Anar amb els nens a missa.

Diumenge passat vaig anar a missa amb els nens. Era la missa de catequesi, i vaig pensar que calia intentar-ho. Em sembla que em costarà tornar a convèncer-los d’anar a missa.

S’avorrien. I això que saben totes les pregàries, l’estructura de la missa, i el que significa tot, i que jo els anava introduint el que passava. Estàvem asseguts una mica endarrere, i al banc de davant hi havia dues senyores que ostentosament es van girar, van mirar amb cara de pomes agres els meus fills i se’n van anar a un altre banc.

Missatge: nens, molesteu. En una missa infantil s’ha d’estar quiet i callat, i escoltar passivament el que el capellà, vint metres enllà diu, que és el mateix, i amb el mateix format, que diu a totes les misses.

A veure, els meus fills són persones inquietes. Que pregunten, que volen saber, que no es conformen amb estar a un banc escoltant un discurs llunyà.

Perquè en això va consistir la missa de catequesi. Una missa normal i corrent, en la qual en el moment de la pregària eucarística els nens es van acostar a l’altar al costat del mossèn.

En serio hi ha algú que pensa que això atrau als nens d’avui en dia? De veritat no hi ha cap altra manera més engrescadora de fer missa?

Anem a pams. Els nens d’avui en dia són diferents als nens de la meva generació. A escola els mestres són propers, i els nois participen a classe, aixequen la mà, pregunten... fan classe amb pissarres digitals, amb ordinadors, busquen informació, participen activament en el seu aprenentatge, i els mestres es preocupen de què als nens els sigui proper i interessant el que es fa a classe.

Res d’això ho troben quan van a l’església. Els discursos, la manera de fer, tota la pesca, és exactament igual que quan jo era petita i anava a missa. Realment el capellà es preocupa de què el seu missatge sigui entenedor? Realment pensen que el missatge de Jesús arriba als nens del segle XXI igual que arribava als nens del segle XX?

Anem malament, en serio. I ningú se’n dona compte, perquè de fet a la missa de catequesi hi ha nens: els de primer i segon, que els han dit que és obligatòria l’assistència a missa si volen combregar.

Però sabeu quants nens continuen? us ho dic?

L’any passat hi havia cinc grups de catequesi de segon. Van combregar i …voilà! Enguany continuen quatre nens... Dels gairebé trenta nens que van fer la primera comunió l’any passat a la parròquia, només el grup del meu fill continua, amb els quatre nens, ningú ha plegat.

I això no ho veuen, els capellans? No veuen que no hi ha nens de dotze, nois de catorze o setze anys a missa? De debò pensen que la culpa és dels altres, de la societat consumista i materialista? Ningú s’ha plantejat si no caldria fer les coses un xic diferents?

I per acabar dues puntualitzacions:

A mi m’agrada anar a missa, i no em cal que me la canviïn. No estic demanant capellans amb grenyes i guitarres cantant el kumbaià, no em molesten les homilies, ni les tres lectures, ni res d’això, però sóc conscient que per a arribar a trobar-hi el sentit a una missa, s’ha de viure, de petit, una altra classe de celebracions. Només dic que així com no demanaríem a un nen que vagi a veure una pel·lícula de Kubric per aconseguir que li agradi el cinema, hauríem de saber fer misses per a nens, de la mateixa manera que hi ha pel·lícules per a nens i pel·lícules per a adults, i això no desmereix el sentit d’anar al cine.

I per acabar, només preguntar-nos què hauria fet Jesús. En el missatge de “deixeu que els nens s’acostin a mi”, hi ha implícit “i s’avorreixin com a ostres”? Estic convençuda que no. Jesús s’hauria adaptat als temps, perquè era capaç de notar com la gent s’enfilava als arbres per veure’l passar, perquè deia que està feta la llei per a l’home i no l’home per a la llei, perquè per a ell el més important era arribar, i servir, perquè feia servir contes per a explicar el seu missatge, no llargs discursos de frases llunyanes.

