diumenge, 7 de febrer de 2016

La novel·la comença a caminar

Ja fa tres setmanes que "Abans que el teu record torni cendra", la meva primera novel·la, és al carrer. 
- En només tres setmanes ha aconseguit moltíssim: dues setmanes a la llista de llibres més venuts a La Vanguardia (la primera en el nº 9 i la segona en el nº 7), i la nº 1 a la llista del Diari de Mallorca.
- Una presentació a Mataró vibrant, amb Doria Llibres ple fins a la bandera, en la que Genís Mayola va dir unes paraules plenes d'emoció.
Vaig tenir tres luxes: el Genís Mayola presentant i cantant, l'Antònia Escalas tocant el violí, l'Ariadna Cabezas cantant una cançó filipina. Mireia Lite, de l'editorial Arallibres, va obrir l'acte.
Moltes gràcies als que vau omplir de gom a gom la sala de Doria Llibres. 



- El luxe de rebre missatges de gent que està llegint la novel·la, o ja l'ha acabat. Moltes, moltes gràcies. Escriure aquesta novel·la ha estat per a mi una llarga història d'amor. Saber que el que m'ha emocionat durant tants anys també us emociona a vosaltres és un dels regals més grans que he rebut mai.

M'esperen més presentacions, i m'encantaria que m'hi acompanyéssiu:

- Dia 19 de Febrer, a les 19:30 a la Llibreria Lluna, de Palma (C. General Riera, 68) Presentaran Joan Perelló, poeta, i Rosa Cursach, directora d'IBdona
- Dia 20 de Febrer, a les 20 h al local de l'Obra Cultural Balear, a Campos. Presentaran Joan Pomar i Mir, i Jaume Pons, escriptors.
- Dia 25 de Febrer, a les 19:30, a la llibreria Saltamartí, de Badalona
- Dia 23 de Març, berenar literari a la llibreria la Central del Born, a Barcelona. A les 19 h.
- Dia 8 d'abril, a la llibreria Roca, de Valls. Presentarà Rosabel Bofarull
- Al Maig farem una presentació a l'Ateneu de Barcelona. Encara està per concretar el dia i la hora.

De fa tres setmanes, doncs, la història d'en Damià, na Francisca, la María, el malvat Llorenç i la infeliç Antònia, reviu cada vegada que algú obre el llibre i la llegeix. Ja ho vaig dir a la presentació: Són personatges inventats, però els he arribat a estimar tant, que sento que, d'alguna manera, en alguna dimensió, existeixen. Potser és que els lectors que esteu llegint aquesta història els feu viure.

dimarts, 2 de febrer de 2016

Coses que he après navegant


Fa un temps ja us vaig dir, mentre parlava de l'àncora que vaig recuperar, que tenia ganes d'escriure sobre el que he après navegant.
Hi ha moltes coses, aquí en van unes quantes:

- A les onades, se li ha de donar la galta. 
Quan venen ones, sobretot si la teva barca no és molt gran, a vegades fa impressió. Tens ganes de fugir-ne. Però no ho pots fer, i l'ona s'acosta. La millor manera d'encarar l'ona és de cara, però no frontalment, sinó del que es diu l'amura, que vindria a ser, pels que no sou mariners, com la galta de la barca.
De la mateixa manera, els problemes s'han d'encarar. Però fer-ho bé. No posar-t'hi en contra (intentar agafar una ona grossa de proa pot espantar molt la gent que dus a la barca) ni intentar-ne fugir, perquè les grans onades de la vida, sempre t'acaben enxampant, per més que en vulguis fugir. 

– No es pot anar contra el temps. 
Navegant a vela, no es pot anar directament en la direcció d'on ve el vent. Si s'ha d'anar forçadament en aquella direcció, s'han de fer bordos: anar fent ziga-zagues per acostar-h'hi poc a poc.
Intentar anar frontalment contra les circumstàncies és un absolut malbaratament d'energia.
Clar que cal lluitar! i tant! Però cal fer-ho d'una manera intel·ligent. A vegades sembla que les coses han de costar. Però si costen massa, potser és que no han de ser, o no han de ser així.

- La gent és solidària. 
Al mar, com a la muntanya, és tradició saludar a la gent que et creues. M'ha passat més d'un i més de dos cops, que algú d'un altre vaixell hagi vingut a la meva barca perquè li ha semblat (equivocadament o no) que tenim un problema. Recordo una vegada que una barca es va incendiar en mig del mar, i del no res sortiren moltíssimes barques que anaven en aquella direcció per tal d'ajudar. 

–…però maleducats n'hi ha a tot arreu!

La nostra barca és un llaüt, el que a Catalunya en diuen una menorquina. És una navegació tranquil·la, no és una barca per córrer. Moltes vegades ens trobem que alguna barca ràpida passa arran i fa ones que ens molesten molt. A vegades em pregunto si aquesta gent no ens veu. Tant costa passar més lluny, o minorar una mica? 
Ah! i això no té res a veure amb les possibilitats econòmiques, eh? una simple moto d'aigua pot empipar molt i moltíssim.


- Cal equilibri.
El nostre somni és tenir un veler. Els velers tenen orsa i màstil. Són alts, i són també són profunds. Per poder oferir la vela al vent necessiten alçada, per no escorar amb el primer cop de vent necessiten anar a fons. 
I és que no es pot anar amunt sense tenir els peus ben clavats a terra, i, com diu l'himne de Mallorca, "la soca més s'enfila quan més endins pot arrelar"

–Els velers són genials, però… tenir una barca humil té els seus avantatges.El nostre llaüt, no tan majestuós, ens permet, en canvi, anar a molts altres llocs que un veler no pot. Em refereixo, per exemple, acostar-nos a terra... o ficar-nos en una cova.
La humilitat és sovint un avantatge. 

