dimecres, 7 de febrer de 2007

Walden

Envejo de tot cor al Ramon, que és capaç d'escriure una entrada diària. Quan vaig començar el blog, em vaig proposar fer, com a mínim, una entrada setmanal però aquest cop no ho he acomplert. Entre l'estrés de sempre i la grip intestinal (siii, jo també he caigut) he tingut uns dies una mica plens.
Podria dir que les muses m'han abandonat. Mentre les vaig buscant, us adjunto un escrit que vaig presentar a un concurs de contes del Tot Mataró. Vaig treure el tercer accèssit.
El conte va néixer d'una manera una mica estrambòtica: em vaig trobar el meu antic professor de contrapunt a l'enregistrament d'un disc. Aquella nit vaig somniar en el tema sobre el qual ell em feia composar invencions i fugues. l'endemà vaig escriure el conte. Em sembla que fou el primer.


WALDEN


Havia fugit de la ciutat, de la gent que parla sense dir res, del soroll eixordador de les màquines d’anar als llocs sense caminar, de jugar sense ningú, de pensar, de parlar sense dir res, d’escalfar sense fer foc . Havia fugit de les ànimes buides que s’arrepleguen formant multituds de gent sola. Havia fugit de les paraules vagues escrites en majúscules, dels grans Slogans, dels missatges subliminars. Havia fugit del concursos de televisió, d’aquelles mil coses que anestesien la gent. Havia fugit dels gossos lligats i dels ocells engabiats, de les plantes asfixiades en testos als balcons diminuts. Havia decidit perdre’s per trobar-se a si mateixa, per no continuar sentint-se engabiada, lligada, asfixiada.

No havia decidit marxar aquell dia en concret, simplement s’hi va trobar: No va fer maletes, no va dir adéu a ningú, no va fer plans ni va invertir un sol moment en pensar si anava cap a la dreta o cap a l’esquerra. Simplement va començar a caminar, un matí lluminós qualsevol, buscant no sabia què, fugint del soroll i la buidor de la ciutat.
Quan se’n va adonar que era fosc, que el camí triat per fugir dels neons era cada cop més intransitable , va dubtar. “I si això no dugués enlloc? és possible que tanta gent estigui equivocada? Potser sóc jo la que s’equivoca. Potser trobo aquesta vida buida perquè jo mateixa sóc buida” En la foscor de la nit, veia de lluny la il•luminació de la ciutat. Encara era a temps de tornar. De tota manera va confiar en el que li deia el cor. El cor rarament dubta: és el cap que fa trontollar les decisions amb falses promeses, doncs molts incauts confonen racionalitat amb seguretat. Però amb els anys havia entès que no hi ha seguretat més gran que la d’anar on els sentiments et diguin. Al cap i a la fi, passem més temps sentint que pensant, i això, que la va fer decidir, no sabia si ho havia pensat o ho havia sentit.

