dijous, 20 de novembre de 2008

Gaudir dels fills

(... o com aprendre alemany en dos mesos!)
Estic com indignada, però sense el com. Per la ràdio anuncien uns llibres escrits pel Dr. Estivill, que ens garanteixen poder gaudir dels fills.
Apa! Qui la diu més grossa?
A veure, els fills no es gaudeixen. Es gaudeix un viatge, o un pastís de xocolata, o un llibre... però un fill???? Un fill no és un objecte que tenim per donar-nos satisfacció.
Potser és que sóc mala mare, però penso que "gaudir" no és el verb apropiat. Perquè no gaudeixo de repetir mil cops les coses, rentar dents cada nit, el pipí, tira la cadena, anem al llit, el conte, el parenostre, tot el que hi ha a taula és bo, què es diu? Vesteix-te, no cridis, parla bé, recull la roba de terra, posa el plat al rentaplats, para taula, fes cas, no corris pel carrer, mira abans de travessar, no peguis, espera el teu torn, sigues amable...
Això no es gaudeix. I qui digui que si, o és un massoca o deixa que els fills creixin silvestres (i així ens va)
La maternitat es viu amb goig, evidentment, però no es gaudeix. Els fills no estan fets de plastilina que podem moldejar seguint els consells eficients del metge de moda que publica llibres.
Els nens no son com nosaltres volíem, sinó com son. I punto.
I prou ja de intentar fer-nos creure que hi ha formules matemàtiques perquè els nens mengin verdura, facin cas a la primera i es dormin sense tenir por a la foscor. Prou de fer-nos sentir culpables perquè els nostres fills no recullen a la primera.
Prou de fer-nos creure que és possible tenir nens "de manual", i que si no ho aconseguim és que fem coses malament.
La meva generació de pares/mares estem empapats (o empanats, ja no se què dir) de llibres i supernannis i històries que ens volen fer creure que hi ha fòrmules matemàtiques que faran de nosaltres uns pares models, amb fills d'aquells sortits de les series de tele americana dels anys 60.
I així ens va, ens sentim frustrats quan hem de repetir les coses mil vegades, o el nostre fill no és brillant a escola, o té alguna particularitat que l'impedeix ser un nen "estandar"
No hi ha nens estandar. I ja podem anar comprant tots els llibres que anuncien, la única manera d'educar és estar al peu del canó, cada dia, durant un munt d'anys. I ni això ens garanteix res. Però si ens sentim frustrats perquè els nostres fills no són súper nens, potser és que hem llegit massa i no hem escoltat prou el nostre cor, i no hem confiat en la nostra intuició o en el sentit comú.

7 comentaris:

Anònim ha dit...

Sí, noia, feina ben difícil aquesta d'educar... i, si a més d'estar temps amb la mainada de casa, has de treballar amb els dels altres (si ets mestra), no vegis!!!
Compaginar la feina de mestra a jornada completa, el paper de mare de 2 criatures i les tasques de la casa, és.... buffff! matador!!!!! a vegades les cames no em tiren i em sento cansada... cansada... cansada... espremuda com una taronja... Malgrat tot, no es pot defallir, s'ha de tenir sempre un somriure a punt, una paraula amable, un gest d'ànim, i és que els nostres petits s'ho mereixen!!! s'ha de tenir en compte que, quan s'han guanyat un càstig o una catxeta, moltes vegades el que buscaven és una abraçada!!! no hem de perdre la il·lusió malgrat la fatiga i l'escarrassament.
Ànims, t'ho diu una que està en la mateixa situació que tu, que viu amb goig la maternitat però que pensa que, de gaudi, res de res!!!!!

eloi ha dit...

Estic d'acrod, Maria. I així podríem continuar... "gaudir" de la professió, "gaudir" de l'estat de vida, etc. Malgrat tot, crec que també és important fer les coses perquè les continues desitjant i no pas com una càrrega. És una tensió que cal compaginar, com tantes d'altres.

Meritxell Martí Fitxa al web Seguint el Fil ha dit...

L'Estivill -o la seva editorial- saben molt bé com treure partir d'aquest sentiment que tu Maria, i tu Anònim expresseu tan bé: l'ambivalència entre l'estimació als fills i l'estimació a un/a mateix/a que fa que de vegades resulti tan feixuc, tot plegat.

