dimecres, 23 d’abril de 2008

Roses Amargues

Aquest Sant Jordi estic trista. Deixeu que ho estigui. Passo el dol d'una pèrdua.
I no vull animar-me, vull dir, malgrat aquest sempre ha estat un dia molt especial per a mi, no vull, com que és Sant Jordi, agafar la façana somrient.
Sé que me'n sortiré. Sóc de mena optimista, Deu m'ha donat el dó de l'alegria. Però també sé que aquesta alegria serà sincera quan hagi estat cimentada en l'acceptació.
Acceptació de la pèrdua. No vull negar el meu dolor, doncs la única forma de superar-lo és encarar-ho.
Acceptar que les coses són com són, i no com hauríem volgut.
Tampoc és qüestió d'anar amb cara de pal. Tothom passa les seves misèries, i ningú té la culpa del que estic passant.
Estic trista, però se que vindran altres Sant Jordis.
També se que cap altra pèrdua esborrarà el dolor d'aquesta. Però que en vindran d'altres, potser no tan roents. I que les superaré, com superaré aquesta.
I vindran més roses. Segur.

9 comentaris:

Anònim ha dit...

Vindran més roses i vindran més dies bons, i el sol tornarà a lluir més bonic que mai!!! Amb el temps i la distància tot és diferent. És el que tu deies en el teu post sobre el dolor de la pèrdua i el mar; allà tu ho explicaves més bé que enlloc. Estima el teu mar!!! Estima el teu dol!!!
Deixa't acompanyar i estimar per Ell i pels qui tens aprop!!!
Una abraçada (encara que no em coneguis de res i jo només sàpiga de tu el que he llegit en el teu blog). Endavant!!!

G. Sergi d'Assís ha dit...

Una abraçada!

vladimir ha dit...

No, no, amargues no, tristes. Una abraçada, maria.

Anònim ha dit...

Una abraçada molt, molt forta des de s'ílla!

Catimar

Itaca ha dit...

Maria, et regalo un gran bes i una suau rosa perquè sàpigues que em trobo molt a prop teu en aquests moments de cru dol. Intenta recordar els bons moments viscuts amb aquesta persona que tan apreciaves i potser et sentiràs millor perquè la memòria no la pot "desterrar" mai ni el temps ni la vida.Un petonaç ben fort.

Txaro ha dit...

Molts ànims Maria i moltes abraçades des de les terres de l'ebre...

El mosquit i el camell ha dit...

Hola, Maria,
El teu escrit m'ha fet pensar en altres roses amargues: un amic que ha perdut recentment la dona, amb qui estava molt unit... També m'he recordar que el primer sant Jordi després de la mort de la meva mare va ser tristíssim, perquè a totes dues ens encantava mirar, remenar i comprar llibres pels descosits. I res no pot substituir aquesta complicitat. Avui a casa hem acabat de nou a l'hospital, amb el pare d'en Josep. Al matí li han donat l'alta i a mitja tarda ha caigut i hi torna a ser... Però vindran altres feliços sants jordis. Espero. Una abraçada,
Mercè

Maria Escalas Bernat ha dit...

Una abraçada a tots els que m'heu fet sentir el vostre alè, moltes gràcies

Anònim ha dit...

Maria: Mai estarás sola, som molts els qui t'estimem i, per damunt de tot tens l'Amic que sempre está amb tu.
Una que t'estima i admira