- El gran luxe de les coses petites.
No sabeu com de bo és el menjar, al mig del mar. Un simple trempó, unes galetes, són una delicatessen. I una dutxa d'aigua dolça, i quelcom per abrigar-te quan comença a fer fresqueta.

– No pots navegar sense mullar-te.
Bé, potser podríem: pujar a la barca, entrar al camarot i no sortir-ne. Potser sí, però no gaudiríem ni la meitat. És incòmode, esquitxar-te d'aigua, (i si duus ulleres és molt més incòmode) però el plaer de sentir que cavalques les ones s'ho ben paga. 
També passa amb la vida, suposo. Arriscar-nos, despentinar-nos, estar incòmodes. A vegades és el preu que paguem per viure intensament.
I val la pena.

–S'ha de saber una mica de tot.
Perquè en mig del mar, no pots cridar el lampista. Ni el metge.
Nosaltres hem tingut poques emergències, i la més grossa que vam tenir va ser en una barca que no era nostra i que, gràcies a Deu, ens va poder dur a port molt ràpidament. 
Pot passar. Hi ha emergències. I sols aprendre'n molt. Relativitzes, i dones gràcies a totes les vegades que han anat bé les coses.

–Hi ha coses que es perden per sempre... i és bo que així sigui, i ho hem d'acceptar.
Molt difícilment podrem recuperar el que ens cau al mar. A la barca, com a la vida, hem d'estar sempre preparats per perdre quelcom amb un cop de vent inesperat, amb una onada massa forta. 
I això ens fa apreciar el que tenim, que és tant, i ser conscients que tot és de pas, fins i tot nosaltres.

divendres, 22 de gener de 2016

Les cicatrius

El tio Tomeu era el germà de la meva àvia. Jo sempre el vaig conèixer vell, però es veu que quan era jove era el que la meva àvia en deia "molt curro", amb uns cabells ben arrissats i espessos, els ulls foscos, força alt, els llavis molt molsuts i la veu profunda. Havia tingut una vida molt interessant, fins i tot havia estat torero de jove, cosa que se'm fa ben estranya: costa de creure que el tio Tomeu pogués fer mal a un animal, perquè per a mi era la bonhomia en persona, i a més, a casa seva sempre hi havia gossos, gats i ocells, en una feliç anarquia.
Jo, doncs, el recordo sempre a l'estiu, la terrassa de la seva casa, a Cala Santanyí. Hi anàvem força sovint, a mi m'encantava, perquè podia jugar amb la Cati, la meva cosina estimada, i perquè estant al costat del tio Tomeu semblava que la vida llisqués amb més alegria.
Eren temps feliços. Tardes d'estiu que mai oblidaré.
El tio Tomeu, doncs, estava assegut sempre, amb aquella veu ja tan rovellada però encara potent, fumant moltíssim, rient tan fort que la cadira es movia, amb la camisa oberta, mostrant una enorme cicatriu que tenia a la panxa, que li anava des de l'esternó fins ben avall. 
Quan jo era petita em va dir que la cicatriu era d'una cornada. Me la va explicar amb tot luxe de detalls: com el toro l'havia agafat enlaire, i ell havia sentit el pitó clavant-se a la carn, amunt, com va voleiar i va acabar a terra, amb la panxa rajant sang, i com mentre els altres toreros entretenien l'animal, que treia escuma blanca per la boca, uns camillers esporugits l'havien portat ràpidament a l'infermeria, on un metge amb mans tremoloses li va cosir la terrible ferida sense temps ni a anestesiar-lo. 
I jo l'escoltava espantada, i gairebé em feia mal a mi la seva carn esqueixant-se, l'agulla del metge, mirant amb cara de preocupat mentre el meu tio plorava i resava, i algunes vegades en aquell relat l'agulla estava una mica rovellada i encara feia més mal, perquè després li van posar la vacuna del tètanus al cul, i em deia però aquesta no te l'ensenyo, i jo aquella nit no dormia pensant en el pobre tio Tomeu.
Molts, molts anys més tard, vaig saber que aquella terrible cicatriu que tantes vegades m'havia tret la son era d'una operació de vesícula biliar.
Hi vaig pensar l'altre dia, xatejant amb en Joan, un amic que, ara que ho penso, em recorda força al tio Tomeu, si més no, fa cara de ser com ell, d'aquells homes que sacsegen el món quan riuen.
Resulta que al Joan l'acaben d'operar d'apendicitis.
M'ho explicava, i jo li deia inventa't alguna història. Perquè sí.
El dia que un infant, d'aquí a molts anys (o una dona, demà mateix) et pregunti què és aquesta cicatriu, has de tenir preparada una història molt sucosa.
I és que cap cicatriu hauria de ser per coses prosaiques com vesícules biliars, apèndixs, o operacions programades amb mesos. 
Si alguna cosa deixa rastre en el nostre cos, que sigui per una bona causa. Per una heroïcitat, per un accident que ens ha canviat totalment la vida, per una lluita amb un monstre, o per una festassa.
Estic molt agraïda a la història de la cornada del tio Tomeu, i definitivament, la prefereixo a la realitat, que tanmateix acaba arribant i és molt menys intensa. Em sembla genial haver tingut durant la meva infantesa gent que m'explicava històries. 
Jo vull fer igual. No tinc cicatrius enormes a la panxa, però li vaig dir al meu fillol que els mitjons que li duia d'Irlanda eren màgics, i servien per córrer molt, i sembla ser que funcionen. 
Ja està bé de vides normals. Omplim la nostra vida amb poesia, amb lluita, i amb penalitats que aconseguim superar. Que les nostres cicatrius siguin filles d'un vida intensa.
O sigui que ara us proposo que us mireu el cos. Que us atureu a cada cicatriu. Que recordeu com us la vau fer. Tant de bo sigui de pujar als ametllers, o de una caiguda durant un viatge molt interessant. Estimeu les vostres cicatrius, doneu gràcies al dolor que us va fer créixer... 
I si trobeu que la història no us convenç, imagineu-vos una altra història. Doneu-li a les vostres cicatrius l'honor d'haver-ne après, d'haver-vos fet més grans, o més savis, o més bona gent.

