dilluns, 19 de març de 2007

vint minuts

Per aquesta fotografia Kevin Carter va guanyar el Pulitzer l'any 1994. Al cap de tres mesos es va suïcidar. No suportava la pressió d'haver de contestar la pregunta que tothom li feia: Vas ajudar la nena després de fer la foto? Ho vaig llegir diumenge a El País.
Resulta que es va estar esperant vint minuts, a que el voltor s'hi acostés, desplegués les ales... Volia guanyar un premi, pensava que seria una bona metàfora de la situació d'Àfrica: la pobresa, la vulnerabilitat, la immensa solitud, davant la implacabilitat del voltor. Durant aquella eternitat, vint minuts, el voltor va estar quiet. I la nena panteixant. I finalment Carter va disparar la foto. I se'n va anar, a buscar-ne una altra.
Heu estat mai al costat d'un moribund? Jo sí. Amb els meus padrins. És terrible, veure'ls lluitar per cada gota d'aire. I al final, quan fan dos alens i després deixen de respirar, i després en fan un de solt, i estan deu segons sense fer res, i no saps si ja està o al cap d'una estona en tornaran a fer un altre... No saps mai si el que sents és el darrer. Es fa etern. I encara que hi siguis, que li donis la mà, que li parlis, saps que està sol. Que se'n va, que no pots acompanyar-lo. I saps que serà la darrera vegada que el veuràs, i vols absorbir l'escena, congelar-la. Perquè mai més, mai, tornaràs a estar al seu costat. I per una banda vols que s'allargui, i per l'altra vols que acabi ja.
M'imagino el fotògraf mirant l'escena. en aquells vint minuts llargíssims.
Es va suïcidar, i no n'hi ha per menys. És molt fàcil jutjar-lo, pensar que nosaltres hauríem espantat el voltor, hauríem abraçat la nena per agombolar-la en els seus darrers instants, hauríem... Què? tranquil·litzat la nostra consciència tapant un petit forat del desastre d'Àfrica?
És fàcil pensar que nosaltres ho hauríem fet millor.
Aquesta situació m'ha recordat una altra en la qual vaig haver de decidir què fer. No van ser vint minuts, potser no van arribar ni a dos segons. I penso que, com Carter, vaig triar la opció equivocada. (bé, potser ell pensava que havia triat la correcta. Serà millor dir que, com Carter, me n'he penedit de la opció que vaig triar)
Us en parlaré en el proper post. Ara quedeu-vos amb aquesta angoixa. Una nena morint mentre el voltor espera el dinar. Intenteu mirar-la durant vint minuts. I sapigueu, sigueu conscients, que això s'està repetint constantment i que nosaltres en som còmplices.

5 comentaris:

Marcos Mateu ha dit...

Es molt cert aixo Maria, es fet de demanar.li a n'aquest home que va fer despres, encara que subconscientment, crec que implica un "jo hauria fet alguna cosa".
Jo demanaria que varen fer (sa majoria d')els que preguntaven, despres de fer la pregunta...un bon grapat d'ells pot ser anirian al cine, i jo segurament els haria tret les entrades.
Es castella te sino una expresio molt acertada: "Amos hombre!"

Teresa ha dit...

Fa dos dies els parlava als alumnes de Batxillerat d'aquest fet, de la foto i del fotògraf... No sabia que s'havia suicidat... Em recorda que el pilot que va deixar caure la primera bomba atòmica es va fer monjo... i em sorgeix la pregunta:què fem al nostre s.XXI secularitzat amb el sentiment de culpa?
Teresa

lulu ha dit...

i la pregunta és, on eren els familiars d'aquesta criatura? perque sembla que va ser abandonada a la seva sort. potser la podem considerar una màrtir, dons la seva mort va servir per quelcom: els dels països rics veiem una realitat que ens queda molt lluny i d'altre banda algú va agafar conciència de la crueltat de la vida.

Maria Escalas Bernat ha dit...

Marcos: tens raó, és molt fàcil dir que els altres no fan el que podrien, sense mirar què fem nosaltres. És lo de la palla i la biga.
Teresa: jo havia sentit que això de que el pilot de la bomba que es va fer monjo era una llegenda urbana. No se, en tot cas, el que em preocupa és que avui en dia sembla que no hi ha sentiment de culpa.
Lulu: segurament els seus pares ja havien mort. Estava deixada de la mà de Deu. Com tants altres infants.

Marcos Mateu ha dit...

-No he vist sa forma de deixar un comentari a n'es darrer post que has fet.
Has vist sa pelicula 1492?
N'Armand Assante fa es paper d'un home de negocis que patrocina en part dels viatges d'en Colon.
A n'es final i cuan en Colon les pasave putas de judici en judici, n'Armand Assante li diu:
"Te vaig dir que anassis alerta en una serie de coses i has estat tan estupit que no m'has fet cas, aixi te van are ses coses. en canvi mira jo, aqui de puta mare (amb perdo).
I en Colon l'hi contesta: "si, tu aqui molt be, pero entre tu i jo sempre hi haura una diferencia, jo HI ERA, i tu no"

Al manco tu hi eras Maria (i jo no)