divendres, 8 de desembre de 2017

No sé què he de fer.

Mentre escric aquestes línies la tinc aquí, al meu costat, miolant. No vol res. Ni aigua, ni menjar, ni sortir, ni escalfor. Simplement es posa al meu costat i miola.
Què em vol dir?
Quan era joveneta pujava d'un salt sobre meu. Li encantava posar-se sobre el teclat de l'ordinador, no sé si per l'escalfor de l'aparell, perquè així se sentia observada, o perquè pretenia (des)ajudar-me a escriure. També se m'asseia a la banqueta quan tocava el piano i intentava jugar amb l'oboè quan jo el movia mentre estudiava. Ho feia perquè toqués dempeus, que és com s'han de tocar els instruments de vent? No ho sabré mai.
Ara ja té vint-i-un anys, i quan toco l'oboè protesta ostentosament fins que se'n va, tota indignada, on el so de l'instrument no la molesti. El piano, ves per on, no li molesta, com tampoc el so del violí del Miquel. Fins fa poc era una velleta una mica malhumorada, capritxosa però feliç. Fa cosa d'un mes, però, ha començat una davallada vertiginosa. Menja poquíssim, (però molt sovint) i beu molta d'aigua. Està molt prima, i dorm tot el dia. Abans em venia a rebre sempre que arribava a casa. Ara, pobreta, es queda al coixí del costat del radiador, i fa meeeeeu, des d'on està, una mica per dir-me t'he sentit arribar però em fa mandra venir a rebre't.
I sabeu, no sé què fer. No sé si ella preferiria acabar, o ja li està bé, aquesta placidesa d'hores lliscant suaus al costat del radiador calent. No sé si li fan mal els ossos, si té por a la foscor (per la nit sol fer molta fressa, però ho ha fet sempre) No sé si enyora els temps feliços, quan era jove i àgil, o si en sap més que jo i és capaç de viure el present sense pensar en el que ja no pot ser.
Em fa pànic dur-la al veterinari i que em diguin que pateix i no es pot fer res, i que més val estalviar-li els darrers dies. També em fa por que els meus dubtes estiguin allargant innecessàriament una situació de dolor.
Si fos una persona, si n'haguéssim pogut parlar, ella i jo que hem compartit tants silencis i complicitats, que ens hem dit tantes coses només mirant-nos als ulls o tancant-los amb dolcesa, i ves per on, ara, potser en el moment més important, no sé què vol. És dolorós ser responsable de la vida d'un animal que estimes en aquests moments finals. En parlo amb la gent propera, ho veuen més fàcil que jo. Però ella i jo hem estat tan unides, que em costa fer el pas. Em fa basarda posar-la al transportin per dur-la al veterinari. També quan estic unes hores fora de casa, em fa pànic tornar i trobar-la morta. No voldria que morís sola, però tampoc vull portar-la a morir. Faci el que faci, sabeu, pensaré que no estic fent el correcte.

dilluns, 4 de desembre de 2017

Dos anys sense la Txelo


Les primeres vegades és inevitable. Estimes, i te la fots. Ja és això. Després, van passant els anys i hi ha un moment en que entens que quan obres el teu cor, per una d'aquelles lleis estranyes, donant espai al que senties l'has enfortit, però també l'has fet terriblement vulnerable. Aleshores és forta la temptació de nadar i guardar la roba. Tanmateix, quines ganes de patir, oi?
Cadascú té el seu estil i els seus mecanismes, però la meva percepció és que sense una implicació intensa, sense un lliurament generós, no hi ha una patacada, és cert... però tampoc un gaudi intens.
La Txelo em va dir que estimar-la era un mal negoci. Em va sorprendre la seva cruesa, i vaig entendre, ja massa tard, que estava intentant protegir-me. En aquells moments estava molt més malalta del que ens deia, sabia que marxaria, i que els que l'estimàvem ploraríem molt.
I jo, sabeu, li vaig dir que no hi era a temps. Que ja l'estimava. I que es deixés de bestieses.
Trobo a faltar els seus missatges a hores intempestives, els seus bon dia guapa, les fotos que m'enviava. D'alguna manera, sento que no estic sola, és aquí al meu costat, amb els seus ulls de mel i la seva veu tan ben timbrada.
I potser sí, alguna vegada he pensat quin mal negoci. Vam tenir tan poc temps, i porto tant temps enyorant-la. Però sabeu què? Dono tota la pena per bona. Hauria estat encara molt més trist passar per la vida sense conèixer-la, o pitjor, no deixar-la entrar al meu cor per prevenció.

dilluns, 13 de novembre de 2017

Caminar tranquil·lament


L'altre dia, el meu fill Miquel, que té 16 anys, va sortir de nit amb els amics. A l'hora que havia de tornar a casa, una mare va anar a buscar a una de les noies de la colla, però el Miquel va decidir tornar sol a casa. 
El dia següent ens va explicar que tenia ganes de caminar de nit sol, que li agradava aquesta estona de fresca a la cara i de silenci, de posar les idees del dia en clar i asserenar-se abans d'anar al llit.