diumenge, 17 de gener de 2016

"Abans que el teu record torni cendra".


No sé si puc dir-vos tot el que ha significat escriure aquesta novel·la. Ahir deia a un amic que és la història del meu insomni: Vaig passar son per poder-la escriure, després no podia dormir buscant editorial, i ara no puc dormir, esperant a veure-la, finalment, a les llibreries.
He après molt. Quan vaig començar a escriure-la, em pensava que, com que tenia la idea molt clara al cap, seria més o menys fàcil. Simplement posaria en paraules el que tenia al cap. Però per donar forma al que tenia lligat, vaig haver de fer una intensa feina de documentació, necessitava saber com era aquell món que jo mai havia conegut.
De mentre, alguns personatges se'm feien grans, i es negaven a anar per on volia portar-los. Perquè sí, perquè algunes històries tenen vida pròpia, i potser escrivint aquesta només he estat una missatgera. 
Va ser curiós com, després, vaig veure que si deixava fluir als personatges, ells s'anaven lligant i trobant. La història final és molt més rica que la que vaig començar a embastar fa cinc anys, però per arribar aquí he hagut de "desaparèixer", no sé si m'explico. Deixar que els personatges vibressin, respectar la història tal i com anava palpitant. 
Durant aquest temps m'he sentit una mica com aquells cercadors d'or: revisava les anècdotes que em van explicar els padrins, i les trenava, fent connectar gent que en realitat no es van conèixer. Remenava els llibres d'història. També estava pendent de les vivències que m'explicaven els amics i qualsevol persona disposada a parlar. Buscava, en la vida quotidiana, al mercat, a l'escola, a les places, cares, gestos, expressions dels personatges de la novel·la.
No sé si la meva padrina Antònia, mare de la meva mare, i el meu padrí Pere, pare del meu pare, que són els que més històries em van explicar, estarien contents de mi. He capgirat gran part de la seva mitologia. 
Deixeu-me dir-vos una anècdota de la família:
La germana del meu padrí Pere, que es deia Antònia, va morir amb quatre anys, d'una meningitis fulminant. Encara no havia combregat, i no tenien cap fotografia seva.
El meu padrí me n'havia parlat molt poc, d'ella. No li agradava parlar de les seves penes. Però un dia em va dir quelcom semblant a que quan ell morís ja ningú se'n recordaria de la nina morta. Ho va dir molt de passada, i jo vaig pensar que no, que encara quedava jo, per recordar-la.
L'Antònia surt, a la novel·la, i no li he canviat el nom, ni l'edat, ni la malaltia.
Vull pensar que és el darrer regal que li faig al meu padrí, salvar de l'oblit la seva germana. Us regalo la petita Antònia, morta amb quatre anyets, i la història del que va fer la seva mare per a conservar el seu record (que és ben real). Així, per cada persona que la llegeixi i s'emocioni, l'Antònia reviurà.

Demà dia 18 de gener, doncs, "Abans que el teu record torni cendra" a les llibreries. Editorial Ara, col·lecció Amsterdam.

diumenge, 10 de gener de 2016

La transició

El dia que Franco va morir, jo acabava de fer sis anys, tot just feia una setmana. 
El meu pare sempre m'explica que em va asseure davant la tele i em va dir "mira, Maria, estàs veient història". 
Jo no ho recordo pas, i no crec que estigués gaire estona atenta.
Avui el meu fill Mateu, que té dotze anys, s'ha assegut una estona, de motu propi, a escoltar el debat d'investidura. Jo he tingut temptacions de dir-li la frase que em va dir el meu pare a mi, però no ho he fet. 
No sé si serem independents o no. Aquí entre nosaltres, no les tinc totes, hi ha un munt de coses que poden anar malament, i tampoc tinc molt clar que la opció per la independència sigui tan majoritària, i us ben asseguro que espero equivocar-me.
Després penso en com se sentien els meus pares i la generació que va fer la transició espanyola. Penso en les pors, en els atemptats. Penso en haver d'empassar bilis amb gent com el Fraga anant de demòcrata de tota la vida, amb Blas Piñar presentant-se a les eleccions (i obtenint vots!) Penso en els advocats d'atocha assassinats (això sí que ho recordo!) I en el munt de gent que va haver de suavitzar, transigir, per tal que les coses arribessin a bon port.
I bé, és veritat, no tot va ser modèlic, però el cert és que se'n van sortir, oi?
Vull ser optimista. No vull tenir por. Vull pensar que tothom tindrà seny. Que serem capaços de construir.
Mentre el debat s'acabava, jo he anat a fer una coca de xocolata per demà esmorzar, com faig gairebé cada diumenge. M'he perdut, doncs, el final del debat, i mentre posava el llevat i la farina i l'oli i els ous, pensava que la vida continua. Què el país el fem, doncs això, dones i homes normals i corrents, ben diferents entre nosaltres. Que es tracta de ser feliç amb les petites coses. Fent una coca per esmorzar demà, escoltant música, preparant la feina de la setmana i treballant el millor que sapiguem.
No sé si serem independents. Jo ho voldria, però seré capaç de respectar si finalment per decisió de tothom no ho som. 
En tot cas, sigui el que sigui, acabem sent independents o no, avui el meu fill Mateu s'ha assegut a veure i viure història.

