dimarts, 5 de maig de 2009

Dir a la gent que te l'estimes

A mi mai m'ha costat dir a la gent que l'estimo, i mai me n'he estat. Alguna vegada ha provocat algun malentès, però cada vegada em passa menys, potser perquè cada vegada vigilo més amb les meves proves d'afecte. Però si que dic a la gent que l'estimo, i ofereixo sempre que em surt l'oportunitat, a vegades a gent que amb prou feines conec, la meva disponibilitat. I quan estic bé amb la gent, em dono el gust d'expressar-ho, de dir que estic bé, que m'agrada estar allà.
Darrerament rebo un munt de missatges al correu de gent que amb prou feines conec, o amb la qual tampoc m'uneix una relació tan estreta, amb fotos més o menys maques, missatges més o menys encertats, filosòfico-lights, i amb un missatge final que normalment diu alguna cosa com "si t'envio això és perquè t'estimo, envia aquest missatge a tots els que estimes, inclòs a mi si és el cas..."
Curiosament la gent que m'estima més profundament no me n'envia, d'aquests, potser perquè ja saben quin és el meu estil.
Per més que m'agradi el missatge que m'envien, si al final demana ser re-enviat no el re-envio. No m'agrada participar en els missatges en cadena, ni que la meva adreça de correu aparegui a un missatge new-age enviat cinquanta mil vegades.
A més, puc dir que a mi no m'han calgut mai missatges amb flors amb colors molt saturats i versions d'àries de Bach amb sintetitzador per dir a la gent que l'estimo.
Potser si que la nostra societat necessita noves maneres de mostrar afecte i aquesta és una com qualsevol altra, potser si que anem cap aquí, però ahir em vaig trobar una persona que figura en el meu facebook com amiga i no ens vam saludar, i em va fer sentir malament. Sembla que avui en dia a qualsevol cosa en diuen amistat, però jo sóc més aviat de la vella escola.
La meva àvia potser mai va dir als seus veïns "t'estimo", però sempre que hi havia algun malalt portava una tassa de brou, i quan algú moria anava a ajudar a preparar el mort, i guardava els fills de les veïnes que treballaven al camp i estava realment immersa en una veritable xarxa de relacions intenses.
No se, perdoneu-me si alguna vegada m'heu enviat un missatge d'aquest tipus i heu esperat una resposta que no us ha arribat, però espero haver estat capaç d'expressar afecte d'altres maneres.

1 comentari:

endora ha dit...

ostres noia, tens la mateixa sensació que jo, de fet tinc la paperera del meu correu plena de missatges d'aquest tipus que sense sentit de culpabilitat m'he permès no obrir; també haig de dir que fins ara he estat reticent a obrir-me un "perfil",o com es digui, al facebook per la mateixa raó, sembla que la paraula amistat s'estiri tant com un xiclet massa mastegat, és a dir que arriba a desfer-se de fastigoset. És evident que hi ha molts tipus de formes de demostrar (o dir) que estimes algú, el exemple que poses de la teva àvia és sublim, i n'està bé també dir-ho, qui vulgui... però jo em nego a "tener un millón de amigos y así..." (que deia la cançó) i em nego a jugar aquest joc virtual que em recorda el de la pesseta què de ben segur tu no has conegut però anava d'aquest pal enganxifós i pseudobonista però amb cartes. Una abraçada des de Premià, guapetona.