Just el dia anterior m'havien assignat un treball de recerca de primer de batxillerat. Pels que no sou del ram del guix, us explico que el treball de recerca consisteix en una feina d'investigació sobre un tema que escull l'alumne, es duu a terme entre primer i segon de batxillerat, i té tant de pes com una assignatura. 
Bé, doncs el treball de recerca que m'han assignat, o sigui, del qual hauré de ser tutora, és sobre el feminisme. I em penso que m'agradarà fer aquesta feina, no només perquè m'interessa el tema, sinó també perquè l'alumne que ha decidit investigar sobre el feminisme és un noi. 
No he tingut encara cap entrevista amb ell. No sé quin serà el seu plantejament inicial. Només espero que no em digui que el feminisme està obsolet. Que ja no cal, i que la igualtat és un fet. 
Perquè sabeu? Quan jo tenia 16 anys, i fins i tot ara, m'hauria agradat molt, tornar a casa sola de nit, sentint la fresca a la cara i el so de les meves passes en el silenci. Però mai, mai hauria gosat fer-ho. 
Per por. 
Per aquesta por enquistada, amb la hem crescut totes les dones. Per aquests actes, ja tan mecànics que ni te n'adones de que els fas (Assegurar-te de que les portes del cotxe estan tancades, mirar dins abans d'entrar a un edifici, vigilar per darrera l'espatlla si sents unes passes a prop, intentar no quedar-te mai sola en un vagó de tren)

Sabeu per què no consentiré que em diguin que el feminisme és una lluita passada de moda? Perquè sé del cert que, si alguna amiga del meu fill, vencent la por hagués gosat caminar sola de nit, els seus pares l'haurien renyat, i molt. I a més, sé que si a aquesta noia valenta algú li hagués fet mal, s'hauria sentit dir com goses anar a aquestes hores sola pel món, quina roba portaves, per què no vas trucar un taxi... Les víctimes de violència sexual són per sistema culpabilitzades. Sempre s'han de justificar, sempre han de provar que no provocaven, que són honrades, i que tenen una vida sexual tradicional. 
O sigui que no, el feminisme no és una lluita passada. Perquè les dones no podem viure amb tranquil·litat, perquè si ens agredeixen ens donaran la culpa a nosaltres, per ser valentes, per anar vestides com anàvem  o perquè passejàvem, sense vigilància d'un mascle, a hores en les que no era prudent.
Com les dones fóssim eternes menors d'edat.

diumenge, 5 de novembre de 2017

El paradís del professor

Malgrat la voràgine política que estem vivint a Catalunya, hi ha moments en els que cal aturar-nos i no deixar que ens prenguin segons què. I un d'aquests moments fou dijous passat. 
El conservatori de Badalona celebrava el concert de principi de curs amb un homenatge a Miquel Roger, estimat professor que va morir el passat març d'un accident de trànsit. Em van demanar que digués unes paraules, doncs jo formo part de les primeres fornades dels seus alumnes. Quan marxava cap a Badalona, vaig tancar la ràdio, esgarrifada per l'empresonament del meu govern legítim. No volia sentir les notícies. No volia que em prenguessin també aquest moment de record cap al professor que em va marcar tant.
No sé si vaig fer bé. Fou un acte de resistència. Potser petit. Però era el que el meu cor em demanava de fer.

Això que adjunto a continuació és el primer text que vaig escriure per a l'acte. Després el vaig haver de retallar, per qüestions de timing, però com que aquí si us sembla massa llarg podeu deixar de llegir quan vulgueu, us ho poso tot. 



Què és el paradís?
M’ho vas preguntar, estimat mestre, un dia, a classe d’estètica. Tanco els ulls, i malgrat han passat gairebé trenta anys, et puc veure igual: el teu mig somriure sarcàstic, escoltant el que dèiem, en aquell conservatori vell al que anàvem, que era gairebé una casa de nines. A vegades plantejaves una pregunta i ens deixaves discutir entre nosaltres, mentre ens observaves en silenci, hi havia dies que a classe parlàvem més tots els teus alumnes que tu. I després ens deixaves anar frases que ens descol·locaven. 

La primera assignatura que vaig fer amb tu fou l’any 1988. Acostumada a professors que tenien una mena d’autoritat que emanava de la seva posició i que ens donaven totes les respostes, trobar-te va ser, per a mi i per a tots els de la meva generació, un absolut desconcert.
Perquè  jo acabava de fer COU, havia anat a escolapis i encara parlava de vostè als docents. I vas aparèixer tu. Amb un posat totalment diferent. Amb una autoritat inqüestionable, malgrat que eres tan proper als alumnes que tant t’era parlar del sentit de la vida com de motos, tant era parlar de filosofia com gorrejar un cigarro a qualsevol alumne. 
Tu jugaves a una altra lliga. Al principi em cohibia molt la manera en que tenies de fer-me replantejar-m’ho tot, de constantment qüestionar el que deia, i no em vas semblar un professor. I ara, després de tants anys, veig que, de fet, vas ser el meu primer mestre.
Perquè tu no ens donaves respostes, benvolgut Miquel. Tu ens omplies el cor de preguntes. 