dissabte, 9 de gener de 2016

La loteria

Tornava de comprar, i hi havia una ventada que feia por de veritat. I pensava en la vida, ves per on, perquè servidora es menja el coco fins i tot quan torna de comprar sal gruixuda per posar peix al forn. Em preguntava si em sento preparada per fer un canvi. Em noto, doncs això, més madura, més valenta, més conscient... I pensava en tot de coses bones que m'estan venint (aviat, ben aviat donaré notícies) Pensava també que alguns cops els canvis són no desitjats i com ens hi hem d'adaptar i fer el cor fort.
I amb això que, entre la fullaraca de terra (els arbres han perdut en dos dies totes les fulles que no van perdre a la tardor) he vist enterrat un número de loteria. 
He passat de llarg, però m'he aturat en sec al cap d'uns metres i he reculat.
M'ajupo. Era un número de la loteria de nadal, i no estava estripat.
Segur que no està premiat, he pensat.
Però i si ho està? No és molta casualitat trobar-me un número de loteria quan estàs pensant en canviar de vida?
L'he recollit de terra, vigilant que ningú ho veiés perquè em feia un punt de vergonya, i me l'he posat a la butxaca dels texans.
Qui sap, pensava. Potser és aquest el canvi que sentia que m'està arribant.
Arribant a casa, he deixat la compra, he fet quatre coses i m'he assegut davant l'ordinador, a consultat la web de loteria nacional. 
Seria fantàstic dir-vos que m'ha tocat la loteria, fins i tot sense comprar-la. Dir-vos que ara puc dedicar-me només a escriure i fer música, que a partir d'ara podré fer una entrada diària al blog, que finalment em compro el veler que sempre he somiat.
Però no.
No és que estigui decebuda, la veritat és que no m'havia fet gaire  il·lusions.
Després he estat pensant en els canvis, en les evolucions.
I he pensat que, el canvi ha de ser meu, no de fora. Que si es tracta de créixer, no he de dependre d'un atzar, sinó d'una actitud meva.
I en això estic.

dijous, 31 de desembre de 2015

Transformació

De petita, cada curs canviava de tutora a l'escola, i arribaven una o dues nenes noves (jo anava a una escola només femenina) i coneixia gent diferent. Canviava les assignatures. A piano, tenia llibres nous, i cada any, el del curs anterior em semblava molt fàcil, amb el que m'havia costat d'aconseguir. M'anava quedant petita la roba. Encara guardo els meus primers sostenidors, i en algun racó mantinc la tremolosa emoció de saber-me canviant, evolucionant. A principis de cada temporada em posava alguna samarreta que m'agradava i em quedaven les mànigues curtes. Em feia ràbia que se la posés la meva germana petita.
Mirava els meus pares, la gent adulta, els veia sempre igual i pensava que quan arribés a una certa edat deixaria de canviar tant.

Avui he obert el facebook, i he revisat el que havia penjat fa un any, i m'he trobat aquesta imatge.
(pels que no sabeu gens, gens d'anglès, en aquesta imatge diu "Definitivament, no sóc la mateixa persona que era quan va començar aquest any")

I m'ha fet gràcia. És veritat que el 2014 em va dur experiències molt intenses, que van fer que aquesta frase tingués tot el sentit. Va ser un any de transformació molt intensa, en que vaig tastar el dolor molt d'aprop i vaig descobrir-me molt més fràgil i a l'hora molt més forta del que em pensava. Vaig descobrir presències que em van escalfar en nits molt fredes, i vaig passar una travessia en el desert, alguns cops agafada de la mà ferma d'aquells àngels que em van aparèixer. És cert, que avui fa un any, mirava enrere i em trobava totalment canviada, ho estava.
Però és que en el 2015 també he canviat, moltíssim. Hi ha realitats que em marquen profundament i que fa dotze mesos ni existien.
Si fa un any m'haguessin dit, entre d'altres coses, que tindria un fill estudiant a l'estranger i una novel·la a punt de publicar (per cert, surt ben aviat... pel gener!) hauria al·lucinat. 
Hi ha altres canvis radicals, altres transformacions que s'estan coent, i fan que em pregunti com estaré l'any vinent. A quins canvis radicals hauré d'enfrontar-me, i si sabré fer-ho amb serenor. 
Sé que alguns els podré triar, altres em vindran donats. Sóc plenament conscient que d'una revolada tot pot capgirar-se, enguany han mort d'improvís dues persones properes, i l'estimada Txelo va descansar de la seva lluita no fa ni un mes. 

O sigui, que estava ben equivocada, de petita. Mirava els adults i pensava que no creixien. Com que no havien de canviar de talla de roba tan sovint com jo, em pensava que tampoc havien de canviar les estructures mentals, reconduir els seus afectes o replantejar-se la seva realitat.

