dissabte, 2 de març de 2019

Eros i Psique




Aquesta és una de les obres que treballem enguany amb els alumnes d'Història de l'art, és una de les obres que els entra a la selectivitat. L'autor és Antonio Cánova, del neoclassicisme. 
A mi sempre m'ha semblat una obra d'art preciosa. I sabeu, és allò de que, amb les obres que em commouen més, tendeixo a apassionar-me més en l'explicació. 
Explico, doncs,  als alumnes la història d'Eros i Psique, una mica resumida. 
Psique era una princesa bellissima i molt curiosa. És castigada (la història és llarga, la resumeixo) i tancada a un palau on un amant l'estima, només de nit i a les fosques. Ella s'enamora d'aquesta persona que amaga la faç però li diu paraules tan dolces. 
Mentre explico el mite, ja trobo dos o tres que bufen. Quina cursilada, diu una de les alumnes. 
–Bé, jo pensava que vosaltres entendrieu a Psique –la cara d'incredulitat canvia totalment quan continuo–, doncs a la vostra generació li passa sovint, de crear llaços afectius amb algú amb qui no hi ha una comunicació "normal". Eros va enamorar a Psique a les fosques, vosaltres potser us enamoreu d'algú amb qui xategeu, i expliqueu coses molt íntimes a gent a qui no veieu en persona –ells callen. Jo continuo–. No jutgeu a Psique. A la seva època, va fer alguna cosa que potser algú de vosaltres també us ha passat. 

És possible estimar a algú a qui no coneixes en persona? No goso pontificar, només dic que no hi ha res nou sota el sol, el que canvien són els suports, si molt m'apures. Psique i Eros es van enamorar, i no es veien. Potser d'aquí a tres-cents anys hi haurà alguna escultura de dos que s'estimen mirant el mòbil. 

Tornem a l'estàtua que els entra a la selectivitat. Si m'agrada l'estàtua de Cànova és, no tant pel que hi ha, sinó pel que no hi ha. Hi ha la promesa d'un petó... o potser el record d'un petó donat. M'estremeix, m'emociona, aquest espai buit que hi ha entre les dues cares. I m'emociona, d'una banda, pel gran exercici virtuós que suposo que és poder esculpir aquestes dues cares, sense que fent-ne una es trenqui l'altra. Però a més, m'emociona com l'artista diu tantes coses amb el buid. L'obra no tindria la meitat de gràcia si els dos s'estiguessin besant. Si ens emociona, és perquè ens mostra l'aire que crema entre dos que s'estimen. 
Bé, la història continua: Psique fa el possible per descobrir qui és aquest amant, doncs les seves germanes, geloses de la seva felicitat, li diuen que segur que segur que qui l'estima és un ésser horrible, doncs si no, no tindria per què amagar-se d'ella.
Degut a la seva curiositat, torna a ser castigada, aquest cop, amb un son profund del qual només la despertarà un petó d'amor veritable. Quan Eros arriba on és ella, la besa, i en aquest moment, ella desperta i reconeix el seu estimat.
Aquí hi ha una altra intevenció dels alumnes. Això és el conte de la bella dorment. 
Sí, i de la blancaneus, i de tants altres contes. 
Un dia em van plantejar a classe que la bella dorment era un conte masclista perquè ell "violava", la seva integritat i la besava sense consentiment, jo em vaig quedar molt a quadres, perquè mai m'ho havia plantejat d'aquesta manera, i potser si filem tan prim, ens quedarem sense contes. 
O sigui que acabo la introducció del mite de Psique relacionant-ho amb altres contes en els quals algú desperta gràcies a un petó. 
És una metàfora –els dic–, del poder de l'amor. Algú reviu, algú ressucita, quan es pensava que ja mai tornaria ser qui havia estat, quan es pensava que tot era perdut, arriba l'amor i el salva. 
Acabo la classe mig satisfeta, pensant que és possible que algú hagi pensat, durant la classe, en què, en realitat, l'art ens parla de nosaltres mateixos. 

dissabte, 23 de febrer de 2019

El cotxe vermell

Al costat de la plaça de pàrquing on deixo el cotxe de fa 15 anys, hi ha sempre un cotxe aparcat, un seat Ibiza de color vermell. Quan dic sempre, dic SEMPRE. Ningú no el mou. Vagis a l'hora que vagis, allà està el cotxe vermell. Té la ITV caducada del 2010. És un cotxe que, malgrat el model comença a ser antic, es veu molt nou, o sigui, no té cap bony, ni ratllada, ni res que l'impossibiliti sortir. I cada tant, quan els vidres estan empolsinats, algú els renta, però mai, ni jo ni cap dels companys de pàrquing a qui he preguntat, ha vist de qui és el cotxe o sap quin és el misteri.
Qui té un cotxe morint-se de fàstic en un pàrquing, de dia en dia perdent valor, i sense fer-ne res?
La meva ànima d'escriptora imagina un terrible crim. Un atropellament mortal d'un ciclista. Un fugitiu de la màfia que sap que li tenen el cotxe vigilat i no gosa treure'l ni per portar-lo a desballestar. Algun solitari mort, la tele predicant notícies durant quinze anys davant un cadàver impertèrrit.
Però no. Hi ha algú que va a treure-li la pols al para-brises del cotxe. Hi ha algú que sap el misteri. Però no hi ha manera de trobar-me'l.
Per què us dic això ara?
Doncs perquè avui, quan he aparcat, he vist que el cotxe no hi era. Algú l'havia tret. Quedava una taca fosca a terra, una estora de brutícia, pols i greix.
Ara encara estic més intrigada.

