dilluns, 23 de març de 2009

Muta

En Mateu diu tot divertit que la mare està "muta". Des d'ahir que no puc dir mi mitja paraula. Vaig amb la llibreteta per dir les coses més essencials, les que no puc dir amb mímica, i això entusiasma a en Miquel, perquè ha de traduir el que li he de dir al seu germà, que encara no sap llegir, i li dóna un poder que li encanta.
Aquests dies, mentre anava perdent la veu poc a poc, observava com la gent també se m'adreçava a mi mormolant. És la lliçó que em toca d'aprendre ara. Si parlo fluixet, la gent contesta fluixet. Bé, de fet avui una persona s'ha posat a escriure a la meva llibreta! Li he hagut de dir que ella si que podia parlar, que sóc jo la que no puc.
Encara riu, la dona.
Bé, al que anàvem. La gent és com un mirall, que contesta segons jo dic, per tant, és d'esperar que de la mateixa manera que si parlo fluixet la gent em contesta fluixet, si vaig amb somriures i bon rollo la gent em contestarà també de bon rollo.
Què tal si entre tots ho intentem?
Somriure, parlar poc i pensar molt el que diem abans de dir-ho. En el meu cas, com que ho he d'escriure, penso bé què vull dir, per estalviar energies. I veig que va bé, això de pensar abans de parlar (és que sóc terriblement impulsiva i més d'un cop he parlat massa)
Doncs això, estic en una etapa "ZEN". Callo, escolto, somric... I la gent al meu costat fa igual.

6 comentaris:

Marcos Mateu ha dit...

Maria, pots escriure un poc mes fort que no t'entenc? :)) Venga, a veure si te recuperes aviat.

El mosquit i el camell ha dit...

Doncs, a cuidar-te... A mi una mica de silenci em sembla que tampoc no em faria cap mal. Posa't bona per poder anar a Prades, perquè aquest any, si veniu, ens veurem!
Mercè

Anònim ha dit...

No sé si s'encomana. Jo també tinc la veu tocada des de dissabte passat. No sé què ho deu fer.

Martí

Teresa i M.Àngels ha dit...

Genial lo de la dona que es va posar a escriure a la llibreta...
Realment es va "compadir" de tu. Teresa

Teresa i M.Àngels ha dit...

Genial lo de la dona que es va posar a escriure a la llibreta...
Realment es va "compadir" de tu. Teresa

Martha ha dit...

Quan em van operar dels nòduls vaig estar en la mateixa situació durant una setmana i també ho recordo d'una manera molt divertida: just acabada d'operar em desperto de l'anestèsia i la infermera em pregunta com estic! Al veure que només movia el cap va mirar l'expedient, jeje! Sort que no estava atontada. Els meus fills també parlaven amb mímica o la petita que s'enfadava i em deia que parlés bé! El problema dels primers moments és que em van posar el suero a la mà dreta i no podia escriure i no em podia fer entendre. Vaig acabar escrivint amb l'esquerra, quina impotència!