divendres, 3 de juliol de 2009

Pensa l'ocell

Dissabte passat vaig assistir al sopar-debat que ACO de Mataró, amb Justícia i pau, associació Valors i grup tercer món van organitzar a Mataró. La ponent d'enguany era Teresa Forcadas, i el tema fou el plaer.
Vaig tenir la sensació que la gent sortia hipnotitzada. Aquesta dona té un gran domini de la oratòria, uns recursos espectaculars: gairebé una hora parlant sense guió escrit, però amb un fil conductor absolutament impecable.
En un moment de la xerrada, citant a Kant, va dir una frase que em va colpir: "l'ocell pensa que sense l'aire, que li ofereix resistència, volaria millor, quan és precisament gràcies a la resistència de l'aire contra les seves ales que pot volar"
Bellíssim, oi?
Ella ho va relacionar amb les teories que pensen que el cos ens impedeix la vida espiritual, quan és gràcies al cos que tenim vida, espiritual o com sigui.
Després hi he anat donant voltes. Tot el que he après realment a la vida, el que he arribat a ser, tot el que tinc que valgui la pena, ha estat gràcies a la resistència. Al dolor, a l'esforç. Res de tot el que tinc i valoro (que és molt, per altra banda) ho he aconseguit gratuïtament. Sigui la carrera, que m'ha costat moltíssimes hores de feina solitària, sigui la meva relació de parella, que ha suposat entregar-me confiada i renunciar al meu egoïsme i la meva por, sigui els fills, que m'han suposat desaparèixer durant uns anys de molts escenaris, en sentit figurat i literal. Tot m'ha costat, tot ha requerit una feina constant que de fet, no acaba mai.
I el dolor m'ha ensenyat molt més que les alegries. Ara miro el camí fet i puc agrair tot el que em va oferir resistència, perquè em va fer volar més amunt.
No es tracta de fer-nos la vida difícil "per créixer més", de fet suposo que es tracta d'intentar fer-nos-la més fàcil, perquè el punt de resistència i de frustració sempre hi serà.
Es tracta, doncs, d'acceptar que l'aire contra el qual hem de fer força ens ajuda a volar. Perquè el cotxe avança gràcies al fregament dels pneumàtics amb l'asfalt, i nosaltres creixem amb els pals que ens dona la vida.

3 comentaris:

jordi_morrós ha dit...

Molt interessant el teu comentari d'avui.

I ja que parles de la Teresa Forcades i de la resistència i el dolor com a elements de progrés a la vida recorda només algun dels adjectius que els sectors catòlics "de la Doctrina segura" i "la foguera inquisitorial a punt d'encendre" li han dedicat.

Des de monja abortista, a friki amb còfia i pantalons, a defensora del "pro choice", a falsa contemplativa per estudiar a Alemanya i no viure dins de les parets del monestir, i no cal que continuï ja que amb una mostra tan selecta com aquesta n'hi ha prou.

Una dona que és teòloga, monja contemplativa i oberta d'esperit desvetlla sentiments molt atàvics entre determinats talibans catòlics, i així anem escrivint la història en aquesta a momemnts dolorosa pell de brau.

Silveri Garrell ha dit...

La Teresa Forcades ha sigut molt contestada en Internet i aquí tenim el blog de l'Ardèvol, amb el capitol II que també endarrera és troba el capitol I. http://forumlibertas.com/frontend/forumlibertas/noticia.php?id_noticia=14280&id_seccion=27&PHPSESSID=a638d746cd3fcb05212981365c779220

Silveri Garrell ha dit...

La Forcades esta ben guillada http://forumlibertas.com/frontend/forumlibertas/noticia.php?id_noticia=14299&id_seccion=24