dimarts, 22 de gener de 2019

Possibles feines

D'allò que vas cansada i et planteges si ets feliç, i tornant cap a casa, et poses a fer la llista de feines que t'agradaria fer. Com per exemple, 
- Anar a plantar patates al Montseny.
- Fer de cuidadora d'ossets panda a un zoo 
- Restaurar fars abandonats
- Fer-me inspectora de la guia Michelin i dedicar-me a tastar delicatessen.
- Ser acomodadora de un teatre d'òpera i poder escoltar-les totes de gratis
- Fer-me perruquera de gossets
- Anar a viure al delta i comptar ocells migratoris
- Ser organitzadora d'esdeveniments festius
- Escoltadora d'avis que volen explicar la seva vida (segur que tindria moltes idees per a novel·les)
- Monitora de piscina, i ensenyar a nedar a infants
- Terapeuta de risoteràpia i fer riure a la gent
- Acariciadora d'infants que estan a l'incubadora
- Neteja-vidres de gratacels, per mirar la ciutat als meus peus
- Organista de la seu
- Tenir un bar d'aquells on es pot anar a acariciar gatets
- Portar un casal de retir. Viure entre silenci i la pau, rodejada de gent que va en pijama i fa ioga
- Ser vigilant d'un parc natural molt aïllat, i passar-me el dia caminant per la natura, prenent nota dels ocells que se senten i de les floretes que neixen.
- Fer xerrades motivacionals explicant a la gent lo fantàstic que és estar vius i la sort que tenim de tot plegat.
Se us n'acudeix alguna altra?

dissabte, 12 de gener de 2019

Donar veu als impresentables

Quants de vosaltres havíeu sentit parlar fa un any d'aquest partit fascista amb nom de diccionari que ara té la clau de la governabilitat del parlament autonòmic del sud d'Espanya?
No és sospitós que de sobte ens el trobem fins a la sopa?
Quan fa uns mesos la televisió va posar en primeres notícies  aquell míting que havia omplert un palau d'esports, em vaig esgarrifar. Perquè, com autora, sé com de difícil és que parlin de tu a premsa. I que, de sobte, tota la premsa parlés tant i tant d'un partit que fins aleshores només era conegut per posar denúncies ridícules, em va donar molt mala espina. Vaig pensar, això és que volen potenciar aquest partit.
I així ha estat. Arreu se'n parla. Tenen un tant per cent ínfim de vots, però es parla molt més d'ells que de qualsevol altre. Així, donen veu a les seves propostes, arriben a molta gent, i a poc a poc van pujant en vots i quota de pantalla.
A qui interessa que guanyi punts un partit així? Doncs a la gent que mou els fils (Recordeu la portada de l'ABC el dia abans de les darreres eleccions catalanes? Recordeu que ens trobàvem aquella candidata arreu? Qui va pagar aquella costossíssima campanya electoral? I quins favors esperaven a canvi?) 
I són aquests, els que esperen cobrar-se favors, els que no volen que pugin altres partits que podrien fer trontollar el seu poder, i per això amb molta més representació no en sentim gairebé parlar d'altres partits (i quan en parlen a premsa es fa d'una manera totalment esbiaixada i maliciosa)
I també per això no em dona la gana dir el nom del partit, i prego que als comentaris ningú els anomeni. Perquè el que volen és això, que es parli d'ells, que tinguin molt ressò. El famós algoritme de facebook, que fa resaltar les notícies de les que més gent parla.

No em digueu que la premsa havia de parlar d'aquell miting del partit fascista perquè hi havia anat molta gent: aquest Nadal, milers de joves arribats de tot Europa s'han aplegat a Madrid, a la trobada de Taizé, per a pregar, i un dels seus lemes era la hospitalitat. Han estat quatre dies intensos, compartint pregàries, amistats, sent acollits per la gent de Madrid, a les parròquies i a les famílies. Realment la premsa s'ha fet el mateix ressò que un acte puntual d'un partit fascista?
No, clar que no. Perquè no hi ha interessos econòmics darrera. Perquè que els joves (i no tan joves) d'arreu s'uneixin per a pregar i acollir no interessa a la premsa, ni als poders que mouen els fils. 
No hi ha interessos econòmics darrera aquestes opcions, i per tant, només seran una petita nota de premsa, a les pàgines centrals. En canvi, aquest partit amb nom de diccionari, com l'altre amb gent que diu que són de poblacions, respon a un interès molt concret, de poders fàctics, que volen inclinar la balança cap a un malestar general, cap a un sentiment d'inseguretat, volen que mirem el nouvingut amb recel, volen que pensem que la culpa de la crisi són els que venen en pasteres, i no els que han provocat que hagin de venir en pastera. 
Fixeu-vos el tractament que fa la premsa d'aquests dos partits. Ara que el Partit de dretes de tota la vida ha cremat tots els cartutxos, han buscat dos marques blanques. La cosa està en que tot canviï per a que tot quedi igual. És esgarrifós. I ho és encara més que caiguem en el parany. 
I ara, bonus track: preguntem-nos per què uns periodistes com la Laura Rosel, Javier Ruiz o d'altres, són bandejats de programes líders d'audiència, per a proposar "entreteniment". 
Ben entretinguts som menys perillosos.

