dimarts, 6 de juny de 2006

Més somnis

He somniat avui una cosa terrible: el meu fill petit s'ajupia per agafar una pedra entre dos cotxes, i un d'ells es posava en marxa i li esclafava el cap. M'he despert d'una revolada, era molt d'hora, encara no havia sortit el sol, però he estat incapaç de tornar a dormir, no se si per l'excitació del malson o per la por de tornar a visitar aquell escenari terrible.
Quan era petita i tenia un malson anava al llit dels meus pares, abraçava fort la mare, que mig dormida es queixava de la meva presència, i em sentia segura, sentint respirar confiades les dues persones que més m'estimaven en el món. Avui a la matinada hauria volgut tornar a fer-ho. És dur, quan veus que ara ets el fort de la família, que ara ets tu qui protegeix , que ara el teu cos refugia altres més petits, i estàs a la intempèrie: t'has d'empassar els sotracs dels malsons sol.
He anat al llit d'en Mateu, i allà estava, filant baves confiat, abandonat a la son, amb les mans obertes i el conillet que li van dur els reis fent-li companyia.
Hauria pogut passar de veritat. Som tan fràgils! en qualsevol moment la vida ens pot fer un tomb. Hem de ser feliços i viure intensament. Hem d'assaborir cada moment. Mai sabem quan una distracció ens pot canviar la vida. Lo bo és que tothom està d'acord amb aquesta teoria, però hi ha un munt de gent que viu obsessionada amb la feina o l'èxit o altres coses que sabem que són, en el fons, secundàries. És el drama que la Mafalda resumeix tan bé: les coses urgents no deixen lloc a les importants.
A la bíblia surt allò de "fou advertit en somnis". Potser avui he estat advertida, darrerament estic nerviosa per coses que sé que no són en el fons importants però que m'atabalen i em treuen atenció al que realment és important: la rialla dels meus fills, la mirada càlida del Jordi, la placidesa d'això que tenim, tan senzill però també tan excepcional: una família.

No crec que en Mateu somniés res alarmant aquí.
Foto: Jordi Bertran

4 comentaris:

lu-lu ha dit...

Maria, sempre m'han dit que quan somnies la mort d'algú li allargues la vida.Jo vaig somniar una vegada que ens banyavem al pantà de Mequinensa i un siluro s'empasava la Joana amb la boca ven oberta, no sé lo que vaig arribar a bramar! I com son les coses,que la vida m'ha portat molt a prop d'allà, encara que només de vacances.Tot i això sempre miro amb recansa aquelles aigues fosques quan hi passem per d'amunt.
(Lo de la vitamina continua en peu!!)

Maria Escalas Bernat ha dit...

M'encanta que em posis comentaris al bloc!!!! Noia, t'has posat al dia d'internet en un tres i no res! (aixo sembla un embarussament)
Terrible també el teu somni. Encara que al pantà de Mequinensa no t'hi banyes cada dia. Vull dir que el somni del Mateu, és que cada dia m'ho fa, això d'ajupir-se per agafar una pedreta, o un branquilló, o una formigueta, o qualsevol cosa.
És que hauria pogut passar! Podria passar!
Brrrrrrrrrrrr. Millor no pensar-hi, de fet, crec que ho vaig escriure per, d'alguna manera, fer fora els mals esperits.
Per cert, què és un siluro?

lu-lu ha dit...

el siluro es un peix originari de sud-amèrica que pot arribar a fer més de 100k(crec que més)i que els alemans van deixar anar en aquest pantà per fer pesca deportiva.Quina gràcia hoy?

Maria Escalas Bernat ha dit...

Lourdes: Sóc Mallorquina, o sigui que no em sorprèn res, ni dels alemanys ni dels delictes ecològics.