dilluns, 29 de gener de 2007

Malgrat tot













Malgrat el canvi climàtic, que no dubto que tenim a sobre, la mimosa tossuda ha florit puntual.
Suposo que és un bon senyal

diumenge, 28 de gener de 2007

Buscant el Fernando

Parlo amb la Blanca, que va ser durant molts anys voluntària de presons, i ara és advocada. Diu que intentarà saber a quina presó està el Fernando. Tenim un problema, només recordo el seu primer cognom, i és molt comú. Li dic tot el que se d'ell: edat aproximada, carrer on vivien els seus pares, el delicte que ha comès...Me n'adono que en se ben poc.
Hi ha gent que em recomana que no el vagi a veure, que em farà mal, que sóc massa passional com per mullar-me per situacions com aquesta. La Blanca em diu que puc començar escrivint-lo, que els presos escriuen molt perquè estan molt sols.
Serà difícil trobar-lo, a Catalunya hi ha uns 8000 presos, i segur que una vintena es diuen com el Fernando. M'explica els diferents graus: Els que estan en tercer grau poden sortir a treballar, i passar caps de setmana a casa seva.
El que em toca és la situació dels presos en primer grau, que són aquells que han tingut un mal comportament, han agredit a algun funcionari o coses d'aquestes. Estan tancats vint hores al dia. Només surten quatre hores, dues d'elles a un pati, on estan sols o amb un company que ells no han escollit. No tenen contacte humà durant les vint hores que estan tancats a les cel·les, i els passen el menjar com si fossin animals. Aquesta situació es pot allargar fins durant tres mesos, o més si un jutge ho considera convenient. Afegeix que cada vegada hi ha més presos en primer grau.
Em pregunto si el Fernando ha passat per aquí. Em pregunto si aquella ràbia antiga que tenia ja quan era petit se li haurà apaivagat. I si amb mesures com aquesta s'aconsegueix realment rehabilitar a algú. Em pregunto si el Fernando sortirà millor de la presó.

Acaben tenint problemes de vista, de tant fixar la vista a prop i no poder mirar l'horitzó.

dimarts, 23 de gener de 2007

Binta y la gran idea

Cortometraje que pertenece a la película 'En el mundo a cada rato'. Rodado en Senegal con la ayuda de UNICEF, conduce al espectador al mundo de Binta, una niña de siete años que pone en marcha una obra de teatro infantil para mostrar el deseo de su prima de ir al colegio.


He trobat això. És un curtmetratge que està nominat als òscars. Us el recomano. Veieu-lo, que val molt la pena. Hauria anat bé amb el post de ser feminista.

dissabte, 20 de gener de 2007

Anticipant la Setmana Santa


Us vull parlar del Fernando.
És un noi del meu barri, que va estar venint un temps a l’esplai de la parròquia. Fa uns quinze anys, quan venia els dissabtes a la tarda, sorprenent ment constant, era un nen agressiu, pobre de solemnitat, anava sempre brut.
La Marta i jo teníem el grup “lumpen”: nens de famílies desestructurades, amb històries terribles darrera. Quan sortíem de passeig el nostre principal problema era que respectessin el mobiliari urbà, que entenguessin que alegria era compatible amb respecte als altres, que encara que els coloms no siguin persones no se'ls pot tirar pedres, que els arbre també estan vius (solíem riure pensant que si els arbres poguessin, s'arremangarien les arrels i fugirien corrents de nens així)
I el Fernando era el més especial dels Lumpen: tenia l’autoestima sota zero, i ho compensava mostrant-se molt “macho”. Donava cops a tots, destrossava el que podia, portava navalles, exigia atenció constant, a mi sempre em semblava veure’l amb un rètol que deia “em sento una merda, no valc per res”
Suposo que en aquella època tindria uns vuit o deu anys, és difícil de dir, perquè sempre va ser un nen molt baixet.
I tots els monitors estàvem d’acord en que lo del Fernando tenia mala solució, que nosaltres no arribàvem, que només un dia a la setmana parlant de respecte contra tots els altres amb l’absoluta falta de valors que patia era massa poc. No podíem.
La darrera vegada que el vaig veure va ser fa uns sis anys, ho recordo perquè duia el Miquel de mesos al cotxet. El va ignorar. Posava greix a les persianes de les botigues del carrer St Josep. Em va demanar una cigarreta. S’havia tatuat, continuava amb aquella mirada bruta, agressiva, provocadora. Em va preguntar per la gent de la parròquia, li vaig dir “ a ver si nos vemos” amb aquell poc convenciment que et donen les frases fetes.

