dissabte, 24 de març de 2007

Dos segons

L'octubre del 1993 vaig fer una gira pels camps de refugiats de Croàcia, participant en un projecte que es deia "música per la pau".
Es tractava d'anar a tocar el Pere i el Llop (una obra simfònica amb narrador que explica un conte per nens) amb una orquestra de voluntaris, tots érem joves i teníem ganes, i sentíem que l'art era necessari per viure, que fèiem un servei, potser no el que més calia en aquell moment, però en tot cas, el que nosaltres sabíem fer millor. Ens havíem finançat el viatge amb concerts a Barcelona i alguna subvenció. Ens ho fèiem tot nosaltres, i dormíem en els mateixos camps, en tendes que muntàvem nosaltres o que ens deixava l'ACNUR.
Hi van haver moments molt intensos, i em sap molt greu no haver-ho escrit en aquell moment. Pensava que mai se m'oblidaria. Doncs no. Al cap de quasi quinze anys (ben aviat són dits) alguns detalls se m'escolen pel desaigua dels records. I em sap greu.
Però hi ha una cosa que no se m'oblida. Una mirada, una súplica, que em perseguirà mentre visqui.
Us ho explico: les instruccions eren molt clares. Nosaltres convivíem amb els refugiats, per tant, havíem de vigilar al màxim les nostres pertinences (vam patir robatoris importants. Gràcies a Déu no va desaparèixer cap instrument) i sobretot no donar menjar als nens.
Així de dur. Ens van dir que si començàvem amb aquesta espiral no ens els trauríem de sobre, que no era aquesta la nostra missió, que el que portàvem ho havíem de donar a gent que ho repartís equitativament, perquè si no, ningú ens assegurava que a qui li donéssim el menjar era qui més ho necessitava.
De tota manera, no ens els trèiem de sobre: érem la primera distracció en molt de temps, i quan ens veien arribar (amb un autocar abarrotat, amb els instruments-timbales incloses- faristols, cadires, projector de diapositives, megafonia, i aquell bullici que muntàvem per tenir-ho tot a punt de tocar) els nens s'apuntaven a la festa i ens portaven cadires i estris... moltes vegades més que ajudar, semblava que ens ajudaven a caure, però era francament divertit, aquell caos d'ordres donades en diferents idiomes, nens rient i corrents, saltant al nostre costat, traient-nos de les mans les cadires plegables...
Un dia vam estar viatjant tota la nit, i quan vam arribar al camp de refugiats estàvem extenuats i molt afamats. Vam decidir esmorzar abans de descarregar l'autobús. Era primera hora del matí. Com que no teníem res muntat vam anar a lo fàcil: galetes amb xocolata. Del no res van sortir un munt de nens. Ens vam quedar sense esmorzar, evidentment, ningú podia negar-los la xocolata.
Vam tocar, per la tarda vam anar a un altre camp, però vam tornar al primer camp perquè hi havíem de dormir. Aquella tarda vaig estar passejant sola pel camp, que era un antic càmping al costat del mar. Ho feia sovint: necessitava estar sola en silenci, pair el que em bombardejava l'ànima. Em sentia en una compota emocional enorme. I passejant sola me la vaig trobar. Era una nena de cinc o sis anys. L'edat que té ara el meu fill. Anava bruta, molt bruta, i li veia els polls caminant pel cap. No l'havia vist pel matí, potser no hi era, o va arribar massa tard. La qüestió és que se'm va acostar i va posar uns ulls com plats, i com qui demana una fruita prohibida se'm va acostar i em va xiuxiuejar: "xocolat???"
I sabeu? jo en podia aconseguir. No el tenia en aquell moment, però en podia aconseguir, n'hi podia donar.
Però a mi em van educar per seguir les normes. I si m'havien dit que no donés res als nens, no els donava res. No se si els meus dubtes van arribar a durar dos segons. Se que no li vaig donar xocolata a una nena pollosa que estava a un camp de refugiats. Em vaig encongir d'espatlles i li vaig dir que no en tenia. Me'n penedeixo, i molt. Aquella foto de la nena moribunda m'hi ha fet pensar. Jo vaig fer igual que el Carter. Complia el meu deure, obeïa normes, tanmateix jo sola no arreglava res...
Donar una mica de xocolata a una nena que no ha conegut altra cosa que la guerra no arregla res? Hauria tranquil·litzat la meva consciència, m'hauria sentit més bona persona? En tot cas, jo no ho vaig fer. Mai la tornaré a veure, i ella mai sabrà com me n'he arribat a penedir, de la meva obsessió per no desobeir les consignes donades. Potser ni se'n recorda, que una vegada em va demanar xocolata, que vaig dubtar dos segons i que vaig prendre la opció equivocada. Potser ella no se'n recorda, però jo no ho oblidaré mai.

4 comentaris:

Marcos ha dit...

-No he vist sa forma de deixar un comentari a n'es darrer post que has fet.
Has vist sa pelicula 1492?
N'Armand Assante fa es paper d'un home de negocis que patrocina en part dels viatges d'en Colon.
A n'es final i cuan en Colon les pasave putas de judici en judici, n'Armand Assante li diu:
"Te vaig dir que anassis alerta en una serie de coses i has estat tan estupit que no m'has fet cas, aixi te van are ses coses. en canvi mira jo, aqui de puta mare (amb perdo).
I en Colon l'hi contesta: "si, tu aqui molt be, pero entre tu i jo sempre hi haura una diferencia, jo HI ERA, i tu no"

Al manco tu hi eras Maria (i jo no)

Maria Escalas Bernat ha dit...

Marcos: no se què vaig fer, havia tret la opció de fer comentaris al blog. Ja ho he arreglat. He copiat el teu comentari aquí, hi diu més.
Si, hi era.
Pentura Carter no va fer res perquè sabia que tanmateix no podia arreglar gran cosa. Tot i que diuen que és pitjor quedar sense fer res perquè no arribes a tot.
Simplement volia dir que tots hem tengut moments en què no hem actuat. Ens hem quedat aturats i no hem sabut fer el que havíem de fer.

lulu ha dit...

Maria, crec que sencillament no eres mare. Ara que ho soc i tu també et plantejes la vida d'un altre manera. S això hagués sigut avui dia tu haguesis tornat amb bastants menys kilos a sobre i la salut bastant detriorada això sí amb l'esperit pletòric. No et jutjo. I és més, crec que si l'haguesis portat a sobre li haguesis donat. Potser el que et feia por era enfrentar-te amb qui us ho va prohibir. Anims!!!

lulu

Maria Escalas Bernat ha dit...

Lulu: Segurament si hagués estat mare no m'hauria arriscat a anar-hi: va ser un viatge molt intens, i algun moment va ser perillós. Vaig tornar amb bastants quilos de menys, i amb una sensació com molt intensa, amb moltes ganes de viure i aprofundir en tot, (relacions, estudis, tot) que encara em duren.
Mentre era fora, el Pere, un amic meu que ja és mort, va somniar que jo moria i tornava a néixer. Una mica d'això va passar. Algun dia te'n parlaré més detingudament. Més que res, perquè amb mi puguis també viure-ho tu.
Ànims també a tu. Una abraçada.