dissabte, 17 de març de 2007

Ser cristià no és com ser del Barça/Blogs amics

Ser cristià o del barça
M'ha frapat el post de l'Eloi sobre Fernando Alonso
Volia posar-li un comentari, però crec que tinc suquillo com per un post. Com l'Eloi, penso que no sóc qui per jutjar ningú, i menys al Fernando Alonso, que no el conec personalment.
Però si que crec que puc comentar que molts cops m'he sentit agredida per la premsa del cor. Per una banda, per exaltar un sistema de viure absolutament ofensiu. I un tipus de religiositat epidèrmica. Recordo, per exemple, haver llegit de joveneta una entrevista a Carmina Ordóñez, on deia, retratada a un hotel de súper luxe del Marroc, que s'hauria fet musulmana si no fos... per l'evangeli? per Jesús? nooo! Per la virgen del Rocío!!! (aquí hi va una expressió malsonant però us l'estalvio).
Em va escandalitzar.
Tornant a Fernando Alonso, potser si que és veritat que ha vist la llum... Però si això no implica un canvi radical de vida, si continua insultant els pobres amb el seu ritme de vida, no se pas de què serveix ser cristià. Perquè ser cristià no és còmode. No ho ha de ser. No és com fer-se del Barça. Seguir el crist ens ha de sacsejar, ens ha de fer diferents. Si no, podem dir que som simpatitzants, però no cristians. Si el meu nivell de compromís amb Jesús em permet continuar fent com sempre, i no se'm nota " el antes y el después", doncs és massa light com per ser de veritat.
I dic això totalment conscient que també el meu ritme de vida insulta els pobres, i que potser no he canviat de vida tant com hauria. Potser la diferència és que no em poso d'exemple de res.

Blocs amics
Potser heu vist que hi ha una pestanya de la blocsfera cristiana. Rellegint els posts que hi són, no se pas si jo hi pego gaire, per això que us deia abans, potser no tinc un grau de compromís tan fort com els altres, i no sempre parlo de compromís cristià i tal... Sigui com sigui, aquí els teniu. El que us deia fa uns dies, "som molts més dels que et penses". Jo hi seré fins que em facin fora...
Afegeixo també l'enllaç del Dani Palau, un altre veterà de les pasqües de Tarragona, i de Josep Àngel Colomés, al qual no conec personalment, però m'agrada el que escriu. És curiós, això d'Internet, com és possible saber com pensa algú que no coneixes i sentir-t'hi tan proper. Em passa també amb l'Eloi Aran.

2 comentaris:

vladimir ha dit...

Suposo que un no tria ser cristià, la fe neix dins la persona de manera misteriosa, gràcies a Déu.

Suposo que tots els cristians, més o menys fan el que poden; donar és bonic, tranquilitza la consciència i, amb la consciència tranquila, la vida és com més dolça, com més meravellosa, també còmoda.

Suposo que Déu ens àccepta en la nostra petitesa, espero que Déu ens accepti tot i no ser els herois que ho deixen tot per a seguir-lo.

eloi ha dit...

Hola Vladimir... estic d'acord amb la tercrea suposició però...
... vols dir que no hi ha llibertat (és a dir: acte de voluntat, desig) en l'acte de creure tot i que sigui un misteri?
... vols dir que donar sempre és bonic i tranquilitza la consciència fent la vida més dolça o més còmoda? No passa sovint al contrari (que no ens donem, ens donem malament, donant-nos ens compliquem, etc)?
res... tan sols unes notes a peu de nota d'un post
att