diumenge, 5 d’agost de 2007

Arribada

Penjo ara un post que vaig escriure quan finalment vaig arribar a Mallorca per estar-m'hi tot l'estiu. És una mica antic, però connectar-me aquí és una proesa

Arribo de nit a la casa en calma. Entro de puntetes a l’habitació on dormen els meus nens, fa més d’una setmana que no els veig i els trobo dormint despreocupadament. Els abraço, fan olor de nen, els faig un petó i els noto suats. Fa calor, aquesta nit.
Els prometo que no tornaré a passar tan temps sense veure’ls. La veritat és que se m’ha fet insuportable.
Malgrat la son, m’assec una estona a la terrassa. Necessito desintoxicar-me. Hi ha un silenci monacal, que no gosen destorbar ni els grills. La lluna festeja el mar en calma. Em recolzo a la barana. Parant molt la orella, sento el soroll de les ones. El pi majestàtic m’acull, l’oratge suau de la nit m’acarona. Alguna vegada passa un cotxe. Respiro fons, olor de pi i de nit. Ara sento una òliba. Noto la humitat a la pell, però no em molesta.
La lluna plena destorba els estels que tímidament gosen guaitar per darrera la fulla de la palmera.
Dono gràcies a Deu de poder tornar a estar aquí. Són les dues de la nit. Finalment he arribat a ca nostra.

2 comentaris:

vladimir ha dit...

maria,
jo trobo que el sentiment d'enyorança és un dels millors sentiments que hi ha: fa que brilli el que veritablement estimem i en ell arrela la màgia de la retrobada.

Ramon B. ha dit...

T'he llançat un repte en forma de meme aquí i aquí