dissabte, 19 abril de 2014

Poesia de dissabte sant...





Mañana

El alba está lejana.
No sé qué busca el pájaro
entre la noche densa.
Habla, murmura, insiste.
Se acerca a la ventana.
Dice que el sol no ha muerto
y existe otro mañana.


José Emilio Pacheco



dilluns, 14 abril de 2014

Els Cirineus

Vaig creixent, encaro una altra setmana santa, i malgrat n'he viscut tantes, la veig diferent, doncs les vivències d'aquest any passat em fan entendre-la des d'un altre punt de vista. 

Per exemple, aquests dies estic donant voltes al personatge de Simó el Cirineu. 
Mai m'hi havia fixat, en aquell pagès que tornant del camp es va trobar Jesús camí del calvari i va ser obligat a dur-li la creu. 
Suposo que el personatge real degué remugar, tenint ganes d'arribar a casa, haver de deixar-ho tot i agafar un tros pesant de fusta, per acompanyar un comdemnat a mort, no sé pas si era molt supersticiós, me l'imagino maleint la seva mala sort i, arribant a casa comentar a la seva dona, no et pots imaginar el marron que m'ha caigut venint cap aquí.
Penso en aquest personatge, perquè he estat duent una creu, els darrers mesos. Una creu ben feixuga. 
I m'he trobat gent al costat. Cirineus espontanis, que han fet costat en dies aspres en què tot tenia mal sabor, en que el sol no escalfava i la pena se'ns arrapava a l'ànima i feia difícil de respirar.
Dins el dolor, ha estat dolç i intens. Hi ha hagut gent que s'ha fet present, fent costat en petits detalls, potser simplement enviant un what's up a primera hora del matí, o fent una abraçada, o convidant a una xocolata, o portant galetes, o xerrant una estona, o dient jo sé el que és, i compartint la seva vivència malgrat fes mal.
Ha estat balsàmic sentir que no estàvem sols en aquesta batalla, saber que hi havia tanta gent pregant, enviant bones vibracions, notar la onada immensa d'amor que ens ha embolcallat i ens ha fet passar aquests dies menys feixugament.
Encaro la setmana santa, doncs, però la visc des d'un principi amb  un esclat d'alegria pasqual, una autèntica resurrecció, un sentiment d'agraïment tan fort que no podem deixar de somriure a totes hores, doncs el pes que ens ha afeixugat tant ara ha desaparegut. La creu ha desaparegut, i ho cridem als quatre vents: hem vençut la mort. La Pasqua ha arribat.

I m'aturo, i veig els cirineus que han acompanyat. 
Gràcies. De debò, moltíssimes gràcies. Ha estat una creu certament feixuga. El que se'ns ha estat concedit, però, és enorme. 
Gràcies.

Missatge per la T. 
D'aquests cirineus, n'hi ha un de ben especial. Algú que en principi, ni li anava ni li venia, i ha donat un acompanyament que ha estat vital pel meu equilibri. Just quan a casa sortim d'aquest mal son, vull agrair-te el que has fet, molt més del que et penses. 
Ara tu reprens aquest camí d'espines, a vegades el destí té aquestes bromes de mal gust. No saps com voldria poder alleugerir-te, fer-te jo de cirineu, tot i que sé que estàs molt ben acompanyada.
Preguem a casa per a tu i per la teva família. Sé que te'n sortiràs.
Després d'aquesta passió, vindrà la resurrecció. I ho celebrarem juntes. 

