dimarts, 25 de juliol de 2006

Orquestra

Torno a estar a Mataró, he vengut per tocar a la missa de les Santes.
És divertit, tocar a la missa. Els de l’orquestra més o menys repetim cada any, i ens anem retrobant, ens posem al dia de les novetats (casaments, separacions, fills, operacions quirúrgiques...) El primer dia d’assaig tothom s’ensenya fotos. Hi ha molt bon rollo. La gent és bastant maca. I la música, absolutament genial.
Ahir a l’assaig ho pensava, quin gran privilegi tenim els músics. Estar immers en una orquestra, rodejat d’harmonia, i deixar que la veu del teu instrument es dilueixi en la totalitat. És una gran lliçó: tots som importants, però un de sol no fa música, es necessita l’equip.
I quan estàs allà, esperant que el director et doni l’entrada, penses que van valer la pena, tants anys d’estudiar, tants esforços, tantes tantíssimes renúncies, per poder dissoldre’t en la música, i ser un tot amb ella.
Altres artistes són més solitaris. Penso per exemple en el Marcos, que crea en la solitud d’una taula de dibuix (o és un ordinador?) O en els escriptors, que tenen hores i hores de tecleig anacoreta a l’ordinador.
Els músics tenim també moltes hores a soles amb els nostres instruments. Amb una gimnàstica física i mental, aprenent a dominar els nostres nervis, però a no perdre la sensibilitat. Després, i això ens passa sobretot als músics d’orquestra, ve la part sociable, tocar en grup, entendre el director, negociar amb el teu company qui fa de primer i qui de segon, els dies d’assaig, amb les cerveses de després, i el concert, la funció. I l’aplaudiment del públic, que sabeu, ens diu molt, es nota quan al públic li ha agradat o aplaudeix de compromís.
Hi ha músics que es queixen, sembla que han perdut el gust de tocar, i els sap greu treballar en cap de setmana, o protesten pel director, o per l’obra, o per la calor, o el fred. I si, és veritat, nosaltres comencem a treballar quan els altres descansen, i hem d’estar sempre al dia, i molts cops no se’ns permeten errades, i el material amb el que treballem és tan sensible que qualsevol cosa ens pot desequilibrar. (recordo que a un concert una senyora de la primera fila es ventava... però no anava a compàs! Em va desconcentrar molt)
Però no reconèixer que tenim una gran sort de poder tocar en una orquestra és un error. És com les parelles que fa tants anys que estan junts que només es troben els defectes, i obliden la gran sort que és haver-se trobat. Com li vaig sentir dir a una actriu, cal ser feliços per tal de ser agraïts pel que ens ha donat la vida. I tenir la oportunitat de tocar en una orquestra és un privilegi. Espero que sempre que toqui, el públic pugui percebre lo feliç que sóc de poder dedicar-me a la música.

1 comentari:

DooMMasteR ha dit...

Tens tota la raó :-) La meva novia es soprano i més o menys sempre diu el mateix.

Salutacions!