Ens feies llegir llibres. Maria Zambrano, Thomas Mann, Kandinsky, Rainer M. Rilke,… Nosaltres anàvem a classe amb les idees més o menys clares. Tu, amb la teva gran cultura, amb la teva habilitat dialèctica, ens hauries pogut dir “això és així!”. I nosaltres, que admiràvem la teva saviesa, hauríem rebut les teves respostes, i hauríem sortit de classe tranquils.
Anàvem a classe amb els deures fets, estimat professor. Llegíem el que ens recomanaves, i ens preparàvem bé la classe. Esperant les teves respostes. Però sortíem amb més i més preguntes, ens deixaves anar, atemorits i plens d’incertesa. 

Quina gran lliçó, Miquel, no t’ho pots imaginar. No em vas donar, crec, cap resposta. A canvi, vas enderrocar les meves certeses (les que jo, en la ignorància insolent dels meus quasi vint anys posseïa a cabassos) i em vas omplir el cor de preguntes. 
Des d’aquells temps, he après a dubtar. A plantejar-me les coses. A qüestionar-ho tot i a no donar res del que em donen per vàlid. Els teus ensenyaments van anar molt més enllà del musical, o de l’artístic. Tu eres una mena de renaixentista, un artista integral, vivies tot el que feies d’una manera creativa, vital, crítica, i aquesta manera de fer, de ser, va deixar empremta en nosaltres.

Què és el paradís?
Potser si tu no haguessis estat professor nostre, pensaríem que el paradís és un lloc estàtic, tranquil, i tebi. 
Però qualsevol persona que hagi passat per les teves classes, sabrà que mai hi haurà respostes senzilles. O si més no, haurà agafat el gust a treballar-se la resposta, a poc a poc, sense quedar-se amb el primer resultat que s’obté.

Potser és algun lloc on s’aprèn. No un lloc quiet on ho sabem tot, on ens adormim feliços.
El paradís, estimat professor, és potser un lloc on evolucionem, on estem esdevenint, constantment reconeixent-nos i gaudint. On hi ha més gaudi que en l’aprenentatge?
El paradís, Miquel, és un lloc ple de professors com tu. Un lloc ple de música. De gust per l’art. Un lloc on ens podem entretenir amb petits detalls, on cerquem el so, on la paraula discutir té tot el seu sentit: parlem, i parlem, i parlem, i aprenem, els uns dels altres, mentre la conversa va sobre l’amor, sobre política, sobre l’equilibri, sobre la tensió, sobre la bellesa, sobre els camins possibles (quina falta que ens fa ara la teva opinió, Miquel!) 
En aquest paradís on aprenem constantment, es busca el detall, la precisió, i res es dona per sabut, i res és veritat absoluta.
Potser el paradís és una taula parada amb una llarga conversa. 
Potser el paradís és aixecar-nos d’aquesta taula amb més preguntes al cor.

Segurament, estimat professor, si les teves preguntes ressonen encara, al cap de trenta anys, en els que et van tenir de professor, continuaran ressonant també d’aquí a seixanta anys, quan els darrers dels teus alumnes encara et recordem…
No podem dir-te el que és el paradís. 
Però potser sí podem dir que no només ens has fet mil preguntes, sinó que hem après, amb tu, a ensenyar. I que durem el teu llegat més enllà.
No sabem el que és el paradís, estimat Miquel, però sabem que tu tastes l’eternitat.

dimarts, 24 d’octubre de 2017

Coses que canviaria

(Intento fer una entrada frívola. Potser els temps també necessiten una mica de somriures)
Hi ha un munt de coses que canviaria del meu cos. L'altre dia ho vaig estar pensant. Vaig posar una entrada al facebook, però ara penso que dóna per a molt més, o sigui que aquí us ho deixo:

1. M'agradaria poder passar-me l'esquena davant: per poder-me-la gratar sense necessitat de demanar a la gent una mica més amunt, una mica més avall... No seria fantàstic? La girem endavant, ens la rasquem arreu, i quan acabem, ens la tornem a posar al darrera...
2. Un tercer braç a rosca. Ja fa temps que no el necessito, però que bé que m'hauria anat: quan eren petits els meus dos fills eren... diem-ne que intensos, i els havia de dur sempre agafats de la mà. Sabeu el kamasutra cutre que era haver d'agafar les claus de casa, dur la bossa de la compra o entrar al cotxe? Feia absolutes filigranes! Que bé que m'hauria anat, tenir un braç extra, que em sortís, no sé, a mitja panxa, per dur la bossa, per aguantar un nen quan lligava l'altre a la cadireta del cotxe, etc. 
3. I parlant de rosca. Totes les noies que corren estaran d'acord amb mi en aquest punt: poder desenroscar-nos els pits i deixar-los a casa per poder anar a córrer tranquil·lament. Aquest punt m'ha costat d'escriure, perquè tinc amigues que malauradament els han hagut de treure un pit, i no volia ferir-les. Però bé, ja enteneu que estic parlant en broma, oi?
4. Un coll elàstic. Ah!, no em digueu que no seria fantàstic, a l'hora d'anar al cinema, a teatre o a missa, poder allargar una mica més el coll, per poder veure tranquil·lament què està passant. Seria curiós, tot de colls, cada vegada més estirats, a mesura que anem més endarrere...
5. Pupil·les de gat. Com m'agradaria tenir una mirada felina. No només per la bellesa, que també, sinó per la possibilitat d'obrir prou la pupila per poder adaptar-me a entorns sense llum. 
De tota manera, estic pensant que potser els meus fills han evolucionat genèticament i ja les tenen. Així s'explicaria la seva mania de llegir a les fosques. 
6. Continuant amb els ulls, alguna vegada m'hauria agradat tenir la capacitat de fulminar amb la mirada a algú. Però bé, es tracta de fer una entrada de bon rollo, oi? 
7. Darrera de la vista: ulls a l'esquena. Molt útils per a gent del ram del guix. Tot i que no sé com ens ho faríem amb el cabell.
8. A vegades he desitjat ales, per poder anar amunt i avall (he, he, he...) més fàcilment. Però després penso que això em faria més estressada. Seria capaç d'usar la meva capacitat de volar només per a ser feliç, per visitar boscos a la tardor, per respirar aire fresc, per allargassar més les postes de sol? O les faria servir per omplir la vida de més obligacions?
9. Rodetes als talons. Hi he pensat sovint, de fet es venen sabates amb rodetes per a públic juvenil. No em digueu que solucionaria molt els problemes de desplaçament per les ciutats. 
10. Tenint en compte que aquesta entrada la redacto durant una nit de llarg insomni, he decidit que si pogués demanar un, només un d'aquests canvis, demanaria aquest darrer: un botó de posar-me en stand-by de veres, de desconnectar. Poder fer click, durant la nit, per poder descansar sense pensar en el procés, en el meu fill que està tan lluny, en els dos Jordis a la presó, en els alumnes de l'escola, en el que encara em queda per corregir, en la gent que estimo i tinc lluny, en la llista de la compra, en tot el que he de fer, i tot el que no em dóna temps per a mi.
De veritat. Vull un interruptor que desconnecti de debò la meva consciència i que em permeti dormir una nit seguida.