Revisitant els vint anys

Després de molts anys torno al conservatori. Em sorprenen petits canvis: han posat ascensor, han afegit un pis, per demanar una aula d’estudi funciona diferent.
Justament aquest dia tenen avaluacions. Un munt d’antics professors. Quants records. N’hi ha que estan igual, n’hi ha que no. A secretaria, les mateixes cares, quina gràcia, Núria, Neus, esteu igual, quin greu que no hi sigui la Gràcia, m’hauria agradat saludar-la.
Parlo amb en Jordi, se que ha enviudat. Abans ens trobàvem al mateix bar dinant alguns divendres. Com sempre que parlo amb ell, em quedo amb ganes de tenir més estona per xerrar, però està treballant i no vull empipar.
M’assec als bancs del distribuïdor, sota la claraboia. Encara hi ha els mateixos quadres penjats i l’exposició d’instruments, però han afegit una taula enmig i una màquina per fer fotocòpies.
Quantes hores vaig passar entre aquestes parets. Com si fos Scrooge visitant el Nadal del passat, m’observo a mi mateixa, fa vint anys, asseguda en aquests bancs. Acabo d’examinar-me de piano, no ha anat com volia. Tinc el llibre d’estudis de Chopin sobre la falda, la bossa a terra, respiro poc a poc, em sento derrotada. Veig l’Àngel assegut al meu costat. Sento que li he fallat, la seva mirada castanya em conhorta mentre esbosso un somriure tristot.
Veig la Irene, amb el seu cos de nina i la seva veu de mel. M’explica que se’n a París a veure el seu nòvio, que hi està estudiant. Somriu des de darrera dels seus ulls oceànics, i a mi em fa enveja, i li dic, i ella somriu encara més .
Veig el Philippe fent canyes mentre jo toco. La llum vibra a l’estança clara. Sempre deixa l’oboè sobre el piano. Acabo de tocar un estudi extenuant de Gillet, i ell em diu bravo campeona. Mai sabré fer canyes com les fa ell, però en aquell moment encara no ho sé i tinc l’esperança d’aconseguir-ho. Ell tampoc sap que sempre serà un referent per a mi.
Veig el Jordi, que sempre riu i fa jocs de paraules i toca molt bé però no s’ho acaba de creure, i ara, tants anys després, veig de qui estava enamorat i me n’adono que li vaig xafar la guitarra més d’una i més de dues vegades. Santa innocència la meva, d’estar sempre pel mig i no adonar-me’n. Sento la rialla clara de la Pilar, que era tan carinyosa i tan bona noia, i ara està dirigint per Europa, i com me n’alegro que li vagin tan bé les coses. Veig entrar una ombra i és la figura enorme d’en Conrad, amb el contrabaix penjat a l’esquena, abans que aquell descerebrat s’encastés amb el seu cotxe. El Conrad és un guapo-lleig, no se com dir-ho. La seva veu també és de color de contrabaix.
Em veig assajant a l’orquestra. El Marc, que ens dirigeix, parla un català tan impossible que li acabem demanant que ens parli en anglès, i ell riu però continua parlant català i bé que fa.
Veig a l’Ismael, tants anys anant plegats, canviant-nos les canyes, els llibres, les hores de classe. El darrer que vaig saber d’ell és que es va casar amb la novia de tota la vida i treballa a Terrassa. El Fede era de Sabadell, també dirigia com la Pilar, no se com li haurà anat. El Xavier canta Im Wunderschonen Monat mai. Sempre la mateixa. Encara ara, cada vegada que la sento, penso en ell. Veig el Pere, i és ben bé ell, tot i que ara penso que en aquell moment ja duia al cos la mossegada mortal que el va consumir en tan poc temps. Continua explicant-me les dominants secundàries, just abans d’entrar a classe. Et dec un cafè, li dic, i ell respon millor xocolata.
El Miquel ens fa la classe d’estètica fumant. Que fort, en aquell moment ho veiem la mar de normal, ni ens molestava.
Veig l’Oriol, tot ple de pigues. És alt i tímid. És bon noi i bon pianista, però la seva germana Anna encara ho és més.
Veig tot el que vaig passar. Com vaig créixer i com vaig aprendre.
Quan acabo l’assaig penso si hauria de tornar més sovint. Ha estat una immersió en la Maria dels vint anys.
Tornant a casa dono gràcies per tot el que va ser aquella època.

