dimecres, 5 de juliol de 2006

Estadístiques i optimisme

Fa uns vuit anys vaig operar-me de miopia. Recordo que ho vaig fer uns mesos abans de casar-me, i que vàrem fer bastant la conya de que ho feia per veure bé amb qui em casava. (deuria anar bé, perquè crec que la vaig encertar de ple)Va coincidir amb la primavera, i flipava de veure els colors i la llum sense el vidre de vuit diòptries que ho entelava tot. Ho recomano a tothom. Ara torno a dur ulleres per fixar la vista (ordinador, llegir, etc.) però això d'anar a la platja i veure on és la teva tovallola des de l'aigua, és d'una qualitat de vida brutal. I més si la platja és a Mallorca (queda molt pijo, però la terra tira)...
Bé, el cas és que just abans d'operar-me l'oculista em va fer signar un paper conforme estava assabentada de que de cada 400 operacions, una anava malament. Jo tota poruga, li vaig preguntar si n'havia fet 399, i ell tot triomfal em va dir que n'havia fet més de 4000 i mai li havia passat res.
Ho va dir per tranquil·litzar-me i no ho va aconseguir en absolut. Sóc de lletres pures i no he estudiat estadística, però em sembla entendre que en aquest cas, tens moltes més possibilitats que et toqui, no? Estadísticament. Però com que sóc optimista, vaig tirar endavant i no me'n penedeixo gens.
Pel novembre vam anar a Les Planes de Son. Vàrem sortir a passejar un vespre, feia un fred que pelava, i les estrelles rutilants ens guaitaven de sobre les muntanyes. Era impressionant, i feia un punt de por, sentir-se tan petit en la muntanya tan majestàtica.
La Mariona em va dir
- Ja ho saps, que als Pirineus han deixat anar ossos?
A veure, tinc moltes virtuts, però la valentia no és una d'elles. I realment, amb aquella foscor i aquella solitud, tan lluny de ningú que ens pogués rescatar, pensar en una bèstia d'aquelles darrera uns matolls, no feia gens de gràcia.
- Si- li responc jo- però només n'han deixat anar dos en tot els Pirineus....molt seria.....
- Noia, amb la sort que tinc jo, no m'estranyaria trobar-me'l
Gran descoberta. Les rialles fan fugir la por.

1 comentari:

Anònim ha dit...

maria, fa ja molts anys que ens coneixem.Llegint els teus escrits, he de reconèixer que no et coneixia gens. De vegades, quan som joves, no sabem veure més enllà de l'amistat. Sovint la tenim i prou. Veure la persona que hi ha dins és una tasca, que sovint no està feta pels joves. És una virtut que es genera amb els anys, però que requereix d'un re-coneixement, o sigui, tornar a començar una rel.lació d'amistat sinsera. He de reconèixer que sovint, tinc jo el problema, ja que tinit-vos a prop només ens hem vist a Mallorca (si t'ho pares a pensar, és estrany no?)Et trucaria, però amb dos fills mai,sé què estàs fent i si la trucada t'agafaria en un moment inoportú. Imagino que amb aquestes línies ja sabràs qui sóc, però si no, et donaré una pista: sóc de Canet de mar.