dilluns, 30 d’abril de 2007

Proust i els 850



Diumenge passat hi havia un ralli de cotxes antics al parc central de Mataró, just davant de casa. Em feia molta il·lusió anar-hi, m'encanta l'estètica dels cotxes antics, amb els llums lluents i esvelts sobre les carrosseries arrodonides...
Hi vaig baixar amb els nens. Quina depre em va agafar! perquè no eren cotxes antics... Eren cotxes de quan jo era petita: sis-cents, escarabats, R-5, cent-vint-i-sets i vuit-cents cinquanta.
O sigui, que els cotxes que jo veia pel carrer quan era nena ja són considerats antiguitats? Va ser una sentiment com aquell que et queda quan algú et parla de vostè, o quan et diuen senyora, o quan veus que al llibre d'història dels teus alumnes ja en el penúltim capítol hi ha coses que tu recordes de primera mà.
Tamateix, pels meus fills un dos cavalls és tant antiguitat com un Ford T. O sigui que ens varem estar passejant, sota el sol de justícia que queia a la una del migdia, i als nens els feia gràcia veure aquells volants tan grossos, les finestretes triangulars de davant de tot, els retrovisors tan minúsculs...
I vaig trobar un vuit-cents-cinquanta amb la finestra baixada que tenia darrera una vànova de ganxet amb fils de colors com la havia vist fa tants i tants anys a ca els padrins.
El meu padrí, el pare del meu pare, es va comprar a principis dels 70 un vuit-cents cinquanta a Múrcia. La matrícula, doncs, deia "MU", i això feia molta gràcia a les meves amigues.
Era un cotxe de color verd clar, i a mi em semblava de lo més sofisticat del món. Va durar molts anys, fins i tot vaig arribar a conduir-lo uns mesos.
O sigui, que vaig descobrir la vànova dels meus padrins al cotxe dels meus padrins, i no me'n vaig poder estar de ficar el cap dins el cotxe (eren també tan baixets, abans ?) I allà em va venir aquella bafarada, l'aroma de l'Sky escaldufat, i van fer-se'm presents inesperadament un munt de records, aquelles anades a la platja de petita, la corretja del cotxe que es trencava, quan havíem de parar perquè el cotxe es refredés a les costes de s'aranjassa, quan posàvem la tovallola al seient, no per no mullar-lo, sino per no cremar-nos amb la temperatura que arribava a agafar aquell símil-piel que a més se t'enganxava a la cuixa i si et volies aixecar depressa et deixava un bon record.
Quin gust, tornar a sentir aquella olor, tornar a tenir deu anys i anant amb amics apilotonats darrera, (sense cadires de seguretat, ni aires condicionats, i si obries la finestra podien entrar abelles i te la jugaves a que algú saltés, i no se perquè, però molta gent portava un coixí al cotxe)
Tenim fotos, podem escoltar música d'aquell temps, però aquests records menys tangibles, aquella olor dels migdies d'agost, (quan la platja encara no feia olor de protecció solar perquè ningú se'n posava, i encara s'hi trobava aparcament)aquell aire, aquell calor insuportable, no tenim records materials per a això.
Si us fixeu bé en la imatge podeu veure la vànova de colors. Però la olor no us la puc portar.
Vaig fer que el Miquel ensumés dintre el cotxe, i li vaig dir. "quan jo era com tu els cotxes feien aquesta olor"
Em va mirar com si fos marciana.

5 comentaris:

eugènia i teresa ha dit...

Ens fem grans, això està clar... Recent tret del carnet, jo vaig tenir un 850, així que dec ser d'una època similar. Ara que tot passa tant depressa, sembla que siguem d'una altra galàxia. El que em sembla improtant, en aquest temps de complexitat i tecnologia desfermada, és no perdre el sentit de les coses senzilles. Com les d'abans. Teresa

ojoporojo ha dit...

t´he entés perfectament. Aquella olor...., el volant que tbé cremava, ...i el cul i les cames eganxats al seient que feien com de pegatina. I si t´aixecaves ràpid quedaves depilat\da !

Anònim ha dit...

Tot i que a casa teníem un 600, jo també me'n recordo del 850. Un estiu vam anar amb ell per tot Mallorca, érem ben menudes, però ho recordo com si fos ara. I totes volíem la finestra...
Per cert, això de la matrícula, ara sóc jo, bé vull dir la comunitat, qui tenim un cotxe amb matrícula de MU.
Crec que aquests records són dels que no s'esborren, i són les coses que ens van fent al llarg de tota la vida.

Manel Filella ha dit...

M'has fet passar una bona estona....recordant tot això que expliques amb tanta riquesa de detalls. Quina manera més diferent d'anar a buscar el cotxe- aquell dos cavalls- d'aleshores i com hi anem ara. Fins i tot algunes vegades l'havia engegat amb la maneta quan no s'engegava sol...

Maria Escalas Bernat ha dit...

Teresa: abans els cotxes duraven quinze anys. Hi havia gent que fins i tot els posava nom (cosa que a mi em sembla molt molt cursi)Es veu que aquests cotxes tan vells són molt antiecològics, gasten molta benzina i tal. No se, jo enyoro algunes coses d'aquella època, suposo que és que m'estic fent gran.
Ojo por ojo... Era terrible, oi? les cuixes quedaven ben ben vermelles... i si darrera no hi havia finestra... buf!!!
Anònima... T'he conegut de seguida. Quins dies, oi? Em sembla que tu i jo, com que érem les germanes grans, sempre guanyàvem la batalla de la finestra. Drets de ser el més fort!
si diuen que la pàtria de cada u és la seva infantesa, tu i jo som bastant compatriotes, oi? però el que més m'agrada és que encara tenim molt a compartir.
Manel: això de la maneta si que és per a mi d'un altre món! Només ho he vist fer a les pel·lícules!