Ajudar... quan va bé

Ajudar moltes vegades és incòmode. No sempre "ens va bé" posar-nos a disposició dels altres.
La gràcia és, però, ajudar quan l'altre ho necessita. Encara que això ens faci anar malament a nosaltres. D'això se'n diu solidaritat. Si l'ajut és supeditat a la meva comoditat, o a que en aquell moment no tingui pressa, o a que la persona que m'ho hagi demanat em caigui més o menys bé, o tingui més possibilitats de tornar-me el favor, o a que la causa sigui simpàtica, o que em doni un reconeixement… bé, això no és ben bé solidaritat. És aprofitar l'avinentesa per sentir-me bé. Tampoc vull treure-li mèrit, potser has estat útil en aquell moment. Però no "solidari".
També s'ha de saber acceptar un no quan es demana solidaritat. Quan demanes ajuda a algú i aquesta persona et decep, ser capaç de no enfadar-se, i malgrat faci mal que les persones no siguin ben bé com et pensaves, va bé ser conscient que és possible que algunes vegades tu hagis fallat a algú, i que tampoc es pot esperar que el món s'aturi quan tu ho necessites.

Estic parlant d'una experiència personal. Estava molt desesperada, i vaig demanar ajut a una persona que sol estar ficada en temes de solidaritat i no em va ajudar. Tenia pressa. Em vaig quedar molt fomuda, molt. Però tanmateix és una persona que tracto molt, i em nego a deixar que això enterboleixi la nostra relació.
Després he pensat en quantes vegades hauré jo fallat a la gent. Quantes vegades hauré denegat l'ajut a gent que em necessitava.
Va bé pensar críticament quines són les nostres actituds. Així som més comprensius amb les dels altres.
Si alguna vegada m'heu demanat ajuda i no he estat a l'alçada, us prego que em perdoneu.

Els diners de l'església

Una vegada el meu pare em va dir que ell sempre havia tingut un gran problema: per als d'esquerra ell era un fatxa, i pels de dretes, un rojillo.

Una mica em passa a mi el mateix, però amb l'església. A veure si em se explicar. Em sap molt greu que la gent hi tingui una postura bel·ligerant. Moltes vegades quan sento la gent criticar jo penso... "si sabéssis tot el que se jo, segurament encara bordaries més fort!…", però tot i així no puc deixar d'estimar-la.

Tot això ho dic per introduir aquesta imatge:

Un amic del facebook la va penjar fa poc. I a mi em va fer mal.

És veritat que quan més a prop em sento de Déu més lluny em sento de la jerarquia. És veritat també que la visita del Papa a la Sagrada Família de Barcelona, o a les jornades de joventut de Madrid, em fan feredat, a mi, i a molta gent cristiana com jo.

Però hi ha moltes coses que la gent que fa aquests rètols o aquests discursos segurament desconeix, o potser passa per alt.

La tasca social que fa l'església, per exemple. Abans que les ONGs estiguessin de moda o que els serveis socials ni s'inventessin, Caritas estava al peu del canó.

Si no es subvencionés l'església i les administracions públiques haguessin d'assumir tot el que fa l'església, segur que el servei seria molt més car i molt més ineficient.

Els menjadors de Sant Joaquim de Mataró, per exemple, alimenten a moltes famílies. No vull ni pensar què passaria si de sobte això recaigués sobre el meu ajuntament, que (això és materia d'un altre post) no pot mantenir els carrers nets d'excrements de gossos, imagineu-vos si a sobre hagués d'atendre al munt de gent que va als menjadors. M'imagino que a molts llocs acabarien tenint concessions empreses que es quedarien una picossada, i a la llarga qui ho passaria malament serien la gent que ara és atesa amb respecte i amor, i sense imposar cap ideologia.

Un altre exemple: a Barcelona hi ha unes monges que tenen una llar d'infants oberta les vint-i-quatre hores del dia, pels fills de prostitutes.

Us imagineu un servei públic així? Quant costaria? Quin polític gosaria donar-lo? Quant tardarien els veïns a queixar-se de que amb els seus impostos i al costat de les seves respectables cases es doni un servei com aquest?

Cada dimarts a la tarda trobo un munt de gent fent cua a Santa Maria per a Càritas. Molts d'aquests són manifestament d'una altra religió, i això ho dic simplement per enfatitzar que aquest és un servei aconfessional. Què fem? els diem que paguin pel servei que se'ls dóna? I si no els donés Càritas, qui els ho donaria?

