diumenge, 28 de gener de 2007

Buscant el Fernando

Parlo amb la Blanca, que va ser durant molts anys voluntària de presons, i ara és advocada. Diu que intentarà saber a quina presó està el Fernando. Tenim un problema, només recordo el seu primer cognom, i és molt comú. Li dic tot el que se d'ell: edat aproximada, carrer on vivien els seus pares, el delicte que ha comès...Me n'adono que en se ben poc.
Hi ha gent que em recomana que no el vagi a veure, que em farà mal, que sóc massa passional com per mullar-me per situacions com aquesta. La Blanca em diu que puc començar escrivint-lo, que els presos escriuen molt perquè estan molt sols.
Serà difícil trobar-lo, a Catalunya hi ha uns 8000 presos, i segur que una vintena es diuen com el Fernando. M'explica els diferents graus: Els que estan en tercer grau poden sortir a treballar, i passar caps de setmana a casa seva.
El que em toca és la situació dels presos en primer grau, que són aquells que han tingut un mal comportament, han agredit a algun funcionari o coses d'aquestes. Estan tancats vint hores al dia. Només surten quatre hores, dues d'elles a un pati, on estan sols o amb un company que ells no han escollit. No tenen contacte humà durant les vint hores que estan tancats a les cel·les, i els passen el menjar com si fossin animals. Aquesta situació es pot allargar fins durant tres mesos, o més si un jutge ho considera convenient. Afegeix que cada vegada hi ha més presos en primer grau.
Em pregunto si el Fernando ha passat per aquí. Em pregunto si aquella ràbia antiga que tenia ja quan era petit se li haurà apaivagat. I si amb mesures com aquesta s'aconsegueix realment rehabilitar a algú. Em pregunto si el Fernando sortirà millor de la presó.

Acaben tenint problemes de vista, de tant fixar la vista a prop i no poder mirar l'horitzó.

3 comentaris:

Josep Àngel Colomés ha dit...

Caram, no ho sabia això del primer grau, tercer grau...
Ha de ser molt fumut viure en una situació així per molt que hagis fet. La soledat és una mala companyia en temps de desconcert...

eloi ha dit...

gràcies pel post del Fernando, Maria. Em recordes que no tinc present a d'altres coneguts. la presó t'invisibilitza. El meu "Fernando" es deia "Manel" i ja fa molts anys que li he perdut el rastre...

Maria Escalas Bernat ha dit...

Hi ha moltes realitats que tenim molt a prop i no ens n'adonem, com aquella de la mare analfabeta que explicava l'Eloi al seu blog, o aquesta de les presons.
Penso que algunes vegades la soledat ens pot ajudar a interioritzar, a fer-nos millor persones... Però només si hi entrem voluntàriament, i tenim el cap prou clar com per fer bugada.
Vull confiar que al Fernando aquesta experiència el pot ajudar, però sincerament, no ho crec