dilluns, 7 abril de 2014

La bata

La meva padrina, la mare del meu pare, era una velleta dolça i tendra, amb la veu fina i tremolosa i el cos menut. Semblava que hagués de trencar-se només en esternudar, però fou una dona d'una gran fortalesa, que visqué molts anys i molt intensos, i que va morir després de lluitar feroçment contra la seva decadència: no volia deixar el meu oncle Damià sol. 
Quan tenia uns setanta i pocs anys es va comprar una bata d'hivern. Era una bata rosa, feia cara de ser molt calenta, tenia els botons folrats també de rosa, i un rivet blanc a cada butxaca. Era una bata molt maca, llarga fins els peus.
No se la va posar mai. Per casa en portava una altra, que havia estat blava i de tant rentar ara ja tenia un color indefinit, tirant més a grisós. Havia recosit les butxaques i s'havia posat els botons d'un altre casta, perquè els originals s'havien perdut. Al cap dels anys portava també un cinturó d'una altra bata, perquè l'original se li havia perdut.
Era tota tendra, amb la seva bata cutre, asseguda a la camilla mirant la tele a tot volum.
No es va posar mai la bata rosa. La guardava. Per quan fos vella. Per quan estigués malalta. Per si venia el metge. 
I la bata va anar passant anys guardada a l'altell de l'armari.
Quan va morir la vam recuperar, em sembla que la meva germana se la va fer seva. 
Aquests dies hi he estat pensant. En les meves bates. En el que guardo per a dies millors.
És cert que hem de deixar espai pel demà. Viure "només en l'avui", és una mica absurd. Si tothom funcionés així, ningú plantaria fruiters, ni tindria fills (jo no aniria a córrer i m'alimentaria només de xocolata!)
Evidentment, vivim pensant en el demà. Guardem coses per a dies més propicis. A vegades volem esperar el moment adequat. Potser no és ben bé ara, ens diem. I anem fent.
Però sabeu?
No sabem si el cervell se'ns farà aigua i ens adormirem en la inòpia. No sabem si en aquests moments les nostres cèl·lules cabrones es fan un festí a costa nostra. No sabem si el nostre cor farà un esclat aquesta nit. 
Ho diu la bíblia,  vetlleu i pregueu, que no sabeu el dia ni el moment.
Potser que deixem de viure com si el temps fos etern i poguéssim anar guardant coses per després, doncs no sabem si això arribarà. 
Cal estimar el nostre avui, i viure'l intensament, sense estalviar-nos cap petó, cap abraçada ni cap instant de goig. En l'últim moment, només tindrem el que hem viscut. I res del que deixàvem per demà ens farà profit.

dilluns, 31 març de 2014

Aquell desig

Una vegada vas llegir que tenim l'edat dels nostres desitjos. Potser és veritat. Hi has estat pensant aquests dies.
Continues sent jove mentre tinguis desitjos, penses. I guardes al sarró coses pendents, racons on anar, plats a provar, música per assaborir, bogeries que no saps ben bé si faràs o no, però de mentre, planeges amb delectació, perquè, tanmateix, somniar és gratis. 
Hi ha però, un moment en que acceptes que algun desig no s'acomplirà. Aquell viatge. Aquella cursa. Aquell títol que no vas poder treure't en aquell moment. Aquella vida alternativa que posposaves, per comoditat, perquè els fills eren petits, perquè no era el moment...
Que dur que és acceptar, doncs això, que hi ha coses que ja no tindràs mai.
Renunciar als somnis? Potser simplement és fer les paus amb la teva ànsia. Començares aquest camí quan vas aprendre a dominar la impaciència infantil que et feia voler-ho tot, però JA!
L'educació que vas rebre te'n va ensenyar, de gestionar la maduresa, aprenent a renunciar a desitjos més primaris per tal d'obtenir coses millors més enllà.
Ara mires el camí, a l'equador de la teva vida. Tens a l'esquena tant dolor acumulat, tan goig, tanta esperança… tens un present una mica apedaçat, no és com te l'imaginaves de jove, però malgrat això, te l'estimes, perquè és teu, és la teva vida. 
I mires el futur.

I allà està. Un desig inesperat, com aquelles flors tímides que creixen a les esquerdes de l'asfalt, i esquitxen de groc un espai més aviat aspre, gris, recremat pels anys.