Quan es subvenciona l'església també s'estan subvencionant aquestes activitats, o la tasca dels mercedaris, que estan amb els presos i preses, o la de mil persones anònimes que, atenció, sense cobrar ni un cèntim moltes vegades, i altres posant-hi, a més de temps propi, diners, pensen en allò de l'evangeli:

"-Senyor, ¿quan et vam veure afamat, i et donàrem menjar; o que tenies set, i et donàrem beure? ¿Quan et vam veure foraster, i et vam acollir; o que anaves despullat, i et vam vestir? ¿Quan et vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure't?

»El rei els respondrà:

»--Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu

(Mateu 25, 37-40)

Mercenaris

Fa uns anys em va trucar un col·lega per proposar-me de participar en una producció que es fa periòdicament en la qual jo ja havia participat i que ell dirigia per primer cop.

La seva oferta era, literalment, treballar el doble i cobrar ben bé la meitat.

Quan li ho vaig fer notar, em va contestar que si ho feia per diners no l'interessava. La meva resposta fou que si, que jo treballo per diners, i que el preu per deixar d'estar amb els meus fills tots els caps de setmana durant dos mesos és un.

Em vaig sentir molt malament, i bastant al·lucinada, que precisament un músic digués això. Vaig estar a punt de preguntar-li si a la peixetera li diu també "si em dónes aquest rap per diners no m'interessa!"

No vaig voler barallar-me, simplement vaig refusar, i em pensava que havíem quedat de "bon rollo". Va fer la producció amb estudiants que van acceptar aquelles condicions. No la vaig anar a escoltar, o sigui que no puc jutjar com va sonar, tot i que gent que hi va anar em va dir que no els havia agradat gens.

Ara aquesta persona ha contestat una entrevista, està publicada a internet, en la qual diu que quan va dirigir aquella producció es va desempallegar dels mercenaris.

Així de cru.

I jo només voldria que algú m'expliqués de quina manera un músic que pretén viure de la seva feina és un mercenari.

No anem bé.

Una xerrada genial.

Emilio Duró-12 minutos de pura Genialidad! from Lorenzo Trader on Vimeo.

No us la perdeu.

Com m'agradaria tenir la oratòria d'aquest senyor.

Us remarco una frase: "Con la poca vida que os queda, haced cosas que os apasionan".

Doncs això.

Llegir, escriure

M'agrada llegir. M'agrada escriure. Ja que només tinc una vida, almenys puc viure també les dels que palpiten en els llibres que m'acompanyen.

De fa anys visc un munt de vides a l'hora. Per una banda, la dels llibres que llegeixo.

Ara estic amb la Raquel, (Muriel, com m'agrada, com m'agrada) No us la perdeu: La gatera, de Muriel Villanueva, ed. Amsterdam. Premi Just M. Casero 2011. la Raquel, que vaig conèixer divendres passat en aquest llibre de la Muriel, em té des d'aleshores pendent d'ella, i com m'agrada veure-li els peus nus a la sanefa de les rajoles d'aquests dos pisos bessons que té, i la roba que duu, i com m'agrada l'Arnau, i aquest Ricard... buf, no sabria dir-te.

A més, visc també unes altres vides: les dels meus personatges, que sovint em xiuxiuegen quan estic mig dormida, o mig desperta, la seva història. Després m'assec davant l'ordinador els dic, què era això que em deies mentre m'adormia? però ells callen juganers, i m'obliguen a buscar, escriure, suprimir, suprimir i suprimir i tornar a escriure i deixar-ho en cursiva a veure si demà em tornen a xiuxiuejar i aconsegueixo recordar què em van dir. I és que algunes vegades tinc la sensació que no estic escrivint la història, sinó que ella em va triar a mi.

No se si alguna vegada publicaré aquest novel·la. Però si se que haurà valgut la pena conèixer aquests personatges, alguns infeliços, alguns malvats, altres lluitadors. Sento que en algun lloc són vius, en alguna dimensió que no se ben bé si depèn de mi.

Aquests dies estic molt enfeinada i els tinc una mica adormits. Se el que passarà: com els gats, tots dignes, quan torni a buscar-los em faran el buit, pagaran amb el silenci els llargs dies d'absència.

