dimarts, 17 d’octubre de 2006

Fer història

Els llibres d’història estan farcits de gent que ha fet grans batalles, de trepes, de conqueridors i exterminadors, d’individus que decidiren que el fi justifica els mitjans, (sobretot si el fi els és favorable), de guanyadors.
Però qui realment fan història són els humils i anònims, la gent del poble, que passa per la vida sense cap altra intenció que anar fent, senzillament.
El meu padrí, el pare de ma mare, fou un d’aquests. Era artesà a Campos, un poble de Mallorca que al segle passat era encara petit i rural, i que ara està creixent vertiginosament. Ell era el trinxeter, o sigui, feia els trinxets, els ganivets.
A més, era un artista, en el sentit integral de la paraula. Dibuixava molt bé, i tenia una especial habilitat per tocar qualsevol instrument que li caigués a les mans, tot i no haver estudiat mai música. I tocava bé, us ho diu un músic professional. En els anys durs de la postguerra es guanyava alguns calerons tocant en una orquestrina, a les festes dels pobles d’aquella Mallorca profunda, ara ja tan lluny en la memòria.
Però era sobretot conegut i apreciat perquè havia muntat un grup de teatre. De fet va morir al peu del canó: assajant una obra li van treure uns decorats, es va enrabiar i va tenir un atac de cor fulminant. És una bona mort per algú com ell, que no suportava la idea d’estar malalt, però nosaltres ens vam quedar fets pols (i els que li van posar malament els decorats, ja ho podeu imaginar).
Tot això us ho explico perquè aquestes dates hem anat a Mallorca: L’associació “Societat i costums” va promoure fa un any una votació al poble de Campos per escollir un personatge estimat pel poble per ser la imatge d’un gegant, i va sortir ell. Dijous passat van batejar el seu gegant, juntament amb el gegant de madò Coloma, una cuinera que va escriure un peculiar llibre de cuina que totes les dones de Mallorca tenim, on al final deia que si volíem algun aclariment, que l’anéssim a visitar, que viu a tal lloc.
Ha estat molt emocionant. Tornar a veure’l, ballant i fent gresca, entretenint al poble, com ell va voler fer tota la vida.
I pensar que són aquests els que fan història: la gent de poble, que fa cultura de veritat, digna però sense dissenys estrambòtics i també sense donar-se-les d’importants. El meu padrí Guillem mai va anar de prepotent per la vida, mai va ser un trepa, i va tenir la porta de casa seva oberta. Acceptava gustós qualsevol proposta que signifiqués una mica d’entreteniment, un espectacle, el que fos. I si, tenia defectes, com tots. Però era un bon home que li va tocar viure en una època dura, i se les va enginyar per fer la vida més alegre al seu voltant.
Penso que és l’homenatge més gran que li podien haver fet, perquè respon al seu caràcter senzill, popular, amable. Posar el seu nom a un carrer o a un institut és també entranyable, però penso que a la seva persona hi diu més aquest homenatge. M’estremeixo de pensar que d’aquí uns anys, quan tots els que l’hem conegut haguem mort, ell seguirà ballant a les festes. Que farà somriure a nens que no l’han arribat a conèixer.
Vull agrair a tota la gent que hi ha invertit hores i hores, imaginació i ganes perquè això es dugués a terme. Això fa que dugui el poble de Campos encara més present en el meu cor.