Fa un temps vaig anar a donar un concert a un auditori de Barcelona, i casualment un dels transportistes del piano era un dels germans del Fernando. Quan li vaig preguntar per ell, em va contestar amb evasives. Vaig insistir i em va dir “està tancat”. Li vaig demanar detalls, i em va dir “va tenir un mal dia, va fer una cosa dolenta i li han caigut vint anys”
Suposo que en veure la meva reacció va saber que era apreciat per mi. S’ho va muntar per quedar a soles amb mi, i em va dir “va tenir un mal dia i va matar a tres moros” .
Em va caure un gerro d’aigua freda. Em vaig quedar en estat de shock. Sabia que el Fernando podia anar a presó, de fet varis germans seus hi han passat, però m’imaginava alguna cosa menys greu: “trapicheos” amb drogues, atracaments, robatoris... Tres assassinats, tres.
I em sobta l’actitud del germà, com pot definir un triple assassinat com un “mal dia”(sobretot va ser mal dia pels que van morir, suposo) És sorprenent com els mecanismes d’excusa a la gent propera et fa maquillar la veritat d’aquesta manera.
Des d’aquell dia que tinc ganes d’anar a veure’l, però em fa por. Suposo que seré ben rebuda, de fet jo amb ell era el “poli bo”, però la veritat és que em fa por mullar-me massa, i ho he anat deixant. El Fernando era un devorador. Em treia el son quan era un nen insolent, ara que és un assassí em pot destrossar.
Que bèstia l’etiqueta d’assassí. Quin pecat més gran, quina cosa més terrible. Encara que sabíem que no podíem parar la seva carrera cap a la destrucció, no us podeu imaginar la sensació de fracàs que tinc quan penso en ell. Intento separar el crim d’ell, o sigui, no pensar que és un assassí, pensar que és una persona que ha assassinat, de la mateixa manera que diem que una persona està malalta de càncer, no que és una cancerosa.

Quan vaig saber això del Fernando era just abans de setmana Santa. Va ser molt intens, conèixer aquella situació de dolor, de destrucció d’una persona, de calvari, just abans de sentir la mort i resurrecció . Veient en Fernando, la seva mort en vida, em costava tenir fe en la resurrecció, en la possibilitat que té un ésser humà de sortir del pou, de dignificar-se.
Va molt bé empapar-se de grans veritats: mort, resurrecció, dignificació de l’ésser humà, perdó... Així quan et topes amb la realitat quotidiana surt la gran veritat: davant de situacions com aquesta costa de creure que no ens caigui un pèl del cap sense que Déu se n’assabenti: sembla com si Déu s’hagués despistat una mica amb el Fernando. Aleshores és quan ha de sortir la gran veritat, això que sento que crec i que a vegades no casa amb la meva percepció limitada de la vida, amb la meva poca fe.
He de creure que Déu estima el Fernando tant com a mi, tot i que realment hem tingut una diferència d’oportunitats brutal, he de creure que és possible superar aquest estat, que pot ésser perdonat pel seu gran pecat. Que es pot sentir lliure, estimat per Deu.

