dimecres, 2 d’agost de 2006

Segrest

Aquesta entrada la vaig escriure divendres passat, després d’haver passat un dia infernal, intentant anar a Mallorca. És una mica endarrerit, però estic molt lluny de la civilització.


Avui m’han segrestat vilment. Ha estat terrible. Tenia un vol amb vuelling per tornar a Mallorca. Fa anys que, per poc que pugui, evito anar amb Iberia. Quan he facturat he mirat amb llàstima els passatgers que anaven amb Iberia, i estava fent temps quan des del primer pis he vist una munió de gent vestits amb armilles reflectants que ocupaven les pistes. M’han recordat els “hombrecillos verdes” d’una pel•lícula del Buzz Light Year que veuen els meus fills. Fins i tot m’han fet gràcia. No m’imaginava la bestiesa que estaven fent.
No se com descriure-us el caos que s’ha viscut. He vist plors, crits, personal d’Iberia escortats per la policia, un italià que intentava subornar a un treballador per recuperar la maleta...
Ens han dit que el nostre vol sortiria a les 12 de la nit, i he decidit intentar anar en vaixell. El que he passat per recuperar la maleta no us ho podeu imaginar, i de fet no entenc com l’he pogut recuperar. Sortien per dues cintes maletes barrejades de vols anul•lats, diferents destins, companyies... Algunes maletes venien obertes, i semblaven esbudellades, amb les mànigues dels jerseis sortint desemparades. Esperar la maleta i veure’n sortir tantes de malmeses és una tortura terrible.
I hi havia una gentada indignada, acalorada, molts fumaven malgrat estar prohibit... Una dona desesperada per unes medecines que havia facturat, i una altra que havia facturat un gos dins un transportin i demanava que almenys li donessin aigua.
És interessant observar què fa la gent en aquests moments. Treu el pitjor i el millor de si mateix, penso. A mi m’han cridat perquè he intentat defensar a una pobre hostessa que estava donant la cara, no tenia la culpa de res, i rebia les pulles de tothom. He vist un noi a punt de pegar a un treballador que li deia que no sabia res, que presentés una reclamació.
Però també he vist gent que s’ajudava. Quan veia que la maleta no sortia i no tenia temps d’agafar el vaixell, un senyor que estava com jo però tenia el vaixell dues hores més tard s’ha ofert per portar-me ell la maleta a Palma.

M’he trobat el Baltasar Porcel, que tenia un bitllet al mateix vol que jo. I m’ha fet gràcia perquè no és la primera vegada que estem al mateix vol. De fet, quan l’he vist he pensat que podia escriure una entrada sobre les coincidències, perquè és una mica estrany coincidir amb una mateixa persona dos cops a l’avió, on sigui haver escollit viatjar en el mateix dia a la mateixa hora. Aquests dies llegiré La Vanguardia, també estava molt indignat, si escriu un article pot ser bastant sucós.
I també m’he trobat na Miquela Lladó, cantant de Música Nostra, un grup de música folk mallorquina. Normalment no solc saludar la gent coneguda, però després de quasi tres hores dretes una al costat de l’altra esperant la maleta he perdut les manies. Hem parlat una estona, i després ha vingut en el nostre cotxe a buscar el vaixell, que hem agafat pels pèls. Per cert, el vaixell estava ple de gent que tenia el mateix vol.
Per principis em solc posar de part dels treballadors, i intento prendre-m’ho amb filosofia quan em tallen una carretera, per exemple. Però penso que lo d’avui ha passat de mida. Tot un aeroport tallat d’una ciutat com Barcelona, em sembla una feta massa grossa. I aquesta mobilització no ha afectat només a Iberia, totes les altres companyies s’han quedat a terra. No ha servit de res evitar a Iberia, com sempre que puc faig.
No estic gaire informada dels problemes dels treballadors que avui m’han robat un dia d’estar amb els meus fills, però hi ha col•lectius que tenen molta força, i altres treballadors, amb reclamacions potser tan justes com ells, no tenen tan ressò mediàtic. A vegades penso que amb això de les vagues no guanya qui té més raó, sinó qui té més força, i em sap molt greu.
I dic vaga per no dir segrest, perquè això que hem patit no és una vaga, que és un dret legítim, però s’ha de convocar amb temps, i amb serveis mínims. El d’avui ha estat una salvatjada. I espero que no aconsegueixin res d’aquesta manera.