Pots aixafar aquesta flor. Ho has fet, altres vegades. Pots també deixar-la allà. Tanmateix, saps perfectament que no creixerà gaire més, enmig de l'asfalt.
No vols que aquest desig malbarati la teva vida. No vols, tampoc, renunciar-hi. No vols alimentar-lo, no vols tampoc ofegar-lo. Voldries deixar-lo allà, i contemplar-lo amorós mentre omples la teva quotidianitat d'urgències que no estimes, per no pensar en el que no tens.
No ets cap sant. No ets cap dimoni.
Somniar és gratis? 
Tu voldries que no et sortís massa car.

diumenge, 23 març de 2014

Coses que cal no oblidar

De vegades ens acostumem tant a la felicitat, que ens oblidem de donar-ne gràcies. Com si ser feliç fos el més normal del món, com si fos el que ens pertoca, perquè sí, perquè som més guapos. Potser això de tenir tantes coses fantàstiques i gratuïtes, ens ha fet creure que "ens ho mereixem".
Aleshores, la vida, o l’atzar, o Déu, (poseu-hi aquí el que vulgueu) s’encarrega de fer-nos tocar de peus a terra. I molt sovint ho fa amb una batzegada violenta, que ens retorna a la realitat. 
I la realitat és que la vida és un fràgil miracle de mil equilibris delicats. Que qualsevol onada d’aire pot fer trontollar la placidesa de les hores, la confiança amb què deixem lliscar suaus els dies. Som, deien els jueus, com violinistes a la teulada, intentant mantenint-nos estables mentre afinem la nostra cançó.
Doncs sí. A vegades ens calen cops durs. Per recordar-nos de donar gràcies d’aquestes petites coses que fan el teixit d'una vida feliç, i que massa sovint deixem passar epidèrmicament, sense agrair-les.
Una dutxa d’aigua calenta. L’olor del cafè al matí. El ronroneig del gat. Una besada a deshora, una mirada intensa. El pessigolleig de l'enamorament. La llum neta del sol a primera hora del matí. El mar tossut. El tacte dels llençols freds sobre el nostre cos rendit. La rialla dels petits. La primavera impúdica. La música. Tenir un plat a taula cada dia. Que algú somrigui quan ens veu. Cuinar per a algú que t'estimes.
Els cops durs ens deixen atordits. Però potser, com la febre en els infants, són necessaris per a créixer. 
I per no oblidar-nos mai de donar gràcies de tot el que tenim.

dimecres, 19 març de 2014

Dia del pare


Missatge dedicat a aquests pares meravellosos, que salten a l'arena per intentar evitar-nos el dolor, i que quan volem seguir lluitant es posen al nostre costat, per acompanyar-nos i fer-nos costat.
(P.S: perdoneu la música infumable que li han posat al vídeo… en un principi aquí hi havia d'haver un altre vídeo, amb una altra música, i els comentaris traduïts, però han desactivat el compte i he hagut de buscar a corre-cuita un altre vídeo)

diumenge, 16 març de 2014

Cantant Brahms

Tinc un amic que sempre em diu que no hi ha casualitats, que totes les coses passen per alguna raó, com si la vida fos teixida de moments que arriben just en el moment adequat, per ensenyar-nos el que necessitem aprendre per continuar caminant. 
Potser sí que és veritat. Molt sovint, mirant enrere, he entès que els  fracassos, que em van doldre tant, em van fer forta i em van permetre tenir molt més del que en principi havia somniat. O he agraït estar just en el lloc que toca, a l'hora oportuna, quan no estava previst ser-hi.
Doncs bé, suposo que aquesta no-casualitat havia planejat que cantés Un Rèquiem Alemany, de Brahms. I que ho fes just ara.
Em passen moltes coses, i molt intenses, i davant de tot, m'he d'aturar a cantar el que Brahms va composar el 1869: un Rèquiem que més que missa de morts és clam a la vida, a la força, al l'esperança.
Sento en el meu interior una lluita ferotge, em nego a sucumbir a la pena, m'aferro a l'optimisme amb ràbia, i mentre, repeteixo els que van a sembrar plorant, recullen els fruits amb alegria. 
Canto Brahms. Un Rèquiem Alemany, amb tot el meu cor, amb el meu cos sencer, la meva pell eriçada, els meus ulls seguint el gest del director, les meves vísceres, el meu crani ressonant joiós als aguts, la meva respiració acompassada a l'alè de dues-centes persones més.
A l'assaig d'ahir, dirigida per Xavier Puig, submergida en la massa coral, hi va haver moments en que no vaig poder cantar. Sentia molt prop meu tanta gent a qui vull dedicar aquestes paraules (mort, on és el teu fibló, on la teva victòria?) Tot el meu cos era música i esperança, i vaig assolir un estat d'una plenitud i una pau estranyament vibrant, no sé com dir-ho. 
Algun compositor digué que on acaben les paraules, comença la música. 
Així que, pobra de paraules, us deixo amb Un Rèquiem Alemany. Que ha arribat a la meva vida just quan el necessitava.