Després, però, quan ja m'hagin perdonat, s'asseuran aquí darrera, gairebé tocant el respatller de la cadira, i em diran les seves penes. I es barallaran, no, això no ho diguis així, no em deixis sol, dona'm alguna alegria, que tinc la vida cosida de penes.

Ara deia que visc la vida dels meus personatges, però potser són ells que viuen a través meu, qui sap.

L'amor que no va ser

The Piano. .||.|.||.|.|.||. from Matthew Brown (Matty Brown) on Vimeo.

El Piano és el meu gran amor frustrat, un nòvio a qui vaig estimar amb bogeria, però amb qui no vaig aconseguir ser feliç.

Hem quedat com amics.

Els privilegis dels treballadors

Ahir vaig llegir una notícia que em va indignar: TMB vol estalviar, res a dir. Però resulta que té, agafeu-vos, 300 membres a la cúpula directiva, que es reparteixen 26 milions d’Euros a l’any, un 15 % de les nòmines totals. Ara volen estalviar 56 milions, i ho faran apujant el preu del transport i acomiadant personal, però amigo, els directius no entren al conveni, i continuaran cobrant la burrada que cobren.

Podeu llegir la notícia complerta aquí.

Vaig pensar que hauria d’escriure un post, sobre com ens estan prenent el pèl, i com és possible que no hi hagi una revolució.

El dia va anar avançant, i ja pel vespre, tornant a casa en cotxe, vaig posar la ràdio. Eren quarts de deu del vespre, i em penso que escoltava Rac 1. Hi havia uns tertulians parlant amb un sindicalista dels funcionaris de presons. Em vaig quedar molt parada de com el tractaven, ratllant la mala educació, interrompent-lo constantment i fent servir la seva indubtable superioritat numèrica i dialèctica. Vaig canviar d’emissora perquè m’estava posant negra, i amb una emissora de música vaig fer tot el viatge deixant lliscar els Kilòmetres sobre sons agradables.

Però arribant a Mataró, ja a quarts d’onze, vaig canviar a Catalunya Ràdio, i hi havia el Joan Barril, que per cert m’agrada molt. Total, que estava parlant del mateix, de les protestes dels funcionaris de presons, i amb els mateixos termes.

Deia més o menys, que demanen mantenir els privilegis que fins ara tenien, o sigui, no us ho perdeu, setze dies més de vacances a l’any per compensar els dies festius que els toca treballar.

I ho va reblar amb quelcom semblant a “és que tenen moltes vacances, aquests funcionaris!”

I aquí ja em vaig posar com una moto.

No conec a cap funcionari de presó, però se del cert que ningú que no ho hagi viscut sap el que deu ser la seva feina: la gent amb la que treballa, les condicions duríssimes que tenen, i tot el que es troben. I no parlo només de logística, sinó de capital humà, de com ha de ser emocionalment, treballar amb presos, i lo difícil que deu ser fer-ho bé, i de lo important que és que la gent que hi treballa ho faci a gust. Em van recordar l’Esperanza Aguirre, que va dir que els bombers tenen molta cara perquè no treballen cada dia (flipa!). Però és un discurs que cada vegada repeteix més la gent. Està ben vist, per exemple, criticar els professors de secundària, i no sabeu la quantitat de gent que m’ha retret durant aquest Nadal els dies que tinc de vacances. M’agradaria que treballessin una setmana, només una setmaneta normal, i que després m’ho vinguessin a dir. I dic secundària perquè és el que més conec, però a primària també Déu n’hi do el que es troben.

Però no vull parlar d’això, sinó de l’ús absolutament capciós del mot “privilegi”.

Ara resulta que els drets dels treballadors són privilegis! I aquí ens l’han colat doblada, nois.

Perquè si acceptem que als nostres drets els diguin ara “privilegis”, estem permetent que algun dia ens diguin que som privilegiats per tenir un sou digne, o per poder descansar els caps de setmana, o per poder posar-nos malalts sense que ens acomiadin.

No és cap privilegi, tenir unes bones condicions de treball. És un dret que ens hem guanyat a pols, no ja nosaltres, sinó els nostres avis i pares, amb anys de lluita i sacrificis, i que ara no podem deixar-nos arrabassar mansament per curar una crisi que no hem provocat nosaltres.

