dimecres, 4 de juliol de 2007

No-casualitats

L’Andrés sempre diu que no hi ha casualitats. Que totes les coses passen per alguna raó, que la vida tossuda ens va teixint trobades i ensopegades per tal que acabem aprenent.
Potser és veritat. Moltes vegades un fet fortuït, una pedreta molt oportuna, ens ha donat un cop i ens ha fet reaccionar.I amb el temps veus que aquell problema va ser, en el fons, la manera d'arribar a ser com volies. I costa creure que les coses passin fortuïtament.
Potser no és casualitat que avui m’hagi trobat el Josep E. , tot i que no deixa de ser curiós, que vivint ell a Navarcles i jo a Mataró hàgim anat a passar pel mateix lloc just a la mateixa hora. Jo mai passo per allà a aquella hora, però just avui m’he entretingut amb una cosa. Ell hi ha passat avui perquè no havia trobat aparcament.
El Josep és capellà. Un capellà gran, com aquells dels que parlava el Josep A. Colomés. En un moment de la meva vida bastant dolorós em va acollir, en una confessió maratoniana que em va ajudar a encaminar el que sóc ara.
Potser aquesta feliç no-casualitat ha estat per què d’alguna manera necessitava dir-li el que li he dit. Que sóc molt feliç, que les coses em van bé.
Potser ha anat bé, per mirar una mica enrera i ser capaç d’agrair el camí que m’ha dut aquí, tot el camí, amb les ensopegades i els llocs ombrívols.
I ara penso que potser no era jo la que havia de trobar-me’l sinó ell. O sigui, que potser és a ell que l’hi ha anat bé trobar algú que li digués que amb la seva manera de ser i viure ha ajudat a molta gent.
Ara no se si li he arribat a dir “gràcies”, o simplement ha quedat implícit, en parlar-li de la meva felicitat, de la meva plenitud. Quan el torni a veure, segurament a l’octubre, intentaré dir un GRÀCIES ben gran i ben fort.

4 comentaris:

eloi ha dit...

Ara que està tan de moda en Paulo Cohelo, enlloc de parlar de "providència" podries parlar de "llegenda personal" o de "conspiració de forçes"... sigui el que sigui tú mateixa ho has dit: donar les gràcies, viure donant gràcies. A vegades costa però és la clau (només cal repassar al St Job!). M'ha agradat molt el post.
att

Tondo Rotondo ha dit...

Bon paral.lelisme amb Job!

De vegades hi penso amb això de què les casualitats no existeixen. I de fet funcionar a tranques i barranques, de casualitat en casualitat... no m'acaba d'agradar. M'estimo més pensar en que hi ha Quelcom més.

Maria Escalas Bernat ha dit...

Eloi, gràcies pel teu comentari. Espero saludar-te personalment en la trobada de bloggistes.
Tondo rotondo... Jo també estic convençuda que hi ha alguna cosa més... i que no juga als daus.

Manel Filella ha dit...

Jo, Maria, no sé ben bé per què, no crec que sigui per comoditat i justificació de la consciència, però quan temps enrera ho a tribuia a la "Providència", ara prefereixo veure-hi en aquestes coses i en moltes més... al "misteri"... Ho trobo més humà i més coherent amb el que crec i amb el què sóc. Un petó