Per cert, el Cor Ciutat de Mataró ha engegat un Verkami per poder fer aquesta producció.
Podeu llegir la informació i ajudar-nos a dur a terme aquest ambiciós projecte clicant aquí.

I si ens voleu venir a escoltar, podeu fer-ho:

- Dia 30 de Març a Mataró: Teatre Monumental a les 18 h.
- Dia 12 d'Abril a Granollers: Teatre Auditori, a les 21 h.
- Dia 14 d'Abril a Girona: l'Auditori, a les 21 h.
- Dia 24 d'Abril a Barcelona: Palau de la Música, a les 21 h.

dijous, 6 març de 2014

Aquells infants

Avui els alumnes de primer d'ESO han escoltat un tros de l'Adagio d'Albinoni. Algun d'ells m'ha dit que era trist. Jo m'he posat a recordar els moments en els que el vaig sentir. Sempre l'associaré a una guerra, la de l'antiga Iugoslàvia  i a Vedran Sailovic, violoncelista de l'òpera de Sarajevo, que vaig conèixer personalment, i que mentre va durar la guerra, desafiant els franc-tiradors, va estar sortint a tocar a les runes del teatre, per protestar per la situació. 
Els meus alumnes m'han preguntat si havia servit d'alguna cosa. Com m'agradaria dir-vos que sí, els he dit, tant de bo un violoncel pogués aturar una guerra… almenys pot fer que prenguem consciència. Potser no va aturar la guerra, però sí que va moure molts cors, entre ells el meu.
Sense adonar-me'n, m'he trobat parlant amb els nois de la guerra. Dels que pateixen. No entrava dins el programa d'avui, però els veia receptius i interessats, i no volia deixar escapar la ocasió. Aquella gent que patia aquella guerra era com jo, com vosaltres, com els vostres pares, els explicava… Em costa que m'escoltin parlant d'intervals ascendents o descendents, però explicant-los que he estat en un país en guerra el seu cor s'ha obert i han preguntat mil coses.
Tornant a casa, amb el meu fill Mateu, que té quasi onze anys, he estat recordant la canalla que vaig conèixer als camps de refugiats de Croàcia. Fa vint anys d'allò, ja deuen tenir-ne trenta, potser ja són pares. De nens com ells. Espero que els hagin pogut donar una millor infància que la seva.
On és la nena a qui no li vaig donar xocolata? se'n recorda de mi? No ho sabré mai. Jo no l'oblidaré. 
Quants infants viuen en aquests moments situacions d'aquestes? Mirava en Mateu, carregat amb la bossa de l'escola, queixalant feliç un entrepà de formatge, i en donava gràcies, d'ell, de la nostra tranquil·litat, i pregava pels nens que no poden viure aquesta infància feliç i despreocupada, i pel patiment dels pares que veuen els seus fills espantats, mirant el cel, empassant pols, passant fred, calor o gana.
Després he vist aquest vídeo de Save the Children. 



I he pensat que, a més de pregar per ells, us escriuria aquest post, per demanar-vos a vosaltres que també pregueu. 

Sabeu? Potser les nostres pregàries són com la música d'aquell violoncel: no aturaran la guerra, però seran un clam contra la barbàrie i canviarà els nostres cors.