Se que tinc sort de tenir feina, tal i com està el món. També se que no sóc culpable que els altres no en tinguin, i de la mateixa manera que participaré en totes les mobilitzacions que trobi que són necessàries per a altres companys treballadors, no permeto que em diguin que sóc una privilegiada perquè tinc alguns drets.

Somiar a lo gran

Sueña a lo Grande from yesHEis.com on Vimeo.

Abans d'ahir us parlava de les temptacions, i me'n vaig deixar alguna. Veient aquest vídeo ho he pensat: la temptació de conformar-nos, de no lluitar a fons per aconseguir el que volem.
Aquí teniu, doncs, l'exemple d'algú que no es va conformar.

La temptació

El desembre passat vam estrenar amb el Cor Ciutat de Mataró un Parenostre que ens va dedicar el Moisès Bertran. Era una partitura francament difícil, però molt interessant de cantar.

El passatge on diu “no ens deixis caure en la temptació”, just quan dèiem “temptació” fèiem un acord dissonant, el que se’n diu un clúster, moltes notes seguides tocades a l’hora.

Va ser l’única crítica que li vaig fer a l’amic Moisès: La temptació hauria hagut de ser un acord consonant, plàcid, un lloc on fes ganes d'aturar-nos, i no un dels moments més inestables de l’obra.

La temptació ha de ser agradable i còmode. Ho és sempre. És quelcom que ens crida poderosament.

Tots en tenim, de temptacions. No parlo ara de petites temptacions –aquell bombó quan fem dieta, estar una estona més al llit o quedar-te el sabonet que et posen a l’hotel– que fan la vida més agradable o a nosaltres persones deliciosament imperfectes.

Quan parlo de temptacions parlo d’oportunitats per a ser diferents al que volem ser. La temptació és una prova que trobem en el nostre camí. Un moment d’incertesa, en el qual es bifurquen les opcions. I potser tenim una idea molt clara del que volem, però com un cant de sirena, la temptació ens crida poderosament,

Perquè una temptació faci honor al seu nom, ha de ser fàcil caure. Em refereixo no només a que sigui atractiva, sinó que ens sigui fàcil trobar l’excusa per a caure-hi. Quan ningú ens pot retreure haver caigut en una temptació, és quan és més perillós de sucumbir-hi.

Quines temptacions tenim? Moltes! Aquí us en dono uns quants exemples, però n’hi ha molts d’altres:

– Acceptar la situació de desequilibri que ens afavoreix escandalosament, amb l’excusa de què com que no l’hem provocat nosaltres, no és responsabilitat nostra. I per tant, no fer res per canviar-ho.

– Sucumbir a la societat de consum. Fins i tot pensar que consumint estem fent un bé a la societat. Enriquir-nos escandalosament.

– Malgrat sabem que “la bellesa està en l’interior”, valorar a les persones i a nosaltres mateixos segons criteris que molt sovint no ho tenen gaire en compte.

– Pensar que la gent que no ha nascut aquí no té els mateixos drets que nosaltres

– No implicar-nos (en política, a l’associació de veïns, o de pares, o al sindicat) perquè tenim molta feina.

– No treballar el màxim de bé que podem.

– No ser sincers per tal d’agradar als altres.

N'hi ha mil més, que cadascú pensi en la seva.

La temptació no és exclusiva de cap opció religiosa i és una creu que comparteix tothom que intenta dur una vida coherent amb uns ideals, siguin quins siguin. I fa patir molt. Ara reflexionant tot el que he escrit, i amb la partitura a la mà, penso que potser no és tan mala pensada posar un acord tan inestable perquè precisament la temptació és un moment de màxima inestabilitat: ens fa trontollar, ens sacseja, ens violenta.

Per això els cristians demanem en el parenostre que el Senyor ens ajudi a no caure-hi.

Nadal difícil

Ha estat un dia de Nadal difícil. El terrible constipat que arrossego des del primer dia de vacances ho ha fet encara més difícil. Estic com borratxa de cansament, talment com si se m’hagués posat damunt un elefant invisible, tinc el nas en carn viva, em molesta la llum als ulls, em fa mal tot el cos en general. Em sap greu perquè per a mi aquest Nadal ha estat tèrbol: tot ho veia com de molt enfora.

