dissabte, 6 de setembre de 2008

El Creuer (2) Grieg

Fa uns vint anys, a Roma, vaig conèixer un noi polonès que també tocava el piano. Quan li vaig dir que m’encanta tocar Chopin em va mirar amb cara de suficiència i em va dir que si no sóc polonesa és impossible que mai arribi a tocar bé Chopin. (no us ho perdeu, tenia la cara de dir això mentre ell tocava.... Granados!)
Hi he pensat aquests dies, visitant els Fiords. Grieg sempre ha estat un dels meus compositors favorits. El Peer Gynt m’ha acompanyat durant molts anys, i fou una de les primeres obres que em posava una i altra vegada, quan era adolescent.



Ara penso que potser tenia raó aquell noi, que hi ha compositors tan lligats a la seva terra que no els acabes d’entendre fins que no entens els seus paisatges. Veient la natura salvatge en la que va viure Grieg puc ara entendre la seva força. Perquè allà la bellesa arriba a ser amenaçant. És tan maco que fa casi por.


A Bergen vam tenir la oportunitat d'anar a visitar la casa de Grieg. Em va emocionar creuar la porta que ell va creuar tantes vegades;



O saber el que veia des d'on dinava



O el camí que baixava al racó des d'on pescava





Més enllà hi ha la seva tomba: Un dia ell estava pescant i el sol estava posant-se i el darrer raig de sol va il·luminar una roca, i va dir a un amic seu que voldria descansar per sempre allà. No m'estranya. El lloc és idíl·lic.

Grieg escrivia en una petita casa de fusta que hi havia una mica més avall de la casa gran.

La caseta es conserva igual, amb el piano i les alces als peus perquè ell era molt baixet, feia 1,52 i la seva dona 1,54... els seus amics els anomenaven carinyosament "els trolls"
Grieg fou doncs un home que va viure en un lloc privilegiat, i malgrat va tenir grans disgustos (una filla seva va morir amb 14 mesos) sembla que la seva vida fou plena i intensa.
Sempre havia pensat que la música en general pertany a qui l'escolta, a qui és capaç d'emocionar-se encara que l'hagi escoltat mil vegades. A mi em passa amb Grieg, he tocat el Peer Gynt unes dues-centes vegades, i l'he escoltat unes quaranta mil, i encara em diu coses noves. Després d'haver visitat el seu país crec que la música pertany a aquells penya-segats, a les aigües verdes i tranquil·les, a les flors humils que saluden tossudes a cada primavera, a les casetes amb sostre d'herba i les cascades impetuoses, als fiords quasi amenaçants. A Noruega, doncs.

7 comentaris:

Sir 6,14 ha dit...

Hola, Maria! Just estava repassant el teu blog quan has fet aquesta darrera entrada.
Jo he estat a Alemania, i he agafat l'avió per primera vegada! (molt bo l'escrit dels aeroports!).
He visitat la casa de Beethoven. Però res a veure amb la de Grieg, eh? Me'n vaig recordar de tu.
Mai m'havia agradat l'idioma alemany; suposo que sempre el lligava amb les pelis de nazis i tot això. Ara que l'he sentit "in situ", ja no ho puc dir. I sobretot perquè he sentit cantar a una Mezzosoprano que em va posar la pell de gallina. Poc em va faltar per explotar de plaer!
Bé maca, gràcies pel teu blog. El visito sempre que puc i sempre m'agrada!

lulu ha dit...

continuo pensant que el dia que et decideixis a escriure un llibre tindràs un munt d'incondicionals. Fas que les paraules tinguin música,i no et cansis mai de llegir i....somniar.
Un petó molt gran.
lulu.

Assumpta ha dit...

Holaaa!!

Jo no sé tocar el piano però m'encanta la música i crec que puc entendre una miqueta, ni que sigui mínimament, el que vas sentir quan recordo les meves sensacions en un viatge a Mallorca quan varem visitar Valldemossa i vaig veure on va viure Chopin i aquell piano que havia encarregat i que sembla que no va arribar a tocar... però, així i tot, ho sabia que aquell era el piano que ell volia... ufff quina il·lusió!!

Les fotos són una autèntica preciositat!!

Marcos Mateu ha dit...

...Fantastic.

montserratqp ha dit...

El que et va dir el teu amic de Polònia i que ara tu penses que potser tenia raó m´ha recordat el que el meu home, que és anglès, em va dir fa força temps quan li vaig dir que havia anat al teatre a veure El rei Lear, "que mai podríem copsar Shakespeare totalment en una llengua que no fos l´anglesa". Potser també tenia raó encara que no li´n vaig donar en auell moment.

Ramon Bassas ha dit...

Home, jo no els considero tan baixets, els Grieg... Però confirma la meva tesi sobre que 'al pot petit hi ha la bona confitura'

Joan Vives ha dit...

Hola Maria
Per atzar he tornat al teu blog, ara feia temps que no hi entrava, i m'he trobat aquesta preciosa entrada dedicada a Grieg i el seu entorn. L'Antònia m'havia parlat del viatge. Però realment és una canya. A més els teus textos son preciosos i les fotos fantàstiques. Per tots els els malalts de viatjar aquesta ruta és un somni. Gràcies per explicar-ho tant bé.
Felicitats pel blog, de debò!.