dijous, 30 d’agost de 2007

Analgèsics

Continuo penjant posts que vaig escriure a Mallorca. La cremada de la que us parlo ja està totalment cicatritzada

Avui m'he fet una cremada enoooorme al braç. El meu problema és que no controlo bé l'espai, per això sempre em cauen coses i em cremo, o em tallo, o caic si els graons no són perfectes.
És terrible, el dolor d'una cremada. M'hi he posat Aloè Vera de seguida, i cada dos per tres me n'hi vaig posant, però de tota manera fa molt mal, això.
La meva rebesàvia, la mare de la meva besàvia, va morir cremada. Era ja gran i estava baldada, no podia caminar i a penes es movia. La meva besàvia la va deixar asseguda a una taula camilla i se'n va anar al terrat, a estendre roba. Mentre la filla era fora el braser va encendre els faldons de la camilla. La senyora cridava però la filla no la sentia.
Quan va arribar la filla la va apartar com va poder, però ja s'havia cremat les cames, els braços, les mans i bona part del cos.
Va morir el dia següent. Us estic parlant de principis del segle passat. No hi havia analgèsics, i em temo que aquella pobra dona es va haver d'empassar el dolor amb humils Aloè Veras, potser la van emborratxar, és possible que quedés inconscient però segur que va morir de dolor.
Sempre hi penso en ella, quan em faig una cremada. En ella i en la quantitat de gent que avui, en ple segle XXI no té accés als analgèsics.

5 comentaris:

Manel Filella ha dit...

Que et curis ben aviat!!! que s'acosta l'inici del curs, i potser l'Aloè Vera i l'oboe no deuen lligar gaire...jeje. Vinga , que a l'estiu encara se'ns permet fer brometes.

Zoila ha dit...

L'altre dia em van treure una piga maligna i pensava: quina sort que tenim anestèsia... Uns tant i altres tan poc... quin misteri, aquest! Tan de bó algún dia hi hagi mès igualtat en aquest món tan "desequilibrat"...

Marcos Mateu ha dit...

Tia, aixo es un post "Edgar Allan Poe" total.
Pot ser ja fa cent anys pero aixi i tot encara me deixa mal cos...

Dra. Marols ha dit...

Que et recuperis. L'aloe fa miracles (i la rosa mosqueta també).

Sobre els anàlgesics, és curiós, però, que en un món que nega el dolor, hi hagi un petit revival del part sense epidural.

Sonarà fatal, però estic convençuda que assimilar cert tipus de dolor pot tenir conseqüències positives. No parlo de les cremades, tanmateix! (Jo en tinc una al braç dels 10 anys: una veïna, sense voler, va abocar l'aigua bullent de les infusions sobre el meu braç esquerre.)

Maria Escalas Bernat ha dit...

Jo he parit un nen de quatre quilos sense anestèsia, vull dir que no m'espanta el dolor.
I el dolor és, en el fons, un indicatiu que les coses van malament, ens ajuda a prosperar moltes vegades.
I realment vivim en un món de contrastos: Hi ha llocs on per depilar-te et posen crema anestèsica, i a Equador als hospitals, si després d'operar-te vols analgèsics, te'ls has de pagar tu. Si no pots pagar, després d'una apendicitis et cargoles de dolor.
Una societat que negui el dolor és una societat d'idiotes. Una societat on no s'alleuja el dolor és una societat cruel.