dilluns, 2 d’octubre de 2006

La victòria de l'aneguet lleig

Ahir, a un lloc absolutament inesperat, em vaig trobar el J. Han passat tants anys ja, gairebé vint, que vaig dubtar que fos realment ell. Estava molt canviat, tot i que suposo que encara se’l podria considerar atractiu. Si em va reconèixer, no ho va demostrar. O potser no em va dir res perquè després de tants anys, no hi ha manera de trobar cap tema de conversa que no sigui els fills que tenim cada u i de què treballem.
Poc s’ho pensa, que em va canviar la vida. Vaig estar profundament enamorada d’ell. Ara ho recordo amb un somriure, però vaig plorar molt agrament el seu silenci, la seva suficiència, la superioritat amb que em tractava. No em va voler mai, no de la manera que jo hauria volgut. Sí com amiga, però aquesta paraula és molt dolorosa quan vols ser alguna cosa més.
I, sabeu? Ahir, encara que quedi lleig dir-ho, jo estava esplendorosa. Portava un vestit blanc i negre amb tirants, i el cabell deixat anar i unes sabates de taló vertiginós.
I a ell la vida no l’ha tractat tan bé. Conserva aquells ulls blau cel, com d’horabaixa d’estiu, que m’electritzaven, però ja no porta el cabell llarg (bé, de fet ja gairebé ni porta cabell) i aquell posat deixat que el feia atractiu als 20 anys ara que en deu tenir gairebé quaranta no l'afavoreix, més aviat el fa semblar més vell del que és.
Ai, deixeu-me ser frívola i gaudir de la petita victòria d’ahir. Amb el meu vestit cenyit, el gloss als llavis, el somriure profident, mirant el món des de dalt de les meves sabates....
Lo bo d’haver estat lletja als disset anys, és que a la mínima que vigilis, als 36 pots estar molt millor.

4 comentaris:

lulu ha dit...

i als 37 pot ser la OSTIA!!!!!
Es veritat l'adolescencia pot ser un drama...però la venjança es un plat que es serveix en fred i...gUAU!!! mola un ou veurels calvos demacrats i patin la "bella" familia que van triar.Percert les tigreses d'abans fan ...pena.

Sir 6, 14 ha dit...

Sincerament no recordo que fóssis lletja quan tenies disset anys... Això sí, quan vas ser mare per primera vegada, vaig quedar alucinat del canvi. Aleshores et vaig trobar maquíssima. Ara fa temps que no et veig però no en dubto que segueixes maca. No diré que "et conserves" perquè trobo qie fa lleig; també les sardines es conserven en les seves llaunes...
Per cert que m'encanta la teva manera d'escriure. És una sort que tots en poguem gaudir del teu blog!

lulu ha dit...

Un altre que està d'acord amb mi. PORFA....ESCRIU UN LLIBRE!!!

Maria Escalas Bernat ha dit...

Nois, quin subidon! no sabia jo que això de tenir un blog pujaria tant l'autoestima. Moltes gràcies.Lulu: t'asseguro que si a la fi m'atreveixo a posar-m'hi seràs de les primeres en saber-ho. I sir 6, 14(?), agraeixo que algú em trobés maca quan havia tingut el Miquel, perquè jo em sentia... no sé, enorme, extenuada, inflada, rebentada, derruïda... això si, molt feliç. Potser em vas veure maca perquè vas endevinar, darrera la cara de cansament, els ulls de felicitat.