I he d’agafar forces per anar a veure’l, ni que sigui només a portar-li tabac.

dissabte, 13 de gener de 2007

El professor de piano


El David sempre se'n riu de mi perquè diu que estimo molta gent, però és veritat. Ja tinc una edat (ui) en la que mirant darrera, veig que he anat coincidint amb gent molt valuosa que, amb més o menys força, han deixat una empremta important en mi.
I és injust, perquè molta d'aquesta gent no ho sap. Moltes vegades ens costa dir a la gent que ens l'estimem. I amb aquesta vida moderna que portem, que anem sempre tan atabalats, molt sovint no tenim temps d'aturar-nos i tenir cura de la gent que apreciem.
Avui, per exemple, he parlat amb l'Àngel, que fou professor meu de piano durant set anys. Va ser professor, mestre i amic. Em costa definir els sentiments que em provoca pensar en ell, perquè en el món de la música molt sovint entre deixeble i mestre s'estableix una relació molt sòlida que costa d'entendre pels que no hagin estudiat música. Jo vaig sentir sempre per ell una gratitud immensa, i he intentat que els meus alumnes sentin per mi el que jo vaig sentir per primera vegada amb ell: que al meu professor l'importava de veritat que jo me'n sortís, que era algú per ell, que el meu aprenentatge era realment una qüestió que l'ocupava no només la meva hora de classe (dissabtes al matí el primer any, després sempre en divendres) i estudiava moltes vegades no tant per mi com per no decebre'l.
Quan vaig canviar de professor varem anar mantenint el contacte, però com sol passar, poc a poc es va anar espaiant, i ara em fa vergonya recordar els anys que fa que no ens veiem. Avui quan hem parlat ho hem dit, ens hem de veure, conèixer els respectius fills, hem de quedar un dia per dinar... Hem hagut de penjar a corre-cuita, coses de tenir fills, però hem quedat que ens trucarem una altra vegada, a veure si ens retrobem.
Tots tenim gent que ens importa i a la qual no truquem, i ens sap greu perdre-hi el contacte. Però quan més temps passa és pitjor!
Us proposo que quan acabeu de llegir el post, si és una hora decent, truqueu a aquella persona que aprecieu sincerament i a la que us sap greu no haver trucat abans.
Segur que us agradarà tornar a saber-ne coses!

dilluns, 8 de gener de 2007

Cita

".... a fin de cuentas, en una novela ocurre como en el amor, en la amistad o en la vida. Nadie pone lo que no tiene"
Arturo Pérez-Reverte

divendres, 5 de gener de 2007

La nit de la il·lusió

Se que sona molt cursi, perdoneu-me, però aquesta nit és la millor de l'any. Els meus fills estan pletòrics, súper nerviosos, i se'n van a dormir amb un somrís difús als llavis, i es llevaran molt d'hora fent espants quan arribin al menjador i es trobin la paradeta que hem estat preparant fins a altes hores.
Tots recordem alguns reis especials. Jo us parlaré de dos:
Un any havia demanat un piano de cua. Després patia pel pobre camell que li toqués portar-lo. Em vaig emportar una desil·lusió quan vaig veure el petit piano de plàstic rosa que em van portar. Però aquells reis em van portar un regal que no havia demanat que em va encantar: una pissarra. M'hi passava hores i hores dibuixant!. Aquell any vaig entendre que a vegades les coses que desitjàvem ens deceben quan arriben, perquè no son com esperàvem, i a més, hi ha coses que no havíem pensat mai que ens poguessin agradar tant.
Així com aquesta primera experiència no se ben bé de quin any és, la segona la puc ubicar exactament: els reis del 81. Érem a Mallorca i la nit de reis havíem de tornar a Barcelona, els regals ens els varen fer abans. Però aquella nit hi va haver un temporal i el barco no va sortir. Quan em vaig despertar, encara a ca els padrins quan es suposava que havíem de ser ja a Mataró, vaig tenir un sentiment de gran triomf, m'encantava estar encara a Mallorca.
No em va durar gaire. Em vaig llevar i sortint de l'habitació el meu padrí (avi pels no mallorquins) em va dir que el meu pare s'havia trobat malament i havia anat a l'hospital.
Era una altra època. No hi havia mòbils. Vam passar unes hores a casa, esperant una trucada que ens digués què passava. El silenci espès, tallat només per una ràdio llunyana i la innocència del meu oncle Damià i la meva germana. Finalment van trucar, no recordo qui: el meu pare quedava ingressat.
El meu padrí va decidir anar a passejar el gos. Vam sortir al carrer, feia un sol radiant. Hi havia un ambient d'alegria general. Arreu travessaven els carrers nens amb joguines a les mans, alguns amb paquets sense obrir. El meu avi anava callat, amb el gos com sempre enganxat a les cames i el meu oncle al seu costat, parlant de les seves cabòries.
D'un portal va sortir un nen amb un tricicle. Us el podria retratar, recordo el seu abric i el casquet de mitja blanc que duia al cap, el frenesí amb el que pedalava, i aquella cara radiant, un somriure ampli, d'orella a orella.
I en aquell moment me'l vaig mirar i em va fer ràbia que hi hagués tanta gent contenta i nosaltres estiguéssim amb l'ai al cor.
Cada dia de reis hi penso, en aquell nen, que ara deu tenir prop de trenta anys. Veig la seva alegria innocent reproduïda en les cares dels altres nens. Recordo difusament el dolor que tenia jo. Rastrejo mirades que no portin la il·lusió impresa, i si en trobo, tinc ganes de dir-los que jo també vaig estar trista un dia de reis, que se el que és tenir una pena fonda i estar rodejat d'alegria.
El meu pare va estar ingressat unes setmanes que a nosaltres se'ns van fer eternes. Vaig tornar a Mataró més tard, mai m'havia pensat que podia tenir tantes ganes de tornar a la quotidianitat.
Que vagi bé el dia de reis. Vaig a embolicar regals!