diumenge, 2 març de 2014

curset de pares

Començo a pensar que seria bo fer un curset de pares/mares, més enllà del típic del part. Al capdavall, el part és una estona (aquella "horeta curta" que a moltes se'ns va fer eterna) i la maternitat dura molt més.
Després de tants anys donant classes a secundària, ara que amb l'edat que tenen els meus fills ja li començo a veure les orelles al llop, tinc tota una proposta d'assignatures, a veure què us sembla:
–Parlament amb paret: mirar fixament una paret, raonant amb ella, i esperant que reaccioni. És ben bé la mateixa sensació que tenir una conversa amb adolescents.
Un, dos, tres… responda otra vez! El títol del programa de tele dóna nom a una altra assignatura, molt relacionada amb l'anterior, que consisteix a aprendre a dir les coses dos, tres, quatre vegades… sent capaç de trobar diferents modulacions, que van des de la súplica a la insistència punxant, des de l'humor a la ràbia.
–Diogenes i decoració: o com sentir-te còmoda quan no pots veure el terra de l'habitació. Entendre aquest abigarrament com quelcom natural: la necessitat de sentir-se segur amuntegant la roba bruta de varis dies a terra. Potser és una manera d'allunyar les males vibracions, o de marcar el territori.
–Conversa Zen, o com estar estones rebent, com a molt, monosíl·labs, no sentir-te idiota i ser capaç d'extreure'n la informació que necessitis.
–Diferenciació de preposicions: la gran diferència entre "dins" el rentaplats i "sobre" el rentaplats, i maneres de transmetre-la.
–Les aromes de Calcuta: mitjons, samarretes suades, tovalloles humides oblidades de fa tres dies a l'equipació d'educació física… tot un món per descobrir.
–Alimentació equilibrada: o com sostenir en una mà una hamburguesa i en una altra un paquet de galetes chiquillin, i alternar una queixalada amb una altra. Tanmateix es barregen a la panxa!
–Pensament màgic: amb les seves dues vessants: la roba apareix màgicament plegada als calaixos, i, màgicament també,  els comptes corrents s'omplen de diners a mida que els anem buidant.
–Relaxació profunda en moments estressants  o com ser capaç de contestar tranquil·lament i sense perdre el control a un energumen/a que et crida per foteses. 
–Gestió de la culpa: (aquí qui hagi anat a cole de monges segur que té avantatge) tot és culpa teva, pare/mare! He suspès anglès perquè no anem a viatjar a llocs interessants. No t'he avisat que arribava tard perquè no m'has posat saldo al telèfon. No és culpa meva si em portes a aquesta escola tan dura i suspenc. M'he menjat dos paquets sencers de galetes però a qui se li acudeix deixar-les allà davant que de seguida es veien?
–Curset accelerat del món digital: o conèixer els cinquanta gadgets sense els quals el teu fill/a serà un margi un desgraciat, i un foreveralone (i recorda sempre, pare/mare, que és per culpa teva!) 
–Diccionari adolescent-adult. Perquè ja no mola dir cutre, ara es mainstream i si riuen diuen LOL i zasca in your face, que flipes mama, i sàpigues que es fapeen i si arribes abans d'hora fail, i wtf? Gameover, si només feia un selfie, la foto palface, que piro que ja m'han wasapejat.

dilluns, 24 febrer de 2014

Per què em passen aquestes coses?

Quantes vegades us hi heu trobat? Sembla que tot us vagi malament, i us pregunteu per què us passen aquestes coses just a vosaltres, què heu fet malament, etc.
Però sabeu? A l'inrevés també funciona. I no ens queixem mai, però molt sovint passen més coses bones que dolentes, i jo diria que hauríem d'emprar almenys tantes forces a meravellar-nos de que vagin bé les coses com a queixar-nos de que vagin malament.
Mireu què m'ha passat a mi, des de divendres:
Em van fer un regal inesperat. Perquè sí, perquè sabia que m'agrada, una bona amiga em va fer un regalet, quan no tocava. Em vaig sentir molt estimada, perquè a més, no és ni la primera ni la segona vegada que aquesta persona, inesperadament, em fa un regal quan no toca.
–Vaig tenir una llarga conversa amb un mestre. Un compositor amb qui vaig sentir una fonda connexió. Vam parlar d'art, de música, de composició, i em vaig sentir molt propera al vell savi, que podria ser el meu pare. Sentir que en l'essència, hem arribat, cadascú al seu ritme, més o menys al mateix lloc, aprendre del seu mestratge, tot parlant de música contemporània, i veure com no deixo mai d'aprendre, i la vida em dóna lliçons gratuïtes a cada cantonada. Aquest va ser un altre regal.
–L'Àngels ens va convidar a passejar per l'hort de les monges. Després vam tenir un moment de recolliment que em va caure molt bé, com el brouet calent quan estàs malalt. Em vaig sentir, altra vegada, molt estimada. 
A més, em van fer una abraçada d'ós, d'aquelles que et cruixen i et tornen a posar a to, que t'esquerden per tornar a posar les coses a lloc, que et reconcilien, que et conhorten.
–Una altra cosa bona, boníssima, ha estat una xocolata calenta amb xurros, una xerrada llargíssima, un passeig pel solete, una desconnectada brutal de totes les neures, com un dia de vacances inserit en la voràgine quotidiana, com una treva en la batalla.
–I per acabar de reblar el clau, un concert, amb el Cor Ciutat de Mataró a Arenys de Munt, que ha estat electritzant. Potser és que estic més sensible que de costum, potser és que el públic estava realment entregat, potser era que de pur cansament he entrat en un estat de consciència superior... En tot cas, tan intens com difícil d'expressar en paraules.
I sabeu, també han passat coses dolentes, i alguna que podria ser horrible, però que sento que no serà, però vull focalitzar la meva atenció en les petites (i no tan petites) coses bones que m'estan passant.
Ah! I avui fa un dia esplèndid, malgrat les nuvolades fosques que a les set del matí prometien un temps rúfol. Suposo que aquest és el resum del que passa darrerament: sembla que tot hagi de ser horrible, però confio que sortirà el sol, i més aviat del que ens pensem.

