dilluns, 1 de gener de 2007

Fent balanç

És el que solem fer per cap d'any, un moment o altre. Mirem enrera, comparem com estàvem l'any passat i ens plantegem què hem après de l'any que se n'ha anat.
Ahir van venir a sopar a ca nostra uns quants amics de veritat. Dels que no fallen. Vam estar en plan tranquil, sopant i parlant relaxadament.
Penso que és una de les coses que m'ha tocat aprendre aquest any passat: quins són els amics de veritat. La celebració d'ahir no té res a veure amb com vaig començar l'any anterior. Ahir estava amb gent que se que m'estima. M'ha agradat començar l'any així, i penso que deu voler dir alguna cosa.
Aquest any 2006 m'han passat coses molt intenses. Se m'ha mort una dona en braços, m'han segrestat, he retrobat antics amics,m'han traït, he estat cornuda i pagant el beure , m'han estimat... Al Miquel li han caigut dues dents, al David l'hi han donat finalment el pis, he tornat a veure l'Àlex (imperdonable haver deixat passar tant temps) He engegat aquest blog, aquesta petita finestra a una part del meu interior...
Ha estat un any intens. Amb algunes decepcions importants, amb il·lusions.
Suposo que he acabat 2006 millor que el vaig començar. Només espero poder continuar creixent, fent-me gran, en tots els sentits. Malgrat això comporti alguna vegada plorar. Ja se sap que quan els nens tenen febre creixen.
Que tingueu un 2007 intens i ple. Que no passeu de puntetes. Que assaboriu la vida intensament. Gràcies per connectar-vos al blog i donar-me una raó per escriure.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Com el meu temperament m'impedeix tancar la boca davant la injusticia i soc una de les persones amb les que vares començar l'any passat et diré que els veritables amics no son aquells que nomes ens diuen lo macos i meravellosos que som, sino tambe quan ens estem equivocant i quan estem actuant injustament amb els que ens envolten. Ara, quan un no pot acceptar això es mes facil dir lo dolents que son els altres i lo pobrets que som nosaltres.
Espero que tinguis una vida afortunada i que, com tu dius, hagis apres de l'experiencia per a no tornar a cometre els mateixos errors.

salut

Maria Escalas Bernat ha dit...

Pendul•lant entre el “quien calla otorga” i “a palabras necias oídos sordos”, decideixo contestar, tot i que tinc ganes de passar pàgina, i anar amb notetes i històries no és gaire sa.
De fet, et dono la raó.
Els veritables amics ho són en hores baixes i hores felices. Per això, quan davant del que estava passant vau decidir callar davant la injustícia i continuar dient-vos “lo macos i fantàstics que sou”, vaig veure que no erem amics. No com em pensava. Jo us feia nosa.
Teníem una concepció diferent d’amistat, i de grup. Per a mi, quan algú se sent malament en un grup, això es converteix en una qüestió de grup, problema de TOTS. Així és com jo ho entenc. Va resultar que no. Quan algú va decidir, de cop i volta, deixar de parlar-me i donar-me totalment l’esquena, l’altra gent va decidir que això era el meu problema. Resulta que els atabalava quan preguntava què estava passant, com podia arreglar-ho, què havia de fer.
I continuava trucant a aquella persona, convidant-la a casa, deixant missatges al seu contestador, i aquesta persona no em contestava, però els altres quedàveu per sopar d’amagat meu i dèieu que jo no hi havia d’anar perquè encara havia d’arreglar les coses. Flipa!!!!!
T’asseguro que sento que vaig fer el que vaig poder, i no me’n penedeixo d’haver-ho continuat intentant quan veia que ja no hi havia res a fer. Però en un moment donat vaig sentir que no m’interessa estar en un grup en el qual si algú em fa mal és el meu problema. Com pots dir que no tanques la boca davant les injustícies?
Si vols que en parlem, surt del teu pretès anonimat, quedem i m’expliques què va passar, a veure si ho entenc. Perquè o estic molt equivocada o la cosa està molt clara, i simplement preferiu continuar dient-vos “lo macos i fantàstics que sou”, i jo no interesso, com tampoc interessa altra gent a la qual heu anat bandejant, perquè no sóc la única que no ha repetit aquest cap d’any, veritat?
He après d’aquesta experiència, però no puc pensar que sigui un error entregar-se als altres, i no penso desconfiar de l’amistat. Simplement això nostre no ha funcionat, i punt, tampoc cal posar-se dramàtics. La vida és llarga i hem vingut a aquest món a ser feliços. Us juro que no em sento enfadada amb vosaltres. Potser decebuda, sorpresa d’alguns, però no enfadada.
Simplement hem tornat a l’estadi aquell de cordialitat, ens saludem, etc.
Tenia reticències per escriure aquesta contesta, de fet m’he quedat amb moltes coses al pap, però no tinc ganes d’atiar el foc. Però entre no atiar el foc i deixar-me dir que no se tenir amics perquè no accepto crítiques i ha un abisme. Perquè vaig estar demanant crítiques, preguntant què podia fer per que aquella persona em tornés a parlar, i mai em vau dir com ho podia arreglar, mai vaig sentir que us importés que jo deixés de venir.
Si us plau, aneu en pau, amb el vostre tarannà. Respecteu-me, que jo us respecto. I si m’has de dir res, diguem-m’ho d’alguna altra manera.
I clar, també us desitjo felicitat, i sort.

Anònim ha dit...

com pots pretendre que surti de l'anonimat quan tu t'amagues darrere d'un blog per posar-nos a parir? des de que vàreu començar amb les vostres diferències no et vares molestar ni per un moment en agafar a la persona que t'ignorava i preguntar-li directament que passava. enviar missatges a algú que saps que no et respondrà és una manera de justificar el que no volies fer. vares preferir amagar-te darrere els altres preguntant que passava i així complir amb el paper, suposo que esperant que algu parles amb ella i ho soluciones per tu. em sembla que tots som prou adults com per acceptar quan no agradem a algú, assumir-ho i seguir vivint. No era responsabilitat de la resta del grup solucionar les vostres diferencies, era la vostra responsabilitat. I ni una ni l'altre la vareu assumir. la diferencia es que tu vares forçar a triar (i puc dir que jo no estic entre aquests, suposo que no era prou bona com per a mereixer la teva confiança i no per això em vaig enfadar mai, ni em vaig considerar exclosa) mentre que l'altre no va voler parlar massa del tema. No quedavem a sopar d'amagat. Pero tu si has quedat amb certa gent sense avisar-me a mi, per exemple, i no em vaig sentir exclosa ni ofesa. simplement entenc que a vegades t'agrada estar amb tothom i a vegades amb unes persones determinades. Em sembla que vares veure fantasmes on no hi havia i aixo et va perdre.
com que no soc tampoc d'anar amb notetes i histories no et tornare a molestar amb els meus comentaris al teu amagatall, que es el que ha resultat ser el teu blog.

salut

Maria Escalas Bernat ha dit...

Que jo sàpiga, aquest blog no és anònim.
Ja està, no va funcionar i punt, no ens hi posem pedres al fetge.

Anònim ha dit...

descargar en un bloc i no afrontar los problemas, es esconderse...