Aquesta entrada es pot anar editant, si vosaltres hi afegiu coses que us agradaria tenir. 
Se'm va acudir mirant aquest vídeo:



dilluns, 2 d’octubre de 2017

Si el meu padrí ho veiés

Maria tu ya sabes que nuestra amistad está por encima de todas estas cosas del politiqueo.....Pero si tu abuelo viera lo que pasa en Cataluña y lo que piensan sus nietas.....Pero en fin un abrazo 


Aquest és el missatge que m'ha posat un amic d'infància al facebook. 
Només puc donar-li la raó, en tot. Sí, la nostra amistat està per damunt de tot això. 

I a la pregunta de què pensaria el meu padrí...
El meu padrí era militar, només mirava televisió Espanyola, i només llegia la Vanguardia. He pensat molt en ell, aquests dies. No m'he preguntat què pensaria, ho sé perfectament.
Era també una persona molt inquieta. Quan es va anar fent gran, s'enrabiava veient que no entenia algunes coses (tecnologia, o paraules dels mots encreuats als que jugava, religiosament, cada dia) No suportava sentir que no controlava el que passava, i recordo amb tendresa quan, amb un deix de fatalitat, deia "jo ja no sóc d'aquest món".
Suposo que viuria amb desconcert aquests dies. El meu padrí era profundament espanyol, i tant la meva germana com jo vam ser educades estimant Espanya. De fet, jo encara l'estimo, malgrat tot. El meu padrí no entendria com el seu besnét va passar la nit en un institut, custodiant les urnes, o com el seu altre besnét va anar a una manifestació independentista a Dublin, i les seves netes a les cinc del matí estaven fent guàrdia a un col·legi electoral. Jo no li explicaria la por que vaig passar quan va semblar que s'acostava la guàrdia civil. Ni les tres hores de cua sota la pluja. Ni les llàgrimes de quan vaig poder votar, ni l'emoció amb la que esperàvem el recompte.
No li ensenyaria les fotos de la violència policial. Quan jo era petita, ell em deia sovint que contestant malament, perdia la raó. Li faria mal de veure, que els seus perden la raó, i suposo que per això diria que està manipulat, que la repressió policial estava justificada, que la sang era maquillatge. Són coses que sento dir a gent que respecto i que sé que estima Espanya, i se li fa insuportable aquesta actuació. Veure com policies enormes peguen amb porres a avis asseguts a terra amb les mans a l'aire li esquinçaria el cor, i per això ell preferiria no veure-ho, i jo, sabeu, no li mostraria, perquè no pretendria que ell canviés d'opinió. Potser el seu amor a Espanya era l'únic que li quedava, i jo no tindria cor de treure-li.

Resumint: sé perfectament què pensaria el meu padrí del que està passant, perquè sé el que sabria ell, i el que veuria, i el que no voldria veure.
I jo? Què en penso? Educada com vaig ser en l'amor a Espanya, què en penso, avui, de tot això?
La fidelitat als meus ancestres no passa per opcions polítiques, jo en diria vitals.
No voto pensant en els meus avis. Voto pensant en els meus fills. Voto per un país en el que no sigui súbdita, sinó ciutadana. Un país en el qual la gent pugui opinar. I els vells puguin votar sense por a que vingui la guàrdia civil.