dissabte, 22 de desembre de 2018

La Sota

A mi només m'ha atacat un animal una vegada. Van ser dues oques que hi havia a una casa de pagès de les cinc sènies, a Mataró. Jo anava corrent i elles em van atacar, i tinc un record molt agre, de fet no he tornat a passar mai més per allà, em fa pànic. Els animals em van atacar gratuïtament, jo no entrava a la casa, només passava pel camí, corrent al meu ritme, escoltant música amb auriculars, quan se'm van acostar amb les ales obertes i amenaçadores i vaig passar-ho molt malament. Van fer que les somniés i tot. 
La primera notícia que en vaig tenir, de la mort de la Sota, va ser a un diari digital, suposo que a La Vanguardia, però no us ho sabria dir. La notícia deia que un gos d'un sense sostre havia agredit un policia i el policia l'havia matat d'un tret al cap.
I el que vaig pensar primer va ser en el disgust que tindria el pobre policia. Perquè sabeu, jo sóc neta de militar, i educada a les monges, i vaig créixer confiant en l'autoritat, i em van dir i repetir mil vegades que si tenia un problema, busqués un policia.
Fa uns anys m'hauria quedat amb aquesta versió, però com que avui en dia tenim accés a altres maneres d'informar-nos a més de la premsa dels grans mitjans, hem sabut més coses. Fins i tot hem vist imatges de la gossa, que era molt estimada pels nens del barri, perquè es veu que era molt mansa, el sense sostre era un noi que venia braçalets i aquesta gossa era la seva única companyia. El noi va cometre l'error de dormir en un pàrquing d'un hotel de luxe, que va trucar a la policia per fer-lo fora. La guàrdia urbana hi va anar de males maneres, i la gossa es va posar a bordar quan veia que agredien el seu amic. Un policia li va posar el genoll sobre el coll, la va tirar a terra i li va disparar un tret al cap. 
Les imatges són esfreïdores: la gossa agonitzant mentre encara remena la cua i el seu amic, desesperat, reduït a terra per un grapat de policies, sense poder abraçar la seva estimada en el darrer alè. Ha passat fa dies, però no puc treure-m'ho del cap.
I a partir d'aquí, voldria fer tres reflexions. 
La primera, és que si la gossa hagués estat realment agressiva el policia no l'hauria pogut matar tan fàcilment. Aquest policia va actuar d'una manera impulsiva i imprudent. Va matar la gossa, però hauria pogut passar alguna cosa encara pitjor: la bala rebotant i ferint algú que passava per allà?
No dubto que una gossa que borda atabala. Jo també m'atabalo, a vegades, quan tinc trenta adolescents cridant a classe. Però és la meva feina, i he de saber contenir-me i conduir la situació d'una manera serena i adulta. Si pegués a un alumne em farien fora de la feina de seguida. Aquest policia és un perill. No pot dur arma, però és que tampoc hauria de treballar, si reacciona d'aquest manera tan bèstia sota pressió, més val que es dediqui a una altra cosa. Qui tenim treballant, en els cossos de seguretat? Són conscients que la seva feina és ajudar-nos, o tenen una actitud xulesca i prepotent? 
La segona reflexió surt d'aquesta primera.  I és aquesta sensació que tenim la ciutadania, d'impunitat dels poderosos i de les forces de seguretat. Sigui l'acarnissament d'aquest policia cap a un animal, o el " a por ellos" dels piolins que van venir a impedir-nos votar, o simplement la tranquil·litat amb què aparquen malament el cotxe per anar a esmorzar al bar. No sé si estem en un procés d'indefensió apresa. Si un policia pot matar un animal d'aquesta manera i no cau (i ho dic així amb total coneixement) el pes de la llei a sobre d'ell, si callem mansos quan veiem abús d'un membre de la seguretat, estem virant cap a èpoques molt obscures.
La tercera reflexió no va sobre aquest fet, sinó sobre la manera com el vaig rebre. Perquè si no hagués estat per mitjans alternatius que ara estan al nostre abast, jo m'hauria quedat amb la idea que el gos era agressiu, que el policia estava contra l'espasa i la paret i que no va tenir més remei que...
I ara penso en la situació de Catalunya, i en el que reben els que només s'informen per algunes cadenes de televisió. I penso en el que rebíem, per exemple, del que passava al país basc als anys vuitanta, que només ens podíem assabentar per grans mitjans. Després hi viatjàvem i tornàvem al·lucinant de l'amabilitat i la pau que es respirava allà, i alguna cosa no ens quadrava, perquè la televisió ens parlava d'un ambient apocalíptic, amb gent atemorida i amenaçada, i en canvi passejant pels carrers d'Euskadi l'ambient d'absoluta cordialitat i amabilitat. Amb quantes rodes de molí hem combregat? Quant ens han enganyat? M'esgarrifo de pensar quants innocents han patit mentre la premsa ha manipulat.

Per acabar, mireu aquesta parella: un noi amb una gossa. Només es tenen l'un a l'altre. Us estranya que l'animal bordés i intentés ajudar el seu amic? Era tot el seu món!
Puc imaginar-me la desesperació d'aquest noi, perquè jo també he estimat un pelut i sé el dolor de perdre'l. Però aquí hi ha quelcom afegit: és el fet d'arrabassar a algú que no té res més, la seva companya de vida. És que segurament aquest xicot sentia que només l'estimava la seva gossa, i en certa manera, ell era necessari al món, perquè ella el necessitava. És la capacitat de redempció que pot suposar tenir cura d'un ésser viu, i la gratuïtat amb que algú que se suposa que ens ha de protegir l'ha executat sense miraments. 
Descansa en pau, Sota. I que el policia que t'ha matat no pugui dormir.

diumenge, 16 de desembre de 2018

Coses de la Sara

Sara i els silencis continua el seu camí. 
Cada vegada que algú se m'adreça per a comentar a novel·la, sento que han valgut la pena les estones que hi he passat. Quan el llibre surt al carrer, i deixa de ser només teu, i els personatges fan emocionar a gent que tu ni coneixes, és un moment de goig tan ple, que no puc explicar-lo sense caure en una cursileria insuportable. 