Ha estat el primer Nadal sense ella. No l’hem anomenat, però ha estat present en els nostres cors. Se’m va fer molt difícil, a missa, no tenir-la allà, rosari en mà, a primera fila. A l’hora de dinar, ja feia anys que amb nosaltres només compartia les postres. Li anava malament dinar tan tard, menjava frugalment a quarts d’una, i després s’asseia amb nosaltres a fer els torrons, a una hora que per a ella era gairebé la de sopar. Feia la ploradeta quan els nens deien el vers. Ens renyava si trobava que bevíem massa cava, cosa que a alguns ens feia riure i a altres els feia ràbia. Intentava ficar cullerada a totes les converses. Quan va anar fent-se gran i perdent la força, s’asseia i vigilava des dels seus ulls petits sense dir gaire res. De tants anys de preguntar-nos si seria el darrer, ja ens hi havíem avesat, i quasi que ens va venir de nou que ahir ella no hi fos per primer cop.

Però també ha estat el darrer Nadal sense el petit Bernat, que ens vindrà, si Déu vol, amb la primavera. Ens va fer gràcia pensar en com ens asseuríem l’any vinent, calcular on posaríem la trona, preguntar-nos si el proper dinar de Nadal s’aguantarà assegut o encara farà tentines. Gràcies al Bernat, el Tió continuarà visitant-nos i rebent cops de bastó, i els reis encara vindran amb misteri durant uns anys més.

Aquest Nadal boirós, mig trist mig esperançat, m’ha fet pensar molt ardentment en els que simplement no l’han passat amb els que voldrien estar. Els que en aquests dies noteu més ardent l’absència d’algú estimat, rebeu del més profund del meu cor una gran abraçada.

Potser és això, fer-se gran. Tenir absències el dia de Nadal.

Bon Nadal!

Wiener Sängerknaben

Chorus Viennensis

Concentus Musicus Wien

Director: Nikolaus Harnoncourt

Ehre sei dir, Gott, gesungen,

Dir sei Lob und Dank bereit'.

Dich erhebet alle Welt,

Weil dir unser Wohl gefällt,

Weil anheut

Unser aller Wunschen gelungen,

Weil uns dein Segen so herrlich erfraut.

Que glòria, oh Déu, us sia cantada,

que per a vós lloança i gràcies sien a punt.

A vós us exalça el món sencer,

perquè us ha plagut el nostre bé,

perquè avui

tot el nostre anhel s'ha complit,

perquè el vostre favor ens alegra tan magníficament.

Conte de Nadal. Paulo Coelho

Cuenta una antigua y conocida leyenda que tres cedros habían nacido en lo que alguna vez fueron los hermosos bosques del Líbano. Como todos sabemos, los cedros demoran mucho tiempo en crecer y estos árboles pasaron siglos enteros pensando sobre la vida, la muerte, la naturaleza y los hombres.

Presenciaron la llegada de una expedición de Israel, enviada por Salomón, y más tarde vieron la tierra cubierta de sangre durante las batallas con los asirios. Conocieron a Jezabel y al profeta Elías, enemigos mortales. Asistieron a la creación del alfabeto, y se deslumbraron con las caravanas que pasaban llenas de telas de colores.

Un buen día decidieron conversar sobre el futuro.

-Después de todo lo que he visto -dijo el primer árbol- quiero ser transformado en el trono del rey más poderoso de la tierra.

-A mí me gustaría ser parte de algo que transformara para siempre el Mal en Bien - comentó el segundo.

-Por mi parte querría que cada vez que me vieran pensaran en Dios -fue la respuesta del tercero.

Pasó algún tiempo más y vinieron los leñadores. Los cedros fueron derribados y un barco los transportó lejos.

Cada uno de aquellos árboles tenía un deseo, pero la realidad nunca pregunta qué hacer con los sueños; el primero sirvió para construir un refugio de animales, y las sobras se usaron para apoyar el heno. El segundo árbol se convirtió en una mesa muy simple, que pronto fue vendida a un comerciante de muebles. Como la madera del tercer árbol no encontró compradores, fue cortada y colocada en el almacén de una ciudad grande.

Infelices, ellos se lamentaban: "Nuestra madera era buena, y nadie encontró algo hermoso donde utilizarla."

