dimecres, 17 de maig de 2006

L'opi del poble

Mentre escric aquestes línies, mig país (o país i mig) està pendent del que fa el Barça a la final de París. Per una mena de militància alternativa, o perquè tinc una deficiència a alguna glàndula secundària, he estat sempre incapaç d'emocionar-me amb aquestes històries. Hauria tingut una adolescència molt més fàcil, suposo, si hagués vibrat amb el Barça. Com a mínim, m'hauria sentit d'algun grup. Però és que no puc de cap manera sentir-me identificada ni representada per aquests onze milionaris en calça curta perseguint una pilota  (perquè no en donen una a cada equip i així deixen de barallar-se per la mateixa?)
La veritat és que tampoc em molesta, i me n'alegro si el Barça guanya perquè molta gent que estimo és culé. Però hi ha moments en que penso que potser ens estem passant, i aquest és un d'ells. Avui al programa del Bassas començaven la informació meteorològica explicant quin temps s'esperava a París. No es pot comprar premsa que no tingui una part important de les seves fulles envaïda pel futbol. Els telenotícies dediquen una tercera part, o més, del seu temps parlant d'això, a les vuit del vespre, a Catalunya informació la primera notícia ha estat, com no, que només quedaven tres quarts d'hora per la final... La segona notícia era que la CIA reconeix detencions i trasllats il·legals en territori europeu.. No és esgarrifós? Com és que tothom està empanat amb el Barça? Com és que no hi ha un escàndol diplomàtic, com és que la gent no surt al carrer?
No serà que el futbol és l'opi del poble? (recordo una cançó de León Gieco. "fué cuando se callaron las iglesias, fué cuando el fútbol se lo comió todo") Tothom vibra amb el futbol. I així no pensem en els preus dels pisos, en els treballs precaris, en les cues a sanitat, en les poques places que hi ha a les escoles bressol públiques, en les coses que realment importen.
Em nego a seguir-los el joc. Ara sortiré al balcó, amb un gelat, a mirar el mar de lluny, i el capvespre càlid que ens regala la primavera. Per militància, repeteixo, perquè es pot ser feliç sense aborregar-se amb el futbol, quan acabi el gelat, o potser abans, obriré un llibre i llegiré, molt poc a poc. O escoltaré música (avui tinc ganes d'escoltar madrigals, m'ha donat per aquí) o miraré una pel·lícula antiga.
Potser fins i tot encendré espelmes, posaré música impressionista, m'untaré el cos amb oli d'ametlles tot fent-me un massatge, i faré un exercici de relaxació. 
De tota manera, als que sou culés, us desitjo que us guanyi el Barça. Que consti.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Fut...que ?
-Rapita man.

Deslour ha dit...

son 22 tios corrent en pantalons curts, bastant lletjos per no dir que molt...Què hi veuen de interesant? Per què la gent s'emperra en cel.lebrar la victòria d'un altre? Per què es posen tristos i de mala llet si perden? No ho entendré mai.

Maria Escalas Bernat ha dit...

I a més de pantalons curts, van suats que és un contentu. I quan fan un gol i s'abracen, jo no puc més que pensar eeeeeeeeeeeeeeccccccccccccccssssssssssss!!!!!!!!!!!!!
Però realment la gent es posa molt contenta, l'ambient de felicitat que he vist al meu entorn és contagiós. Ahir tothom anava amb cara de no haver dormit i el somriure aquell atontolinat i feliç. El primer company de feina que vaig veure, a quarts de vuit del matí, vaig pensar que s'havia passat la nit follant, però no. Era el Barça.

Anònim ha dit...

No es la victoria d'unaltre perque le fan seva.
"Pertanye" a un grup que ha aconseguit alguna cosa important fa que mos sentim de conya sensa que necessariament hi haguem tengut alguna cosa a veure amb l'exit !! No hi ha res mes comode que anar amb targeta de presentacio pre fabricada per el mon sensa haver de provar res. (...ja ho faran els altres si de cas!)
Pero tambe esta be que sa copa hagi vengut a Barcelona, a mi ja me fa il.lusio (soc un sentimental, que hi puc fer...)
-Marcos.

Pd. Estic molt d'acord amb lo de sa suada!!