar a la casa se les trobarà potes amunt.
Tornant en cotxe, ens vam trobar caravana i vaig tenir temps de pensar molt, i entre altres coses, vaig preguntar-me quantes vegades a la nostra vida ens quedem paralitzats perquè sortint de la zona còmoda fa molt de fred. No ens veiem amb cor d'allunyar-nos d'aquesta escalfor, no ens adonem que ens està matant. 
Conec un munt de gent (i potser jo mateixa també ho sóc) que prefereix una mala situació còmoda que un alliberament que, al principi, fa molt fred, però després et salva la vida. 
Doncs això.

dissabte, 11 de febrer de 2017

Pizzes i bledes

No entenc  els mecanismes del desig. Suposo que per aquí corren molts psicòlegs, psiquiatres o cunyats que hi entenen molt, de per quina química el cervell ens fa la guitza, a vegades, fent-nos somniar en tot el que no tenim, o en les coses a les quals hem de renunciar per aconseguir algun objectiu que, ves per on, a vegades sembla tan lluny.
Que difícil de manejar, el desig. Ei, i no parlo del desig sexual, que també, sinó de molts altres desitjos. Que genial que seria, per exemple, quan fem dieta, ser capaç de menjar amb alegria aquestes bledes tan temptadores (uhmmmm) enlloc de sospirar per aquesta pizza tan poc sana (ecs!)
Sí, ja sé que el cap ens pot ajudar a controlar, de fet ho fa la majoria de vegades (servidora està a punt de sopar avui unes bledes de-li-cio-ses, mentre els meus fills menjaran la pizza de rigor. De fet aquest post se m'ha acudit pensant en això) També sé que el desig mou el món, és la pastanaga que ens fa avançar, ho tinc molt clar.
I, al capdavall, el meu desig de pizza és inferior al de sentir-me millor amb el meu cos. Per tant, faré bondat, però no podré evitar mirar la pizza i bavejar. I segurament l'ensumaré amb delit.
És normal, suposo, que el plat del del costat ens sembli més apetitós. També deu ser-ho, que somniem pizzes quan portem massa dies menjant bledes.
Perdoneu l'empanada mental. Tinc una mena de malaltia: tothom m'explica coses, molt profundes o molt trivials, i després el meu cervellet ho va relacionant i el·labora teories de pa sucat amb oli, en les qual parlo de pizzes i bledes, quan vull entendre les opcions vitals de cadascú, i les meves pròpies.
Tot i la teoria, i mirant al meu voltant, des dels meus conflictes amb la dieta o els conflictes dels altres amb altres desitjos, que bo seria que fóssim capaços d'escollir a qui/què desitgem i no deixar cap escletxa per la qual la nostra vida s'esquerdi, doncs no hi ha cosa pitjor que desitjar una vida diferent a la que vius.

I ho dic pensant en els dos escenaris: gent que sucumbeix als seus desitjos i s'allunya del projecte de vida que tenia previst: matrimonis trencats per una falta de desig  d'un o dels dos membres de la parella, en coneixem a grapats.
L'altre escenari, però, és potser més devastador: persones enterrades en un llarg matrimoni en el qual el desig és quelcom residual, gent que dorm anys i panys amb algú que no el fa estremir.
La veritat, no sé què és pitjor. Vosaltres què opineu?
(Vaig a menjar bledes... espero les vostres respostes)

diumenge, 5 de febrer de 2017

El dia que la mort es va enamorar



Això és el que vull. Atrevir-me a mirar-la cara a cara. Ser conscient que m'acompanya sempre. Saber abraçar-la serenament, quan arribi el moment.

dissabte, 28 de gener de 2017

Uns dies a l'hospital de Mataró.

