dissabte, 30 de juny de 2007

Conversa amb el meu fill

Tinc una llibreta on apunto les sortides enginyoses dels nens. Hi ha coses realment divertides que em sabria greu oblidar amb el pas del temps.
Avui en Miquel, que té sis anys, me n'ha dit una de graciosa.
Pel matí protestava perquè deia que no tenia ganes d'anar a veure el Damià, de qui us he parlat el maig de 2006 i el febrer de 2007. No és estrany, realment no és el pla guai per un nen anar a fer una visita a una residència d'avis.
Jo, que aprofito qualsevol ocasió per enxufar-li catequesis casolana, li he dit que per ser amics de Jesús havíem de donar menjar als que tenen fam, aigua als assedegats, anar a visitar els malalts, i anar a veure els que estan a la presó.
En Miquel fa cara de consternació i em replica:
"Doncs haurem d'anar a veure l'Isabel Pantoja, si volem anar al cel"

3 comentaris:

Manel Filella ha dit...

Maria, jo tinc un germà (80 anys) i que des dels 25 està malalt mental i en una residència. Cada vegada que el vaig a veure - només 15 minuts, que sinó es posa nerviós - m'encaro davant el misteri de la vida. En el misteri del projecte de Déu...i espero....

vladimir ha dit...

Maria,
amb la maria em passa el mateix quan anem a visitar a la meva avia a la residència (i també aprofito per fer catequesis).
Tot això em porta a un llibre molt breu i bonic que aprofito per recomar-te, si és que no l'has llegit: Antoni Marí "El vas de plata".

Maria Escalas Bernat ha dit...

Manel: Quan algú estimat està en aquestes condicions ens plantegem moltes coses. Jo vull que els meus fills el coneguin, el Damià. I vull que vegin que hi ha avis que estan malalts. No els vull estalviar aquestes realitats.
Vladimir: Buscaré aquest llibre. Gràcies