diumenge, 6 de maig de 2007

Els trens que s'escapen


En resposta al J., que em va fer un comentari en un post anterior:
En tota opció de vida hi va inclòs el dolor de les altres vides a les quals hem renunciat. I els capellans recorden amb tendresa algú a qui van estimar, i els funcionaris es pregunten què hauria passat si s'haguessin atrevit a muntar aquell negoci, i alguna dona es pregunta si hauria estat tan greu tenir un fill als 17 anys enlloc de viatjar a Londres i sentir sempre aquell buit que ni els fills que te ara han aconseguit omplir, i els professors de música es pregunten perquè no es van atrevir a anar a fora a estudiar, i algú que ha anat a fora es pregunta si valia la pena tant d'esforç i tanta renúncia.
Renúncia. Vaja una paraula. Sempre estem renunciant. És la manera d'encaminar la nostra vida. Perquè no es pot anar en dues direccions a la vegada. Encara que alguna vegada siguin camins més o menys paral·lels. Hi ha moments en què no es pot jugar a dues bandes.
Quan érem més joves podíem, encara, saltar d'un camí a un altre: canviar de carrera si pensàvem que ens havíem equivocat, per exemple: ens havíem separat dels altres camins feia poc i encara eren prou propers com per canviar sense gaires trasbalsos. A més, normalment aquestes decisions ens afectaven només a nosaltres.
Dius que has deixat escapar un tren. T'has quedat a l'andana veient com s'escapava una possibilitat important de canviar la vida. Entenc el teu dolor.
Et preguntes si has fet bé. Sempre tindràs en la teva vida aquesta pregunta gravitant, i de fet penso que tens sort si a la teva edat és la primera vegada que et passa.
Tots hem deixat escapar trens. A tots se'ns han caigut flors pel camí.
En la mesura que siguem ara feliços, amb la vida que finalment hem triat, (si és que l'hem triat nosaltres, també pot ser que ens hi hagem trobat sense donar-nos compte, aquesta és una altra pregunta del milió!) En la mesura, doncs, que ens sentim plens en la nostra vida, sabrem estimar també els camins que no vam prendre, conviure amb el dolor del que no va ser. No deixar que controli la nostra emotivitat. Però tampoc pretendre que no hi és. Una mica, també és la prova de que la nostra opció de vida valia la pena, perquè cap cosa que val la pena s'aconsegueix sense esforç.

10 comentaris:

Cris Ruano ha dit...

És difícil haver d'escollir sabent que això implica renunciar i deixar passar trens a la teva vida. Trens que possiblement recordaràs durant els anys que et queden, possibilitats que has de tancar en algun moment...
Gràcies per la reflexió, Maria.

Manel Filella ha dit...

Maria...i quan ens sentirem plens i feliços de la vida que ara portem?? Jo que he baixat vàries vegades del tren i amb dolor, m'adono que el dolor el superes amb la joia del que estàs fent ara. Però per no tornar-me a equivocar o deixar passar el tren, o no haver de tornar a baixar i esperar-ne un altre de tren, crec que m'ajuda le preguntar-me sobre la meva vida de creient en Jesús. Si et ve bé llegeix l'escrit que hi he posat avui....reflexionant sobre l'evangeli d'avui... Una abraçada

Marcos Mateu ha dit...

Suposo que es secret es agafar i deixar partir 427 trens, aixi el que fa 428 no te sap tan de greu o el poses ja en mes perspectiva?... encara que sempre queda coseta per allla dins?
Que tal ha quedat aixo?

Saltimbanquineta ha dit...

És qüestió de valentia, quan has de prendre una decisió. T'has d'arriscar i no tenir por, com diu Jesús. Malauradament la gent avui dia té moltes pors, fins i tot gent creient (que no n'hauria de tenir). I cal lluitar perquè el tren no s'escapi, fins al darrer moment pots córrer per atrapar-lo. Com a mínim, si es lluita no es té tanta racança... oi?

enric faura ha dit...