A més, l' Anna Guitart va recomanar el llibre a TV3, en ocasió de la Marató. Podeu veure les paraules que li dedica l'Anna a partir del minut 4, aquí:

Em fa molta il·lusió, perquè també parla de Rut sense H, una novel·la fantàstica de Muriel Villanueva, que no us heu de perdre per res del món.
I tornant a la Sara, i a la meva vivència com a escriptora (ui, que gran que és aquesta paraula!) Una de les coses que més m'agraden és participar a clubs de lectura. És genial, poder canviar impressions amb lectors i lectores i saber què els ha impactat, indignat o emocionat. El problema, però, és que a vegades l'horari no em va bé, o potser el club de lectura és lluny, i no arribo. Doncs aquest mes estic participant en un club de lectura virtual! Podeu anar-hi clicant aquí i donant-vos d'alta, comentem el llibre. Intento contestar a totes les intervencions. Potser és una mica tard per avisar, disculpeu-me, he anat molt de bòlid, el primer trimestre sempre és molt estressant, i si ets profe de música, encara ho és més!
Finalment, hi ha clubs de lectura presencials i presentacions de la novel·la properes. La més propera (en el temps, no pas en Kilometres!) serà a la llibreria de Vallderoures, el Serret, el dia 29 de desembre. Parlarem de la Sara i, evidentment, hi haurà música, com no podia ser d'altra manera.

dilluns, 3 de desembre de 2018

Sístole-diàstole

És curiós com la vida va avançant de manera cíclica, sigui en micro o en macro. Suposo que és intrínsec a la nostra natura, i que les dones, sagnant cada mes, en som molt més conscients: tot el nostre món és cíclic, l'hivern dóna pas a l'estiu, i aquest a un altre hivern. Potser així pensem que, si perdem ocasions, d'alguna manera, la vida ens dona segones oportunitats, perquè siguin quines siguin les nostres covardies o indecisions, el camp tornarà a tenyir-se d'ocres, o el mar a lluir i espetegar contra la nostra pell, la vida torna a ser com havia estat.
També l'univers és cíclic, tot i que en una mesura tan immensa que nosaltres mai podrem copsar-la: ara està en expansió, després d'un big-bang que ens empeny cap a l'exterior, i hi haurà una part de quietud, d'incertesa, abans de tornar a replegar-nos cap a un punt minúscul des d'on tot recomençarà, com un immens pulmó que inspira i expira, i qui sap quantes vegades aquest univers ha fet aquesta sístole-diàstole, però nosaltres, pobres humans, ens entretenim escrivint, tenint fills, regant plantes, construïnt piràmides o enderrocant imperis, i tanmateix, és possible que siguem un accident fortuït de l'univers, tan insignificant com ho és per a nosaltres la mosca del vinagre.
I tot això ho he pensat perquè estic tornant a assajar pastorets, com gairebé cada any des de en fa més de vint (només vaig faltar l'any que vaig tenir el Miquel i un altre any que el director va dir que "no volia mercenaris" i va posar a tocar amateurs no professionals)
Cada any, doncs, torno a la deliciosa representació dels pastorets de Mataró. Però, com diria el poeta, nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos. 
Ens retrobem els músics, com passa quan toquem la missa de les Santes, som més o menys els mateixos cada any,  però un any més vells, riem, tu també t'has passat a les progressives, i dius mira que fa el meu fill, i li mostres una foto del telèfon, i al final m'he separat, et diu l'altre, i tu desitges que li vagi bé, i la noia ha entrat a la universitat, diu el de més enllà, i en tot un any no ens veiem, però durant uns mesos passarem molta estona en la complicitat i la foscor del fossat, i ens sabem el diàleg de la funció, després de tantes temporades, i ens fem bromes dient el mateix que diuen els pastorets que estan assajant a dalt l'escenari.
I et creues, darrera l'escenari, amb xicots que abans estaven al ball de pedretes i ara ja fan de tècnics, i penses ells també creixen però també continuen aquí, donant-ho tot per a que l'espectacle rutlli. 
Quan entro al fossat, és com si un trosset d'aquella Maria de fa més de vint anys m'estigués esperant. Necessito, suposo, prendre consciència de tornar on estava abans, sent la mateixa però no sent-ho. I fer les paus amb aquella que vaig ser fa tant de temps, desitjant que, si la meva ànima va deixant fantasmes, trossos de consciència que se'm desprenen i queden als llocs on he estat molt feliç, o immensament desgraciada, o simplement hi he passat tanta estona, un tros de fantasma meu ha esperat pacient que tornés, com esperen els campanars que tornin les cigonyes, i potser és capaç de mirar-me i reconeixer-me. Això significarà que no he canviat tant, que no he renunciat a tants somnis ni sóc tan diferent com això. 

dilluns, 19 de novembre de 2018

El globus


El meu avi em va explicar que fa més de cent anys, a principis del segle XX, hi va haver un accident terrible.
Hi havia un globus aerostàtic lligat. El van deslligar i uns quants l'agafaven de cordes, per mantenir-lo a terra. Però va poder més l'aire calent que el pes de la gent, i el globus es va començar a enlairar, enlairar... i els que tenien la corda agafada van veure, amb horror, com deixaven de tenir contacte amb el terra. Però si es deixaven anar, les persones que hi havia a la cistella i les altres que aguantaven la corda s'enlairarien més, i per tant, es mantenien agafats, veient com a poc a poc estaven massa enfora com per saltar. Hi va anar gent a socorre'ls, però els passava igual: El seu pes era insuficient i tanmateix, el globus pujava més i més posant-los a ells també en una situació compromesa. 
Us imagineu l'horror?
Va morir força gent.
Aquests dies hi penso, perquè sovint en la vida ens sentim així: sabem que hi ha una situació que hauríem de deixar anar, però ens sap greu, per la gent que queda, perquè la nostra fortalesa alleugereix l'esforç dels altres, però no podem més, necessitem descansar, saltar, potser fer-nos mal, però si no ho fem, correm el perill de fer-nos encara més mal quan finalment les nostres mans no puguin ja sostenir-nos i ens precipitem avall.