Pasó algún tiempo más y, en una noche llena de estrellas, un matrimonio que no lograba encontrar refugio decidió pasar la noche en el establo que había sido construido con la madera del primer árbol. La mujer gritaba, con dolores de parto, y terminó dando a luz ahí mismo, y colocó a su hijo entre el heno y la madera que lo apoyaba.

En aquel momento, el primer árbol entendió que su sueño se había cumplido: allí estaba el más importante de todos los reyes de la Tierra.
Años después, en una casa modesta, varios hombres se sentaron a la mesa que había sido construida con la madera del segundo árbol. Uno de ellos, antes que todos comenzaran a comer, dijo algunas palabras sobre el pan y el vino que tenía frente a él.

Y el segundo árbol entendió que, en aquel momento, sustentaba no sólo un cáliz y un pedazo de pan, sino la alianza entre el hombre y la Divinidad.

Al día siguiente, retiraron dos pedazos del tercer cedro, y los colocaron en forma de cruz. Los dejaron botados en un rincón y horas después trajeron a un hombre brutalmente herido, a quién clavaron en aquellos leños. Horrorizado, el cedro lamentó la herencia bárbara que la vida le había dejado.

Antes que tres días pasaran, sin embargo, el tercer árbol entendió su destino: el hombre que ahí estuvo clavado era la luz que todo iluminaba. La cruz hecha con su madera había dejado de ser un símbolo de tortura, para transformarse en señal de victoria.

Como siempre ocurre con los sueños, los tres cedros del Líbano habían cumplido el destino que deseaban - pero no de la manera que imaginaron que sería.

Paulo Coelho


Bones i santes festes de Nadal.

Supervivent

Veient una foto seva de fa un any, li dic et veig diferent. I ell somriu, em diu porta’m a casa i t’ho explico.

Tot just entrant al cotxe dispara.

–He superat un càncer.

Em quedo amb la boca oberta. Em penso que l’he tingut oberta els deu kilòmetres de viatge que hem compartit.

M’explica la seva lluita. Les sessions de quimio. La seva desesperació en veure com li queia el cabell, lo dur que va ser acceptar perdre el seu atractiu físic, no tenir força, no poder fer res. La seva decisió de no dir res a sa mare, que viu tan lluny, per no fer-la patir. La seva preocupació per el seu home, que tenia els pares també amb quimio. Jo somric, veig que no només som les dones les que quan emmalaltim ens preocupem més del que deixem que de nosaltres mateixos.

I m’ho explica sense perdre el somriure. Amb alegria, amb optimisme. A mi m’al·lucina. Noi immigrant, molt molt lluny de casa seva, sense feina, sense diners, només amb moltes ganes de sortir-se’n i la força del seu amor.

I ho ha aconseguit, sabeu? Se n’ha sortit, i s’ha casat, i li han donat l’alta.

I segur que en els moments durs ho va passar molt malament, i a més sap que es pot repetir i per tant hi ha d’estar pendent.

Però el que més m’ha arribat a dins ha estat que he vist que malgrat els moments agres que ha passat, és capaç d’explicar-ho somrient. Amb ganes de tirar endavant, amb confiança. Si ell no m’ho hagués dit, jo no ho hauria notat, potser perquè en el moment en el que feia la quimio no ens vèiem, però també perquè no és diferent: continua sent el músic dolç, que s’esforça a parlar català amb aquest accent tan bonic, que somriu sempre d’entrada, que no el veus mai de mal humor, ni trist, ni abatut. I és que aquest noi i és un campió, un supervivent, un David que ha vençut Goliat.

I sabeu, us ho vull explicar, perquè en aquest blog he parlat de l’Albert o de l’Arantxa, o del meu padrí jove, que no van superar aquesta malaltia. Però n’hi ha molts que si, cada vegada més, la medecina aconsegueix guanyar la partida, i per tant, penso que està bé dir-ho, omplir la nit d’esperança. El càncer es cura, cada vegada més.

Et dedico el post a tu, que m’has demanat que no digui el teu nom.

També el dedico a l’Anna, que lluita amb força, i se que ho aconseguirà, a la Itziar, que també ho ha superat sense deixar que els seus fills notessin res,a la Montse,que està passant una quimio duríssima, a la Coral, que només té quinze anys i està començant aquesta lluita.

El càncer es cura.