Sigui quina sigui l'edat del pacient, les infermeres sempre li parlen de tu, i pel nom. En canvi, les metgesses sempre de vostè. Això tampoc implica llunyania o fredor, et sents molt acompanyada, però et preguntes si és un protocol de l'hospital o els surt de natural. Comproves que el món sanitari també està ple de dones, guanyen per golejada. En aquests dies només has vist un metge masculí: un jove en pràctiques que seguia amb ulls embadalits una metgessa una mica més gran que ell, amb un pírcing al nas i una llarga cabellera recollida en un monyo mal fet.
Entres a l'ascensor de l'hospital i mires les expressions de la gent. De seguida veus qui va de visita, qui està allà acompanyant fa uns dies, qui està patint de debò. Tens ganes d'abraçar a aquest senyor d'uns seixanta anys que té una expressió d'angoixa que et fa posar un nus a la gola. I no saps a qui està acompanyant, però en aquests escassos deu segons que dura el trajecte en ascensor, veus que té tota la solitud del món sobre les espatlles i que està a punt d'esquerdar-se, i no saps si té algú que l'abraci, i voldries que no estigués sol, però en aquests moments s'obre la porta de l'ascensor i se'n va, amb passes curtes i nervioses, cap a una ala que no és la teva.
Passes les hores dormitant a la cadira de l'acompanyant. El teu whatsapp treu fum. Mires les bosses del suero penjades, gotejant amb parsimònia líquid que suavitza el dolor. I penses en altres bandes del món on no tenen això, i et preguntes com ho viuen els malalts, i els que els acompanyen. Perquè penses que no hi ha angoixa més gran que veure patir algú que estimes i no ser capaç d'impedir-ho.
Aprens els cicles de l'hospital i, com un gosset espera l'amo, quan arriba l'hora pares l'orella per sentir el soroll del carro que duu el menjar. Somrius a la persona que acompanyes mentre li destapes la safata, "taxaaaan! Avui sopeta de pinyons!", dius, mentre penses que la sopa rai, però aquest bacallà no hi haurà manera de fer-lo passar avall.
Informes de quin dia és, de quina hora, de si fa sol o fred o plou o amenaça neu. Parles de mil beneitures per fer que es distregui. Trobes que el cada dia té un munt d'esdeveniments que val la pena d'explicar. 
Quan està dormint, tu agraeixes poder vetllar el seu son, i mires amb amor la seva ma, descansant sobre el llençol. En moments de malaltia prenem total contacte amb la nostra condició carnal. Penses que som ànimes immenses sotmeses a les servituds d'un cos que envelleix, que emmalalteix, però que també gaudeix, que desitja i que va més enllà.

Quan pot començar a caminar, feu petites excursions pel passadís, que ves per on, sembla més llarg quan tens algú recolzat en tu. Penses que sempre t'havien entendrit les senyores que acompanyaven gent més gran de bracet, i et sorprens veient que ara tu ets una d'aquelles senyores.
Feu excursions fins a maternitat, a veure si la nursery està oberta i podeu veure bebès dormint flonjos en bressols diminuts.
Observes les crocks llampants del personal de l'hospital. Et preguntes quin estil de vestir té cadascun dels sanitaris que t'atén.
Vas a dinar a la cafeteria, on et trobes algunes persones que ja et vas trobar ahir i que et trobaràs demà. Les cambreres somriuen i parlen fort. Si és diumenge, el personal de l'hospital té un lloc reservat. Els mires, les xerrades còmplices, les bromes, les capelletes, i penses que potser un hospital és com un pati d'escola però molt gran.
Et trobes una amiga de l'escola al passadís. Us poseu més o menys al dia de tot, però no saps si preguntar què té el seu pare. 
Te n'assabentes de la història familiar de l'altra pacient de l'habitació, i te'n fas creus. Penses que tens molta sort, i que sí, que és cert que la sort te la treballes, però que hi ha gent que, d'entrada, té pitjor cartes.
Arribes a casa cansadíssima,  i no entens com pot ser, si has estat tot el dia asseguda a una butaca.
I quan finalment la persona que acompanyes surt de l'hospital, t'acomiades de les infermeres que t'han vist passar tots els dies amb una barreja d'alleugeriment, alegria i carinyo, i voldries poder trucar al cap d'uns dies per saber com està l'altra companya d'habitació, però te n'adones que malgrat saps coses molt íntimes d'ella, no saps el seu cognom.
I dones gràcies a la sanitat pública, a tanta gent que fa molt més del que li toca, i que a més ho fa bé i amb un somriure als llavis, i com que no saps com agrair-los-ho, decideixes escriure una entrada al blog.

dimecres, 18 de gener de 2017

Un any de camí

Hi ha qui compara publicar un llibre amb tenir un fill. No hi té res a veure, penso. Però sí que tenen una cosa en comú: al cap d'un any, mires enrere i dones gràcies. Pel camí fet. Per les alegries. Penses que les hores d'insomni van valer la pena. Et compares amb fa un any i veus com ets la mateixa, i a l'hora, has canviat tant i tant. 
Doncs això. Que avui fa un any que "Abans que el teu record torni cendra" va sortir. Amb cinc edicions, un munt de presentacions i encara ara sortint a llistes de recomanacions i de més venuts, el Damià, la Francisca, el Llorenç, la María, María, María, la petita Antònia, madò Bel i tants altres han tornat a palpitar cada vegada que algú els llegia. 
A tots els lectors de la novel.la, gràcies per fer un racó del vostre cor per a aquesta història.
A tots els que em van animar a escriure-la, gràcies pel vostre escalf. Els que l'heu estimat tant com per sentir-vos-la vostra, mil gràcies.