diumenge, 24 de setembre de 2017

Ser perico o culé


Tinc per costum analitzar els meus sentiments, amb lupa. Ho faig, precisament per aconseguir que l'emotivitat no em domini, doncs sóc molt passional i necessito controlar l'emoció (i no, la resposta és no sempre ho aconsegueixo)
També intento entendre les raons dels altres. Em va bé per a perdonar, o per demanar perdó. Em va bé per a construir personatges de les meves històries, i també per a prevenir i evitar, en la mesura del possible, ferir o ser ferida pels altres. (d'acord, a vegades això tampoc ho aconsegueixo). Em va bé també per a treballar amb adolescents, i per a conèixer la gent. 
I un dels camps que més em fascinen, és el de la febrada que hi ha amb el món del futbol. Faig com el personatge Data de Star Trek, que observa els humans i es fascina del seu apassionament per quelcom que a ell el deixa totalment fred.
Doncs jo sóc igual: dec ser una atea futbolera. I mireu que ho he intentat, eh? Però és que no sento absolutament res pel futbol. Hauria facilitat molt la meva vida social, però per més que m'hi escarrasso, que us asseguro que ho he intentat, no aconsegueixo emocionar-me amb el futbol. M'és totalment indiferent.
Per això no sé com és que algú es fa seguidor d'un equip en concret de futbol. O sigui, entenc que, si hi juga algú que t'estimes, vagis als partits i tal, jo mateixa m'ho passo teta veient jugar l'equip del meu fill, però no entenc la fal·lera que hi ha cap a equips tan enormes, dels quals no coneixem ningú i en els que juguen professionals milionaris que si poden se n'aniran a algun lloc on els paguin més diners.
Algú m'ho podria explicar? Per què algú es fa del Barça o de l'Espanyol? Tots dos són equips de Barcelona, què ho fa, que algú s'emocioni amb els partits d'un i se n'alegri quan l'altre perd? La rivalitat que hi ha a Mallorca entre els seguidors del Mallorca i els de l'Atlètic Balear, a què és degut?
És per tradició familiar? És per simpatia amb altres seguidors del mateix equip? És per què li posem al nostre equip uns valors? Però quins valors són? Vull dir, la gent que és seguidora del Barça, per exemple, és prou àmplia com per què hi hagi de tot, absolutament de tot, gent de dretes, d'esquerres, de missa, menja-capellans, acabats d'arribar o de Barcelona de tota la vida... No podem dir que "els del Barça són així", perquè el ventall és amplíssim. Per què, doncs, sou del Barça? Què signifiquen, "els colors"?
Potser és tan irracional com ho és l'enamorament entre els adolescents? Però si és així, com és que no és volàtil com en els amors primerencs?

Ho dic de debò. Voldria que algú m'ho expliqués. De debò que voldria entendre-ho.

diumenge, 17 de setembre de 2017

No et signifiquis

M'ho va dir la meva padrina Maria, la mare del meu pare, fa més de trenta anys, quan va saber que el grup de cristians joves en el qual estava col·laborant era un grup de gent progressista i d'esquerres. Fins aleshores a ella li havia semblat molt bé que jo anés a missa i tal, però quan va saber que no passàvem rosaris sinó que ens coordinàvem amb sindicats, ja no li va fer tanta gràcia. 
I li va sortir aquella por que duia impresa als seus plecs més íntims. Ella, que havia estat (de pura xiripa, també s'ha de dir) a la banda dels vencedors de la guerra civil, va tenir por de que jo digués massa fort el que pensava i que algun dia anessin maldades i tingués algun problema.
Què degueren dir les altres àvies, les que havien perdut la guerra, als meus companys? Quanta por enquistada tenia la generació dels nostres avis? 
Per això em vaig emocionar tant, en veure avis a la manifestació de la diada. Avis que, ves per on, després de tants anys, havien perdut la por.
Sigui com sigui, i espero que allà on sigui sa padrina m'entengui i em perdoni, perquè he decidit desobeir-la i significar-me. 
O sigui, que ho dic ben clar aquí: 
Malgrat que la por que duia impresa a foc la generació dels meus padrins encara em va afectar a mi, em significo. 
I dic ben alt, i ben clar.
Que vull votar el proper 1 d'octubre. 
I que vull votar que sí.

