dimarts, 29 d’agost de 2006

Ja hi tornem a ser/El Repte del Ramon

Ja hi tornem a ser

Vàrem arribar el diumenge. En una setmana hem fet 2478 Kilòmetres, tres barbacoes, un sopar de Crepes i una Quiche, vins diferents a cada àpat, una Charlotte i una Vacherin, formatges a tutiplen, hem pujat a la torre Eiffel, a peu i amb quatre criatures, té mèrit! (per cert que vam aparcar al costat, meravelles de l’agost a la gran ciutat) hem passejat per boscos d’una frondositat que espantava, hem arribat a estanys amb nenúfars, ànecs mandrosos i ombres verdoses, hem visitat una exposició de jardins, una de dracs, una d'en Tintin, hem anat a un museu d’història natural... També hem anat a un Zoo fantàstic, on els animals no estan ensopits en gàbies. Hem passejat en barca tradicional per la Loire, hem vist enlairar-se globus, hem collit/ gerds de l'arbust, ens hem meravellat dels jardins de les cases dels poblets petits, hem passejat per Blois, que va ser capital de França durant uns anys i hem anat al seu mercat a comprar formatge de cabra i pomes àcides...



A la Loire hi ha molts castells, nosaltres en vam visitar dos, us adjunto una foto del de Cheverny, traieu-li els pavellons dels extrems i reconeixereu el castell del capità Haddock.



Però el millor de tot ha estat retrobar-nos amb el Vincent, la Sandrine i els seus dos fills. Al Vincent el vaig conèixer el curs 91-92, quan va venir a Barcelona a fer un Erasmus i va anar a parar a l'orquestra Gèrminans, en la qual jo acabava d’entrar. En aquella època, servidora estava prima, portava ombreres i unes ulleres de presentadora de l’un-dos-tres que feia esgarrifar. Ell tenia una mata de cabell ros que de lluny el distingia entre totes les altres persones, tocava el clarinet i intentava aprendre català perquè quan bevíem una mica ens oblidàvem del gavatxo deliciós i parlàvem només en català i ell pescava mosques. Des d’aleshores ens hem anat retrobant, i fent-nos costat, des de la llunyania algunes vegades, en les etapes per les quals ha anat passant la nostra vida, algunes d’elles molt dures.

És un d’aquells amics que sembla que hi hagi estat sempre, no se si m’explico bé, tot i la distància i els anys no he deixat mai de considerar-lo un bon amic, encara que passessin mesos sense saber coses l’un de l’altre. El Vincent i la Sandrine són persones hospitalàries, tendres, divertides... Ens fan sentir molt bé, tenen una conversa molt enriquidora i sempre que hem anat a casa seva ens han acollit, en el sentit més ampli i bell de la paraula.





El repte del Ramon

Aquest títol sembla el nom d’un concurs de la tele o un embarbussament per a francesos, ho se. El Ramon em proposa que triï tres blocs que segueixo habitualment. Quin compromís, Ramon. Com a tu, em costa escollir-ne només tres. Per no semblar pilota no posaré el teu entre ells, tot i que va ser el primer bloc que vaig seguir, i sembla que (parodiant al Perich) el primer bloc, com el primer gat, mai s’oblida.

Segueixo, estic absolutament viciada, al bloc de la Care. M’agrada el que diu i com ho diu: el seu apassionament, la seva força, també la tendresa de penjar dibuixos dels seus fills... Em sembla una dona forta i sensible, apassionada, irònica, molt intel•ligent. Alguna entrada que traspua agrors m’ha fet ressonar etapes doloroses de la meva vida. Espero que les coses li vagin bé, com diu la Mariona, “lo que jode curte”.

També estic viciada al bloc d’en Jordi, i al Jordi en general. Parlar bé de la teva parella és una mica cursi, ho se. Dóna més joc el “mal rollo”, queixar-se i tal. Us invito a que visiteu el seu bloc. Potser entendreu com, després de tants anys, encara m’emociona la seva mirada. No he arribat a saber si és que la bellesa hi és i ell la sap veure, o és que quan mira la crea.

I bé, salvant els obstacles d’idioma, que en el meu cas són bastant importants, recomano el còmic-bloc en el qual participa el Marcos. És una mica liat, perquè la manera de penjar entrades fa que s’hagi de llegir d’enrera a envant, però se li agafa el truc de seguida. Sempre he dit que el que Déu em va donar de més en música (si és que em va donar alguna cosa de més, això és un altre tema) m’ho va prendre del dibuix. I una mica com els diabètics que es deleixen pel sucre, he admirat sempre a la gent capaç de dibuixar.
Darrerament està una mica aturat, de tota manera, ara que pareix que finalment en Marcos ha aconseguit arribar a L.A. és d’esperar que la cosa torni a arrencar.

fotos: Jordi Bertran

6 comentaris:

Pirate Club ha dit...

Uep! veig que confies molt an sa meva capaçitat d'arrancar despres d'un mes de rascar.me sa panxa devant d'es "trampolin".
Gracies de veritat!
Avui precisament estava parlant amb el Marcelo de que podem fer per animar un poc es tema aquest d'es comic...Igual se m'os ocurreix alguna cosa salvatge, que se jo.

Hey, ido que estic molt content de que vos ho hageu passat tan be per França, ara mateix tornare a entrar a n'es blog d'en Jordi a veure si hi ha ses fotos d'es viatge.
Fins ara
-Marcos

Pirate Club ha dit...

Aaaaaaaaaaghh...encara no hi son!
Mi querer verlas.
-M.

Ramon B. ha dit...

Gràcies pel repte i per haver fet amb mi aquestes coses per primera vegada, pillina.
:)

Maria Escalas Bernat ha dit...

No se quina fixació teniu els homes amb això de "la primera vegada", si la que fa unes quantes és sempre molt millor... ;-)

JORDI MERINO NOÉ ha dit...

Unes fotos xulísimes les de Loire....

Maria Escalas Bernat ha dit...

Jordi... He visitat el teu bloc i les teves fotos són també xulíssimes.
Les que penjo jo, no són mèrit meu.