divendres, 13 de gener de 2017

La candidatura

Hi ha coses que, per més sinceres que les diguis, semblen tòpics. Com per exemple, aquesta que us diré ara:
Ser nominada al premi mataronina de l'any 2016 és ja un gran premi. 
Aquest premi el convoca la revista Tot Mataró de fa molts anys. Ara venen les votacions, de les que sortiran tres finalistes que disputaran entre ells el guardó, que s'atorgarà el 13 de febrer. 
Quan vaig saber que era una de les candidates a rebre aquest premi em va agafar taquicàrdia, amb molta il·lusió, va ser una gran sorpresa, un altre dels regals inesperats que darrerament em són concedits.
Les altres candidatures són molt potents: a alguns els conec personalment, i de molts ens sé de fa temps la seva trajectòria. No sé qui sortirà, i sé de molta gent que mereixeria ser en aquesta torna i no hi és.
Des d'aquí, vull agrair a qui m'ha proposat com a candidata a mataronina de l'any, i vull animar-vos a votar, si ho trobeu oportú. 

Per votar, cliqueu aquí.
Podeu votar un cop per dia, d'aquí a dia 31 de gener.  

dijous, 5 de gener de 2017

El conte dels reis de Mataró 2017


Aquest any he escrit el conte que ha explicat el rei Melcior als nens i nenes de Mataró. 
Ha estat un goig anar-lo a escoltar, el rei Melcior un gran contista i cantador d'històries (els que sou de Mataró ja entendreu per què ho dic) i es nota que estima els nens. I a més, ha estat un luxe veure la carona dels nens mentre l'escoltaven, i pensar que potser he pogut posar una petita dosi de màgia al seu cor. 

Com que força gent me l'ha demanat, us el penjo aquí:

Bon dia, nens i nenes, pares i mares, tietes, tiets, àvies, avis, i tothom que ens heu vingut a veure!
Bufff! Quin fart de caminar que ens hem fet per arribar a Mataró! Estem cansadíssims! …I tot el que ens espera! Perquè ara, quan arribeu a casa, quan estigueu totalment adormits, agafarem la clau màgica que ens deixarà l’alcalde, i vindrem de puntetes a les cases de tots els nens i nenes, a deixar els regals que us tenim preparats.

Sabeu com trobem el camí a casa vostra? Doncs com vam trobar el camí fa tants anys, la primera vegada que vam fer aquest viatge: seguint una estrella. 
I és que, potser no us ho han dit mai, però cadascú de vosaltres és especial, i tots teniu una estrella que llueix per a vosaltres en el firmament. I així, quan, per exemple, hem de portar-li la bicicleta a la Berta, busquem la seva estrella, que ens guia fins casa seva.

Tot això us ho explicaria millor la Fariba, però no pot venir perquè està descansant del llarg viatge. La Fariba és la nostra camella més velleta. Ja s’hauria de retirar, però li agrada tant aquesta nit, que fa tot el que pot per no perdre-se-la!
Un any, la Fariba ens en va fer una de grossa: quan la vam carregar, amb un joc de construcció, un cavall de cartró, uns trenca-closques, tot de contes i una cuineta de fusta, es va quedar amb les potes obertes i no podia donar una passa endavant ni endarrere. No tenia força, pobrissoneta. 
Aleshores vam decidir que ja havia treballat molt i vam dir-li que, a partir d’aquell moment, no calia que vingués, que es podia quedar a descansar a casa. Però ella vinga insistir que no es volia perdre aquesta nit, i nosaltres vinga dir-li que, ja que pot, que es jubili, i al final va demanar ser la nostra guia. Ho vam estar parlant els tres, i vam pensar que estaria molt bé, que anés davant de tot, buscant tots els camins del món per a portar-nos a les vostres cases. De fet, la Fariba sempre ha tingut un gran sentit de l’orientació, de jove trobava els camins de seguida. Sabeu que passa? Els camells no van equipats amb GPS ni modernitats d’aquestes, i a vegades és difícil arribar, des de l’Orient fins aquí, perquè han fet carreteres noves (en alguns llocs més que a d’altres, també s’ha de dir) i a vegades ens perdem. 

Així que ja tenim la Fariba preparada, a davant de tot, més contenta que un gínjol, disposada a fer-nos de guia per arribar a les cases dels nens i nenes i repartir els regals. I així ha anat funcionant durant molts anys…Però sabeu què ens passa? Doncs que resulta que, com que la Fariba té tants anys, a més de fer-li mal tots els ossos… està perdent la vista! I clar, per més que s’orienti molt bé, cal veure els camins, i a ella cada cop li costava més. A sobre, és molt difícil, posar ulleres a un camell. Ho hem intentat, eh? Però entre que tenen el nas massa gros i les orelles massa petites, i amb la pols dels camins esternuden molt fort… doncs mireu, els cauen les ulleres i es trenquen una vegada i una altra. La veritat és que no surt a compte, posar ulleres a un camell, i ho hem deixat anar.