divendres, 25 d’agost de 2017

Carta oberta al Mateu, o sortir del niu

Ho vas fer fins molt tard, i ara reconec, amb recança, que estava una mica preocupada: Els dissabtes, sempre a una hora indecent del matí, sentíem la porta del dormitori obrir-se a poc a poc. Després, unes passes veloces i lleugeres pel passadís a les fosques. Veiem el teu caparrot a contrallum, als peus del llit, just abans de que t'hi enfilessis decidit, amb aire de victòria. Intentaves ser discret perquè no et féssim fora, ens abraçaves golafre de petons, i jo notava l'olor que feies, la calidesa de la teva pell de vellut, les manetes infantils, intentant abraçar-me sencera, mentre jo t'acaronava suaument l'esquena i acceptava de mala gana que ja no dormiria més.
Algun dia haurà de deixar de venir al llit, ens dèiem, i raonàvem amb tu i t'explicàvem que tenies un llit de nen gran per dormir solet tota la nit, però tu somreies murri i feies que sí, i al dia següent hi tornaves.
Ahir, quan vaig anar a dormir hi vaig pensar.
En la pressa que tenia, quan eres petit, de que et fessis gran. I ara, estimat Mateu, no saps el que donaria per poder tornar, ni que fos sols una vegada més, a sentir els teus peuets corrent de puntetes, la lluita amb els llençols per esmunyir-te entre el teu pare i jo i la carona còmplice amb la que ens miraves satisfet quan la llum del sol t'ho permetia.
Demà les teves passes lleugeres et portaran a terres llunyanes, de parlar estranger, on sempre plou i la terra és verda i el vent fred
I el llit dels teus pares, l'escalf segur del teu refugi d'infant, quedarà aquí, orfe de tu.
I estem orgullosos de que siguis tan valent, i confiem en què l'experiència, a tu i a tota la família, ens anirà molt bé. Miro la teva estampa, l'elegància amb la que et mous, la veu atronadora, els peus enormes, la barba que ja et fastigueja haver d'afaitar. Ara ets tu, que t'ajups a fer-me un petó, i em pregunto si en els plecs de la teva memòria conserves encara la imatge de quan m'havia d'ajupir jo. Ets un noi capaç, llest, solidari, saps fer amics, gaudeixes de la natura, de l'esport, de la poesia, de l'art, de la música. Seràs capaç de fer el que vulguis a la vida, perquè a més de la teva intel·ligència i sensibilitat, tens un gran sentit moral, i moltes ganes de deixar el món millor.
Et fa por i il·lusió a la vegada, ens vas dir fa un parell de dies. També et sap greu estar tant de temps sense veure'ns, però de cap manera t'ha de frenar la recança de deixar-nos enrere. És llei de vida, t'hem donat les arrels, però també hem enfortit les teves ales, i has de volar, i ser lliure i feliç.
Però no deixo de sentir que, no sé com dir-ho... que ha anat tot massa ràpid.

dilluns, 7 d’agost de 2017

El joc de les cadiretes

A una punta de la taula, la rialla poderosa del tio Tomeu sacsejava la seva còrpora immensa. Al seu costat, es meu padrí, que per a la ocasió s’havia posat una camisa però la duia oberta per la calor, i el tio Damià, sempre atent a tot el que passava a taula, no se li escapava ni una. I sa padrina, que parlava fent espants i donant-se cops amb el ventall, i la tia Bel, que conservava encara la bellesa salvatge de quan havia estat jove.
A mida que les cadires eren més al centre, les ocupaven els de la generació del mig: els meus pares, la meva padrina jove, el tio Pep, que era alt i prim i parlava francès.
En aquesta zona de la taula bevien cava, que en deien xampany, en copes xates i ja una mica opaques, i una dona (sempre una dona) servia els plats, i sabia a qui li havia de posar molt i a qui poquet. Eren menjars festius, paelles, fideuàs, arròs brut, tumbets, que havien cuinat, altra vegada sempre les dones, en cuines de temperatures infernals, amb el cabell aferrant-se al front suat i els ulls encesos, ventant-se amb ànsia perquè el ventilador no arribava a refrescar, mentre els joves anàvem a banyar i els homes s’asseien a la porxada cercant una mica d’oratge.
A la punta del tot, a vegades amb taules supletòries i estovalles desaparellades, els cosins ens barallàvem per posar-nos exactament la mateixa quantitat de beguda (pinya, gairebé sempre. La coca-cola era com a forastera). Teníem les nostres converses, i el que passava més enllà de la taula, a la zona central, on els adults feien i desfeien, o a l’altra punta, on els padrins presidien, ens importava ben poc, si no era per a manllevar olives quan les de la nostra taula s’acabaven. 

Els ventiladors, tossuts, movien l’aire espès i calent d’estiu, mosques mandroses a dins i cigarres insistents cantant a la pleta embotaven l’ambient, i al lloc on dinàvem hi havia ombra, però a fora el sol cegava tant que feia mal als ulls. Nosaltres balancejàvem els peus a les cadires perquè no ens arribaven a terra, i perdíem les xancletes per sota la taula, i menjàvem el gelat amb l’ensaïmada ràpid, per poder anar a jugar, i sa padrina es queixava de què ens poséssim al sol amb aquesta calor vos acubareu, però nosaltres no sentíem la calor, i esperàvem impacients el moment de tornar a agafar les bicis i fer voltes sentint-nos lliures i veloços, i no enteníem quin gust hi trobaven els majors a asseure a taula i xerrar, xerrar, xerrar, i negociàvem amb mares inflexibles les dues hores de digestió per poder anar a banyar una altra vegada.

Quan jo era petita em pensava que els records eren en blanc i negre, per ventura perquè dels temps dels records dels meus padrins només quedaven imatges sense color. Ara sé que els records són amb colors vius (el rosa-xiclet de la bombolleta de surar a l’aigua, el verd fosc de la manguera, el vermell sucós de la síndria, tota tacada de pinyols ben negres, el blanc inclement de la sorra), amb olor (de protecció solar, de rebost, de saladina i pinassa calenta) i amb sons (la rialla escandalosa dels vells, el zum-zum del ventilador, els cussos nerviosos que s’atabalaven amb nosaltres).