dimecres, 3 de gener de 2007

Closca

A vegades penso que m'agradaria tenir una closca on amagar-me, un lloc segur on refugiar-me quan les llàgrimes o l'angoixa o la por em vigilen. En aquesta closca acollidora m'amagaria ara mateix. Un lloc silenciós i quiet. Càlid. Aquestes festes de nadal, més que venir, sembla que m'hagin caigut damunt. Estic molt estressada, cercant regals i endreçant la casa i agombolant els nins i mil coses. I tinc la sensació que m'estic, no se, com evaporant, com perdent la salabror, perquè estic fent coses en les que no crec, "perquè no sigui dit". I estic farta d'amics invisibles, de sopars i dinars hipercalòrics, d'haver de col·locar els nins per anar corrents a comprar i després tornar corrents a casa a cuinar corrents i endreçar corrents i...
Ara toca el sermonet sobre l'autèntic esperit de nadal i tot allò, val? ja sabeu de què va, no cal.

M'amagaria a la closca. I em sentiria emparada, com els infeliços caragols que es creuen segurs en el seu fràgil amagatall.

dilluns, 1 de gener de 2007

Fent balanç

És el que solem fer per cap d'any, un moment o altre. Mirem enrera, comparem com estàvem l'any passat i ens plantegem què hem après de l'any que se n'ha anat.
Ahir van venir a sopar a ca nostra uns quants amics de veritat. Dels que no fallen. Vam estar en plan tranquil, sopant i parlant relaxadament.
Penso que és una de les coses que m'ha tocat aprendre aquest any passat: quins són els amics de veritat. La celebració d'ahir no té res a veure amb com vaig començar l'any anterior. Ahir estava amb gent que se que m'estima. M'ha agradat començar l'any així, i penso que deu voler dir alguna cosa.
Aquest any 2006 m'han passat coses molt intenses. Se m'ha mort una dona en braços, m'han segrestat, he retrobat antics amics,m'han traït, he estat cornuda i pagant el beure , m'han estimat... Al Miquel li han caigut dues dents, al David l'hi han donat finalment el pis, he tornat a veure l'Àlex (imperdonable haver deixat passar tant temps) He engegat aquest blog, aquesta petita finestra a una part del meu interior...
Ha estat un any intens. Amb algunes decepcions importants, amb il·lusions.
Suposo que he acabat 2006 millor que el vaig començar. Només espero poder continuar creixent, fent-me gran, en tots els sentits. Malgrat això comporti alguna vegada plorar. Ja se sap que quan els nens tenen febre creixen.
Que tingueu un 2007 intens i ple. Que no passeu de puntetes. Que assaboriu la vida intensament. Gràcies per connectar-vos al blog i donar-me una raó per escriure.