Quant temps duu caminant quan arriba al desert? Impossible de saber. Porta a sobre un cansament de segles que se li arrapa a la pell i la deixa respirar amb dificultat.
És un desert estrany, el terra és pedregós i aspre. Hi ha quatre arbres tristos, abandonats, l’hora incerta de la penombra, just abans de l’alba. Les seves passes sonen seques. No hi ha ressonància sinó un silenci profund, com si enlloc d’estar en un desert es trobés en una enorme caixa de suro. No se sent cap ocell, ni cap grill. Cap fulla d’arbre es mou, sembla com si caminés dins una fotografia, dins un escenari fet d’un instant congelat. La llum esmorteïda, que encara no és claror de dia, però anuncia propera la sortida del sol accentua l’ambient de lloc estrany.
Camina sentint com la por es fa lloc en algun racó del seu ànim. Però ella mai admetrà tenir por, com tampoc hauria admès que havia dubtat de si calia continuar pel camí incert de l’aventura o tornar a la seguretat sorollosa de la ciutat.
Quan veu el tros de roba a terra s’estranya que hi hagi un objecte aparentment humà en aquell lloc. Li havia donat la impressió que era la primera persona que trepitjava aquelles pedres. “Quina roba més rara” pensa . Té un color incert, com tot el que la rodeja en aquest moment. Quan s’acosta veu aixecar-se un polsim suau. “està bruta”, pensa, i l’agafa per espolsar-la, per poder endevinar el color que s’amaga sota el setí de la brutícia. I en aixecar la roba sent mil campanetes dringar. “Què passa aquí? És un sonall?” Torna a agitar, i sona altre cop, ara més fort i greu. És una roba amb cos, però tot i així vaporosa. Al tacte suau, càlida, com de vellut finíssim. Cada vegada que els seus dits freguen el teixit sent com sona la música a l’hora que veu desprendre’s les diminutes partícules que abans asfixiaven el so.
I aleshores se n’adona que aquella polseguera de desert que ho cobreix tot és feta de silenci. Decideix alliberar la música del silenci polsós. Aixeca una pedra i l’espolsa amb la roba. La pedra canta amb un so metàl•lic, agut, fred. Sona a instrument de percussió... L’arbre del costat sona a oboè, a fusta aguda i malenconiosa. Treu la pols del camí, i el camí li canta a cau d’orella una cançó que parla de petjades, de suor i d’adéus vibrants, de retrobades càlides.
I per primera vegada somriu, i el seu somriure es torna rialla forta i clara. La roba que ha trobat treu la música dels racons. Camina tocant-ho tot, fent dringar els matolls (que sonen escardats i desafinats) agitant les mans, despertant la terra eixuta. Havia fugit del soroll, ha necessitat passar pel silenci per trobar la música. Aquesta troballa la fa tan feliç, que corre com un infant entusiasmada amb tot el que està descobrint, tocant-ho tot, esverada pels sons que descobreix amagats en la solitud de les pedres inertes. I a l’hora que foragita el silenci, també desperta els colors, abans amagats pel borrissol tètric i quiet de buidor. Agita la roba sobre el seu cap i per primer cop en aquell desert silenciós el vent entona la cançó penetrant i embogida del seu camí sens fi.
I aleshores decideix que és hora de fer sortir la seva pròpia música.

I embolcallada amb el suau vellut sentirà lenta però inexorable la transformació del seu cos. Primer creurà que és la música que l’enforteix, que el seu cos respon a la vibració de la melodia desprenent-se del que el lliga: Sentirà com els músculs s’afluixen, notarà com l’esquena s’estilitza. Les tensions desapareixeran, la fatiga deixarà d’existir. No notarà que passa quelcom més, fins que no sentirà els seus peus clavant-se a terra, endinsant-se profundament, a l’hora que el seu cos emet els sons greus que ressonaran dins els seus ossos. L’esquena, abans vinclada pel cansament, s’enrobustirà. Tot el seu cos serà més vigorós. Els braços se li allargaran, els dits s’expandiran, se li ompliran les ungles de fulles. El cabell llarg i arrissat se li arraparà vegetalment, convertit en una heura que li recobrirà gran part de la soca, i al palmell d’una mà hi farà niu l’ocell cantor.

La darrera fulla li naixerà just quan el sol esclati, i el saludarà convertida en arbre sonor, en harmonia vibrant de cants i contracants a les branques, que despertaran amb el vent que entre les fulles farà ressonar les noves cançons.

2 comentaris:

eloi ha dit...

Maria, m'has deixat de pedra. Quin conte més maco! ni en Henry David Thoreau l'hagués fet millor!. Conec a una persona que li agradaria llegir-lo, amb el teu permís li passaré. Gràcies per compartor-lo.
att

Maria Escalas Bernat ha dit...

I tant, passa-li a tothom qui vulguis.
Per això es tenen els blogs, no?
Una abraçada