L’altre dia vam tornar a dinar junts. A poc a poc, els vells han anat deixant cadires buides. Em vaig fixar que jo ja estic ocupant un lloc central, a la taula. Que els meus pares i la meva padrina jove ja estan a la punta. Just abans de servir el primer plat, (el vaig servir jo, com abans el servia la meva mare) em vaig girar a la meva esquerra: els meus fills i els seus cosins, que no van conèixer aquells que estaven a l’altra punta quan jo era al seu lloc, balancejaven els peus a les cadires, negociaven servir-se la mateixa quantitat de beguda i esperaven amb ànsia el moment d’aixecar-se de taula.

diumenge, 23 de juliol de 2017

La partida d'escacs


En una partida d'escacs hi ha més moviments possibles que àtoms a l'univers. 
Cada moviment descarta un munt d'altres moviments, que haurien donat peu a partides que haurien pogut ser però no seran, perquè hem fet, en algun moment, una tria que ens allunya. I quan més avança la partida, ens fem més enfora d'aquelles jugades del principi que ens haurien dut per camins totalment diferents. 

A la vida passa igual, estimats amics. 
Anem fent tries, conscientment o inconscient, i potser amb petits gestos insignificants, la nostra vida va fent un tomb, descartant possibles vides que no seran, perquè no les vam triar quan era el moment. Pot ser molt frustrant, si es cau en la temptació de somniar en "què hauria pogut passar si", sense tenir clar que som incapaços de copsar tots els matisos de les vides que no vam triar, i que els paradisos perduts són paradisos perquè són inabastables.

Quina mala passada, això d'haver de triar només una vida, això de tenir dies de només 24 hores, i tenir tantes possibilitats i només una oportunitat, i no poder fer-nos enrere.

Alguna vegada m'he preguntat si el que ha de ser, serà, independentment de la meva tria. No ho sé. Potser les possibilitats es perden, com els arbres que passen veloços per la finestra quan conduïm. O potser les vides que hem de viure ens esperen, pacients i tossudes, a que entenguem quin és el nostre camí. També podria ser que quan arribem a entendre el nostre camí, la nostra vida possible s'ha marcit esperant que hi arribéssim.
Com diu aquella bella cançó d'Emboscados d'Amancio Prada, "ningún camino era de vuelta"
Qui ho sap. 
En tot cas, cal que siguem immensament feliços. Que ens hi esforcem amb ànsia. 
Per respecte al que no va ser.
Perquè la vida que estem vivint és el preu que paguem per la renúncia a altres possibles vides.

dilluns, 26 de juny de 2017

In memoriam.

Avui, en l'aniversari de la mort del Bartolo, us deixo una preciosa ària del Rèquiem Alemany de Brahms.
Hi ha penes que no caduquen mai. I sempre més tal dia com avui tindré un record tendre pel Bartolo. Com el primer amor, o el primer gat, la primera mort és quelcom que no s'oblida mai. El Bartolo no fou la primera mort propera, però sí la primera mort d'algú tan jove, el primer tast de l'absurda aleatorietat de la mort.
Vint-i-sis anys, ja, sense el Bartolo

diumenge, 18 de juny de 2017

La Yolanda, el Ramon, i tants d'altres

Amb la Yolanda, tota la vida ens hem barallat. Ja quan ens vam conèixer, a l'escola. No peguem ni amb cola, no hem anat mai a sopar, ni al cine, ni a res juntes. Tenim opcions vitals, polítiques, personals, que estan absolutament a les antípodes. I molt sovint m'empipa la manera que té de dir les coses, a més del que diu. 
El Ramon és diferent, ves per on. Amb el Ramon, a qui vaig conèixer també a l'escola, però anys després, hi he tingut una llarga relació d'afecte i respecte mutus. Ens apreciem, hem fet moltes coses junts, i el poso al sac dels amics, d'aquells a qui no veig tant com voldria, perquè la vida, les obligacions que tenim, etc. no em permet fer tot el que vull. L'opció política del Ramon no és tan diametralment oposada a la meva com ho és la de la Yolanda, però Déu n'hi do com de diferents que som, en aquest aspecte.
Bé, doncs amb aquests dos he tingut enceses discussions, que darrerament s'han traslladat al facebook.
Algunes vegades això em fa sentir malament, sabeu. 
D'altres, però, penso que està molt bé tenir gent al voltant que no opina com nosaltres. Que aprenc molt, de la Yolanda i del Ramon, amb els que no em posaré d'acord, ni tampoc pretenc convencer-los, però em va molt bé escoltar opinions amb les que no combrego. Que és molt fàcil estar rodejat d'amics que ens donen la raó. I potser ho hem fet massa, i ens oblidem de que hi ha gent (molta!) que no pensa com nosaltres. I que té raonaments lògics, fonamentats, raonats.
Penso que els de dretes haurien de llegir diaris progressistes, i que els d'esquerres haurien de llegir diaris conservadors. Penso que hauríem de escoltar les raons dels altres, i entendre-les.
I continuaré mig discutint amb ells, pel facebook o per on faci falta, sempre des del respecte i el bon rollo.
Les discrepàncies s'han de saber dur bé: ens donen vidilla, ens fan créixer, i ens fan entendre que no som el llombrígol del món i que hi ha altra gent, que no és dolenta, ni beneita, i que té opinions diferents.

dissabte, 10 de juny de 2017

Si poso sexe al títol tindré més visites.

