dissabte, 27 de setembre de 2008

Estimar de lluny

Avui es casa l'Alwin, el nostre cambrer a la taula del creuer. Ens ho va dir somrient, només li quedaven tres setmanes més de feina, i després tornava a Filipines, a preparar el seu casament. Ho deia amb els ulls brillants, i jo em preguntava com havia portat els set mesos i mig que no veia la seva estimada, si tenia accés a Internet i podia comunicar-se amb ella, si quedaven en que tal dia de la setmana la trucaria i en cinc minuts, des de la poca intimitat d'una cabina es deien dolces paraules o si s'enviaven cartes que arribaven al cap d'un mes.
Hi ha molta gent que estima en la distància. No estic parlant d'això que ens passava als joves de la nostra generació quan arribava la temuda "mili" sinó de gent que ha de marxar molt lluny. Si el motiu de canviar de país és fugir de la gana, si a la pena de l'absència s'uneix la rossegada de la fam, si algú com la Aisatou ha d'estar dos anys sense veure les seves filles petites mentre veu creixer els meus, aquesta situació em sembla dolorossíssima.
A l'Alwin li vaig prometre que avui pregaria per ell.
He fet les meves investigacions (Gràcies Alfie!) i malgrat sàpiga que és possible que no pugui llegir aquesta felicitació, no me'n puc estar de felicitar-lo en Tagalo.
Així doncs,
maligayang bati sa inyong kasal

4 comentaris:

Assumpta ha dit...

Un article magnífic, Maria!
Tan de bó ell ho pogués llegir, tot i que, si has pregat per ell, segur que d'alguna manera li arribarà el teu record.

Per cert, he clicat l'enllaç i he llegit l'article del "capritxet" de 15.000 Euros i tens tota la raó, és indignant...

Abraçades!!!

jordi_morrós ha dit...

Jo us demanaria que llegissiu l'enllaç al capritxet dels 15.000 euros, i que ho tornessiu a llegir des de la perspectiva de l'actual crisi financera.

Estem construint un món una mica de bojos, i després ens estranya que tot plegat pugui acabar fent un pet.

Assumpta ha dit...

Sí, sí, Jordi tens tota la raó, jo he pensat el mateix quan ho he llegit!!

montserratqp ha dit...

Sempre he pensat que estimar la parella en la distància (per força i no per pròpia decisió)és molt difícil. Ara que he tingut un fill penso el dolorós que deu ser haver-lo d´estimar a molts de quilòmetres en la llunyania.A la sala d´incubadores on va estar el Marçal, un dels nadons veïns era una nena de pares xinesos; la mare em va explicar que quan la nena ja estés bé la durien a la Xina amb els avis fins que es fes una mica gran i així ells podrien treballar.Dolorós.