dijous, 26 d’abril de 2007

Acceptar que les coses són com són

Aquests dies la meva activitat blocaire està una mica en stand-by. Tinc contacte amb realitats que m'absorbeixen molt i no puc publicar. I no puc dedicar-me tant al blog que, per cert, ha fet ja el seu primer any de vida.
Ara és tard, quarts de dotze de la nit d'un dia especialment mogut en que no he pogut parar ni per dinar. Malgrat això se que em costarà dormir.
Avui és un dia en què en plantejo molt si sóc capaç d'acceptar que les coses són com són, i no com voliem que fóssin. Que la gent que estimo no és com jo vull que sigui, si no com és. No hi podem fer res, les coses són així. Em costa molt d'acceptar. Acceptar que per més que estimi els meus fills no puc moldejar-los com si fossin plastilina. Acceptar que no caic bé a tothom, que alguna roba ja no em para bé, que ja no toco tan bé com abans, que ja em diuen "senyora" a alguns llocs, que la primavera inmisericorde em torna a fuetejar l'ànim i la feina de final de curs em caurà tota a sobre, i no aconsegueixo ser encara el que volia ser.
Darrerament prego molt al Senyor que m'envïi paciència, discerniment, acceptació. Vull ser capaç de viure amb goig la vida real, no la que havia dissenyat per a mi quan estudiava, o abans de tenir fills.
la vida real és molt més esgotadora que la de disseny. I és la que tenim, o sigui que més val assaborir-la.
I com li vaig sentir dir a una actriu, decidir ser feliços per tal de ser agraïts.

6 comentaris:

Manel Filella ha dit...

Maria...jo ja fa dies que no em pregunto si accepto les coses com són perquè em sembla que em costaria molt d'acceptar-ho. Jo ja fa una mica de temps que prefereixo mirar "com són les coses" i davant d'això...preguntar-me jo què hi pinto aqui davant!!!. I aquests nou anar mirant al meu voltant m'ha donat un renovat impuls de voler fer coses, de voler conèixer persones, de voler saber els seus projectes, les seves il·lusions i de revisar-me de si he de fer això o allò. I , creu-me, ara que puc fer el que vull perquè estic jubilat...em falta temps, la setmana és massa curta... I he "d'acceptar" que sóc limitat. això sí que ho accepto..

enric faura ha dit...

Fa un parell de dies a La Vanguardia feien una entrevista a un músic brasiler, Toquinho. Deia moltes coses interessants. Em va fer pensar quan va dir "A la vida el dolor és inevitable, però el sufriment no". Jo ho vaig entendre en que sempre hi ha coses que no són com ens agradaria, però és inútil lluitar per canviar el que no podem. En canvi si que podem canviar la nostra actitud front a elles. El secret està en nosaltres.

Maria Escalas Bernat ha dit...

Enric: el repte, per això, és saber discernir què es pot canviar i què no. Aquí hi ha la lluita.
Manel: si sabessis l'envaja que em fas! Jo de gran vull ser una jubilada com tu, en serio: continuant estant al dia, fent coses, mirant al món amb ulls inquiets... Aleshores entens l'arrel etimològica de "jubilat" (jubileo, etc)

jordiet ha dit...

Tens un tren al davant i has de decidir si hi puges o si el deixes passar. Sembla que pugui ser la resposta a moltes coses, però... pujar al tren implica pagar un preu molt alt, massa. Decideixes que acceptes la teva realitat, que te l'hauràs de mirar amb més carinyo, i no puges al tren. I el tren marxa.
I de l'andana estant, penses si havies de pujar a aquell tren. I demanes a Déu que aquest dubte no et persegueixi tota la vida.

Maria Escalas Bernat ha dit...

Jordiet: em sembla que et contestaré amb un post. Per ara, t'envio una abraçada

Anònim ha dit...

a-crec que només és pot viure intensament i amb una actitud positiva si acceptem el que hi ha en la realitat,és a dir que les coses són com són i no com ens agradaria que fóssin