dilluns, 12 de març de 2007

Pensar en les croquetes

La meva padrina Maria, mare del meu pare, era una dona menuda i carinyosa, i com totes les dones de la postguerra, havia après a estalviar mirant cada engruna, perquè en aquella època estalviaven fins i tot encara que els sou no els arribés a fi de mes. Recordo com guardava els mistos usats per tornar a encendre'ls si tenia un fogó encès i en necessitava un altre, i així estalviar... què, dos mistos al dia?
Bé, doncs fent croquetes, quan ma mare donava per acabada la feina perquè ja no quedava més pasta, ella es posava a escurar els racons de la safata i la cullera, i deia sempre "D'aquí encara pot sortir una altra croqueta"
Pensava en ella l'altre dia: amb els nois de segon d'ESO faig un crèdit de tècniques d'estudi. Es tracta que aprenguin a portar una agenda, planificar-se el temps, fer esquemes per estudiar, etc.
I es queixen que no tenen temps, en part és veritat: enlloc d'adolescents semblen petits iuppies, amb agendes atapeïdes d'extra escolars, algunes triades, algunes imposades pels pares.
Els vaig parlar de la meva padrina, de la paciència amb la que escurava la plata perquè no es perdés gens de pasta.
Hauríem de ser així, amb el nostre temps. Assaborir-lo a cada moment, estimar cada instant. No confiar en fer les coses després, no posposar. No deixar perdre cap minut.
Perdem molt temps, i altre l'invertim en coses que en realitat no ens omplen. I després ens queixem que no podem arribar a tot.
Penseu en les croquetes. Se us escolen els minuts aplatanats a la tele? fent cues els dissabtes a la tarda? al facebook?
És temps en el que deixem de fer coses que ens agraden. I algun dia se'ns acabarà i potser ens penedim del que no hem tengut temps de fer.