Què passarà, aquest 2016 que comença? 
No ho podem saber. Intuïm vagament per on aniran els trets, fem plans, però no deixa de ser un esborrany del que volem que passi, que no sempre és el que acabarà passant. Desitgem anar en una direcció, però, com diem a Mallorca, uns comptes fa l'ase i uns altres el traginer.
Us desitjo, doncs, per aquest 2016, que el que us arribi us faci forts. Que el que us doni la vida, us faci savis. Que sapiguem viure amb amor i humor, que sapiguem agrair tot el que ens és donat.

dijous, 17 de desembre de 2015

Nit de Nadal amb lluna plena

Llegeixo que enguany la nit de Nadal hi haurà lluna plena, i que no n'hi ha, en nit de Nadal, des de l'any 77. 
No sé si és veritat o una d'aquelles xorrades del facebook, que cada poc temps treu la notícia que "enguany, per primer cop en tres-cents, hi ha un mes amb cinc dilluns....".
Però m'ha fet gràcia, perquè recordo una nit de Nadal amb lluna plena, i per l'edat que tenia, suposo que seria aquella.

Havíem anat a matines a Campos. Recordo que el cant de la Sibil·la, com sempre, em va terroritzar. Després, quan el capellà (suposo que era don Guillem Dometo) es va posar a parlar d'aquella manera que parlava, com si no tingués ganes, em vaig quedar adormida a la falda de la madona Ventura, que era una veïnada de la meva padrina que jo estimava molt. La madona Ventura duia un abric molt raspós, però jo era petita, era molt tard, la missa era molt llarga i la veu del capellà molt monòtona.
D'aquelles matines només recordo això: L'abric de la madona Ventura, la veu avorrida del capellà Dometo, i el cant tremolós de la Sibil·la. Suposo que la tremolor de la sibil·la era provocada pels nervis, però a mi em semblava amenaçant. 
I de després, sortint al carrer, el fred viu, gairebé com fulles d'afaitar clavant-se a les galtes. Caminar fins el cotxe parlant, el taconeig de la meva mare i la meva padrina a les llambordes. A mida que ens allunyàvem de l'església hi havia menys gent, i s'anava imposant el silenci. Algun gos bordava en sentir-nos passar.
I entaforar-nos en aquell 850, tots estrets. Jo ja m'havia desvetllat. Estava a la banda de la finestra de darrera el conductor.
Sortint del poble la vaig veure, una lluna enorme, rotunda, beneint serena el pla, la terra roja de Campos. Lluny, però perfectament reconeixedor, el cementiri. Veia el camí de xiprers que hi duia, i la cúpula que hi ha al mig. La llum blavosa, la meva son, el fred intens... El cotxe s'allunyava, i jo mirava enrere, i vaig tenir ganes de caminar en silenci entre les tombes en les quals no hi tenia, encara, ningú estimat. No per morbositat, jo sempre vaig ser una nena més aviat poruga, però és que el polsim de llum de la lluna i l'estampa del cementiri solitari, en aquella nit vibrant, era d'un romanticisme escruixidor.
No vaig gosar demanar al meu pare que s'aturés,  tot i tenir-ne moltes ganes. Altres vegades, ja de gran, he aturat el cotxe en alguna d'aquestes carreteres de la Mallorca profunda, per assaborir la nit. Però en aquell moment no se'm va acudir demanar poder retenir aquell moment, i segurament tardareu més vosaltres en llegir aquest post que el que va durar en realitat.
Al cotxe feia fred (estem parlant d'un 850 dels anys setanta...) I no teníem ràdio, tothom callava, i jo mirava per la finestra, el poble ja havia quedat lluny, els ametllers apareixien i desapareixien del meu camp de visió amb una precisió rítmica, i trobava que era una nit tan bonica que feia com ganes de plorar i tot.

Sabeu d'aquells moments que, quan passen, tens la certesa que recordaràs tota la vida?
Doncs això em va passar aquella nit llunyana, i va ser la primera vegada en la meva vida, amb set anyets, que vaig tenir consciència de que el temps passa i que algun dia recordaria aquell instant. Cada nit de Nadal hi penso.
Potser aquesta nit de Nadal intento fer el mateix. Ara que ja sóc gran, aturar-me a mirar la lluna, sense fer res més que assaborir el moment. 
No pretendré que sigui tan maco com aquella primera vegada. Una cosa que he après és que quan intentes repetir moments màgics sempre surts amb una decepció.
Per tant, hi seré, i no demanaré res més que ser-hi. Com quan vetlles un infant, i no fas més que mirar com dorm, sense voler destorbar la seva pau, sense voler intervenir, sense demanar res més que la infinita gràcia de veure'l. 
Aquesta nit de Nadal, la lluna i jo tenim una cita.

dimarts, 15 de desembre de 2015

Tirant milles

La setmana passada em va passar una cosa que tots els corredors hem patit:
Vaig anar a córrer. No vaig fer cap cosa excepcional, però tornava satisfeta, arribes a una edat en la que et conformes amb què, després de córrer, no et faci mal res. Però quan em vaig treure els mitjons, vaig veure que estava ferida: duia una ungla massa llarga i m'havia fet mal al dit del costat. 
El més curiós és que no em feia gens de mal, tot i l'aparatositat de la sang, molta, massa com per no haver-la notat, ja no el mal, que també, sinó la humitat. 
Com és que mentre corria no vaig notar que se m'obria la carn i que sagnava? Encara ara no m'ho explico, perquè després, un cop dutxada i vestida, em molestava, em feia mal per caminar, i encara avui me la noto.
No ho trobeu estrany?
Després m'he posat a pensar en la vida. 
A vegades aguantem una situació sense adonar-nos que ens fa mal. Anem tirant milles, avançant, tenim feina, hem de tapar forats, no ens escoltem, no parem atenció als senyals del nostre cos, a la insatisfacció de la nostra ànima. 
Ara no, ara no toca, diem als avisos, mentre avancem, ja ens aturarem quan puguem.
Anem fent, i anem aguantant. I quan finalment ens aturem, ens descobrim molt més ferits del que ens pensàvem.