He estat fent una cerca, però per enlloc he trobat quan i on va passar aquest accident. Me l'havia explicat el meu padrí, fa molts i molts anys. 


dimarts, 13 de novembre de 2018

Sara i els Silencis continua fent soroll

Hola a tothom. 
La feina se'm menja, i és una llàstima, perquè massa sovint tinc la impressió que no assaboreixo intensament tot això tan fantàstic que m'està passant. Em sento com un infant davant d'una taula plena de dolços: m'atabalo perquè no sé quin triar. 
Bé, la cosa és que Sara i els silencis està fent molt, molt soroll, i n'estic molt contenta. 
Potser heu vist notícies a Última Hora de balears, o a l'Ara, o a les llistes de més venuts que cada dijous surt al Diari de Mallorca, o a  premsa local (aquí un article del Tot Mataró i un altre del Capgros també aquí)

Aquests dies, si escolteu Catalunya música, podeu escoltar al programa Tots els matins del Món fragments de la novel·la llegits magistralment i enllaçats amb música. 
Quan els tingui tots, penjaré tots els podcast junts, esteu-ne pendent. 
I bé, que tinc presentacions durant tot el novembre, i em faria il·lusió, molta, que vinguéssiu a veure'm. 
Us poso la llista. Si sou lectors d'aquest blog, identifiqueu-vos, m'encanta saludar gent que em coneix de fa tant temps. (ah! i no em renyeu, teniu raó, fa temps que he baixat el ritme de publicació del blog... però és que no arribo a tot!)
Les presentacions d'aquest novembre seran:
Dimecres 14 a les 19: Girona, llibreria 22.
Divendres 16, a Palma. Llibreria Lluna a les 19 h
Dissabte 17 a Campos, a la seu de l'Obra Cultural Balear, a les 19 h
Dimarts 27 a Badalona, a Saltamartí a les 19 h.

Vindreu? Em fa moltes ganes de veure-us!


dijous, 18 d’octubre de 2018

L'art.


Pregunto als alumnes de batxillerat què és art. Algun em diu que Messi en fa. Jo voldria ser capaç de meravellar-me’n, però només veig un milionari en calça curta donant coces a una pilota. Potser sóc tan insensible com qui veu un quadre de Miró i diu “això ho podria fer una criatura”.
Serà que l’art és subjectiu? Aquesta és la segona pregunta que els faig. És possible que el concepte art depengui de la nostra percepció? Què ho fa, que algú s’emocioni amb Bach i a d’altres els resulti indiferent? Podem arribar a una definició que no depengui de gustos o sensibilitats?
Continuo preguntant: L’art és bell? Sí, diuen.
Els projecto un quadre de Lita Cabellut: Un pallasso els mira, amb el maquillatge malmès. Té foc als ulls, i tot el cansament del món a la seva faç. 


–Això és bell?
–No –diu una alumna–, però em diu moltes coses.
–Quines?
–Que està cansat. Que està trist. Que fer riure sempre és extenuant.
Enceten el debat. Arriben a la conclusió que, molt sovint, l’alegria és una closca darrera la qual la nostra desesperança ens mossega l’ànima. Veig alguns ulls lluents, i m’emociona pensar que la conversa pot haver despert inquietuds.
Visc les classes d’història de l’art a batxillerat com si fes proselitisme: Vull despertar-los fam, voldria que sempre continuessin cercant, gaudint-ne.
Perquè que l’art és la manera més bella i efectiva que tenim de ser humans. 
M’explic: Segons tenc entès, el nostre cervell ha evolucionat per capes concèntriques. A la més interna hi ha les funcions bàsiques: ens fa sentir gana, ordena al cor que bategui i als pulmons que alenin. La segona capa és comú als mamífers, i és la que, entre altres coses, ens fa emocionar, controla la memòria i ens fa desitjar i sentir. 
La tercera capa… aquesta és només humana, i per tant, si només és nostra, serà la que ens defineix com humans.
Sabeu què hi tenim, aquí? És on elaborem teories més complexes, on entenem l’univers, on relliguem el passat, el present i el futur, i on tenim el sentit creatiu.
Així, el que ens fa humans, i no simis depilats, és la pulsió per entendre el cosmos, l’habilitat i la necessitat d’expressar-lo de manera creativa i simbòlica, anant més enllà del que és literal. Unint la nostra història, el present i l’esdevenidor.
L’art ens fa humans. 
I no importa que sigui bell, ni el que en paguem.
Quan davant d’una realitat necessitem entendre-la, interpretar-la, raonar-la, i l’expressem sublimant, emprant un llenguatge simbòlic, feim art.
–I per això –dic mirant als ulls a l’alumne culé–, Messi no fa art. Però quan de petit dibuixaves, amb traç gruixut i fosc, tota la ràbia que et feia haver perdut la pilota, sí que feies art.

Maria Escalas.