Menuts de casa, necessitem que feu brillar més la vostra estrella! Així ens ajudareu a trobar el camí. 
I sabeu com podeu fer-la brillar més? Ah! És senzill, però cal esforçar-se una mica. Us ho expliquem: sempre que ajudeu, cada vegada que perdoneu a una persona que us ha fet alguna cosa, quan demaneu perdó si veieu que heu fet alguna cosa que no toca (ens pot passar a tots, que algun dia estem de mal humor), en resum, si sou bons minyons, aquesta estrella vostra es posa contenta i brilla més, i ens va molt bé per poder-vos trobar.

I us demanem això, no només perquè així trobarem millor el camí per arribar a casa vostra: us ho demanem, també, perquè serà molt més fàcil circular pel món si està ple de nens i nenes que es porten bé i que són un bon exemple pels grans de casa, perquè alguna vegada, sabeu, els grans han d’aprendre dels petits i ser capaços d’estimar i perdonar. Als grans també els costa una mica, a vegades, això de ser bona gent. Tenim un munt de carbó per repartir, a les criatures de casa, i també als que ja han crescut i no se’n recorden que ens hem d’ajudar, i que cal ser bona persona.

I bé, abans d’enviar-vos cap a casa, us hem de demanar un parell de favors perquè sí, els reis mags també demanem favors: Si us plau, deixeu-nos aigua pels camells, perquè tenen molta, molta set i, si us va bé, alguna coseta per menjar. Tingueu cura dels regals que us portarem aquesta nit, alguns ens han costat molt d’aconseguir. I si per algun motiu no hem pogut donar-vos tot el que havíeu demanat, no us enfadeu amb nosaltres: penseu que hi ha molts nens i nenes al món, i que ho hem de repartir tot molt bé.
I la darrera cosa, demanar-vos si ens podeu també ajudar a repartir algun regal: sabem del cert que a Mataró hi ha molts nens i nenes que es posarien molt contents si compartíssiu els vostres regals. Si tota aquesta feina de repartir no la fem només nosaltres, i ens ajudeu, hi haurà més gent contenta i les estrelles brillaran molt més. Què us sembla? Hi pensareu?

Vinga, ara vosaltres aneu a dormir, que aquesta nit nosaltres tenim moltíssima feina!
(Servidora amb el rei Melcior, després de que llegís el conte.
li he demanat que em dugi molts regalets, 
i li he donat les gràcies per tantes coses que m'han regalat)

dilluns, 19 de desembre de 2016

El sucre de coco

L'estimada Txelo em va regalar un pot de sucre de coco. Ja ho feia, això de donar-nos consells a totes, de com alimentar-nos, de com viure. No us penseu, però, que el fet de tenir la mort tan a prop i ser-ne conscient la fes una dona pesada, d'aquelles que pontifiquen i tenen la veritat absoluta. Al contrari, a mi em recordava una mica a Santa Teresa, allò de "encontrar a Dios en los pucheros". En les petites coses, la Txelo anava deixant la seva empremta. 
Com per exemple, doncs, en el sucre. Mentre me'l posava en el pot de vidre, em va dir que el sucre de coco té un índex glucemi molt baix, i que és molt millor que els sucres refinats, els morenos, o la sacarina.
I jo me'n vaig anar a casa amb aquell pot de sucre, el vaig tastar, el vaig abocar a un recipient hermètic, i des d'aleshores, malgrat és molt més car, és el sucre que faig servir.
Però sabeu què?
He fet de manera que mai s'acabés,  aquell sucre. Sempre en compro quan al fons n'hi ha encara una mica. 
Vull pensar que a aquest pot encara hi ha alguns cristalls del sucre que em va regalar la Txelo. És quelcom tan fi, que segur que s'ha barrejat, qui sap, i a cada cullerada tinc una mica del dolç que em va donar la Txelo. 

Potser us sembla naïf, però cada dia que me'n poso al iogurt, penso en ella. El sucre deixa el iogurt tenyit d'un color com de canyella, i penso, ves quina beneitura, que estimar a una persona morta és això: tu vas funcionant i vas fent, tornes a omplir la teva vida d'altres dolceses, però guardes una mica del que aquella persona et va deixar, i endolceix la teva vida, i la deixa d'un color especial.

diumenge, 11 de desembre de 2016

No sóc com la Josefina.