Hi he tornat a pensar, després de tenir una conversa amb algú que ha trencat una relació somorta. Feia anys que no era feliç, que avançava d'esma. Que no estava notant com se li obria la carn, com se li esquerdaven els somnis, com els dies li passaven un darrere l'altre sense alegria.
Potser el que li passava és que no ho volia notar. És dur, a segons quines edats, acceptar que t'has equivocat.
Qui sap.
Ara, però nota el mal.
Li fa mal la solitud. I no se n'adona que és només la cicatriu.



dilluns, 7 de desembre de 2015

El mal negoci

Vas aparèixer a la meva vida com un àngel, per sostenir-me quan tot s’ensorrava. Tu eres només la mare d’uns bons alumnes, però quan vas saber que a la meva mare li havien diagnosticat un càncer, em vas venir a buscar i, amb la teva veu de mel em vas dir:
–Jo he sobreviscut al càncer. 
I em vas fer costat d’una manera ferma, segura, càlida, acollidora, en els moments més aspres estaves tu, per fer-me costat, a mi, a una persona que gairebé acabaves de conèixer. 
Ja ho té, aquesta malaltia: fa aparèixer àngels, amics que recullen les teves engrunes i les tornen a apedaçar per ajudar-te a continuar endavant. Quan jo ja no podia més apareixies tu, la meva super Txelo. Un dia et vaig dir que només et faltava la capa.

Ens vam prometre que ho aniriem a cel·lebrar, quan ella estigués curada. No va poder ser: per una d’aquelles males jugades del destí, la mateixa setmana que vam saber que la meva mare estava curada, a tu et van dir que havies de començar el segon round.
Recordo que era la setmana del comiat de batxillerat de l’Enric i tu estaves seriosa, però mantenint el tipus. Ja ho sabies, que et tocaria tornar a arremengar-te i lluitar, però no volies enterbolir la festa del teu fill. Tenies molt clar que, en un procés de malaltia com el teu, hi ha d’altres “malalts”, la gent que t’estima i que pateix amb tu. I els volies protegir de totes maneres.

De fet, també a mi em vas voler protegir. Em vas dir que crear llaços amb tu era un mal negoci. Sabies que potser tocaria plorar, i em volies advertir. Jo et vaig dir que el mal negoci era no estimar-te. I de cor et dic, com et diu la Montse, a qui també vas voler advertir, que ha valgut la pena. Tant de bo tots els mal negocis fossin com aquest.

Durant tot aquest temps he estat testimoni de la teva lluita. De la força. També d’alguns moments de defalliment, però sempre recerca tossuda de l’esperança, mira que ets tossuda, eh?

I és que la mort t’ha guanyat, però no t’ha vençut, no ha aconseguit derrotar-te. Ha arribat a buscar-te, traidora, i t’ha trobat plena de vida, lluitant amb ungles i dents. Perquè ets una campiona.

Aquests darrers mesos, quan ja racionaves les visites, teníem una intensa comunicació pel what’s up. Cada matí ens enviavem petonets, algun acudit, una frase d’ànim. Em llevava contenta, sabent que m’hauries dit alguna cosa. Ara m’està costant molt posar en marxa el telèfon pel matí, i no trobar cap what’s up teu.

Ja a Sant Jaume, un dia em vas enviar una foto del campanar de Santa Maria, que es veia des de la teva habitació. A mi em va fer gràcia, perquè des del balcó de casa meva també es veu, i et vaig enviar una foto, també jo, des del balcó de casa.
I et vaig dir, mira, mirem les dues el mateix, des de la meva banda es veu així. 

Una mica això és el que passarà a partir d’ara. Mirem les dues el mateix, encara. Però cadascuna des de la seva banda. 

Txelo: miraré el món que tu estimaves des de la meva banda. Tu el miraràs des de la teva banda. Estem unides en la mirada. Cada matí, quan surti a mirar el mar i la ciutat que encara dorm, pensaré en tu i rebré el teu amor, des d'allà on ets ara.

Em sento estimada i acompanyada per tu.
I vull agrair-te l’immens luxe d’haver-te tingut, el gran regal d’aquest mal negoci.


divendres, 4 de desembre de 2015

Pel color del blat

M'empasso la fruita amarga del dolor, tota sencera. Ja sabia que tocaria fer-ho si deixava que el meu cor fos vulnerable, i ho vaig acceptar. 
Dins hi trobo un pinyol d'agraïment. Tot el que he rebut. Malgrat tot, ha valgut la pena, i tant! Malgrat tot, hi sortiré guanyant, pel color del blat.
Aquest pinyol arrelarà en mi, i donarà molt fruit.

Apliqueu-vos-ho.
A la vida, a l'amor. Al que sigui. Val la pena, malgrat tot.





dilluns, 30 de novembre de 2015

1 de desembre. Pere Mariano, in memoriam.