Article publicat al Diari de Mallorca, al suplement cultural Bellver.

diumenge, 14 d’octubre de 2018

Presentació de Sara i els Silencis a Mataró

Estic molt, molt emocionada. Sara i els Silencis està fent molt soroll. Ja ha començat a sortir a les llistes dels més venuts, i, el que és més important, hi ha molta gent que, un cop llegida, em fa arribar que els ha agradat, els ha commogut, i els ha fet passar una estona intensa. 
I dissabte dia 20, a les 18 hores, a la biblioteca Pompeu Fabra de Mataró, farem la presentació.
Serà un esdeveniment molt i molt especial, per moltes raons. 
La novel·la és una història plena de música. I durant la presentació alguna d'aquesta música sonarà en directe.
Tinc la gran sort de que un munt de músics excepcionals han volgut participar desinteressadament en aquesta moguda: A part de les coses típiques d'una presentació de llibres (l'editor parlant, i després un diàleg entre jo mateixa, Sílvia Cantos i Maribel Nieto), hi haurà un concert benèfic. 
Alguns membres del Cor Ciutat de Mataró, juntament amb uns reforços excepcionals, Jordi Lluch a la direcció, Àngel Puig al piano, Montserrat Vallvé a la viola, les sopranos Elisenda Ardèvol i Flàvia Camacho, i l'actor Xavier Codony donaran so a les paraules.
I podreu sentir, acompanyat dels textos, la música de la novel·la. 
Veniu, us agradarà, segur. 
A més, si ho voleu, podreu fer un donatiu a la ONG Maresme Oncològic, que tan bé fa.
Per això us demano que vingueu. Voldria poder sentir que aquesta presentació ha estat útil també per a una bona causa. Aquesta no és una novel·la sobre el càncer, ni molt menys. Però la protagonista passa per aquesta lluita i volia, d'alguna manera, que hi hagués algun reconeixement a la tasca que les organitzacions de voluntaris fan.
Veient la dedicació i generositat dels músics que hi participen, ja penso que haver escrit aquesta història de lluita, de música, d'amistat, de superació, i d'acceptació. 

dijous, 13 de setembre de 2018

El camí de la Sara

Fa ben poc que "Sara i els silencis" ha sortit del forn, i ja està donant moltes alegries.
Us en dic unes quantes: Una entrevista que em va fer Bernat Puigtobella per a núvol, que podeu llegir clicant aquí
O una crítica d'Anna Carreras, també a Núvol, que podeu llegir aquí

A part, m'han mencionat a TV3, parlant de les novetats editorials. Podeu veure-ho en aquest vídeo: (perdoneu el procediment una mica sui generis, és un enregistrament d'un telèfon... no n'he sabut més!)


A més, ja ha sortit a la llista de més venuts al diari de Mallorca, al suplement de cultura Bellver, i n'han parlat a Catalunya Ràdio, podeu escoltar-ho aquí. (a partir del minut 14) 
Per cert, en aquest tall, sentireu que Màrius Serra diu que tenen pendent portar-me al programa: serà el proper dilluns, dia 17 al matí, a partir de les 11, al programa de la Terribas, en Màrius Serra m'entrevistarà dins la secció Lecturalia. 
Voleu que ho celebrem junts?
Doncs veniu a la presentació a Barcelona! Serà el proper diumenge dia 16, durant els actes de la Setmana del llibre en Català. 
A les 12, a l'avinguda de la Catedral, a l'escenari 2. Em presentarà l'Ada Castells (quin gran honor!) i el Xavier Codony, us farà un tastet d'un fragment de la novel·la. 

Si trobeu que Barcelona està massa lluny, o esteu molt ocupats, tranquils, que farem moltes més presentacions. Ja us avanço que, a Mataró, serà dia 20 d'octubre, a les 18 h a la biblioteca Pompeu Fabra.
M'emociona molt tot això que està passant. N'estic molt, molt agraïda, a la rebuda que ha tingut el llibre, i al ressò que està tenint, no només als mitjans, sinó en el munt de gent que ja l'ha llegit i em fan arribar les seves impressions. 
Em farà moltíssima il·lusió poder saludar-vos, lectors que no conec, però que sento tan propers a mi, quan em dieu que us arriba aquesta història.

diumenge, 26 d’agost de 2018

Sara i els Silencis

L’any passat, el dia de Santa Cristina, vaig agafar el mòbil per a enviar un missatge felicitant a totes les Cristines que conec. I hi va haver un moment que vaig buscar en els meus contactes una Cristina en concret, una noia compositora, menuda i dolça, amb el cabell força curt i un gest llastimós com de gos petaner. 
I després vaig pensar, ostres Maria, que despistada que ets! Aquesta Cristina no existeix: és un dels personatges principals de la meva segona novel·la “Sara i els Silencis”. 
I és que, quan escrius, hi ha un moment en què els teus personatges es fan tan reals, arribes a estimar-los tant (fins i tot els dolents) i a comptar tant amb ells, que costa de pensar que no siguin persones físiques a les quals pots trucar, sinó simplement personatges d’una història que has estat filant durant un temps. 
No sé, potser és que les històries que pensem es fan reals, en alguna dimensió que nosaltres no vivim. A vegades em consolo així, perquè molt sovint se’m fa fins i tot dolorós no poder trucar la Cristina, ni prendre una infusió amb la Sara, i el seu sentit sarcàstic, ni discutir sobre música i sobre art amb el Josep, el vell professor de composició murri que l’estima d’una manera tota estranya. Penso que en algun lloc existeix la Conxita i el seu piset tot ple de mil figuretes randes, ornaments, i atac al bon gust, penso que el David continua amb els eterns dubtes, i el Narcís passeja el seu ego.

