dijous, 31 de maig de 2007

Viure amb etiquetes

He estat fent un curs a la fundació hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena. El curs es deia "pares conscients, fills feliços" Ahir el vam acabar, i m'ha agradat força, hi ha coses que va bé que te les vagin recordant.
És curiós observar que és veritat el que ens deia l'Anna Mascaró en el curs, que els nens són el que senten que diuen d'ells. Si constantment li dius a un nen que és un desastre, un patós, un maldestre, o un nen dolent, a la fi el nen acaba assumint el rol que els imposem. I encara que realment el nen sigui maldestre, el pitjor que es pot fer és reforçar la seva poca habilitat recordant-li cada dos per tres que tot li cau. Així quan agafa alguna cosa ja ho fa amb por, i mai aconseguirà sortir-se'n.
La teoria la sabem tots. Però és curiós com inconscientment anem penjant etiquetes als nostres fills, i moltes vegades, perquè siguin millor, els anem repetint que fan les coses malament, i ells assumeixen que no són bons, o pitjor, que no ens agrada com són. El repte, suposo, és trobar la manera d'ajudar-los a millorar sense "maxacar-los"
També nosaltres obeïm la imatge de nosaltres que tenen els demés.
I si això funciona per les coses dolentes, oh!, màgia! també funciona per les bones! i si saps que algú et troba simpàtic és possible que ho siguis més, i si algú t'ha dit que ets seductor, tendre, intel·ligent, amable, dolç... és possible que aconseguim ser-ho més.
Una vegada va venir a parar a mi un alumne de piano rebotat d'altres professors que se'l treien de sobre. El primer que vaig fer va ser canviar-li el repertori, buscar obres més assequibles per ell. I després, dir-li constantment que ho feia molt bé. Va fer una millora espectacular. Ell sabia que jo esperava la següent classe per veure com havia millorat, i això l'esperonava a estudiar. Als professors que havia tingut abans ell no els importava. No es van prendre la molèstia de buscar obres que fossin assequibles per ell (que no eren del seu curs, és veritat, però que feien que ell toqués a gust)I per això ell no tenia ganes de treballar. Va ser "baixar el nivell" i que ell el comencés a pujar. Al cap dels anys va recuperar tot el repertori que no havia fet abans.
Fer-li classes era esgotador, perquè no era un alumne fàcil, però súper enriquidor. I per primer cop ell es va sentir dir que tocava bé, i va ser la manera de tocar millor.
Potser es tracta de buscar a la gent que estigui a gust amb nosaltres, que ens accepti tal i com som, i que encara que ens sàpiga les mancances, que tots en tenim, ens reforci les nostres bones qualitats.
Acabo amb una frase de Goethe, que ens va regalar l'Anna. Funciona pels nens però també pels adults.
"Tractem els fills tal com són, i seguiran essent com són
Tractem-los com si fossin el que poden arribar a ser, i així els ajudarem a aconseguir-ho"

6 comentaris:

Manel Filella ha dit...

"Tractem els fills tal com són, i seguiran essent com són
Tractem-los com si fossin el que poden arribar a ser, i així els ajudarem a aconseguir-ho"
- Aquest estiu també aniré a un curs "Promoció de l'autoestima de l'infant i el jove" ja et diré si coincidim. Jo crec que es vàlid per a tothom...i amb el meu tracte amb joves malalts greus crec que també...els ajudo per la seva millora...

Lu ha dit...

Va ser "baixar el nivell" i que ell el comencés a pujar.

Aquesta frase m'ha agradat tant que me l'apunto com a mantra.

Trobo que el problema és que ja venim al món amb el nivell molt alt: hem d'acomplir amb tantes expectatives: mare i pare, escola, entorn, rols socials, estereotips...

I sí, Maria, el millor és envoltar-se de persones on ets sents à l'aise, com a casa, on no cal fer cap paper, on no et sents impel·lit a competir, a fingir, a inhibir-te, a ser guapo/a, a ser brillant, a no mostrar-te vulnerable...

A mi, el meu pare sempre em deia:

--Vigila, que cauràs!

I sempre queia.

Maria Escalas Bernat ha dit...

Manel i lu, gràcies pels vostres comentaris. Manel, espero que parlis al teu blog d'aquest curs. Lu: fa poc vaig distanciar-me d'una gent que constantment estaven emetent missatges negatius als meus fills, i saps? ho han notat molt! (els meus fills, els altres no ho se)
Una cosa que vaig oblidar-me de dir en el post: com nosaltres també ens pengem etiquetes. Per exemple, quan ens cauen les coses a terra i diem "sóc un desastre".
I per cert, el meu pare sempre vigilava (i encara ho fa) quan em posava aigua al got... Sempre la vessava.
I després la coletilla: "Ja està, una altra vegada!"

ojoporojo ha dit...

Hola Maria.

Com gairebé sempre m´agrada l´originalitat del teu blog. Poques vegades sento parlar o puc llegir de temes com aquest d´avui, i d´altres que ja has tret.

Com bé dius, crear i recrear-se amb les etiquetes pot fer mal, i hi ha gent que no se n´adona quan juga amb elles (o si?).
També hi ha gent que les accepta, malgrat ser-ne els principals perjudicats...
Aquest "stablishment" d´etiquetes, encara que inicialment amistoses, l´he viscut dins el meu grup d´amics. Si la cosa començava de forma purament espontània i divertida, he de dir que ha acabat amb ressentiments i precaucions, malmetent l´amistat directe, simple i planera cap a certes persones que han volgut imposar un rol a cadescú.
Un cop l´etiqueta s´ha enganxat, canviar crec que no és impossible. Però potser cal esforç, distanciament i temps.....

Maria Escalas Bernat ha dit...

ojoporojo:
Tots hem viscut històries d'etiquetatges, i alguns ens han fet mal. Tens raó, s'ha d'anar molt amb compte. Però a vegades ens és més còmode obeir les etiquetes. Sembla com si necessitéssim que els altres ens diguin com hem de ser. I trencar amb una etiqueta pot voler dir, alguna vegada, decebre algú

Lu ha dit...

Hi estic d'acord.

És més fàcil fer allò que et diuen que pensar, inventar, què has de fer per tu mateix/a.