Fa poc ha mort al convent de les carmelites de Mataró, la Josefina, amb 99 anys, dels quals n'ha viscut 70 de monja. 
Era una dona intensa i riallera. Vaig anar a la vetlla. Reposava serena en el taüt senzill de fusta clara, amb una expressió de felicitat que a mi em va fer bastanta enveja. 

No sé ben bé per què em va fer enveja. Potser perquè en la seva vida va ser capaç de conformar-se amb les coses petites, de viure planera, meravellant-se de la simplicitat, enamorant-se de tot lo quotidià, sense demanar gaires escarafalls a la vida. 
Voldria que m'expliqués si li va valer la pena. Espero que sí. Però a l'hora voldria que ella hagi viscut així, no pensant en una recompensa, sinó simplement perquè la feia feliç.


Després, sabeu, em poso a pensar en mi. Per què no sóc capaç de conformar-me amb tot el que m'ha estat concedit, que d'altra banda és tant?
Em fa enveja la Josefina, perquè jo, quan porto massa temps a un lloc, ja estic pensant a marxar, perquè a mi em fa ràbia que els dies tinguin només 24 hores i a sobre unes quantes les hagi d'invertir en dormir, perquè em sap greu tenir només una vida i tants llibres encara per llegir.
Potser si fos capaç de ser com ella, seria molt més feliç, no ho sé.
Però el cas és que no ho sóc. I potser és que no ho he de ser, així. Potser aquesta inquietud és el que estic cridada a ser, la meva vocació, i això em fa patir i a vegades m'estressa. Però és el que jo sóc
O sigui que potser que deixi de sentir-me culpable per aquestes ganes immenses de menjar-me el món que tinc, i accepti que sóc així. Que mai en tindré prou. Que cercar és en mi tan connatural com respirar.
I malgrat alguns dies tot se'm faci tan enorme, amb tantes batalles que tinc armades arreu, és que jo sóc així.
I suposo que obeir a la meva tendència natural a complicar-me la vida és la manera més planera que tinc d'agrair a Déu que m'hagi fet com sóc. 

diumenge, 20 de novembre de 2016

Vell heroi romàntic


Aquest és el que vaig escriure en homenatge a Jordi Colomer, i que estava al programa de ma del concert d'avui que ha fet en el seu record Camerart-Orquestra del Maresme . 
Ha estat un concert molt emotiu, potser us en parlo més en un altre moment.

Amb posat d’heroi romàntic, la cabellera despentinada, els ulls de mar i el cap ple de música, vas passar per les nostres vides. 
Investigaves les partitures amb meticulositat d’orfebre fins tenir la idea musical claríssima, i demanaves en nosaltres la mateixa fidelitat i precisió que t’exigies a tu mateix. Eres capaç d’insistir fins a l’extenuació en petits detalls, i mai defallies en buscar l’excel·lència. En aquells moments tenies un aire asceta, semblava que se’t difuminessin els contorns, la teva persona, i deixaves de ser tu, oblidaves les coses més essencials, perquè el teu cap, tota la teva atenció, es centrava cap a la tasca sublim de fer, de ser art. Hi ha paraules, com Música, So, Art, que tu vivies en majúscules.
Paties la mediocritat del país que et va tocar viure. Furgaves amb tossuderia, intentaves convèncer polítics, agents culturals, empresaris, periodistes… eres, però, tan artista que oblidaves parlar de les coses terrenals. Pretenies, profeta incomprès, convèncer al món de la necessitat de la música amb només eines musicals. 
Perquè a tu et bastava la música. Perquè tu t’explicaves amb música.

Vell heroi romàntic, ens vas deixar de cop, i molts teníem amb tu una conversa pendent. Just abans de Nadal, el teu silenci sobtat ens va descol·locar a tots. 
Al cap d’unes setmanes ens vam reunir els que havíem tocat amb tu tantes vegades. Tal i com avui també ho fem, vam alçar les copes i vam brindar, celebrant la teva vida. Amb pena, sí, però també amb agraïment per tot el que amb tu vam compartir.
I avui, quan la música comenci a sonar, en el teu homenatge, diguem-ho tots junts: que compartir música fa el dia més habitable, la vida més viscuda. Que respirar junts en el levare ens ha unit molt més del que ningú que no ho hagi experimentat podrà saber mai.
I en el teu record, en agraïment, el so de la teva orquestra s’elevarà i anirà a cercar-te, allà on siguis. 
I tornarem a estar units en la música.