Quedàvem a la Renfe, i anàvem junts cap al conservatori. Repassàvem harmonia. Sempre que explico les dominants secundàries et recordo a tu, amb el sol poruc del matí reflectint-se en el mar, enlluernant-nos i amorosint el color castany dels teus cabells, mentre el tren avançava feixuc i atapeït de gent, i nosaltres fèiem equilibris amb la llibreta, el llapis, la goma, i vinga esborrar i vinga escriure, i tu maleint les cinquenes paral·leles, i fins i tot enfadat amb mi si jo te'n trobava una. ("no m'ho diguis, dona!! Tan feliç que era!)
I parlàvem. De música. D'art. De la veu (quina veu que tenies, Pere...) I també de xorrades. Fèiem safareig. I rèiem molt. Moltíssim. Tu eres cinc o sis anys més gran que jo. Alguna vegada tenies un punt paternal, i jo em deixava estimar. M'aconsellaves. De música, de nois, de roba, de xocolata, del que fos. Jo, amb tu, em sentia tranquil·la.
Eres un bon amic. I molt bona gent.
Solíem esmorzar a mitges. Però un dia no vas voler compartir el suc que t'oferia. Tu sempre tan llaminer. I no vas voler. Va ser tot estrany, però no li vaig donar importància.
Al cap d'unes setmanes, quan et vaig tornar a oferir la palleta amb el suc, el vas rebutjar una altra vegada. En veure la meva cara d'estranyesa em vas dir "bé, dona'm el darrer culet". 
Jo vaig fer un acudit sobre aquesta frase, que et va fer esclatar en rialles, i acabar fent un rànquing de culets d'amics nostres, tu eres tot un crític.
No ho vaig entendre fins molt més tard, per què de sobte vas deixar de compartir les begudes amb mi. Per què de sobte vas com esborrar-te. Per què vas fer aquella cara de pànic el dia que vas esternudar tan aparatosament i no tenies mocador. Vaig entendre, després de molts anys, que em volies protegir, perquè no se sabia ben bé com es contagiava la malaltia que t'acabaven de diagnosticar, o potser sí se sabia, però no les teníem totes. Vaig entendre que no volies que jo pogués pensar que m'havies posat en perill, o que em sabés greu la complicitat que havíem tingut sempre.
M'ho vas dir molt més tard, ja ingressat a l'hospital. Quan la teva pell ja estava plena de crostes ben lletges, i estaves tan prim que feia com por tocar-te. 
Sí, Pere, em feia por tocar-te. No perquè tinguessis la Sida. Perquè eres tot pell i ossos, perquè eres tan  fràgil, que feia la impressió que només de fregar-te et podíem fer mal.
I vas obrir els ullassos, que amb la malaltia se t'havien fet grossos fins gairebé engolir-te tota la cara. I em vas dir Tinc Sida, Maria... Sida! I m'ho deies furtivament, semblava que tinguessis por que fugís, com van fugir tants altres que es deien amics teus.
I jo et vaig agafar de les mans, i tu em vas dir m'estic morint. I et vaig prometre que, mentre jo visqués, tu no moriries. 
Tantes vegades he pensat en tu. Escoltant òpera barroca, trobant programes antics de concerts, o exercicis d'harmonia en fulles groguenques.
Demà és el dia contra la Sida, que ara és, al primer món, una malaltia crònica. Ai, Pere, si t'haguessis contagiat una mica més tard, potser t'hauries de prendre mil píndoles, però encara somriuries als matins, i encara, qui sap, cantaries.
Saps? No tinc cap foto teva. I he perdut el compte dels anys que fa que vas morir. 

Quan ja he publicat aquesta entrada, veig que no és la primera que té dedicada el Pere. Podeu llegir una altra entrada clicant aquí

dimecres, 11 de novembre de 2015

Els anys i els amics

Quan vaig fer vint-i-cinc anys, em van fer una festa-sorpresa xulíssima, en la que vaig haver de fer una gincama i passar diverses proves per aconseguir els regals que m'anaven donant (vint-i-cinc, en total, com no)
De tots aquells presents, el que guardo amb més estimació és un àlbum amb tot de dedicatòries d'amics, alguns que vivien ben a prop, altres que ja eren massa lluny en Kilòmetres, però ben dins del cor.
Va ser una tarda estupenda, que es va allargar fins a una nit memorable en què em vaig anar a dormir feliç i extenuada, demanant poder tenir sempre aquella gent que em feia sentir tan estimada al meu costat. 
Demà fa vint-i-un anys que en tinc vint-i-cinc, i he recuperat aquell àlbum.
Amb tendresa veig fulls de gent que ja ha marxat: els meus avis, la tia monja... i algú ben jove que no li tocava encara.
Dels que encara són vius, puc dir amb goig que encara en mantinc el contacte amb la gran majoria, i que, a dia d'avui, gairebé tots repetirien a l'àlbum. Puc dir que he perdut pocs amics, en aquest procés de créixer. 
I també dic amb goig que n'he afegit d'altres, que en aquell moment no havien aparegut, o que ja coneixia però no eren ni de bon tros tan importants per a mi com ho són ara.

