divendres, 16 de novembre de 2007

Obvietats

Aquests dies estic assaborint tot un seguit de tòpics, sobre la felicitat, o com estar bé, o com superar tràngols, etc.
I la veritat és que si són tòpics, per alguna cosa serà. Serà que és veritat.
I una de les frases que sempre et diuen o tu mateix repeteixes com d'esma, però sense ser conscient que estàs dient una veritat com un piano, és que per ser feliç, s'ha de viure el present. No pensar en el que "hauria estat", o el que "hauria hagut de ser", sinó en el que és. I acceptar-ho i estimar-ho.
I clar que és fàcil estimar el meu present, amb dos fills com dos sols, una vida professional més que bona, una vida sentimental equilibrada... Però s'ha de vigilar per no pensar en el que no fou.
Per tant, assaborint aquest moment, aquest present que de fet és l'únic que tenim, avui he tingut un munt de moments feliços:
- Quan ens hem despertat ens hem trobat una personeta al llit: El Mateu, que diu que havia "zomiat cozez hororozez" i ha vingut al recer dels pares. Mig endormiscat ens abraçava i ens feia petons, i aquest moment de tendresa, a primera hora del matí, ha estat un petit regal.
- M'he dutxat sense presses, (avantatges d'estar de baixa) i m'he pogut posar totes les cremes que a la meva edat (ui) comencen a ser necessàries.
- He fet unes llenties que crec que tombaran de cul.
- M'ha trucat l'Àngels, només per preguntar-me com estic. Hem xerrat una estona.
- Quan he sortit a comprar, un ocellet petit amb el pit de color vermellós m'ha estat mirant una estona, valorant si era un perill per a ell. Malauradament he fet un esternut d'aquells potents, i l'he enviat a Sebastopol (aproximadament)
- I a més, avui fa sol, i el mar llueix d'una manera molt intensa, i aquesta nit em tornaré a trobar amb amigues d'infantesa, i casi no em fa mal res. Trobo un munt de coses que fan que el dia d'avui valgui la pena, i encara estem al migdia!
El que us deia, obvietats: el dia està ple de petites coses que si les assaborim ens ajuden a ser feliços.
Perdoneu pel post cursi. Seran coses de l'edat.

3 comentaris:

vladimir ha dit...

Només et diria que creia que el que tenia no em feia feliç, i ara que no ho tinc, crec que mai he estat tan feliç com quan creia que el que tenia no em feia feliç. Això de la felicitat és cosa estranya, més val no pensar-hi gaire i gaudir d'aquest petits moments que descrius tan bé.

Ànimus.

Ramon Bassas ha dit...

Diria que no depèn pas de les circumstàncies, fonamentalment. Però per descobrir-ho, devem haver de patir moltes circumstàncies, inevitablement.

Maria Escalas Bernat ha dit...

Vladimir: una vegada vaig llegir quelcom semblant a que sabem el que era la felicitat quan observem el buit que va deixar en marxar.
Ramon: com diu una amiga nostra, "Lo que jode curte"