Ja la saben llarga, ja! És com la cirurgia estètica: saben on atacar, al punt feble de la gent: la seva autoestima afeblida per una publicitat insidiosa.

El millor, penso, és girar l'esquena a tots aquests esquers, respirar fons, perdre l'esguard als núvols i seguir endavant amb el propi pla de vida que es mig dissenya, es mig improvisa.

Gràcies pels teus posts, Maria.

Itaca ha dit...

Hola Maria,

Ostres els programes de la Super-nani són molt graciosos ( per no dir un altre cosa...) encara m’ enrecordo d’ un programa que la mare (que era instructora de kick-boxing) quan es discutia amb el fill , anaven de "patada" en "patada", però…. Sort que va venir la super-nani i va dir “ esto no se hace… “ ( com la canço de l’ Ikea) i tot es va arreglar, la mare es va convertir en Super-mamá i el fill en el “petit tresoret” de la casa. Apa! I tot arreglat ¡!!. Amb l’ Estivill doncs la cosa va igual, ara quan algun pare o mare es sent orgullós de dominar la situació amb els seus aneguets, coleteija argumentant: Ei!! Mètode Estivill!!! ( lo qual sona més a anticonceptiu que al que realment és...). I jo dins del respecte ( perquè ep!! S’ha de ser tolerant i respectar-ho tot ¡!) , doncs em pregunto i com s’ho feien els nostres pares que no seguien cap mètode? i això que molts encara som d’ aquella generació que al metro i/o autobús cedim el nostre seient a la gent gran i embaraçades, acció que avui en dia es troba bastant a la banda dels obsolets.

Anònim ha dit...

Em sorprèn que precisament tu diguis això.
Evidentment els fills no són un objecte per gaudir, ni la parella ni els amics però això no vol dir que no puguis gaudir amb ells.
És cert que els fills a vegades es poden fer pesats i et poden treure de polleguera. Pots estar cansada i voler uns dies de vacances de fills.
Però et conec i sé que tu gaudeixes dels teus fills.
Quan en Mateu et diu "mama, t'eztimu", quan vas a l'escola amb en Miquel i teniu converses de nen gran, gairebé d'igual a igual, quan composa una peça amb el violí o quan t'abracen molt fort per què fa uns dies que no els veus. Quan els expliques un conte o ells te l'expliquen a tu, en aquell moment de complicitat mútua. Quan un alemany que el veu nedar "este niño parese un pes" per lo bé que neda, quan els veus fer castells de sorra a la platja i els veus disfrutant, quan jugueu plegats tant a mar com a casa. Quan somriuen el dia de reis pels regals rebuts, quan us feu petons i moixaines, quan en Mateu ha fet un dibuix fantàstic i te l'explica o bé es posa a la butxaca a algun desconegut per què li regala,...
Sí, molts moments és dur tenir fills, però també hi ha moments en què es gaudeix de tenir-los. Qui no en gaudeixi es pot començar a plantejar com està vivint la seva vida de família, la seva maternitat/paternitat.

Maria Escalas Bernat ha dit...

Gràcies a tots pels vostres comentaris.
Si, és cert, i els que em coneixeu bé ho heu clavat. Jo gaudeixo d'estar amb els meus fills, evidentment, però no els he tingut per gaudir, no se si s'entén la diferència.
Els fills no els posem a aquest món per gaudir-los. No són una capsa de bombons. Són persones que hem de respectar, estimar i educar. I a vegades educar és de tot menys gaudi, encara que si que és veritat que al capdavall, ens mirem la feina feta amb satisfacció.
I cap llibre ni cap eminent doctor són capaços de donar formules màgiques.

Anònim ha dit...

[url=http://www.blingforfun.com]hip hop jewelry[/url],[url=http://www.blingforfun.com/pendants/cat_9.html]hip hop pendants[/url],hip hop watches,[url=http://blingforfun.com/belts/cat_18.html]bling bling[/url] ,hip hop,[url=http://blingforfun.com/chains/cat_7.html]hip hop chains[/url],hip hop bling,[url=http://blingforfun.com/chains/cat_7.html]iced out chains[/url],[url=http://www.blingforfun.com/chains/cat_7.html]wholesale chains[/url]
hip hop jewelry
wholesale hip hop watches
hip hop rings