diumenge, 13 de juliol de 2008

Les coves

Avui els meus fills s’han armat de valor i han entrat a les coves. Són unes petites idem que hi ha molt a prop d’on ells neden. El mar ha anat mossegant la terra i ha fet aquestes formes ferèsteges, semblen com boques obertes d'animals enormes petrificats. Dintre les coves el soroll de les ones s’amplifica, i costa d’entendre una conversa. Els nens anaven amb ulleres explorant el fons: arena, algues de varis colors i formes, roques grans i enormes, còdols llisos, cargols, petxines, eriçons, peixos diminuts amb reflexos metàlics nedant a grapades, com si tots junts en fessin un de més gran... És curiós, com en un lloc tan petit hi pot haver tanta vida.
Per sobre les coves hi passa la carretera (i una mica més enllà hi ha ca teva, Marcos) M’ha donat per pensar que la nostra vida ve a ser ben bé això: Anem d’un lloc a l’altre, atrafegats amb coses importants, moltes vegades ignorant que no estem fets d’una peça dura, que la nostra persona és cavernosa, amb espais més o menys grossos, on hi anem guardant el que ens va passant a la vida, el que bull al nostre interior. Potser anem a treballar preocupats per coses en realitat poc importants, i sense parar atenció als nostres espais interiors. Un somriure que il•lumina un dia, una melodia, els amics que mai fallen, el somriure dels infants. Val la pena no oblidar que tenim tot això, en els dies feixucs en que la feina se’ns menja i sembla que no ens en podrem sortir.
Del poc que recordo d’estudiar Freud quan feia COU, em queda una imatge del subconscient com quelcom fosc, ple de sentiments reprimits i traumes infantils. Jo, que sóc optimista de mena, molt més inculta que Freud i potser bastant més feliç, penso que el meu interior està ple de coses maques i lluminoses, encara que moltes vegades l’estrés diari no em deixi parar-hi atenció.
Les coves, que des del mollet semblen amenaçants i fosques, quan hi entres resulten ser un lloc màgic, on la llum del mar rebota, les rialles són més pures, on hi ha una efervescència de vida insospitada. De tota manera, si es mira el sostre, ens arriba una imatge de devastació: no deixa de ser un lloc fet a partir de l’agressió del mar. Sóc conscient que per fer una cova lluminosa cal enderrocar, i això és sempre traumàtic. En el nostre interior tenim assignatures pendents, magma espès i calent, dolor... i per crear espais com les coves de les que us parlo cal gratar la roca, i a vegades remoure una mica de brutícia.
Però si ho fem aconseguirem un espai lluminòs i fèrtil on peixos de plata vibrant papallonegen en aigua pura.

1 comentari:

sergi ha dit...

Hola, de bon rollo, de bon rollo. No soc la rana Gustavo, peró casi, no? escolta, aquest blog està molt bé, et felicito, no tinc el teu mail per poder criticar-te a la cara, el meu és sergimaur@gmail.com.
croac croac (que vol dir adeu)