dijous, 15 de març de 2007

La frustració

Dimarts passat feia classe d'oboè a un grup de quatre nens de p5, el mateix nivell que el meu fill Miquel. A una nena no li sonava la canya de l'oboè, i és que al principi és molt difícil de fer sonar. Es sentia molt frustrada, perquè als altres els havia sonat i ella en canvi, per més que ho intentava no podia.
Vaig estar una bona estona entretenint-m'hi, però els altres s'anaven posant nerviosos, i li vaig dir "bé, ara practica una estona soleta", i em vaig posar a fer una altra cosa amb els altres tres. De vegades quan estàs sola et concentres més i ho aconsegueixes.
No havia passat ni un minut quan la vaig sentir sanglotar. Plorava i em deia "vull anar amb la mama"
Em va fer una pena! la vaig abraçar, li vaig explicar que a mi també em va costar molt al principi... després de la classe em vaig quedar una estona més amb ella i son pare, no varem aconseguir que li sonés, però li vaig deixar una canya i durant la setmana ho aniran intentant.
La nena va tenir una frustració, però va sentir que estem al seu costat, que ens en preocupem, i que volem que se'n surti
Va molt bé, haver tingut fills, les coses es veuen d'una altra manera. Després em vaig plantejar què hauria fet en Miquel davant d'aquesta situació, com hauria manejat la seva frustració. El Miquel plora molt poques vegades. Segurament hauria rebotit la canya a terra, hauria empipat els seus companys..., el que fos, per tal que la professora li fes cas.
Però clar, jo no l'hauria consolat, l'hauria renyat. I ell, a més de sentir-se frustrat, s'hauria sentit dolent. Jo no l'hauria conhortat. La seva reacció equivocada hauria provocat en mi una reacció encara més equivocada, i ell s'hauria sentit malament, i jo també. Ens hauríem enfadat, com fem molt sovint.
És difícil, això de tenir fills. I a vegades entens les coses al cap del temps, quan les teves respostes han estat equivocades, quan no has estat capaç de fer-li costat, de fer-lo sentir estimat. No venen amb llibre d'instruccions, i fem el que bonament podem.
He fet molts errors, i suposo que un dels pitjors ha estat pretendre que el meu fill fos com jo volia, i no com és ell. I no entendre que expressa la seva frustració sense plorar. Però que no per això deixa de ser un nen atemorit que vol anar amb la mare.

4 comentaris:

eloi ha dit...

Ja veus, Maria... al capdavall les persones som un misteri amb el que hem de bregar dia a dia com tantes altres coses!
atentament

Marcos Mateu ha dit...

Per cert, i ara que no parlam d'en Miquel, quines fotos mes macas va fer a sa boda aquesta!!

Daniel Palau ha dit...

Ei, Maria! Tal com dius cap fill porta llibre d'instruccions, menys mal! porta un munt de satisfacions, de lluites, d'esperances..., de vida! És un do poder veure el creixement d'algú tan petit, tan estimat, tan volgut. Jo no en tinc,ni en tindre de fills, però m'adono i prego molt pels pares que conec, i pels qui no conec, que no els manqui mai la força de l'amor, de l'entrega i de l'esperança. Enhorabona i endavant!

(per cert,t'he afegit al meu bloc. Recordo amb alegria aquells anys "joquerus" - "jobaquerus" a les Pasques tarragonines. Han passat els anys, ens hem fet grans, però hi ha quelcom que es manté. Me n'alegro molt d'haver-te retrobat i de llegir el teu bloc. Una abraçada).

D.P.

Maria Escalas Bernat ha dit...

Eloi: el que m'angoixa és que amb les meves actituds i reaccions, estic moldejant el meu fill. I no se com fer-ho perquè la manera que té d'expressar la seva frustració fa que tota l'estona l'hagi d'estar renyant.
Marcos: realment són fotos genials, però hi surt massa gent com per penjar-les al blog.
Daniel: prega per nosaltres! (ho necessitem... i qui no?) I per cert, ho també t'afegeixo als meus enllaços. M'alegro també, de que ens hagem retrobat.