dijous, 6 de març de 2008

Macedònia

A les 8 del matí, a la cua del bus em trobo el Txema. Fem el viatge junts i parlem una mica de tot. Ell continua essent ell mateix, i em pregunto com s'ho fa perquè els anys i les comoditats no el corrompin.
M'explica que treballa a un centre de menors. Que la setmana passada van arribar dos germans de 7 i 9 anys, perquè la mare l'havien ingressat a presó. Diu que els nens es van estar tota la tarda abraçats i plorant. I que el dissabte el petit ja jugava amb els altres nens, però el gran estava assegut a l'escala, molt trist perquè es pensava que els dissabtes podria anar a veure la mare, i resultava que no.
Parlem també del Bartolo. Això que passa, amb els amics de fa molts anys, que ens uneixen les alegries, però també els dols. Diu que guarda un enregistrament de la seva veu. Fa mal, però el primer que s'oblida de la gent quan mor és la veu. M'agradaria poder tornar a sentir-la. No goso demanar-li.
M'explica també que està estudiant el llenguatge dels signes. Ell sempre tan alternatiu, penso.
Quan arribo a l'assaig em retrobo amb el Raúl. Ens abracem, feia molt temps que no ens vèiem. Diu que estic igual, i jo somric, perquè feia uns 10 anys que no ens veiem, i la veritat, en algunes coses estic igual que abans, en altres estic molt millor i en altres pitjor.
Toquem Bach. Assaig parcial de la passió segons Sant Mateu. Tot i ser només el vent, la música poderosa del mestre ens eixampla el cor. M'agrada tocar. M'agrada molt tocar.
A la mitja part truco a l'A. Li dic que dinaré a Barcelona i que si vol que anem a prendre cafè. Diu que té les criatures, que no sap si s'ho pot muntar. Se que està passant un mal moment. Se el que està passant, i voldria fer-li costat. Mai se si trucant empipo o ajudo.
Quedem en que faré la meva i que si un cas, ja em trucarà. Se que no trucarà. Se que no és que no vulgui, és que no s'hi veu amb cor. La malaltia que està passant ja ho té això. La setmana que ve he de tornar a Barcelona, no se si tornar a trucar.
L'Antònia RDC. m'envia un SMS tendre. Pensa en mi. Li ho agraeixo de cor.
Durant una estona que no toco, parlo amb el Pep, el meu company oboista. Li dic que m'he trobat un amic que està estudiant llenguatge dels signes, i resulta que ell també el parla. Aquest xicot cada dia em cau més bé. Em diu com són unes quantes paraules que difícilment faré servir. Riem una estona. Toquem i toquem i toquem Bach.
Després de l'assaig vaig a dinar ràpid amb el Jordi i la Marta. Ens posem al dia de quatre coses. Els fills de la Marta són pre-adolescents. Els meus deixen de ser nens petits. El temps passa. Els amics queden.
Decideixo que vull esperar a veure si l'A. em truca. Passejo una mica. M'agrada Barcelona de visita. No hi viuria, però m'agrada molt tenir-la a prop. Miro botigues.
L'A. no ha trucat. He d'agafar el bus per tornar a Mataró.
Arribo justa per passar per casa, canviar de bossa i sabates i anar a buscar els nens.
Quan en Mateu em veu arribar ve corrents a abraçar-me. No m'ha vist en tot el dia, i les seves primeres paraules són molt carinyoses: "què hi ha per berenar?"
En Miquel em rep tot enfadat perquè he arribat massa tard. Decideix, a més, que no té ganes de pa amb xocolata, perquè avui n'hi he dut. Que els altres dies protesti perquè no n'hi ha i avui que en té protesti perquè vol una altra cosa no deixa de ser curiós. Haurà d'aprendre a conformar-se si no vol passar-ho molt malament a la vida.
Al parc un nen li diu a sa mare tot orgullós que ja fa una setmana que no es mossega les ungles. La mare, que està encenent un cigarro, no li fa gaire cas. Jo penso en que el nen està superant la seva addicció, i que la mare no se n'adona.
Em trobo la Rosa. Continua tenint els ulls plorosos, no se perquè és, i no goso preguntar. Només li dic que si vol, que em deixi el seu fill a jugar a casa i tingui una tarda per ella sola. Diu un gràcies diminut, fa de somriure, però no pot, es veu que li pesa la vida.
Esperant per sopar, els nens, ja en pijama, dibuixen entusiasmats: el Mateu fa vaixells pirates i en Miquel fa naus especials.
Mentre estic asseguda el Jordi m'abraça d'improvís i em fa un petó tendre. Em sento cansada, però sóc feliç.
El gat se m'asseu a la falda mentre escric a l'ordinador. Ronca de gust. Els geranis han florit, i és com un petit miracle, perquè els tinc absolutament abandonats.
Per la nit penso en aquesta macedònia. En tot el que m'ha passat. En la gent que m'he trobat, i en la que no he pogut veure. En els nens que deia el Txema. En la música de Bach, en el gran privilegi de poder-la tocar. En el nen que ja no es mossega les ungles, en l'Antònia i en la Rosa.
Dono gràcies a Deu per aquest dia. Per tot el que tinc.

4 comentaris:

Marcos Mateu ha dit...

Maria, fas uns 'posts' que son substancia pura.
Gracies.

eloi ha dit...

... vós m'ho heu donat, a vós Senyor ho torno..." (st ignasi) mola molt aquest passeig pel teu dia a dia. n'aprenc coses. entre tots aprenem a mirar. gràcies

Meritxell Martí ha dit...

Ai (sospir), quin post...
Tants detalls diaris perceptibles a la respiració calmada, invisibles al ritme trepidant!

El nen que s'ha deixat de mossegar les ungles ha rebut un gran petó meu, el pa amb xocolata me l'he menjat jo, a la Rosa... li posarem una espelmeta del seu color.

Gràcies, Maria.

Maria Escalas Bernat ha dit...

Gràcies pels comentaris...