dijous, 20 febrer de 2014

Saltar!

Molt a prop de ca nostra, a Mallorca, hi ha el trampolí, just davant les coves, de les que ja us he parlat aquí.
El Trampolí té una alçada d'uns tres metres, i és el lloc on a l'estiu els joves van a exhibir-se, saltant valents i fent cabrioles a l'aire abans de submergir-se esquitxant el màxim que poden. 
Recordo la primera vegada que hi vaig anar amb en Miquel. Ell tindria uns vuit o nou anys. Jo veia que se'n moria de ganes, però li feia por. 
–Vols saltar? –li vaig dir.
–Em deixes? –ell obria els ulls com plats, no s'ho podia creure.
Va pujar les escales. Jo el mirava des de l'aigua. Hi havia cua. Ell va esperar pacient. Quan va ser el seu torn, i es va abocar al precipici i va fer cara de circumstàncies. Jo des de baix l'animava, "va, Miquel, a la una, a les dues i a les..." Però per més que deia "tres", ell no saltava. Els de darrera començaven a impacientar-se i a protestar, i en Miquel va girar-se i va baixar amb la cua entre les cames... no gosava. 
Vaig sortir de l'aigua i vam parlar. 
–Mama, no saps la por que fa estar allà dalt!
–Sí que ho sé, Miquel... jo també hi he saltat.
Em va mirar com si fos marciana. Ja se sap, que els fills es pensen que nosaltres vam aparèixer per "generació espontània", ja grans i valents.
–Vols que saltem junts? –el meu oferiment el va entusiasmar.
Vam tornar a fer la cua els dos junts. Jo feia com trenta anys que no pujava les escales per saltar (algunes vegades hi havia anat a festejar, en unes altres hores, però això no compta!) 
En arribar a dalt, em va mirar atemorit. Mira'm als ulls, no miris a baix, agafa'm de la mà, respira fons. Podrem, si ho fem junts, li vaig dir. 
En Miquel encara vacil·lant, em va donar la mà. A mi també em feia respecte. Us diria que hi va haver un moment de silenci, però és només la meva percepció, segur que el món va continuar mentre nosaltres dos ens concentràvem.
–Un... dos... i....
Vam cridar junts "TRES!!!" i vam saltar, amb els braços enlaire. Amb l'emoció, en Miquel es va deixar anar de la mà. Jo vaig sentir el vertigen de les meves vísceres al moment de saltar. Després ens vam submergir en un esclat de bombolles. Quan en Miquel va treure el cap de l'aigua tenia una cara d'alegria, de plenitud, com li he vist poques vegades. Fou d'aquelles mirades que saps que recordaràs tota la vida. 
Aquests dies recordo molt aquell moment. En els trampolins que hem de saltar. 
Cadascú té els seus: unes oposicions molt dures, una separació matrimonial, una malaltia, pròpia o d'algú molt estimat, en definitiva, un moment de crisi. I ens hi hem d'enfrontar, no hi ha altre remei.
I a la punta del trampolí, amb el nus a la gola i l'aigua fosca tan avall, és quan, si tenim sort, allarguem la mà, i trobem algú que ens diu, va, saltaré amb tu. I sents que sí, que s'acosten moments durs, però saps que no estàs sola. I molt sovint aquesta gent que t'agafa, que et recolza, és qui ja sabies que tenies al costat, però algunes vegades passa que et trobes mans que no esperaves, i en aquests moments et sents agraïda per la immensa sort que tens, i sents que seràs capaç de passar-hi, de saltar, amb confiança.
Alguns cops he donat la mà, alguns cops he rebut la mà, alguns cops he hagut de fer les dues coses a l'hora, recolzar i ser recolzada. 
Amb confiança, i amb valentia, i amb agraïment.
Ens en sortirem.

