dimecres, 3 d’octubre de 2007

Acompanyar en el dolor


Aquest estiu, una de les persones que més estimo ha patit una pèrdua molt gran. Des d'aquell dia de Juliol en que ho vam saber, he estat intentant fer-li costat. Moltes vegades sento la gran pobresa de paraula: no saps què dir-li, és tan i tan i tan fort, que no pots més que callar, estar en silenci al seu costat i desitjar poder fer el temps endarrere, abans que passés tot.
I és terrible, perquè me n'adono que en el patiment, estem moltes vegades sols. Així com l'alegria és terriblement contagiosa, i quan la compartim encara en tenim més, amb la pena immensa, per més que la compartim no aconseguim alleugerir-la. Ni una mica.
És molt dur. Estar al seu costat, i saber que hi ha com un mur infranquejable: el seu dolor, que no minva amb la meva estimació més profunda. I estant al seu costat, plorant juntes alguna vegada, no aconsegueixo deslliurar el nus. Només aconsegueixo, potser, que en alguns moments no es senti tan sola. Però aquesta desaparició ha estat com una amputació traumàtica, i sento que pretendre que no s'ho passi tan malament és com si a algú que li han amputat un braç li dones les coses. Notarà l'absència del braç, el buit que ha deixat.
No puc fer res. Només estar al seu costat. Moltes vegades en silenci, perquè davant d'algunes coses et quedes sense paraules.
Intento encomanar esperança. Perquè ser feliços malgrat la mort no és trair els que se n'han anat, sinó honrar-lis la memòria.
Però el dol s'ha de passar. I ni la més forta abraçada aconsegueix estalviar-li el dolor.
A tots els que pateixen dedico aquests dies les meves pregàries més ardents.

3 comentaris:

Manel Filella ha dit...

No sabré expressar-me, ja ho veig a venir...Tu ja m'entendràs què vull afegir al teu escrit.
La pèrdua ningú la restablirà. Claríssim. Però el dolor i el sofriment crec que l'hem alleugerit i molt... És com portar un gran pes entre vàries persones. Jo he viscut pèrdues familiars, traumàtiques, irreparables...però hem compartir el dolor en la família...sinó no sé pas què hauria passat...
Semblant a quan acompanyo un malalt terminal...entre els dos compartim el dolor i crec que l'alleugerim, encara que no el curem.Una abraçada Maria

Maria Escalas Bernat ha dit...

Intento alleugerir, Manel... però crec que no me'n surto.
Vull pensar que el cop és massa recent i que amb el temps servirà d'alguna cosa la meva presència.
Ens veiem el divendres!

Marcos Mateu ha dit...

Maria, es fet de que sa (teva) companyia sigui tan honesta i falta de motius interessats com sempre es en es teu cas crec que es lo millor que pots donar.
Per lo demes, es temps dona una perspectiva nova a moltes coses (no vull dir que "curi" pero si que dona una valor als fets que avanç no podiem veure)... dic jo.
Una abraçada (avui ja des de un'altre lloc)