foto Joan Devesa


dilluns, 7 de novembre de 2016

Tu pots

Aquest cap de setmana he participat en un concert molt especial: la presentació del disc que hem enregistrat, amb la música dels pastorets de la Sala Cabanyes de Mataró, en commemoració del seu centenari.
Els pastorets de Mataró enamoren, per moltes raons: per la tendresa de les històries que explica, per la música, que és una petita joia, pel fet que hi hagi orquestra en directe, cosa que dóna una vivor inigualable, i sobretot, per la gran quantitat de gent, per l'energia, l'esforç, la dedicació i el gran talent que hi ha donant el callo a cada representació. 
Potser algun dia us parlo de totes aquestes coses, però avui us vull explicar el que va passar a l'assaig general:

El diàleg de Gabriel i Maria el cantaven dues germanes, la Clàudia i la Maria. Una d'elles es va atabalar. Estava sonant molt bé, té una veu deliciosa, i molt bon gust. Però de sobte, va deixar de cantar, va dir "no puc fer-ho", i va marxar. 
Com que en aquell moment el director havia aturat l'orquestra per donar-nos indicacions no tothom se'n va adonar. Jo estava al·lucinant, perquè ho estava fent francament bé: la veu no li tremolava, sonava segura, afinada... però ella no s'hi veia amb cor.
Només els que fem música sabem com se sentia, la por, l'angoixa, la inseguretat, el ventre remogut, el cor accel·lerat. És una sensació horrible, que tots hem passat.
Hi va haver un moment d'incertesa, amb l'orquestra aturada. Ella estava per darrera l'escenari. Jo recordava moments en que ho vaig passar igual de malament: tremolosa i insegura, abans d'una actuació, volent morir-me, pensant no me'n sortiré. Al cap d'una estona va tornar a sortir, acompanyada del Josep Fadó, que com que és un tenor de prímera línia, sap perfectament com se sentia ella, perquè per arribar on ha arribat, segur que ha passat per moments com aquest. 
La Clàudia, doncs, agombolada per tothom, tenia els ulls plorosos i, sincerament, jo no les tenia totes, però quan va tornar a cantar ho va fer fantàstic. Em va posar la pell de gallina. 
Perquè no només ho va fer molt bé. Ho va fer superant la seva por. Ho va fer creixent per sobre d'ella mateixa. I ho va fer amb la Maria al costat, agafant-li discretament de la mà, i jo pensava quin regal tenir una germana així.
Ho va fer perquè algú, darrera l'escenari, la va abraçar i li va dir tu pots.
Perquè podia, de debò. Segurament ella ja ho sabia, en el plec més íntim del seu cor, que era capaç de fer-ho. Però la tensió, el cansament, els nervis, massa sovint ens juguen males passades.
Podia, i ho va fer molt bé, i al concert va estar esplèndida. I suposo que en aquell moment va entendre, com hem entès tots els músics, que per més tècnica, per més art que tinguem, hi ha una passa més enllà: superar la por. Confiar en el que tenim a dins, i saber, sentir, que ho hem de donar. I sobretot, saber que no estem sols.
A tots ens passa, que a vegades necessitem que algú ens digui que confia en nosaltres, que sabrem fer-ho bé.
Ahir la Clàudia ens va donar a tots els músics professionals una gran lliçó. Ahir la Maria i el Josep ens van recordar a tots com d'important és fer costat. I aquesta va ser una de les grans màgies de la nit.
foto: Ricard March

dimarts, 1 de novembre de 2016

Els meus morts

La recordo com si fos ara mateix. És curiós com la memòria guarda gestos innocents, paraules dites sense ànims de transcendència, però que, per alguna raó, queden impreses a foc en la consciència i ja mai t'abandonen.
La meva padrina Maria em va donar el nom, un to tràgic, i un munt de moments que encara ara m'acompanyen. Com aquest: La tinc al meu costat, al sofà florejat i un tant passat de moda de casa seva. Porta una bata grisosa i un mocador fet una pilota a la màniga. El gos vell, mig coix i amb la cua torta, dormitant feliç a sobre el meu padrí, que mirava la tele. El tio Damià trescava per la casa. Sa padrina i jo, però, miràvem fotos.
I hi va haver un moment en que ella va fer un lament anguniós. Em va passar una foto on estava ella en un grupet. I em va dir, ai Maria, no saps quants d'aquests ja són morts?
I a mi em va passar de llarg, aquella angoixa. Perquè sabeu, tots aquells ja eren morts, quan jo havia nascut. Cap era un mort meu, tots eren seus. I jo, tot i que la teoria la sabia, no ho vivia en carn pròpia. Els morts de la meva àvia eren seus. Veia el seu dolor, però era incapaç de fer-me'l meu. Perquè en aquell moment jo no en tenia, de morts. 
Ara sí que en tinc. Ja m'estremeixo en mirar algunes fotos.
Avui hem anat a visitar la seva tomba, al cementiri. Estan els tres juntets, com sempre van estar. Ells son els meus morts. En tinc d'altres, i per una mena de solidaritat d'ultratomba, quan els visito a ells també visito els altres, i quan m'emociono pensant en els altres també estic pensant en ells.
Els meus fills m'acompanyaven amb respecte, però per ells, aquests són els meus morts. Als meus padrins no els van conèixer, i el Damià estava ja tan atrotinat que no sé si l'enyoren.
Algun dia seré jo, la seva morta. I potser ells entenen el que estic sentint jo ara pels meus morts. Que m'acompanyen. Que em fan sentir agraïda, feliç, plena de records. Els meus morts, que van omplir la meva vida de moments vibrants. Que em van estimar tant.

