dijous, 9 d’octubre de 2008

Tal dia com avui

Fa deu anys, tal dia com avui, estàvem amb els nervis a flor de pell. Semblava que estava tot controlat, tot i que havíem encarregat unes enseïmades que havien de venir amb missatgers i vam haver de córrer perquè arribessin a l'hora, i la meva mare per poc té un atac de cor quan va veure l'estora que ens havien donat, però ho va arreglar
Avui fa deu anys vaig fer varis viatges a l'aeroport, a buscar a gent que venia per compartir amb nosaltres aquest dia tan important. Havíem aconseguit trobar lloc per a tothom, que amics d'aquí acollissin amics d'allà. I això ja era un gran èxit.
Més tard, cap al vespre, vaig anar amb n'Antònia i na Pilar, a cercar el vestit. Elles foren les primeres de veure'l, i està demostrat que deixar que el veiessin no em va donar mala sort. Em va agradar, aquesta petita transgressió de la tradició, i una manera de dir com d'important era per a mi la seva amistat.
Avui fa deu anys plovia molt més que avui, i jo, que hi havia d'anar a peu, valorava la possibilitat de demanar una piragua. No va caler.
Al vespre, vam anar a sopar a un restaurant xinès. Semblava que no pogués ser, que ja estigués tot fet, que ja fóssim a dia 9 d'octubre, i el el 10 fos el dia següent.
Vam anar, doncs, a sopar a un xinès, amb uns quants amics. La festa ja havia començat. Simplement estar tots junts i rient, els amics vinguts de fora i els d'aquí.
Després de sopar, el Jordi em va acompanyar a casa els pares. Costava dir adéu, era estrany. Era la darrera nit que jo passava a casa els pares.
No vam fer bromes (del tipus "què? ho deixem córrer?") ni tampoc grans trascendències, tot i que els dos sentíem que aquest acte que tantes vegades havíem fet (dir bona nit, fins demà, i anar cada u a casa seva) era en aquell moment molt més que això. Era el darrer dia que ho fèiem.
Per la nit vaig intentar pregar. Sentir-me a prop de tots els meus, agrair el que m'havien donat, la benaurada coincidència de conèixer el Jordi.
L'endemà va sortir un sol radiant.
Ens vam casar el 10 d'octubre, i demà farà deu anys, i a mi em sembla que ha estat un moment, un sospir, i a l'hora em sembla que tota la vida hem estat junts.

9 comentaris:

teresa i m.àngels ha dit...

Una experiència preciosa compartida amb senzillesa i sinceritat. Que pogueu gaudir de molts més anys de mútua estimació Gràcies !! Teresa

Xavier Pagès ha dit...

doncs per molts anys i endavant!!

Anònim ha dit...

Enhorabona! Aquest any Ramon i jo farem 20 anys. M'has fet sentir-me agraïda pel tot el que he rebut en aquest temps... i, especialment, a Aquell que ens va a fer trobar-nos(per cert, va a ser per la música...)

Molts d'anys, Maria!
Catimar.

Assumpta ha dit...

Moltes, moltes, moltes FELICITATS!!!

El mosquit i el camell ha dit...

Maria, un petó a tots quatre. Per cert, el post mereix una foto...

montserratqp ha dit...

Fa bo de llegir tanta felicitat i emoció. Per molts anys.

Cris Ruano ha dit...

Moltes felicitats, Maria!
Per molts anys!

Cris

Itaca ha dit...

Moltes felicitats Maria !,us desitjo que continueu sempre tan enamorats com fins ara i una forta abraçada!!. Jo, em vaig casar pel Sant Jordi del 2006 i el capellà tot i que ja sabia que érem 4 ( nosaltres 2 i els 2 fills nascuts en pecat :<>), a finals de la cerimònia ens va dir << que sigueu feliços i que tingueu fills>> ( els convidats van riure perquè desconeixien que volguéssim anar per un 3er embaràs, però vet aquí que al cap de 7 mesos Déu va començar a crear el “batalló”...... i el plural “fills” del capellà..., va esdevenir realitat.
I aquí estem els 7 , ara això si amb molt d’ amor i de diversió no ens en manca…:-)

Maria Escalas Bernat ha dit...

Gràcies a tots.
Dona gust compartir les alegries.
(Mercè, no tenia cap foto a mà)