dimecres, 24 de setembre de 2008

El creuer (4) la Creu del vaixell

Acabo aquí la sèrie sobre el creuer, tot i que encara tinc moltes coses a dir. Fa més d'un mes que he tornat i tinc ganes de parlar d'altres coses que em passen.
Al Costa Mediterranea hi ha una petita capella. Hi vaig anar unes quantes vegades. Era un dels llocs on la decoració era menys carregada, de tota manera encara hi havia una gran profusió de colors, vitralls, làmpedes etc.
Per contra, la creu era molt petita. Una creu metàl•lica i senzilla sobre un altar estranyament blanc entre tant horror vacui.
Em va donar per preguntar-me perquè, entre tants daurats i cascades artificials, àngels de guix, flors, columnes salomòniques, moquetes toves i marbres lluents la creu era tan minsa.
Potser per això mateix, oi? Perquè allà s’hi va a passar-s’ho bé. Perquè si ens omplim la vida de luxes i coses innecessàries no deixem espai per la creu.
Hi ha aquest perill. Que la creu sigui una decoració, un lluentó, una estampa sense cap sentit més profund que l’estètic, el pertànyer a una tribu, el social.
Sortint de la capella, que estava a proa, s’havia de passar pel Casino. És una mica xocant, sortir de pregar i trobar-te amb gent jugant a la ruleta, amb màquines escura-butxaques i bevent alcohols amb alta graduació.
No se qui va dissenyar el vaixell, però jo hauria posat la capella a algun lloc amb llum natural, on es veiés el mar, potser més avall, a pisos inferiors, a prop dels camarots dels treballadors. No hauria estat tan xocant, i suposo que és on Jesús es sentiria més còmode. Al costat de la bodega, de la tripulació humil i treballadora.
De tota manera, almenys hi havia una capella, i una creu. I divendres es va celebrar el Sàbat, (volia anar a mirar, no vaig gosar) i el dissabte es va celebrar una missa, on es van parlar moltes llengües i vam pregar junts gent molt diferent, barrejats passatgers i tripulació. Fou una celebració intensa i senzilla, i jo pensava com la gràcia del Senyor arriba a tothom, d'arreu del món. En aquell moment, units en la fe, tots érem iguals, i jo, que sóc terriblement bleda i aquells dies estava tova, em vaig emocionar.

1 comentari:

Assumpta ha dit...

Com que jo també sóc molt bleda, doncs m'ha fet gràcia aquesta sensació final que descrius :-))