dimarts, 9 de maig de 2006

Gossos famèlics




"Primer s'emportaren els comunistes

però a mi no em va importar perquè jo no ho era

De seguida s'emportaren a uns obrers
però a mi no em va importar perquè jo tampoc ho era

Després detingueren els sindicalistes
però a mi no em va importar perquè jo no soc sindicalista

Després van empresonar uns capellans
però com que jo no sóc religiós tampoc em va importar



Ara se m'emporten a mi, però ja és massa tard"

                        Bertold Brecht


És curiós com algunes cites van i tornen, durant la vida, i et van dient coses a mesura que vas creixent. Sembla que quan alguna cosa està ben escrita és com calidoscòpica, o un mirall que ens reflecteix, i així ho anem veient diferent a mesura que nosaltres som diferents. Fa vuit anys treballava a una escola de música amb la L, i era una companya de feina poc eficient, més per jove que per falta de ganes. En un moment donat un company va assumir la direcció de l'escola i va començar a exercir una pressió implacable contra la L. Els altres companys vam fer poc per ella. Alguns perquè no ens ho acabàvem de creure, altres perquè ja els anava bé no haver de suplir les seves carències, i altres per passotisme o per por de ser els següents en caure.
Finalment la L. va plegar. Ningú li va dir adéu, cap sopar d'acomiadament. Com si no passés res.
Al cap de poc els altres companys vam començar a ser acusats de mals treballadors. D'un en un vam anar essent víctimes del director a qui ningú gosava replicar. A mi em va costar una depressió, 10 Kg. menys en tres mesos i una plorera que encara ara, tants anys després, m'assalta inesperadament com un gos famèlic, i va directe a la gola, al més petit signe de debilitat.
Ningú li havia plantat cara. I ens va anar eliminant a peces, primer els més dèbils, poc a poc els altres. La covardia, el passotisme, la por, ens va passar factura. Vaig entendre, massa tard, que mullar-se és la única opció que ens pot protegir davant d'abusos. I tot i que no se si defensant a la L. hauríem aconseguit aturar aquella bogeria, penso que si més no hauríem tingut la consciència tranquil·la, perquè havíem fet tot el que estava a les nostres mans.  Amb el temps i les llàgrimes vaig començar a veure el director nou havia estat com un càncer que no vam voler veure, com les dones que es troben alguna cosa al pit i no van al metge per por. Això el va fer fort, i ens va costar molts mesos de quimio eliminar.

Ara recordo aquella situació, i vigilo el gos famèlic que em mira de reüll en tornar-hi a pensar. No m'acabo de sentir bé en un lloc, i no se si plegar. Només em frena el fet de renunciar al contacte amb gent que val molt la pena. I em pregunto, si jo plego, qui serà el proper de caure.