Doncs això. Que em sento afortunada. Pels que m'acompanyaren en aquells anys tan feliços, pels que encara ho fan, pels que de ben segur s'incorporaran a aquest viatge.
Gràcies, de debò.

dijous, 5 de novembre de 2015

Coses que fem les mares que tenim els fills lluny

- Durant molts dies encara vius com si ell estigués a casa, et costa interioritzar que no hi és. Per exemple, pares taula com si ell hi fos. En el meu cas, encara hi ha dies que agafo quatre coberts, o quatre gots, enlloc de tres, i al principi vas a comprar sense tenir clar que, per exemple, no consumim tant pa, si falta un.
- D'altra banda, tens molta menys roba per rentar, estendre, planxar i posar a lloc. Hi ha menys sabates, menys abrics, menys tovalloles per casa. I no, no et fa il·lusió tenir menys feina.
- Et sorprens de com una sola persona pot ocupar tant, no només físicament, sinó també emocional. Et costa passar per davant la seva habitació, o els seus espais. Se't fa estrany veure-ho sempre tan endreçat, per exemple. Jo enyoro sentir el seu violí, i això que no tocava tant com això.
- Constantment estàs pensant què diria ell. Per exemple, en les petites coses que li feien gràcia. O penses ara diria tal cosa. Ara riuria d'aquesta manera. Ara...
- Algun dia et quedes embadalida mirant una foto de quan era petit, i et preguntes com és possible que hagi passat tan ràpid, com és possible que estigui tan lluny de tu, què estaves fent mentre ell creixia tant i es veia valent per marxar mar enllà. 
- I voldries tenir braços molt llargs, per travessar terres i oceans, i amanyagar-lo en els moments durs que saps segur que està passant, tan lluny dels teus braços que abans ho curaven tot. I ja entens que és pel seu bé, però t'hauria agradat retenir-lo una mica més, perquè el veus petit, encara que faci temps que s'afaita.
- Estàs tota l'estona pendent del telèfon, per si ha dit alguna cosa al grup de what's up de la família, o per si ha penjat alguna cosa al facebook, o per si t'ha trucat.
- Quan pel carrer et trobes els seus amics te'ls mires amb tendresa, et preguntes si ara fa l'embalum que fan ells. Reprimeixes les ganes de dir-los envieu-li coses, digueu-li coses.
- Poses al telèfon una aplicació per saber la temperatura que fa allà on està, i la mires cada matí. I algun cop li has enviat un what's up a les 7 del matí dient-li "abriga't", i et fa por que t'enviï a pastar, però ho fas igualment.
- I després penses en la quantitat de nois i noies que marxen a estudiar fora "no-n'hi-ha-per-tant", et repeteixes com en un mantra. Us podeu enviar whatsups, podeu trucar-vos per l'skipe...I penses en els aventurers que marxaven a Amèrica, al segle XVIII... i en les seves mares. I no entens com ho podien suportar, perquè a tu l'enyorament hi ha dies que et fa mal físic.
- Alguna vegada, fent canvis d'armaris o simplement endreçant, trobes una peça de roba seva, i l'ensumes amb avidesa.
- Quan fas la compra de la setmana i al súper passes per davant les seves galetes favorites tens una punxada d'enyorament.
- Hi ha dies durs, i també dies duríssims: el dia del seu sant, o aniversari, o algun dia que, per la raó que sigui, és especial. I aquell dia plores molt, per qualsevol fotesa.
- I és que malgrat estàs molt contenta per ell, i molt orgullosa de com ho està fent, de com de bé se'n surt, tens molta plorera, i és una barreja tota rara de pena i d'alegria que no saps explicar.

(Aquest post és inspirat per aquest altre)

dijous, 15 d’octubre de 2015

Los errores de los profesores

Estoy asustada.  
Vean este tweet:



Una profesora de castellano corrige una redacción y se equivoca, con un error absolutamente tonto, quizá producido por la prisa, por el estrés, por haberlo leído cincuenta veces mal. El cerebro es muy cabrón, a veces. 
Pues el padre de la niña envía un tweet con una foto del error a Pérez-Reverte, que con su indudable superioridad intelectual y facilidad de palabra monta un pollo, y un montón de gente se ríe de la profesora. Algunos incluso piden que la despidan, y no faltan los de la cantinela de que si son de la pública no se les puede hacer nada porque tienen plaza, y si son de privada son enchufados,
y tal. Qué fácil lo tiene la gente para opinar y para hacer leña del árbol caído. 
¿Esta gente no se equivoca nunca, nunca, nunca? ¿Esta gente sabe cómo de extenuante puede ser la docencia? 
Y otra cosa, desde mi atrevimiento ¿Qué es ser un buen profesor? ¿No equivocarse nunca? ¿Seguro? ¿O quizá sonreir cuando tus alumnos te corrigen, felicitar a quien te ha pillado y mostrar que equivocarse es humano, y que todos podemos aprender?  
¿Queremos profesores que nunca, nunca, nunca se equivoquen? 
Yo no. Para ello ya nos irían bien los robots. No se equivocan nunca, y no tienen bajas laborales. Eso sí, nunca abrazarán a los alumnos cuando tengan un mal día, ni les atarán los cordones de los zapatos, ni les guiñarán el ojo cuando les devuelvan un examen con muy buena nota. 
Quiero que los profesores de mis hijos se equivoquen, y sepan aceptarlo. Estoy convencida que mis hijos aprenderán más de ellos que de personas rígidas que nunca duden. 
Quiero que los profesores de mis hijos los acompañen en su camino, que les enseñen a colaborar, que despierten en ellos la inquietud artística, la curiosidad científica, el espíritu crítico ... Y eso, de verdad que no tiene nada que ver con cometer una falta de ortografía. UNA falta de ortografía. 
A este padre indignado, y a Pérez-Reverte, (a quien por cierto, admiro mucho y leo siempre que puedo) les deseo que no se equivoquen nunca. Si son tan intransigentes con los errores de los demás, supongo que viven fatal los propios.