dilluns, 17 febrer de 2014

Les cicatrius

He llegit a la premsa aquesta setmana que una noia de Londres va saber que el seu nòvio feia sis mesos que l'enganyava amb una altra... 
... i es va arrencar la pell de l'avant-braç, on hi tenia el tatuatge amb el nom carinyós que li deia ell en els bons temps. 
Tenia preparada la foto per publicar-la, però és força esgarrifosa. La podeu veure, si voleu, clicant aquí
Quina salvatjada, segur que penseu. Jo també ho he pensat. No se l'hauria pogut esborrar amb làser? A part del dolor intens que segur que li provoca la ferida, és que sempre li quedarà la cicatriu. 
Després, però, he pensat que tampoc és tan descabellat. Aquesta noia té tan mal que s'ha arrencat la pell, com els jueus s'esqueixen la roba, i ha enviat una foto, testimoni del seu dolor, al seu antic amant (ara recordo aquell vers de Salinas "no te vayas, dolor, mi última forma de amar")
Vull pensar que després de la ràbia i el dolor, aquesta noia traïda trobarà la pau, acceptarà el camí fet, i refarà la seva vida. A totes ens han deixat, un moment o altre, i qui més qui menys tira endavant. 
I sempre li quedarà la cicatriu, és veritat, i em temo que no serà molt maca. Però, qui no té cicatrius? Hi ha algú aquí que no s'hagi sentit mai com aquesta xicota? Que no hagi tingut ganes d'agredir el seu cos, perquè li faci mal? Quan es té l'ànima tan ferida, potser es  necessita treure-ho, passar-ho al pla físic, per tal de patir per la urgència de la carn i deixar de patir pel dolor espiritual, mil vegades més punxant que el físic.
Sí, aquesta noia està una mica pirada, ho sé. És valenta, està boja, és un amor malaltís,  el que vulgueu...
Dieu-me rara, però aquest gest em sembla d'una poesia escruixidora. 

diumenge, 9 febrer de 2014

La salut

Quan era petita, a Mallorca dormia amb la meva àvia, i la sentia resar per les nits. Desafiant a la fosca i a la son deia "donau-lis salut"! Ho repetia una i altra vegada, alguns dies més imperativa, altres més implorant. 
I a mi em feia molta gràcia, que la meva padrina demanés salut. Perquè quan jo tenia vuit anys, la salut era natural, no sé, com l'aire, com la certesa que l'endemà tornaria a sortir el sol, com la confiança en què les crostes del genoll em saltarien i quedaria un rastre blanquinós a la meva pell tan fosca i després una taca negra.
Les malalties eren de gent de lluny, "els altres" estaven malalts, però aquestes coses, a la nostra família no passaven. I els vells, a més, vivien molts anys.
Donau-lis salut, repetia la meva àvia com un mantra. I jo pensava que pesada, i m'adormia en aquests murmuris.
Adormir-te mentre preguen per tu és quelcom molt especial: De fet, sempre m'he sentit molt acompanyada per ella, tot i que fa ja dotze anys que és morta. Suposo que la certesa que mentre m'abandonava a la son algú pregava per a mi em va donar un sentit de seguretat, de confiança en la seva protecció que encara ara tinc. 
Després van anar passant els anys. Alguns dels que en aquells dies eren referents meus van emmalaltir. Com passa massa vegades, no sempre van morir primer els més vells: alguns més joves van mustiar-se en dos mesos, altres tingueren llargs anys de penosa davallada, ella es va anar dissolent dins les nebuloses de l'Alzheimer fins que finalment el seu cos es va rendir.
I ara, molts anys després, centenars de Kilòmetres lluny d'aquella habitació, en una ciutat mitjana, en un pis que guaita un mar ben diferent, sóc jo que demano salut. Pels meus, pels meus fills, pels meus pares. Perquè ara ja sé la sort que tenim.
Miro el fràgil miracle que és aquest de la salut en la que ens mantenim. Dono gràcies que els meus fills tenen encara els quatre avis, i que a més són avis amb molta marxa, molts projectes i molta corda encara.
Els meus fills també pensen que la salut és normal. Jo prego per ells per les nits. I demano moltes coses, però sobretot, demano salut.


