diumenge, 26 d’agost de 2007

Castells de sorra

Ara que torno a tenir connexió a internet aniré penjant aquests dies entrades que no vaig poder publicar durant l'estiu. Aquí va la primera.

L’arena de la platja on solem anar és molt fina, i va molt bé per fer castells de sorra. En Miquel, que té sis anys, és un autèntic enginyer. Ja sap que la sorra humida és més manejable, però s’ha de barrejar amb una quantitat de sorra eixuta per obtenir la consistència adequada. Li encanta calcular el risc que pot permetre’s: si fa un castell prop d’on trenquen les ones podrà fer camins per on passi l’aigua, però en contrapartida serà molt més fràgil, perquè alguna vegada una onada massa forta s’empassa d’un glop un bon tros de la construcció.
Ahir va fer un castell realment maco. Amb caminois que s’omplien amb les onades, i ponts i túnels, i unes algues que semblen palmeres sobre les torres que feien maco. Hi havia estat molt temps, perquè es va posar a construir-lo gairebé quan vam arribar a la platja i quasi no es va banyar.
Ell sabia que la seva obra mestra estava exposada a les ones, i construïa afanyosament dics de contenció, hi posava pedres, emprava el seu cos per impedir que les onades hi arribessin, reconstruïa els trossos malmesos....
Quan li vaig dir que havíem de marxar es va atabalar. Va voler posar-hi més protecció, però les ones se la menjaven. I es va començar a angoixar. No era com els dies en què es fa el ronso per continuar jugant, estava realment preocupat.
I em va dir “mama, no ho entens? M’he de quedar a protegir el castell, si no s’enfonsarà!”
Em va costar molt convèncer-lo de marxar, i va marxar trist perquè sabia que no tornaria a veure el seu castell.
I mentre tornàvem agafats de la mà, amb el Miquel trist pel seu castell perdut, pensava que els grans som ben bé com els infants: Quantes vegades no ens esforcem a mantenir en peu fràgils castells de sorra? Relacions que ens fan mal, feines que no ens omplen, una imatge nostra que volem preservar, un nivell de vida que no ens fa feliç... I això ho fem malgrat sabem que en el fons és inevitable que d’un moment a un altre el castell es dissolgui amb el primer cop d’onada que arriba. Però continuem lluitant, que no sigui dit que no hi vam posar tot de la nostra part, tot i que hi deixem la salut i les forces.
I quan abandonem la platja ho fem tristos pel castell perdut, enlloc d’alegres per no haver de continuar lluitant contra l’inevitable.
Les nostres platges, les nostres vides, estan plenes de castells que construïm i mantenim a costa de la nostra felicitat, moltes vegades. Deixem que se’ls empassi la mar?

4 comentaris:

Manel Filella ha dit...

Molt bonica, Maria, la narració al voltant del teu fill. Quantes coses i lliçons ens dóna la vida i sobretot els nostres fills. Et convido a llegir, al meu Blog, la meva joia per ser avi per segona vegada i també per les lliçons que també ens donen els nostres fills a mesura que es fan grandets. Fins aviat

Zoila ha dit...

risc, lluita, vetllar... potser hi ha castells que no s'ho mereixen, però hi ha que es mereixen això i molt més.

Molt bonic, aquest post! Ah! Bona tornada a Mataró!! Una abraçada,

Maria Escalas Bernat ha dit...

Manel, moltes felicitats! Avui mateix he tornat a l'hospital en el que van néixer els meus fills... Quants records!
Zoila: aquest és el repte, saber quins castells valen la pena i quins no.

Cris Ruano ha dit...

Gràcies per aquest post, m'ha encantat...
Bon retorn!