dilluns, 18 de febrer de 2008

Sentir-se marciana

Tenia unes hores perdudes a un poble de l'interior de Catalunya, i vaig buscar l'església, per intentar anar a missa. L'església estava en obres i hi havia un rètol que deia que les misses es farien al Foment parroquial. Enlloc deia on era el Foment parroquial, ni l'horari de les misses. Vaig preguntar a un senyor que passava pel carrer i va obrir els ulls com plats, com estranyat que algú no sabés on era el Foment Parroquial.
Quan ho vaig trobar vaig sentir una veu amplificada i vaig suposar que estaven a la homilia. Bé, almenys entraré ni que sigui a sentir acabar la missa, vaig pensar.
No era una homilia, sinó una conferència quaresmal sobre el pecat, el perdó i la penitència.
El Foment estava força buit, i jo era, de molt, la única persona menor de 70 anys. Els altres assistents a la conferència em miraven com si fos marciana. Cap feligrès em va somriure o va fer un petit gest d'acolliment. En la seva cara demostraven l'estranyesa que els feia la meva presència, i jo em preguntava, amb aquella actitud, com podia alguna persona nova acostar-se sense sentir-se observada, jutjada.
Quan es va acabar la conferència vaig anar a buscar un guió. El mossèn em va dir "tu no ets d'aquí, oi?" I jo vaig contestar-li "no, sóc de Mataró". Aquí es va acabar la conversa. No em va preguntar què hi feia allà, si necessitava alguna cosa, si hi tornaria, etc.

Després, al vespre, pensava en tot això. Recordava una vegada que havíem volgut anar a missa a Sant Honorat, a Mallorca, i ho havíem deixat per impossible: ni trucant, ni buscant per Internet, ni a la porta de Sant Honorat, havíem aconseguit saber a quina hora era la missa.

Em desanima bastant, ser la única menor de 70 anys a molts llocs eclesials. Penso que ens falta màrqueting, perquè el missatge de l'evangeli és prou atractiu i corprenedor perquè sigui atractiu per a gent de totes les edats.
Potser ens cal tenir cura dels que "passaven per allà". Les felices casualitats que fan que algú despistat, potser per curiositat, avorriment, o perquè passa un mal moment, entri a la parròquia. En tenim cura? Té informació dels serveis que ofereix la parròquia, les hores de missa, els grups d'oració, de revisió de vida, de voluntariat? El mossèn se li acosta somrient o l'ha d'anar a buscar a la sagristia i sent com si estés a l'habitació privada d'algú? És trist que si algú entra a l'església per casualitat, tingui la impressió que com que no és del clan, com que no va a missa habitualment, no hi encaixa. És trist també que s'hagi de fer un esforç per saber on és la missa, o a quina hora.

És fàcil queixar-se que les esglésies estan buides, però potser cal pensar com es sent la gent que hi va un dia solt, si es sent acollida, si es troba amb un ambient hermètic, si la comunitat que es troba és portadora de la bona notícia o és només un grup passiu que mira amb por al nouvingut.

8 comentaris:

Sara ha dit...

De raó no te'n falta, Maria. Sovint em faig la mateixa pregunta: si el missatge de l'evangeli és tan engrescador, per què les esglésies estan buides??? És problema de màrketing??? No sé. És un tema que realment em remou per dins...

monelixir.blogspot.com

Maria Escalas Bernat ha dit...

Sara: el missatge és realment engrescador, però t'asseguro que qualsevol persona que es trobés en una situació com la que em vaig trobar jo ahir decidiria no tornar a trepitjar una església.
Deixem de donar la culpa a la societat o a la moda. Quan algú entra a una església no es sent acollit, i això és una errada nostra.

jordi_morrós ha dit...

Doncs jo Maria jugaria a ser una mica dolent.

A l'Església de ca nostra com dieu a Mallorca li passa com aquella empresa que durant molts anys ha tingut una situació de gairebé monopoli en l'oferta del seu producte, i que per tant no ha hagut d'anar a cercar els clients. Més enllà dels esperits més o menys acollidors que hi pot haver a cada comunitat parroquial concreta, hi ha tics culturals de comportament que demanen força temps per ser canviats, i a vegades potser quan s'arriba als 70 anys no és el millor moment per canviar hàbits molt arrelats.

Lu ha dit...

Maria,

Tens un meme a can Vladi; segur que t'agradarà, que tu ets molt artística... esperem que facis els deures.

Anònim ha dit...

em reventa anar a misa, encara que només sigui un dia a l'any i que hagi d'escoltar que per culpa d'Eva estem tots condemnats...no hi diu res més a la Biblia?COLLA DE MISÒGENS!!!! pr una misa de sant Antoni Abat ho vaig trobar molt apropiat!!!
Maria, fins que no es revisi el text i retirin a tots aquests carcamals de més de 80 anys ho tenim clar. què hi ha d'atractiu a l'esglesia?jo no hi trobo res i com jo hi deu haver molta de gent desencantada.
lulu

Marcos Mateu ha dit...

Opinio d'un servidor que hi va anar bastant d'anys pero 'no more'

Per a mi que s'esglesia funciona com ses grans distribuidores cinematografiques internacionals.

A un mercat hon es produeixen molt poques 'grans pel.licules' i per altre banda molt 'de sobrant', cuan ses distribuidores venen es producte a ses sales de projeccio, si aquestes volen comprar es drets de sa pel.licula d'exit, estan obligades tambe a comprar tota s'altra morralla que ses distribuidores l'hi afageixen a n'es paquet, si no -res-.

Es missatge original de ses religions organitzades pot ser sigui molt atractiu, pero se de 'cosa' i dogmas que te veus obligat a comprar si vols acabar assegut damunt un nuvol...

I llavor ve lo altre, que es lo que me deie un amic fa uns anys, debut a n'aixo molta gent que va a missa en realitat se fa una religio a mida en pla self service, "aixo si, aixo no, allo m'ho crec pero lo de mes avall de cap manera".
No ho veig un panorama convinçent.

Alls cuits mai couen ha dit...

jo em quedo amb els valors que transmet l'església, per mi es el verdader missatge...

Maria-Josep Hernàndez ha dit...

Hola Maria! Vaja, m'he sentit identificada amb el teu escrit. I curiosament, aquesta expressió se m'havia passat pel cap: "sentir-me marciana" si un dia anava a missa fora de la meva comunitat... Això em va fer pensar i aprendre que quan algú s'acosta a la nostra parròquia ens hem de preocupar perquè s'hi senti acollit. Crec que ho intentem.
Per cert, t'hem posat l'enllaç en el bloc de la meva parròquia, la de Poblenou (de Pineda)
Petons