Potser us sembla contradictori, però jo, en un dia com avui, em sento més viva que mai. Perquè visc plena de l'amor dels meus morts.

dimecres, 26 d’octubre de 2016

Més alegries de la novel·la

A l'editorial em van dir que estaven convençudes que era una novel·la de llarg recorregut. I sembla ser que tenien raó, cosa que m'omple de goig. 
Ara que ja fa tants mesos que ha sortit (deu mesos, en el món editorial, és una eternitat), estic més tranquil·la, però de vegada en quan em van arribant petits regals que em dóna aquesta història que ja ha deixat de ser només meva. 
Per exemple:
Bernat Vivancos, un compositor que admiro i segueixo de fa temps, publica cada dia a Twitter una melodia, inspirada en alguna frase o cita d'algun llibre. Doncs bé, fa cosa de deu dies va triar una frase de la novel·la: "la meva pena és fonda com un clot d'arena, que mai queda assaciada", i va escriure aquesta melodia:



I això em posa molt, molt contenta, com em va posar molt contenta quan Lluís Ceras va esculpir "La persistència de la memòria", amb una citació de la novel·la. M'agrada aquesta comunicació entre arts.

I bé, una altra alegria que em dóna aquesta novel·la és la possibilitat de parlar, cara a cara, amb els lectors que se l'han fet seva. Els clubs de lectura són un luxe, passo molt de gust, d'anar-hi. 
Aquest divendres horabaixa, a seré a la Bibilioteca Joan Alcover, de Palma, al club de lectura que organitzen. Serà, si els avions van com toca, a les 19:30 
Em fa molta il·lusió, i m'agradaria molt que m'hi acompanyéssiu. 



Així doncs, us espero el proper divendres, per que ens trobem amb el Damià, la petita Antònia, la María, María, María, la Francisca, i tants d'altres.



diumenge, 23 d’octubre de 2016

L'experiència a la ONCE

Fa una setmana vaig estar a la ONCE, fent un seminari per a professors de música que tenim alumnes invidents. 
Va ser molt interessant. Vaig aprendre molt, i el més important no va ser pas el que anava a aprendre, sinó els "danys colaterals", si em permeteu l'expressió. Vaig sortir molt tocada d'aquella experiència. 



Una de les moltes coses que vam aprendre, va ser a escriure partitures en braille. Va ser un tastet, però prou com per obrir portes per a aprofundir en el tema. 
Però a mi em va passar una cosa curiosa. Deixeu-me que us ho expliqui: no és que sigui una persona excepcionalment intel·ligent, però sí que és cert que estic avesada a entendre les coses més o menys a la primera. 
Bé, doncs allà, suposo que per l'extrem cansament que duc, l'estrès que se'm menja o que em costava "canviar de xip", la cosa està en que em vaig creuar. I NO ENTENIA RES!
Hi va haver un moment en que tothom ho veia clar, i jo no. O sigui, teníem una partitura en braille i l'havíem de passar a partitura per a vidents, i tothom havia acabat, i jo encara anava pel primer compàs. 
No us podeu imaginar l'estrès i la ràbia que em va provocar. Tenia ganes de rebotir el llibre. Com pot ser que em passi això a mi, A MI! Que sóc tan estupenda i divina i vaig tan sobrada de tot?

I en aquell moment, sabeu? Vaig pensar en alguns alumnes, amb nom i cognom. Alumnes que es solen creuar molt a la classe. Me'ls vaig imaginar sentint-se així, no una estoneta, sinó cada hora, cada cada hora, durant un dia, i el dia següent, i l'altre...
Potser és exagerat dir que vaig sentir tendresa per ells. Alguns són realment empipadors, i n'hi ha d'altres als quals també els costa i no bombardegen la classe. Però sí que és cert que tinc alguns alumnes que senten que ja han perdut el tren, alumnes amb molt poca autoestima, que tenen una reacció orgullosa i desafiant que fa que la classe amb ells sigui tot un repte.
De sobte, això que ja sé de teoria, ho vaig entendre en carn pròpia. Perquè vaig sentir aquesta horrible sensació de que tothom ho sap i jo no.

