dissabte, 20 de gener de 2007

Anticipant la Setmana Santa


Us vull parlar del Fernando.
És un noi del meu barri, que va estar venint un temps a l’esplai de la parròquia. Fa uns quinze anys, quan venia els dissabtes a la tarda, sorprenent ment constant, era un nen agressiu, pobre de solemnitat, anava sempre brut.
La Marta i jo teníem el grup “lumpen”: nens de famílies desestructurades, amb històries terribles darrera. Quan sortíem de passeig el nostre principal problema era que respectessin el mobiliari urbà, que entenguessin que alegria era compatible amb respecte als altres, que encara que els coloms no siguin persones no se'ls pot tirar pedres, que els arbre també estan vius (solíem riure pensant que si els arbres poguessin, s'arremangarien les arrels i fugirien corrents de nens així)
I el Fernando era el més especial dels Lumpen: tenia l’autoestima sota zero, i ho compensava mostrant-se molt “macho”. Donava cops a tots, destrossava el que podia, portava navalles, exigia atenció constant, a mi sempre em semblava veure’l amb un rètol que deia “em sento una merda, no valc per res”
Suposo que en aquella època tindria uns vuit o deu anys, és difícil de dir, perquè sempre va ser un nen molt baixet.
I tots els monitors estàvem d’acord en que lo del Fernando tenia mala solució, que nosaltres no arribàvem, que només un dia a la setmana parlant de respecte contra tots els altres amb l’absoluta falta de valors que patia era massa poc. No podíem.
La darrera vegada que el vaig veure va ser fa uns sis anys, ho recordo perquè duia el Miquel de mesos al cotxet. El va ignorar. Posava greix a les persianes de les botigues del carrer St Josep. Em va demanar una cigarreta. S’havia tatuat, continuava amb aquella mirada bruta, agressiva, provocadora. Em va preguntar per la gent de la parròquia, li vaig dir “ a ver si nos vemos” amb aquell poc convenciment que et donen les frases fetes.

Fa un temps vaig anar a donar un concert a un auditori de Barcelona, i casualment un dels transportistes del piano era un dels germans del Fernando. Quan li vaig preguntar per ell, em va contestar amb evasives. Vaig insistir i em va dir “està tancat”. Li vaig demanar detalls, i em va dir “va tenir un mal dia, va fer una cosa dolenta i li han caigut vint anys”
Suposo que en veure la meva reacció va saber que era apreciat per mi. S’ho va muntar per quedar a soles amb mi, i em va dir “va tenir un mal dia i va matar a tres moros” .
Em va caure un gerro d’aigua freda. Em vaig quedar en estat de shock. Sabia que el Fernando podia anar a presó, de fet varis germans seus hi han passat, però m’imaginava alguna cosa menys greu: “trapicheos” amb drogues, atracaments, robatoris... Tres assassinats, tres.
I em sobta l’actitud del germà, com pot definir un triple assassinat com un “mal dia”(sobretot va ser mal dia pels que van morir, suposo) És sorprenent com els mecanismes d’excusa a la gent propera et fa maquillar la veritat d’aquesta manera.
Des d’aquell dia que tinc ganes d’anar a veure’l, però em fa por. Suposo que seré ben rebuda, de fet jo amb ell era el “poli bo”, però la veritat és que em fa por mullar-me massa, i ho he anat deixant. El Fernando era un devorador. Em treia el son quan era un nen insolent, ara que és un assassí em pot destrossar.
Que bèstia l’etiqueta d’assassí. Quin pecat més gran, quina cosa més terrible. Encara que sabíem que no podíem parar la seva carrera cap a la destrucció, no us podeu imaginar la sensació de fracàs que tinc quan penso en ell. Intento separar el crim d’ell, o sigui, no pensar que és un assassí, pensar que és una persona que ha assassinat, de la mateixa manera que diem que una persona està malalta de càncer, no que és una cancerosa.