Els quaranta dies abans de fer quaranta anys, vaig estar penjant al facebook coses per les que estava agraïda a la vida. Va ser una mena de calendari d'advent casolà. 
Després els vaig recopilar aquí en quatre posts que podeu llegir clicant aquí: 1 2 3 4 
Bé, la llista de coses genials que ens han estat concedides tenia més o menys retorn, de gent que s'aturava i em comentava coses. Però, ah! El dia que se'm va acudir dir que estava agraïda pel sexe, l'explosió va ser brutal, i els comentaris, apoteòsics. 
Recordo un comentari que deia "tu sempre pensant en el mateix". I jo vaig al·lucinar.
Perquè havia estat agraint moltes coses: el mar, els rovellons, la música de Bach, el bullici dels adolescents, el gust de la primera nit dormint amb manta... Cap d'aquests agraïments va provocar el rebombori que va provocar que jo digués que sí, que estic agraïda pel gran regal de la sexualitat.
Tot aquest tema del bisbe de Solsona m'hi fa pensar, ves per on. 
No vull entrar en el fet que un senyor cèlibe opini, amb tot el morro i sense saber de la missa la meitat (mai tan ben dit) sobre formar una família, sobre la sexualitat, sobre com vivim els pares el despertar de la sexualitat dels fills, etc. Perquè aquí podria parlar-ne molt, i si us he de ser sincera, no tinc la opinió molt formada. Vull dir, que d'una banda penso que s'ha de ser molt inconscient per opinar i pontificar parlant només d'oïda. Per més idees formades que tinguis, hi ha coses que fins que no hi ets no entens.
D'altra banda, però, penso que sí, que i tant que n'hem de parlar, de sexualitat, a l'església. La meva crítica és que hem parlat potser poc d'amor, i massa de prohibicions i regles basades en una societat de fa més de dos mil anys.
Fa just una setmana vaig anar a cantar a un casament en el que el capellà va fer una homilia en la qual va parlar durant 15 minuts de la indissolubilitat del sagrament sense esmentar ni un moment l'amor (flipeu!). I jo pensava no anem bé, mossèn. 
Tornant al tema.
Anant a Barcelona per l'autopista passo pel costat d'una església on hi ha un gran rètol que diu "Era foraster i m'acollireu". També a les carmelites de Mataró hi ha un rètol semblant penjat. L'església té un discurs molt clar i sense cap mena de matisos sobre l'acolliment, sobre el respecte a la dignitat de cada persona.
Com és que quan un bisbe o el papa mateix, o jo com a cristiana de base, parlo molt seriosament sobre l'escàndol dels refugiats, el pecat de l'egoisme d'Europa, el sacrilegi de les fortunes cimentades en la pobresa del germà, com és que ningú s'escandalitza? Com és que no em diuen "tu sempre igual" quan demano repartiment més just de la riquesa?
Quina obsessió pel sexe, no trobeu?
Si us plau, periodistes, podríeu parlar també del que diuen els capellans quan no parlen de sexe? Perquè diuen moltíssimes altres coses, eh?

p.d. Vull afegir off the record dues coses: primer, que em sembla al·lucinant que algú pensi que tenir un fill homosexual és una desgràcia. Com a mare, penso que la sensació de fracàs la viuria si  els meus fills fossin males persones, intolerants, racistes, masclistes, o simplement si fossin persones que no viuen amb goig les seves opcions vitals. Però tenir un fill que viu d'acord amb el que sent... com pot ser això una desgràcia? Com puc buscar-hi raons?

Una altra cosa: he dubtat molt de quin títol posar a aquest post. De fet, el primer títol era "aneu al darrer paràgraf per saber quin títol té aquest post".

diumenge, 28 de maig de 2017

Una cançó i un comentari




Vaig penjar aquest vídeo al facebook el dia que es complia l'aniversari del bombardeig d'Alacant, un dels més terribles de la guerra civil.
El vaig penjar sense cap comentari, a saco, i un bon amic em va dir com és que penges això.
Jo pensava que no calia explicar, però com que veig que sí, i l'explicació és més llarga que el que acostuma a ser un post, ho dic per aquí, i qui tingui paciència, que em llegeixi. 
Per què aquesta cançó?
Doncs per la manera que té de dir atrocitats com si estigués recitant la llista de la compra. Per la obscenitat que suposa que aquesta cançó se'ns quedi i després ressoni en els nostres caps com ho fa qualsevol altra cançó.
Perquè sabeu, nosaltres fem igual.
El que va passar fa vuitanta anys a Guernica, o a Madrid, o a Granollers o a Barcelona, està passant ara mateix ben a prop d'aquí. 
I hi ha gent que diu, com qui recita la llista de la compra, com si fos el més normal del món, frases molt semblants a aquestes que diu l'Albert Pla, amb la veu suau, com si fos mig beneit.
Potser ell és el més lúcid de tots. Aquesta cançó a mi m'ha recriminat com visc normalment mentre drames esclaten just aquí al costat. 
Però clar, nosaltres no podem fer res, oi?
I diem "quina barbaritat!" mentre incineren infants estripats per bombes, o nàufrags són engolits pel mar, o segresten nenes, i els governants en corbata es fan fotos i negocien contractes milionaris.
Doncs això.
I que tornarà a passar.
No n'aprenem, oi?