dimecres, 10 de desembre de 2008

El perdó.

La M. m'havia ferit, m'havia fet molt mal. I jo, a la M. l'estimava molt, li havia fet molt costat en moments molt durs de la seva vida, (una separació matrimonial, entre d'altres).
I ella em va ferir, com només la gent que estimem és capaç de ferir-nos. I la seva mala acció va anar encara a pitjor. Quan semblava que no podia fer-me més mal, sortia una altra manera. Semblava que tot el que havíem passat juntes se l'hi hagués esborrat: en un moment donat, juntament amb altres persones vaig passar a ser una nosa per a la seva finalitat. I com a tal ens va tractar.
I jo vaig anar passant de la incredulitat al dolor, i del dolor altre cop a la incredulitat, i després a la ràbia.
Hi havia moments en que la meva ànima era com una compota de sentiments. Em preguntava com havia pogut caber tanta traïció. Alguns cops intentava mirar-la com a víctima, pensar que feia allò perquè no era en realitat conscient de la devastació que provocava, altres em mirava a mi com a una crèdula bonassa que permet ser trepitjada a la mínima de canvi.
Això que explico en quatre línies va durar gairebé un curs sencer. Va ser molt llarg. Molt, molt dolorós. Res m'ha fet tan mal com allò. Perquè m'obligava a plantejar-me si valia la pena tornar a confiar, no ja en ella, sinó en l'amistat en general. Afectava els meus fonaments.
Al cap de molts mesos, el meu cap va decidir que havia de perdonar. Perquè si, per supervivència pròpia, perquè el dolor que tenia acumulat generava encara més dolor, i jo havia de superar-lo i créixer per sobre d'ell, i això només ho aconseguiria perdonant.
A més, no em mereixia dir-me cristiana si no perdonava.
Vaig decidir perdonar. Com qui decideix aprimar-se cinc quilos, o aprendre anglès.
Com es perdona? No se pas com. Jo vaig començar a repetir-me, com un mantra, que perdonava.
Al principi va ser intentar dirigir-li, almenys, la mirada. Intentar que fos sense rancúnia.
Ella ja se n'havia adonat (o potser no) del mal immens que havia fet. Semblava que intentés suavitzar, i jo li ho vaig permetre. Molt poc a poc, d'una manera molt poruga, com els gossos apallissats que es deixen tornar a acariciar amb prevenció, vaig deixar que tornés a entrar a la meva vida, encara que sabia que algunes portes havien quedat tancades (o trencades) per sempre.
I al cap de més o menys un any i mig, podia dir que el meu cap havia perdonat.
El meu cap, però en absolut el meu cor. Però jo això no ho sabia.
L'havia perdonat, fins i tot li vaig fer un favor, i algun cop l'havia defensat davant altres companys que també n'havien estat víctimes. Però no l'havia perdonat, tot i que no ho sabia. Encara no.
Al cap de més o menys dos anys, un dia, aparcant el cotxe, alguna cosa es va deslligar de sobte a les meves vísceres, en algun punt inconcret entre les costelles i els malucs.
No se perquè va ser en aquell moment i no un mes abans o un mes després, de fet en aquell moment ni estava pensant en ella, no se perquè va ser aparcant el cotxe, i no se perquè ho vaig sentir allà, al tros blan de mi.
Però en un moment vaig perdonar. Sense que ella estigués davant, i sense que exteriorment res canviés, es va produir en mi el miracle del perdó, el do del perdó.
Vaig perdonar. Vaig sentir que tornava a estimar-la, malgrat tot.
I va ser quan vaig perdonar de debò.
I sabeu què? em va deslliurar molt més a mi que a ella.

2 comentaris:

Assumpta ha dit...

Suposo que vas poder perdonar-la de cor perquè primer havies fet el gran esforç de perdonar-la de cap. Va ser el teu premi :-)

Una vegada, a un Curs Bíblic (de l'Associació Bíblica de Catalunya) un dels professors ens deia que hem de perdonar i que, quan ens sembli dificilíssim perquè ens l'han feta molt grossa i creiem que no podem, hem de fer "l'esforç de comportar-nos com si haguéssim perdonat".

Aquest esforç de "comportar-nos com si..." (tu fins i tot li vas fer un favor) ens anirà donant força :-))

Jo, quan ens ho va explicar, em va agradar molt però mai ho he pogut comprovar perquè mai ningú m'ha fet res tan gros que em costés tant... però, tal com ho has explicat tu, m'acabes de donar la "vessant pràctica" d'allò que aquell professor va explicar d'una manera tan maca :-)

Gràcies!!!

Cris Ruano ha dit...

A mi m'ha passat una cosa semblant, tot i que no va ser durant un període tant llarg.

Sobre el tema, recomano que llegiu "El arte de bendecir", de Pierre Pradervand. Em va canviar la manera de veure aquestes coses!