Quan vaig saber això del Fernando era just abans de setmana Santa. Va ser molt intens, conèixer aquella situació de dolor, de destrucció d’una persona, de calvari, just abans de sentir la mort i resurrecció . Veient en Fernando, la seva mort en vida, em costava tenir fe en la resurrecció, en la possibilitat que té un ésser humà de sortir del pou, de dignificar-se.
Va molt bé empapar-se de grans veritats: mort, resurrecció, dignificació de l’ésser humà, perdó... Així quan et topes amb la realitat quotidiana surt la gran veritat: davant de situacions com aquesta costa de creure que no ens caigui un pèl del cap sense que Déu se n’assabenti: sembla com si Déu s’hagués despistat una mica amb el Fernando. Aleshores és quan ha de sortir la gran veritat, això que sento que crec i que a vegades no casa amb la meva percepció limitada de la vida, amb la meva poca fe.
He de creure que Déu estima el Fernando tant com a mi, tot i que realment hem tingut una diferència d’oportunitats brutal, he de creure que és possible superar aquest estat, que pot ésser perdonat pel seu gran pecat. Que es pot sentir lliure, estimat per Deu.

I he d’agafar forces per anar a veure’l, ni que sigui només a portar-li tabac.

7 comentaris:

Marcos Mateu ha dit...

Tan mateix s'instint t'acabara diguent lo que has de fer...
Una abraçada.

soc9 ha dit...

Hola Maria,

estava esperant el teu text. M´agrada llegir-te.

Amb els meus amics moltes vegades hem discutit què transforma una persona en un assassí. Només les oportunitats?
En definitiva el caràcter de cadascú ve determinat per l´entorn i els gens. Així doncs, la seva època a l´esplai i les visites de persones que es puguin interessar per ell i el vulguin ajudar seguiran transformant aquest entorn. Tot i que el mal ja està fet, mai és tard perquè una persona canvïi.

Ramon B. ha dit...

Maria
El relat és boníssim. Facis el que facis, al final, el plantejament que fas el trobo molt encertat. Avui et dedico el post. I una cosa: deu anar despistat, però compta amb tu.

vladimir ha dit...

Maria,
al final em queda un dubte: el vols anar a veure per sentir-te més bé tu, o per ell? Segurament les dues coses, però pensa bé si a ell li farà bé veure't.

Bon relat, m'ha fet pensar en lo minúscols que som. A partir d'avui et seguiré, sort i ànim.

Maria Escalas Bernat ha dit...

Marcos: l'instint el tenc una mica atrofiat. M'equivoc tantes vegades!
Soc9: per això mateix, perquè l'entorn pot canviar la persona, és tan fort el sentiment de fracàs que tinc: no vam poder torçar el destí del Fernando. I molt sovint em pregunto si vam fer realment TOT el que vam poder.
Ramon: La teva intervenció em recorda el conte d'aquell que veu una pobra òrfena passant fred i recrimina a Deu que no faci res per ajudar-la, sense adonar-se'n que Deu ha fet quelcom molt útil per ajudar-la: l'ha fet a ell!
Vladimir: molt bona la teva pregunta. Et contesto amb més preguntes: tenim fills per altruisme o per egoisme? Fem "bones accions" pel bé dels altres, per sentir-nos millor, o perquè egoistament ens interessa una societat més justa?

Tondo Rotondo ha dit...

M'ha fet pensar el teu post... amb experiències viscudes doncs tinc molt de contacte amb joves com el fernado, tot i que els seus mals dies no han estat -encara- tant dolents com per anorrear la vida de tres persones.

Només tot el teu plantejament i la teva sensibilitat mostren la teva fraternitat (paraula avui esborrada d'arreu) vers el fernando entés des de la seva globalitat, amb la seva història.

I d'acord amb l'apreciació d'en Vladimir,però suposo que hi ha una mica de tot -sempre- a cada passa. Però que al final la part més elevada de a teoria és la pràctica.

Una abraçada i bons posts, ja ens explicaràs -si vols- quina decisió has pres.

Salut!

Maria Escalas Bernat ha dit...

Tondo Rotondo: Us vaig posant al dia, si voleu: encara l'estic buscant. A la Parròquia ja no ve cap dels seus germans, i la mare tampoc ve al rober de Càritas. El germà que treballava amb el transportista de pianos no hi treballa, m'han donat un mòbil però ja no és operatiu.
El darrer recurs és que la Blanca o el Josep Lluís, que estan al món dels voluntaris de presons, me'l puguin trobar.
Una altra cosa, quan el trobi, és què faré.