I una altra reflexió que em va venir:
Moltes de les activitats que ens van proposar era per saber com se sent un invident. Per tant, vaig portar durant gran part del matí un antifaç negre que m'impedia veure-hi. Amb aquest antifaç vaig haver de ballar, endevinar l'expressió dels meus companys, i fins i tot fer una passejada per les instal·lacions de la ONCE. 
Bé. No us podeu imaginar la sensació d'inseguretat que vaig tenir durant tota l'estona. Sobretot durant el passeig, va ser horrible, vaig empotrar-me contra el marc d'una porta, imagineu-vos!

I vaig recordar moments en què algun alumne amb algun problema ha fet que la classe anés diferent a com jo ho tenia previst, i quin ha estat el meu sentiment. Perquè a vegades van lents, a vegades els costa, i a vegades em sembla que alguns s'hi donen una mica. A vegades tinc alumnes que criden l'atenció d'una manera que em fa molta ràbia. Però qui sap? Potser aquests alumnes no tenen ningú més que se'ls escolti. O potser se senten tan insegurs com em sentia jo l'altre dia, i necessiten que, amb la meva paraula, els reforci, els digui sé que estàs aquí i estic aquí per a ajudar-te.

Tornant a la lentitud de la persona que no hi veu, quan jo vaig estar tanta estona en les mateixes condicions, aleshores ho vaig entendre. Perquè jo, que sóc una tia bastant decidida i valenta, anava amb peus de plom. Com no hi ha d'anar una persona que sempre ha estat en aquella situació de precarietat en la que anava jo?
I clar, després vaig pensar altres vegades que persones que hi veuen m'han fet ràbia. Recordo la feixuguesa dels meus avis, quan ja eren vells, i jo tanta pressa que tenia, i com m'exasperaven quan ells feien les coses a la seva manera, tan a poc a poc, però insistint sempre en els seus tics de vells. Vaig pensar en una amiga d'infantesa que té una minusvalidesa important.
I des de la meva posició de persona que no té aquestes mancances, aquests handicaps, em vaig descobrir terriblement impacient, injusta i egoista. I em va fer mal, sabeu? Perquè sempre havia pensat que sóc una persona empàtica. Però resulta que encara hi ha molta feina a fer.

dilluns, 10 d’octubre de 2016

La vellesa

Sempre vaig pensar que ella era la més feliç de la casa. Perquè no sabia que havia de morir.  La Polka i jo fa més de vint anys que compartim pis. Qui tingui un gat ho sabrà, els gats no són nostres, ens acompanyen, simplement. 
Quan ella va arribar, jo tot just estava acabant la carrera, vivia sola en un pis llogat diminut, i treballava a una escola de música. Ara la meva vida s'ha capgirat, com un mitjó, i ella és l'únic rastre d'una època en la que, per més que somniés en gran, mai m'hauria imaginat que arribar a estar com estic.

Ara que ja és una anciana, em pregunto si recorda. Quan puja al seu racó del sofà per etapes (primer el seient, després el coixí, i després el respatller) em pregunto si recorda quan era més jove, i d'un bot arribava a dalt, ens mirava orgullosa i s'asseia a presidir  el menjador, o a girar-se per a renyar els ocells del parc i a mirar endormiscada el mar, allà lluny.
Recorda la seva agilitat, la seva elegància innata, la gràcia amb la que s'esmunyia quan ens veia aparèixer amb el transportin, o amb la que apareixia del no-res quan sentia el so de la nevera obrint-se?
Ara remuga quan camina, ja va una mica feixuga. Algun dia intenta pujar sobre una cadira i es queda a mitges. Fa cara desconcertada, i baixa de seguida si li pugem nosaltres, com si fos un deshonor no poder fer les coses per ella mateixa. Malgrat ser anciana, conserva la seva elegància, la mirada blava que enamora, i aquest punt d'orgull felí. 

Sabeu per què em pregunto si recorda aquells temps feliços en que era un animal àgil i res li feia mal?
Perquè no sé què preferiria, jo. Viu en el present? És capaç d'agrair aquesta vida tan llarga sense queixar-se per la inevitable decadència física que comporta? Faria jo igual?
Si ella recorda aquell passat, espero que aquest record la faci feliç, i no impotent pel que ja no és.
Quina llàstima, no sabré mai què pensa.
Tampoc no sé, encara, si jo podré tenir el mateix dilema entre ser feliç amb el record, o oblidar per no sentir-me impotent. Em pregunto si seré prou afortunada (o no!) com per haver d'acceptar la meva decadència física, que és el preu d'arribar a vella.