dilluns, 3 febrer de 2014

Cal deixar marxar

A vegades cal deixar marxar. Encara que faci mal. 
Quan dic deixar marxar, parlo de nosaltres, del nostre cor: molt sovint costa acceptar que aquella persona ja no hi serà, almenys amb la intensitat que hi era abans.
Quan aprecies a aquella persona has de ser capaç d'alegrar-te'n de la seva bona sort, del nou camí que enceta. 
En aquestes estem, doncs. 
Que tinguis sort, Joan Carles. Vas arribar de cop te'n vas també de cop, com la tramuntana.
Avui no t'he dit tot el que volia. Per no ferir-te, suposo, i per l'esforç que faig de deixar-te marxar. De fet tot ha anat tan ràpid, que tinc la impressió que no me n'he fet encara a la idea.
Gràcies, doncs, i bon camí.

Quan vaig començar a redactar aquest post, volia posar el vídeo de "que tinguis sort"… però després he pensat que et vull acomiadar amb alegria. 

Prefereixo, doncs, dir-t'ho així:

dimarts, 28 gener de 2014

L'alumne

Tots els que donem classes de música en tenim algun, d'aquests. Alumnes amb molt potencial, però que no treballen gens. Alumnes que ens fan suar tinta. A classe s'ho passen molt bé, els agrada, tocar… però la vida és tan i tan interessant que això de treballar seriosament a casa… bufff!!! i a més –et diuen amb mig somriure– "ja surt"!
Fa molta ràbia, això. És molt més fàcil tenir un alumne que des d'un principi li costi: així s'acostuma a treballar, i, com en el conte de la tortuga i la llebre, a la llarga arriba més lluny. 
Però, ah! hi ha aquell alumne. Aquell que l'has vist des de petit, i ara és tot un bordegàs, potser fins i tot ja és més alt que tu, i veus, no com és, sinó com podria arribar a ser, i fas tot el possible per encomanar-li l'amor a la música, la seriositat, la fascinació pels grans. Li envies per mail audicions, li busques obres diferents, li fas arranjaments, alguns dies fas de colega, altres de poli dolent, dubtes de si has de ser més dura, o menys, si parlar o no amb els pares... extenuant. Tothom que s'ha dedicat a la música ha tingut alumnes d'aquests.
I te'l mires, i penses, si jo hagués tingut un professor com jo i unes qualitats com tu, com de lluny hauria arribat, i tu no ho aprofites, i quan te n'adonis serà massa tard.
I hi ha aquell dia que trobes LA obra. Allò que el commou. I finalment, dues setmanes abans de l'audició, feu l'assaig  amb el repertorista (que ha costat molt de lligar perquè "quin pal, em parteix la tarda", sense que se li acudeixi pensar que tu vas a treballar en un dia que no et toca i sense cobrar), i te'l mires, i el veus ja tan gran, ja tan a punt d'emprendre el vol, i et preguntes si conservarà al seu cor la teva feina, i penses que malgrat tot, ha valgut la pena tanta entrega, tant esforç, perquè el teu alumne, tot i que no toca com podria tocar, toca molt bé, i l'escoltes amb goig. 
I tens ganes de dir-li bandarra, que bé que toques, i que bé que podries tocar si volguessis!