dilluns, 20 d’agost de 2007

El Guapo

No vam saber mai com es deia, tampoc és que fos un noi espectacular, però estàvem molt desenfeinades a la platja, li vam penjar totes les virtuts imaginables i el vam batejar com “el guapo”, per raons obvies. Durant anys i anys ens el vàrem estar trobant al mateix racó de la platja on anàvem nosaltres, als búnkers, lluny de la “zona familiar”, que és el tros de platja que hi ha just a l’entrada. Als Búnkers s’hi arriba després de caminar un quart d’hora, i això fa que estigui sempre molt més buit de gent, mentre que la zona familiar està plena de famílies amb nens petits, inflables i castells de sorra.
I cada estiu als búnkers prenia el sol el guapo, sempre solitari, arribant amb el seu caminar elegant i la tovallola esfilagarsada sobre l’esquena.
Per la gent a la que saludava suposàvem l’edat que tenia (uns anys, pocs, més que nosaltres) i a quin institut anava. Després, per la nostra natural idealització, vam suposar que anava a la universitat, i desitjàvem que estudiés a Barcelona, com molts illencs universitaris, amb l’esperança de trobar-nos-el un dia al metro.
El vam anar espiant, sense atrevir-nos mai a encetar converses que havíem encetat amb altres joves de la platja. Ell semblava no donar-se compte que existíssim, però nosaltres sabíem quina era la seva bicicleta (això al principi, quan no teníem edat de conduir) i després el cotxe de segona mà que duia (segur que era el vell de la seva mare, tots hem començat a conduir amb el cotxe vell de la mare) i més o menys a quina zona vivia.
El guapo. Algun dia ens dèiem “he vist el guapo” i sempre hi havia la llista de preguntes: On? Com? Quan? Amb qui?
Amb qui! Aquesta era la pregunta més delicada. Anava a les festes dels pobles poques vegades, i amb grups de gent, més o menys nombrosos. Ell solia anar encara més guapo, mai anava mudat com molts joves que s’empolainaven per anar a les verbenes, ell anava natural, amb una simple camisa de fil crua, uns shorts i unes avarques era encara més guapo. En aquests grups hi havia nois i alguna noia, que nosaltres observàvem i jutjàvem amb una ràbia i una gelosia insospitada.
Mai el vam veure agafat de la mà de cap noia.
Fa uns anys ens vam deixar de veure. L’any passat ens el vam trobar a la Cantina del club nàutic. Portava una camisa oberta, mostrant el pit torrat pel sol, anava sol com sempre, i conduïa un Audi, cosa que va fer que baixés l’aurèola de progre que tenia.
Aquest any ens l’hem tornat a trobar. A la zona familiar, que abans menyspreàvem . On érem nosaltres amb els nens, els flotadors i els castells de sorra.
Ell anava amb dues criatures. Conservava la mirada salvatge, el somriure blanquíssim... I havia fet panxa!
Ens vam mirar i per primer cop va fer un petit gest de reconèixer-nos, tot somrient i aixecant la mà de la seva criatura, com mostrar-nos que ell també ha crescut, s’ha fet gran.
Per això feia tant temps que no el veiem. També ha tingut fills. També ha fet panxa. També s’està fent gran, com nosaltres, que ja no anem amb aquells bikinis tan atrevits.
Els nostres mites fan panxa. Han anat fent-se grans, com nosaltres. I ara es queden, com nosaltres, a la zona familiar, a jugar amb els nens.

8 comentaris:

Sergi d'Assís ha dit...

Tens una capacitat descriptiva impressionant. Sembla que es vegin totes les escenes... No has pensat a dedicar-te a escriure?

eloi ha dit...

M'afegeixo al comentari d'en Sergi. l'article m'ha enganxat i és molt suggerent... com la vid mateixa si hi estàs atent/a. bones vacances... si encara t'en queden ;)

vladimir ha dit...

"El guapo" amb panxa i família, potser no tan guapo, potser no tan misteriós, però potser més entranyable.

Cris Ruano ha dit...

Jo també estic d'acord amb el Sergi (i l'Eloi). Amb cada petita història aconsegueixes crear un petit món...

Dra. Marols ha dit...

M'he aturat en dos detalls de la narració:

el guapo, que va sol, perquè les noies no gosen apropar-s'hi i el guapo que duia la tovallola esfilagarssada i ara condueix un Audi.

1. Quan no gosem apropar-nos a algú perquè és guapo/a estem cometen dos errors: fer-lo de més i fer-nos de menys. Ningú és cap déu o deesa per més recte que tingui el nas o rodó el cul.

L'autoestima, l'energia interna, ens fa molt més guapos del que sospitem.

Altrament, els molt guapos/es ho tenen molt difícil per no decebre: els posem en un pedestal a priori on no podran mantenir-se gaire temps.

2. Quan has superat l'edat dels somnis sense haver-los aconseguit (volia ser un escriptor d'èxit; imaginava que treballaria en una gran multinacional amb un càrrec de poder; somniava amb ser actriu, etc.) aleshores et passes al consum de símbols materials per consolar el teu ego ferit. Vet aqui l'audi, la PDA, el golf, la Wii, en fi, tot allò amb què fem veure que som alguna cosa i així no ens sentim tan frustrats.

Maria Escalas Bernat ha dit...

Ei! Gràcies a tots pels missatges... Jo llegeixo blogs tan tan tan bons que moltes vegades em fa vergonya penjar segons què, gràcies per animar-me.
I si, encara em queden vacances, poques, però més val no queixar-se

Maria Escalas Bernat ha dit...

Per cert, Dra Marols, nosaltres trobavem molt més excitant muntar-nos la pel·lícula que arriscar-nos a permetre que ens decebés...
Lo de la tovallola esfilagarsada i l'Audi... No se, prefereixo pensar que encara duu el cotxe de sa mare. Entre altres coses, per això de que així no ens decep, i també perquè vam mirar i... no duia cadiretes!

Marcos Mateu ha dit...

Molt bo Maria!