A la novel·la hi ha un personatge real i no li he canviat ni el nom, tot i que alguna vivència de les que explica sí que me l'he feta venir bé sense que fos d'ella. I un altre personatge està inspirat en una persona concreta. Hi ha també un munt de música, perquè la nostra protagonista, la Sara, és músic professional, i quan sent les veus les identifica amb el seu registre, i sap quines notes fa el timbre de casa seva, quin instrument tocaria cada persona que coneix, i qualsevol so li recorda a una nota, o un efecte.
A la novel·la, la Sara s’enfronta a silencis. Uns quants als quals acaba d’arribar (per què a mi?) Uns altres, silencis antics, que es pensava que havia superat però que, amb tot el que li ha passat, entén que necessita gestionar. 
A la novel·la hi ha una història de lluita. De por. També d’entendre i acceptar el potencial que tenim, i que tan sovint malbaratem permetent que la quotidianitat ens engoleixi.
A la novel·la hi ha varies històries d’amor. I no sabria dir-vos si acaben bé o acaben malament. Perquè sabeu, la novel·la també va d’això: de que les coses són com són, i no com haurien de ser o com voldríem que fossin.
I bé, demà, dia 27, Sara i els silencis deixarà de ser només meva i de la gent que em coneix, i serà de tots vosaltres, dels que la vulgueu conèixer, amb la seva música, la seva lluita i els seus silencis. Espero que en gaudiu.

Sara i els silencis. Ed. Ara Llibres. A les llibreries el dia 27 d’agost.

divendres, 17 d’agost de 2018

Testimoniatge dolorós sobre l'avortament.


Si un nen mor abans de les 24 h d’haver nascut, legalment no ha existit. Malgrat la mare l’hagi alletat, l’hagi abraçat i li hagi canviat bolquers, aquest nen es dóna per no nascut i no s’inscriu en el llibre de família. No entenc exactament el perquè d’aquesta mesura, em sembla molt cruel. Li vaig consultar a una amiga metge i em va dir que en algun lloc han de tallar, i el tall d’haver estat considerat persona nascuda no és en el moment que la mare et dóna a llum, sinó un dia després.
De la mateixa manera, molts dels arguments dels que estan a favor de l’avortament lliure recauen sobre la incapacitat de veure un ésser humà en un embrió o un fetus. Posen l’avortament en les setmanes primerenques de l’embaràs al mateix nivell que els anticonceptius.
No sóc metge, ni especialista en bioètica ni res d’això, tots els meus plantejaments surten dels sentiments i l’experiència d’haver germinat vida en el meu ventre: la meravella de l’engranatge màgic, la simfonia d’hormones, el cos arrodonint-se, el dolç pes de l’infant en el meu interior.
Les vegades que vaig estar embarassada, em preguntava d’on venia el meu fill. És curiós que ens passem tota la vida preguntant-nos què hi ha després de la mort, i no ens preguntem què hi ha abans del naixement. Un embaràs és una ocasió espiritual intensíssima que val la pena assaborir. Jo cantava el Magnificat a tota hora, i donava gràcies pel regal immens de la gestació.

Així doncs, em plantejava d’on venia l’ànima del meu fill, si era possible que el meu home i jo haguéssim decidit “crear una ànima”, o si aquesta ànima havia decidit venir al món mitjançant nosaltres.
És possible que els nens decideixin néixer? Que siguin les seves ànimes que trien una família? Que en el fons no siguem els pares els que triem tenir fills, sinó els fills, que decideixen venir i ensenyar-nos a estimar sens límits?

He tingut dos fills, i n’he perdut dos més en avortaments espontanis que han estat dolorossíssims.
En un dels avortaments vam arribar a saber què havia passat: les proves genètiques van mostrar que la nostra filla (una nena!) tenia dos gens triplicats. Estava destinada a néixer horriblement deformada i a viure uns deu anys, amb un retard mental molt considerable i terribles dolors. La natura, doncs, fou generosa i va evitar-li aquests patiments, a ella, i a nosaltres, la seva família. Déu va ser també generós: no vam haver de decidir què fer: no se pas què hauríem decidit, i fos el que fos ens hauria provocat un intens dilema espiritual.

Perdre dos fills m’ha fet replantejar-me, entre altres coses, si sóc capaç de decidir què és ètic o no en casos desesperats. Perdoneu la meva gosadia en dir que potser en alguns casos la generositat passa per estalviar vides penoses. Aquí tornem a parlar d'on posem el tall: el meu oncle Damià era deficient mental i no parlo de casos com el d’ell, que va ser feliç, estimar i ser estimat, estic parlant de gent que ha de néixer només per patir i morir. La natura sàvia sol estalviar-nos el dilema moral. Però en aquells casos on hem de decidir nosaltres, potser el millor és pensar en la criatura que ve en camí, perquè decidir tirar endavant una vida de dolor només per tenir la consciència tranquil·la, actuant segons veritats dogmàtiques dictades per gent que mai sabrà el que és criar un fill amb problemes, em sembla, a més de cruel, inconscient.
Admiro la gent que és capaç de tirar endavant nens així, i criar-los amb goig i amor. Cal fer costat a les famílies que tenen fills malalts. Cal que si algú decideix tirar endavant un embaràs d’aquestes característiques sàpiga que les administracions i la societat li faran costat en tot moment. Deixeu-me ser dolenta, però m'agradaria que els anti-avortistes mostressin tant èmfasi amb els serveis socials, amb l'ajut als nois i noies que neixen amb mancances, en l'educació sexual dels joves, com mostren per a impedir que les dones puguin avortar en condicions. Em sembla com a poc incoherent, retallar en servei socials i a l'hora impedir d'avortar a les dones que no es veuen amb cor d'atendre un infant amb dificultats.
Perquè no us enganyeu:  les dones continuaran avortant. Sigui en viatges a Londres, sigui en llocs clandestins, amb ginecòlegs comprensius i discret les riques, amb ganxos de penja-roba, o amb injeccions de julivert en llocs insalubres, les pobres. 

