dilluns, 14 d’abril de 2008

I ara, la Creació

Estic assajant l'oratori de la Creació, de Haydn. M'encanta aquesta música. Tocar en una orquestra és una experiència molt intensa. Sentir-te important dins la teva petitesa, trobar l'afinació i el volum correctes perquè la veu del teu instrument
s'empasti amb les altres veus, sense sobresortir però que es senti... És com un exercici d'humilitat i d'orgull a l'hora, no se si m'explico.
A vegades el teu instrument fa una nota molt important de l'acord. Si no està molt ben afinat pot desestabilitzar tota l'harmonia. A vegades la por o la inseguretat et fa desafinar una nota. La temptació de tocar fluixet per no equivocar-te és forta, però si no es sent la teva veu l'harmonia també trontolla. S'ha de trobar l'equilibri. Quan fa molt temps que toques amb la mateixa gent aquest equilibri va sortint naturalment, però si fas un bolo amb gent que no coneixes, necessites tenir prou plasticitat per adaptar-te ràpidament.
A vegades tens una melodia molt intensa. Tens ganes de recrear-t'hi, però a la orquestra hi ha vint instruments més que no es poden esperar a que t'acabis de lluir. I sovint la teva preciosa melodia queda dissolta en tota l'estructura de l'obra, i penso a vegades que és un petit regal que ens va posar el compositor als músics, perquè ho sentíssim només nosaltres. Com l'enamorat que deixa notes dolces arreu de la casa, perquè les vagis trobant. Com les humils roselles que Déu ens deixa als prats, per qui tingui la delicadesa de veure-les.
En el descans parlo amb el Jordi, que canta al cor i que estima la música tant com jo. Parlem de Déu, de l'amor, i de la música. Què hi ha que sigui per sempre? em diu ell, amb els ulls brillants i el cor ple d'harmonia.
Perdoneu-me la cursilada, però us responc.
Què hi ha que duri per sempre? Doncs això: Deu, amor i harmonia.


Concert de la Creació de Haydn dijous 17 d'abril a les 21h. al Centre Cultural de Caixa Terrassa.
Preu de la entrada 25€.
Intèrprets:
Orquestra Centenari
Coral Nova Ègara
Tatyana Bogdanchikova i Sophie Klingele - Sopranos
Josep Puy - Tenor
Edgardo Rinaldi i Albert Pàmies - Baixos
Joan Martínez, Director.

3 comentaris:

Manel Filella ha dit...

Que us vagi bé el concert a Terrassa. Segur que sonarà perfecte. I el que dius no eés cap cursileria...No se que em passa a mi, potser és l'edat, que molt sovint en tot el que m'envolta i vull trobar...pistes d'eternitat, de sentit i de plenitud, com "la Creació".
Manel

Jordi ha dit...

Per alusions...
L'experiència de la música és quelcom que traspassa moltes barreres. Suposo que aquesta és una opinió que va lligada a la experiència que n'he fet. Aquells que no han tingut aquesta sort segúrament no ho expressarien així, i potser veuen la música com quelcom més lligat a la quotidianitat.
Però jo no.
Vivim immersos en la racionalitat. Allò que no és un discurs constructiu, allò que no ve de l'intelecte, no té el mateix "nivell" que allò que construïm desde la raó. Així l'home occidental s'ha anat apartant de la experiència del SENTIR i s'ha refugiat en la del SABER. I hom creu que a través del SABER podem arribar a la trascendència. I no és així.
En canvi, la música és molt diferent. La música és capaç d'entrar a dins nostre i transportar el nostre jo més íntim, fent-lo trascendir a un nivell superior, a un nivell espiritual. I quan sents això SAPS que estàs davant d'una cosa atemporal.
Tot això és el que sento quan estic enmig del cor i, veu a veu, compàs a compàs, anem desgranant una obra que es va composar fa 300 anys. I som capaços de fer reneixer l'art i la intenció d'aquell que va escriure aquells compasos.
Per a mi això és atemporal.
I llavors sé el que és la felicitat i la plenitut.
Perdoneu la cursilada, val?

Meritxell Martí ha dit...

Amor i harmonia...

Des de fa temps no uso Déu sinó Deïtat, o fins i tot deïtat, en minúscula. És com si parlés amb una força subtil i sublim no vinculada mentalment, simbòlicament al poder i al patriarcat.

Molts petons i bona Creació.