divendres, 29 de desembre de 2006

Ser feminista

Jo tenia uns vint anys, no gaire més. Era a primera hora del matí, i estava molt adormida perquè la nit anterior havia tingut un concert que havia acabat tard, però tenia classe pel matí al conservatori. A la cuina, asseguda amb cara de zombie davant d'un cafè que esperava que m'ajudés a tornar a ser persona, li vaig dir a ma mare: "quin pal haver d'anar a classe" Ella em va mirar amb una tendresa infinita, i em va respondre "Ai, Maria, si jo hagués pogut estudiar..."
Se'm va fer un nus terrible a la gola, em vaig sentir fatal, pija, desagraïda, de tot. Després, ja al tren, entre Vilassar i Premià, eixugant-me les llàgrimes furtives que no podia aturar, em vaig prometre que aprofitaria al màxim la oportunitat que m'havien donat. De part de totes les que no havien estudiat, de part de les que no havien pogut mai ni somniar en sortir de la predeterminació que pel sexe se'ls havia imposat.
Jo estudiaria i seria lliure. De part de la meva besàvia analfabeta, que pentinant a ma mare amb cura li deia "tu has d'aprendre molta lletra", i de part de ma mare, que va haver de posar-se a treballar amb quinze anys. I jo tindria una relació de parella amb un igual a mi, malgrat que algú molt estimat m'aconsellés que em casés amb algú superior a mi, i que si no ho era, que no li mostrés que me'n donava compte.
I amb el meu home m'uniria les ganes d'estar unida. No la dependència econòmica, ni emocional, ni res d'això. De part de totes les dones mal casades que sobrevivien en un matrimoni atroç del qual no se'n podien alliberar.
Quan em defineixo feminista recordo aquest llegat, les dones que m'han precedit, el camí que s'ha fet. No té res a veure amb anar contra els masclistes. Però declarar-se feminista no és el mateix declarar-se masclista. Crec que les feministes no "anem en contra", ni pretenem imposar rols en els altres. Simplement volem que tota dona pugui triar el seu futur, què vol ser, com vol viure. I encara hi ha moltes dones que no ho poden fer.
I el futur, el no assumir rols que no desitgem, es mama de petits. Quantes noies de la meva edat, amb mares que es suposava que no les volien fer submises mestresses de casa havien de fer el llit als germans? Quantes d'aquestes dones ara tenen una relació de parella en la qual elles se'n carreguen de tota la intendència familiar, malgrat els dos treballen?
I si, Sir 6,14; tinc molt en compte que hi ha molts homes maltractats per les dones, més dels que ens pensem, en tinc casos roents ben a prop. Però no vull entrar en el joc masclisme versus feminisme. No és el mateix. Jo no necessito, per sentir-me "més dona" que hi hagi un home per sota. Em dóna més joc un home que em miri de cara.
Per cert, allò que dius que no ens enteneu. És veritat, tampoc les dones us acabem d'entendre del tot. Tinc una amiga heterosexual que sempre diu que les més felices són les lesbianes... perquè finalment han trobat qui les entengui!

1 comentari:

Sir 6,14 ha dit...

Bé, ja que m'has convençut que continui, ho faré... Només volia fer un aclariment: el fet que digui que no entenc les dones, no és res en contra. Precisament és el que, en el meu parer, us fa atractives. "La donna é mobile qual piuma al vento...". La recerca d'un tresor és tant o més atraient que el fet de trobar-lo. No té gràcia jugar al "tres en ratlla" perquè no hi ha estratègia. El valor que teniu les dones precisament és que mai sou enterament conegudes, sempre sorpreneu, o sempre teniu la capacitat, si voleu, de sorprendre a l'home. Sí, no us entenc... Però us admiro! Teniu la capacitat d'engendrar l'home, i no només físicament. La història de "La Bella y la Bestia" és una història real!
Guarda el nostre secret!