Sóc cristiana. Vaig a missa, i combrego. I no em sento amb prou força moral com per obligar a algú a tirar endavant un embaràs d’un fill que ha de néixer per patir i morir, ni per decidir jo per un altre si ha de tenir un fill o no. En aquest article m'he centrat en els nens malalts, però hi ha moltes altres raons per no voler tenir un fill. I sabent el que és la maternitat, penso que no puc obligar a ningú a passar per això, de cap manera, si no s'hi veu amb cor, per la raó que sigui. Cadascú se sap la seva creu.
Jo sé de casos de gent molt de l'opus que van enviar filles a avortar a Londres quan la llei no permetia avortar aquí, i sé també d'un cas de gent molt “progre”, feminista i partidària de l'avortament lliure, que davant d'un embaràs no desitjat d'un nen que a més era deficient mental, el va tirar endavant i estan contents d'haver-ho fet.

Penso per tant que la llei ha de permetre l’avortament, i malgrat personalment penso que és una opció terrible, no crec que ni jo ni ningú tingui cap mena d'autoritat com per posar  una ideologia per sobre dels drets dels altres. 

Quan em pregunten quants fills tinc, responc que dos, mossegant-me la llengua perquè penso, sento, que en tinc quatre. Els dos que han nascut i els dos que no van arribar a néixer, però als quals vaig estimar, i pels que encara prego. Vull pensar que la meva filla i el fill que vaig perdre abans, van decidir no néixer, potser no era el moment. 
Jo ja els estimava. Em relacionava amb ells, pregava per ells, i encara em pregunto per què va passar. Sento que, d’alguna manera, la seva animeta està present a la meva vida, són un de tants àngels que vetllen per mi. Els nens no nascuts preguen per mi, la mare que no els va poder alletar.
Sempre més viuré amb la pena del que no ha estat, malgrat els fills nascuts m’omplen totalment i se que si no n’he pogut tenir cap altre com desitjava ha estat perquè aquests no són els plans de Déu per a mi.
Penso que els nens que no han nascut, d’alguna manera, ens coneixen i ens estimen, i saben perdonar-nos si no hem pogut tenir-los. Vull pensar que els meus fills no nascuts van notar tot l’amor que jo els enviava, i tot i no ser suficient per fer-los néixer,  vull pensar que aquestes vides, malgrat fossin curtes, van valer la pena.


Aquest és un article que vaig escriure per a la revista FocNou fa molts anys. La situació d'Argentina m'hi ha fet pensar, i tot i que és encara dolorós parlar-ne, penso que potser ho he de fer. 

divendres, 27 de juliol de 2018

Aquella mirada de la Pilar Adan.

Fa molts, molts anys que participo a la missa de les Santes, a Mataró, us n'he parlat altres vegades. És una música molt estimada per mi, i la menciono a la meva segona novel·la (que sortirà, per cert, just d'aquí a un mes, el proper 27 d'agost!)
Quan vaig començar a tocar-la, encara cantava la Pilar Adan de soprano solista.
La Pilar Adan era una gran dama, amb una veu preciosa i un bon gust exquisit. D'aquelles dones que et preguntes què hauria pogut fer, professionalment, si no li hagués tocat viure els temps aspres de postguerra, la grisor i mediocritat d'aquella dictadura ferotge, tan poc propícia a la cultura i la sensibilitat que ella encarnava. 

Jo sempre esperava el Benedictus. És un duet preciós, de soprano i baix. Quan el Benedictus es conclou, les dues veus, que han estat jugant i contestant-se com papallones voluptuoses, es queden suspeses un instant i després reposen juntes, i sembla que tot quadri, que tot sigui com ha de ser, que res dolent ens pugui passar. 

La Pilar va anar fent-se gran, però era fidel a aquesta cita amb els Mataronins. Cantava el Benedictus d'una manera tan dolça, que ben bé semblava una cançó d'amor. El cantava amb el Josep Pieres, molt més jove que ella, i que encara l'ha cantat avui. Al final, a la cadença, el Josep i la Pilar es miraven i es somreien. Jo els veia la complicitat, aquest extra que fa que la música vagi més enllà, i em sentia privilegiada d'haver-los acompanyat en aquell gran acte d'amor.
La Pilar va deixar de cantar la missa uns quants anys abans de morir. Després d'ella, altres sopranos l'han cantat, cadascuna posant-hi el seu toc personal, però aquella mirada del Josep i la Pilar no s'ha tornat a repetir més. Hi he pensat, avui, mentre tocava, en tots aquests petits gestos, bromes, complicitats que ens tenim entre nosaltres els músics. Feia poc que el Francesc Cortés, (que l'ha dirigit enguany) i jo ens havíem fet també una mirada de complicitat, perquè ha caçat una petita broma que ens fem sempre amb el Gener Salicrú, que toca el clarinet al meu costat.
He tingut present, avui, tots els que havien tocat la missa abans. Suposo que ja ho té, això de fer-se gran: vas tenint moments en els quals et manca gent que t'hi havia acompanyat. Quan en un moment de la missa hem recordat l'estimat Mia Puig, hi ha hagut un corrent de sentiment entre el cor, i entre els que el vam estimar. 
Aquesta música bellíssima queda, i nosaltres anem passant. I la mirada de la Pilar, com el gest que ens fem el Gener i jo, o com el somriure que faig en el moment del salm (és massa íntim, no ho puc explicar) o les vocalitzacions del Mia, o la veu de xocolata de la Montse Torruella, passaran. Un altre oboista tocarà la partitura que té les meves anotacions. I hi haurà altres somriures, i altres complicitats. 
I la música continuarà el seu camí. 
Glòria a les Santes!