divendres, 21 de juliol de 2006

Una mort

Com que sóc una mica bruixa, ahir a la nit li deia a n’Antònia que només havia vist morir dues persones, els meus dos padrins. Ho deia per criticar una sèrie en que un personatge a mitja frase es quedava callat amb els ulls oberts, i no es sabia si era mort o viu. I jo li deia a n’Antònia que quan algú mor, no tens cap dubte de si és mort o no. Com per fer-me la contrària, avui una dona se m’ha mort als braços, i durant una estona llarga jo continuava demanant-li que lluités per viure sense saber si era d’aquest món o no.

A mig matí hem sentit un crit de una veïna, la Maria, que demanava ajuda. La seva mare de 94 anys havia caigut i no la podia aixecar. Hi hem anat ma mare i jo. Amb dues tovalloles i molt enginy, hem aconseguit asseure-la a una cadira. Estava espantada, tenia un cop al cap, i tenia pols, li anava molt ràpid. Ens ha dit
- Ai, em podria morir avui mateix.
- Es moren el dia que toca- li respon ma mare.
Ha estat el darrer que ha dit. Ha canviat la mirada, i ha fet dos alens molt intensos. I ha deixat de respirar.
La seva filla estava trucant al metge, i ma mare i jo la agafàvem i li mullàvem la cara amb una tovallola, li teníem les mans, li dèiem que respirés. Però no ho feia.
I ha tancat els ullets ella soleta. Ma mare li ha posat els dits a la boca i li ha tret les dents postisses. Després li ha buscat el pols i m’ha dit “ja està fet”
Hi ha hagut un moment d’indecisió. Costava creure que havia mort. Així, tan fàcil, sense haver de lluitar pel darrer alè d’aire, sense patir, asseguda a una cadira. Amb la randa a mitja passada.
Els metges han arribat al cap de més de mitja hora. Problemes de viure tan enfora de la civilització. Durant tot aquest temps, que han anat arribant els néts i he fet una til·la per la Maria, que estava desfeta, ma mare ha estat aguantant-li a la morta les espatlles i el cap, perquè la cadira era baixa i no s’aguantava. Després els metges ens han dit que l’estiréssim i l’hem posat en una tumbona. Ens sabia greu tapar-la, semblava com si la volguéssim apartar, com si en el moment de tapar-li la cara estigués morta de veritat i mentre estava destapada, com dormida, encara hi hagués una possibilitat de que reviscolés.

M’ha quedat un regust intens, tràgic. Per una banda, un sentiment d’intromissió en la intimitat d’aquesta senyora. Per una altra, el sentiment de que ha estat bé fer costat a la nostra veïna en aquests moments tan durs.
També la lliçó de serenor de ma mare. És fàcil atabalar-se en un moment així, no saber què fer. I més la meva generació, que som de ciutat i no sabem ni matar una gallina, que hem tingut tots els morts al tanatori, que hem parit a hospitals. La generació de ma mare té la saviesa de segles de dones que han rentat morts, han ajudat a parir, han pelat conills, han recollit els ous de les gallines, han fet confitura de la fruita de temporada, han aixecat avis que havien caigut ajudant-se amb dues tovalloles, han pastat el pa.
No se si ens estem tornant una mica adolescents, em pregunto qui sabrà fer totes aquestes coses quan la generació de dones sàvies que ens han precedit s’extingeixi.

1 comentari:

DooMMasteR ha dit...

Que fort, de veritat. Jo no se com reaccionaria davant d'una situació d'aquestes....