dijous, 3 de juliol de 2008

La vànova


La meva besàvia va morir fa més de quaranta anys, abans que jo neixés. Però les seves mans m'acaricien cada nit.
M'agrada pensar en ella. Només en tinc una foto, de quan era molt vella, grassa i despentinada, a la fresca davant ca seva, un horabaixa d'estiu. Mira a la càmera amb un aire del que els anglesos en dirien "casual", absolutament despreocupat. Suposo que no s'imaginava que al cap de gairebé mig segle una besneta seva se la miraria preguntant-se com era, què sentia aquella dona de la foto petita en blanc i negre. És possible que si ho hagués sabut tindria un aire més trascendent, i no seria tan natural, tan casolana. Al capdevall, tan ella.
La meva besàvia no sabia llegir ni escriure. Tampoc no hauria tingut temps de gaires lectures, com totes les dones de la seva generació va tenir una vida dura, treballant de sol a sol, fos a casa o al camp. Si als vespres s'asseia al braser de la camilla o a la fresca del carrer (depenent de l'epoca de l'any) cosia alguna cosa o resava el rosari. El concepte oci no hi entrava en el seu món.
Dic que cada nit m'acaricien les seves mans, les mans d'una dona de poble que no em va conèixer i que és possible que mai es plantegés que jo existiria.
Dormo amb una vànova de ganxet que va fer ella. Té el punt diminut, i un dibuix geomètric que a mi em relaxa. De fet, el que em relaxa, suposo, és el fet de saber que travessant els anys, el mar i les generacions, el que ella va trenar en un d'aquells vespres d'estiu a la fresca encara m'acarona.
A la foto de la que us parlava ella està amb una feina a la falda. La foto està desenfocada i és impossible saber si és la meva vànova, seria molta casualitat.
Penso en ella en aquests vespres en els que costa adormir-se. En la humil dona que no sabia llegir però sabia cosir tan bé. En les dones que m'han precedit. En el camí que m'ha dut fins aquí.

5 comentaris:

Meritxell Martí ha dit...

Seria bonic veure una foto, d'aquesta àvia i d'aquesta vànova...

Lu ha dit...

Si puc triar, prefereixo tenir objectes dels avantpassats que un mausoleu de fotografies, a l'estil tradicional xinès, o com fan els pares, a mida que es fan grans, omplen tot de fotos dels difunts.

Prefereixo, com tu, que el record sigui més sensorial que visual.

Maria Escalas Bernat ha dit...

Adjunto la foto de la vànova. La foto de la besàvia no la puc publicar, la persona que està amb ella es nega en rotund a sortir al blog.

vladimir ha dit...

La foto de la vànova és excel·lent, quin punt més fi.

És un llàstima que es perdin aquestes boniques oficions de les àvies, brodar, el ganxet, fer puntes, passar el Rosari... ara, per relaxar-nos i agafar la son fem coses força més estranyes.

Assumpta ha dit...

Quina vànova més PRECIOSA!!

No m'estranya que estiguis tan contenta de tenir-la :-))