dilluns, 21 de gener de 2008

Advent a deshora , monges i mimoses

La mimosa ha estat sempre un arbre molt estimat per a mi, no se ben bé perquè, tot i que hi poden tenir a veure alguns records d'infantesa.
Abans treballava a un altre poble, i per anar a la feina, després d'un revolt de la carretera em trobava una mimosa. Durant anys vaig estar observant-la, i a la primavera, quan estava rodejada de flors esplendoroses i la veia allà, humil i verda rodejada de tants colors, jo li picava l'ullet, i pensava que ella floriria quan ningú mes ho fes. Amb els dies grisos i més mancats de llum, mentre els arbres i les plantes dormissin extenuats, esclataria la mimosa.
Quan em vaig quedar embarassada del meu primer fill i vaig saber que naixeria a finals de gener, vaig pensar que seria més o menys, quan la mimosa estigués florida. Vaig estar vigilant-la tot l'embaràs. Era com un calendari d'advent privat, només per a mi, i per l'advent a deshora que estava vivint. Esperar el primer fill és una experiència única. Veure aparèixer les primeres puntes verdoses amb aquell groc tan tímid al principi, em va fer aquell any, més que mai, un pessigolleig molt especial.
Poc a poc la mimosa anava tornant-se més groga, i el meu cos anava acabant d'arrodonir-se.
Un dia vaig anar a treballar i quan vaig veure la "meva" mimosa vaig pensar que havia errat els comptes, perquè l'arbre ja esclatava de llum i a en Miquel encara li faltava una setmana, o més i tot. Aquella mateixa nit vam fer-li una festa de comiat a l'Àngels, que entrava a les carmelites, i vaig anar molt atabalada. El dia següent, que era dissabte, em vaig llevar pensant que m'havia caigut malament alguna cosa del sopar. Però el que passava era que anava de part.
En Miquel va néixer tal dia com avui, ara fa set anys. Està d'enhorabona ell, i també l'Àngels, que va començar a ser monja a l'hora que jo començava a ser mare.
Ja no hi passo, pel costat d'aquella mimosa, però avui n'he vist una que estava espectacular.

8 comentaris:

M.Àngels ha dit...

Felicitats per tant d'esclat de vida, Maria, i que la mimosa et segueixi regalant la seva flaire per poder-ne fer memòria agraïda.
màngels

Itaca ha dit...

Hola Maria,

Què bonica que t’ha quedat aquesta comparació amb “la mimosa”, jo també crec que és un arbre molt bonic . Però això de que te n’ hagis trobat un altre no serà un presagi… vigila que no et passi com….Bé, si aquest diumenge mires un nou programa a tv3 que es diu “ qui els va parir” segur que entendràs de que parlo.
Petonaços,
Itaca

Redacció ha dit...

Per molts anys, Maria, Miquel i M. Àngels... a mi també m'agrada molt la mimosa
Mercè Solé

Manel Filella ha dit...

OH...Maria....avui aniré a dormir pensant amb en Miquel, encara que no el conegui personalment ( si et ve bé fes-li un petó de part meva...), però sí a través de sa mare i de la mimosa.
Quin relat més bonic has escrit!!!
Només cal ser sensible i estar atent a tot el que ens envolta.

Anònim ha dit...

Moltes felicitats a tu i al teu fill. El Déu de la Vida se'ns fa present de maneres diferents, però sempre ens invita a viure i donar vida. Me n'alegro amb tu.
Teresa

Jacint Torrents ha dit...

Al Maresme ja us ha florit, peró la mimosa de casa, al Vallès, encara no es desvetlla. Ho farà un dia d'aquests, espectacular i tendra, anunciant el bon temps, encomanant intrèpidament l'alegria de viure.

Lu ha dit...

M'has tocat el cor, Maria. Fas que tot sembli tan bonic...

Llarga vida a les emocions, a tot allò que les suscita i a tot aquell que s'entreté a transmetre-les amb tanta filantropia.

(per cert, el nostre bloc està una mica pujadet, darrerament...)

Maria Escalas Bernat ha dit...

Màngels, Mercè, Teresa, Jacint, Gràcies!
Itaca: no tinc televisor, però intentaré que algú m'ho gravi...
apa, que estàs ben entretinguda, eh?
Manel, li vaig fer al Miquel un petó de part teva.
Lu... darrerament el vostre blog està tan pujadet de to que no trobo el to per posar-hi cap comentari... Però el segueixo i ric molt...