Hola Maria, t'escric des del bloc Muntanya.net

Fa uns dies em vas deixar un comentari en referència a un poema de Maria Antònia Salvà i deies que na Miquela Lladó havia musicat aquest i altres poemes.

No sé com contactar amb tu, però m'agradaria saber com poder accedir a aquestes versions. Si em pots informar (efaura@xtec.cat) t'estaré agraït.

Aprofito per felicitar-te pel bloc. Ànims per continuar-lo.

Maria Escalas Bernat ha dit...

Cris: com que segueixo el teu blog se que has decidit canviar de tren darrerament. Espero que et vagi bé, una abraçada
Manel: si que tens raó: fixar-se en Jesús ! el que passa és que Jesús és molt clar… si el vols entendre! La meva mare sempre diu que és molt fàcil enganyar als malalts que volen ser enganyats. Ho dic perquè quan som incoherents, encara que ho sapiguem, tenim mil excuses per no fer el que SABEM que hem de fer. Com baixar-se dels trens que ens desvien, per exemple, malgrat siguin tan atractius
Marcos, els trens dels que parlava el Jordiet eren situacions en les quals et trobes una, o dues vegades en la vida. Com per exemple, tenir tota una vida muntada i decidir anar a l’altre cap de món a mostrar el que ets capaç de fer… ;-) Tu també vas davallar d’algun tren, no?
Saltibanqueta: m’agrada molt el teu blog. Si, tant difícil és baixar d’alguns trens com pujar-ne a alguns altres.
Enric: em posaré en contacte amb tu amb el mail. Em va encantar que coneguessis Maria Antònia Salvà, perquè hi ha poca gent que la conegui i a mi m'encanta, és tan planera, tan normal!

Marcos Mateu ha dit...

Maria, a lo que jo me referia era que trens, lo que se diu trens, en tenim cada dia per pujar i baixar. Lo que passa es que uns sons de rodalias i altres son trens bala japonesos, o mes clasics com el Orient Express pero que te duen a atravessar el mon.
I a dins cada un d'aquesta varietat llavor en tenim de personals, professionals, familiars...
En cuant a lo meu, sa meva percepcio no es que davallas d'un tren, si no que vaig botar "d'es tren de Soller" a "s'Ave".

Un'altre cosa volia dir i es que pens que, -a no ser que agafem un tren tan equivocat-, tampoc no hi ha perque mirar massa enrera pens jo. No podem fer.ho tot o ser.ho tot a n'aquesta vida, i si be hi ha que veure ses coses en perspectiva, possiblement tampoc duria a massas llocs estar sempre reconsideran.to tot.

Mes que res pens que sa cosa esta amb quin esperit desenvolupam ses nostres vides dins sa 'via' o destinacio que hem agafat (dins lo que hem pogut triar). Sempre acabam deixant un testimoni de lo que entenem sa vida pot donar de si, donant classes a Mataro, dibuixant alla hon sigui(gue), o cuidant a algu que ho necessita per exemple...

Saltimbanquineta ha dit...

Hola! Perquè no se t'escapi el tren de la peli "Juan XXIII.El Papa de la Paz", ja tens la info extra penjada com a comentari 2 a l'entrada.Estic de broma,je,je,je.

eloi ha dit...

Hola Maria, feia tmps que no t'escribia però em venia d egust. L'altre dia, al grup de confirmació, vam fer pregària amb "posts" i aquest va ser un dels escollits. La noia que va llegir el teu va formular una experiència semblant, va ser molt interessant. Ja saps que el tema que expresses també em fa ballar el cap (peso en el post aquell de "els absurds de la fidelitat"). atentamet

Maria Escalas Bernat ha dit...

Moltes gràcies, Saltimbanqueta, segur que la compro, Joan XXIII és una figura molt important per la meva família.
Eloi: Aquell post dels absurds de la fidelitat em va fer ballar també el cap a mi, i de fet li vaig recomanar al Jordiet.
Jo també he fet servir posts teus, el de la pregària i el futbol ens va donar molt joc ;-)